Muntanyans II o l’espasa de Dàmocles

El pressupost de l’Ajuntament de Torredembarra per a l’any 2014 és de 22 milions d’euros. La indemnització a la constructora Vegas de Guadaira per no poder edificar als terrenys de Muntanyans II després de la sentència del Tribunal Suprem podria ser de 109 milions d’euros, segons els càlculs de la Generalitat el 2011. Si tenim en compte que pagar una indemnització a una altra constructora de poc més d’un milió d’euros ha significat un salvatge augment de l’IBI de 4,9% aquest any 2014, al meu cervell li costa imaginar el futur negre que li espera a Torredembarra durant generacions si els pitjors pronòstics es confirmen i són que s’hagi de fer front a aquesta indemnització i la Generalitat no li toca o no vol col·laborar-hi, cosa que encara no està definida.

Com a consol ens quedarà que Torredembarra entrarà al Llibre Guiness dels Récords com el poble més endeutat de Catalunya, l’Estat espanyol i qui sap si del món sencer. Però hi ha uns culpables oi d’aquesta situació? Un servidor i la immensa majoria de ciutadans i ciutadanes torrencs poc tenim a veure que l’Ajuntament de Torredembarra volgués que s’urbanitzés uns terrenys inundables i d’alt valor ecològic, a tocar de l’Espai Natural dels Muntanyans, del qual tan ens n’enorgullim des del Miniterrani.

Alguna cosa no funciona en el nostre sistema polític i jurídic quan els responsables polítics i tècnics d’animalades urbanístiques com Muntanyans II no hagin de respondre personalment quan arriben sentències judicials que poden hipotecar un municipi durant dècades i ens toqui repartir-ho entre la soferta ciutadania. Unes persones concretes van aprovar el pla general d’urbanisme que permetia urbanitzar en aquells terrenys inundables i per on hi passa un corredor biològic. Unes persones concretes no van fer cas dels avisos reiterats de la Plataforma Salvem els Muntanyans? Però era l’època de la disbauxa immobiliària i Torredembarra no podia quedar-se enrere. I si calia construir 550 habitatges al costat d’un dels espais naturals més importants de la costa catalana, doncs calia fer el sacrifici. Tot pel totxo! Però després de la borratxera ve la ressaca. I deu n’hi do quina ressaca més llarga i penosa que ens espera.

Un dia vaig fer una volta pels terrenys de Muntanyans II, una mena d’espai fantasma, amb els carrers construïts i senyalitzats, però sense cap edificació, en un evident estat de degradació. El mal ja està fet. Potser podríem fer servir aquest espai de plató per a pel·lícules apocalíptiques o ubicar-hi el Museu de la Bombolla Immobiliària. Serien dues modestes maneres per anar fent bossa per a quan toqui pagar la multimilionària  indemnització. Esperem que a la plaça del Castell i al Departament de Política Territorial estiguin treballant a consciència per trobar l’argúcia legal que impedeixi haver de pagar a la immobiliària Vegas de Guadaira una xifra més pròpia d’un crack futbolístic de primer nivell que una indemnització per una urbanització que podria haver acabat com tantes a la geografia catalana i espanyola després de l’esclat de la bombolla immobiliària, amb habitatges a mig construir i la resta mig buits. Mentrestant, l’espasa de Dàmocles continua damunt dels caps de les torrenques i els torrencs.

Josep Lleixà, una nova vida a la Torre entre la poesia i l’activisme polític

En Josep Lleixà és d’aquelles persones actives a nivell associatiu a Torredembarra. El podem escoltar a la ràdio, trobar-lo impulsant les accions de l’Assemblea Nacional Catalana, tocant la guitarra o recitant poesia, inclosos els poemes que ell mateix escriu. Malgrat això, en Josep, Fifo pels amics, amb prou feines fa deu anys que viu a la Torre. Ell és nascut l’any 1941 en el si d’una família pagesa a Mas de Barberans, petit poble del Montsià on bufa fort el vent. Als tretze anys va marxar cap a Barcelona a buscar-se la vida, davant les poques possibilitats que li oferia el seu poble en aquells foscos anys de l’autarquia franquista.

