El minut màgic

Han estat mesos de tabarra per part de les administracions i els mitjans de comunicació sobre l’eclipsi solar total que havíem de viure el 12 d’agost en una franja de la Península Ibèrica en què es trobava Torredembarra. Aquests bombardejos mediàtics cada cop em fam més mandra, però a mesura que s’acostava el dia de l’encontre perfecte entre el sol i la lluna m’anaven augmentant les ganes d’observar aquest fenomen excepcional. Les xifres eren evidents: el darrer eclipsi solar total a casa nostra va ser el 1905 i el proper, el 2180. És l’eclipsi de les generacions que ara poblem aquestes terres.

Torredembarra tenia un lloc oficial per veure’l, al polígon Roques Planes, amb tota la seva institucionalitat i desplegament mediàtic. Les més de mil entrades gratuïtes es van esgotar en poques hores. Coses de l’eclipsimania. A finals d’abril, el qui escriu havia fet les proves pertinents i, a dos minuts -cronometrats- de casa, podria veure l’eclipsi perfectament. Si no apareixien núvols inoportuns, és clar. El dubte era si s’acumularia molta gent. Era qüestió per si de cas de no fer-ho córrer massa, com fan els boletaires amb els racons on omplen el cistell. Al final vam ser uns pocs centenars de persones de totes les edats ben distribuïts pel pont al final del carrer Onze de Setembre, en una comunió estranya, entre la impaciència i l’expectació.

Armats amb les imprescindibles ulleres que ens evitarien lesions oculars a causa de la llum ultraviolada de l’astre rei, vam anar veient com la lluna s’anava menjant gradualment el sol que s’acostava perillosament a l’horitzó. Els minuts abans de la totalitat van ser estranys. La llum minvava i els colors evolucionaven a tonalitats rares, insòlites. I durant gairebé un minut vam poder treure’ns les ulleres i observar amb l’ull nu el sol com només el veurem un cop a la vida a la Torre. I sí, va ser un moment màgic, que recordarem tota la vida. No va faltar l’aplaudiment final. Potser no calia tanta turra -permeteu-me el castellanisme, que tabarra ja ho he dit abans-, però el FOMO estava més que justificat. Fins i tot un gos que tenia al costat va quedar en un estat molt estrany en aquells moments de foscor inesperada per a ell.

Igual que el meu estimat Tintín, jo ja he viscut el minut màgic de l’eclipsi i no m’ha calgut anar enmig de la serralada dels Andes i envoltar-me d’inques. Ha estat al costat de casa i guardo en la retina una imatge que m’acompanyaran tota la vida. De fotos no en vaig fer, però l’amic Albert Vilaseca m’ha enviat aquesta imatge tan torrenca ideal per il·lustrar aquestes línies. I és que els terrats de la Torre van ser també un espai ideal per gaudir de l’eclipsi.

Foto: Albert Vilaseca

Article publicat a www.TDBactualitat.cat