A la capital catalana combinava els estudis de comptabilitat i comerç en una acadèmia a la carretera de Sants amb la seva primera feina, repartint garrafes de quatre i vuit litres de vi amb un carro i un cavall per Barcelona. Després va entrar a treballar en un bar, fins que una mena de “caçatalents” del sector de l’hosteleria el va fitxar per una cadena que tenia tres bars al metro. Amb 17 anys va esdevenir encarregat d’un dels locals. Recorda aquella època com apassionant, quan aquests bars sota terra eren un lloc per on passava molta gent, una mena d’àgora on coincidien persones molt diferents. Amb 20 anys es va convertir en el que ara en diem un emprenedor quan, amb un amic, van muntar un bar propi a l’Estació de Navas de Tolosa. Al cap d’un temps es van traslladar a un altre bar de Milà i Fontanals que van reconvertir en un restaurant.

Com qualsevol jove de l’època, no va poder esquivar el servei militar, que va fer durant un any i mig al Sahara Occidental. En guarda un bon record a partir de la seva filosofia  de buscar el vessant positiu a les coses. D’aquella època en conserva un dels seus millors amics, un company de milícies basc. Durant aquell temps el seu pare i el seu soci van mantenir el negoci obert, fins que va llicenciar-se i es va poder reincorporar a la vida civil

En Josep mai va deixar d’estudiar, compaginant els llibres i els exàmens amb la feina. I va acabar la carrera de Graduat social. Va començar una tesina sobre el socialisme utòpic, que li va permetre conèixer a fons diferents pensadors, però finalment va acabar fent-la dels coneixements informàtics aplicats a la sociologia, creant un programa de càlcul de les prestacions de la Seguretat Social. A la segona meitat dels seixanta, a Barcelona hi començava a arribar la informàtica i a ell, una persona inquieta que no es veia treballant sempre en l’hosteleria, li va interessar molt aquest món i va començar a aprendre el llenguatge COBOL. L’any 1968 va entrar a treballar al departament d’informàtica de la companyia d’assegurances Cahispa fins que onze anys més tard es va incorporar com analista informàtic a la Caixa Terrassa, on va estar fins que es va jubilar l’any 2003.

Com va arribar en Josep a Torredembarra? En els primers anys a Caixa Terrassa, amb la seva família, havien comprat una segona residència a Viladecavalls, però el municipi vallesà va convertir-se en una ciutat dormitori i van decidir buscar un apartament a la costa per als caps de setmana i les vacances. Donant veus entre els seus companys de feina li va arribar la possibilitat d’un pis a la Torre, que van acabar comprant. Però a Torredembarra no va venir a viure-hi fins fa gairebé una dècada, després de jubilar-se, separar-se i superar una greu malaltia. Va fer la maleta i va venir cap al que fins llavors era el seu pis de cap de setmana i vacances amb l’objectiu de trencar amb tot i començar una nova vida.

I va arribar-hi amb ganes d’integrar-se en la vida associativa i política del municipi. Ell havia estat psuquero des de l’època de Vázquez Montalbán i Comín, però amb els anys s’ha tornat un independentista convençut. Per això va entrar a militar en la secció local d’Esquerra Republicana, assumint ben aviat tasques a l’executiva no només torrenca sinó comarcal. Va ser una època convulsa en la formació liderada per Carod-Rovira i Puigcercós. Va passar per Reagrupament, on afirma que Carretero els va aixecar la camisa, i després cap a Solidaritat per la Independència, un partit que ara considera que s’ha quedat sense espai polític després del viratge d’ERC amb Oriol Junqueras al capdavant. En Josep el podem veure ara com un dels membres més actius de l’Assemblea Nacional Catalana a Torredembarra, impulsant el Correllengua, organitzant actes i recollides de signatures, omplint autobusos per manifestacions. El que calgui.

Una altra part important del seu temps la dedica a la creació literària. Des de ben jove havia estat un bon lector, però mancat de bagatge cultural i menys en català, on tenia un vocabulari escàs, víctima de la seva educació en plena època franquista. Va començar a escriure quan va arribar a la Torre. Escrivint poesia, cercant sinònims per quadrar els versos ha enriquit aquest vocabulari en català. Forma part del grup Rates de Biblioteca i participa activament en les diverses activitats que organitzen. Darrerament ha anat més enllà i ha publicat dos llibres: Haikus, tankas i colors i A la tardor poemes. Aquest mes de maig presentarà el seu darrer llibre en el Festival Internacional de Poesia de l’Havana. A l’illa caribenya hi té lligams importants. L’ha visitat diversos cops i manté estrets contactes amb el Casal Català de l’Havana.

Superada la barrera dels setanta anys, en Josep està molt il·lusionat amb la creació literària i també amb la creació d’un nou estat per a Catalunya. I, com no, fent d’avi. Darrera seu queden diverses vides, la d’un jove de poble obrint-se camí en la Barcelona franquista, la de jove empresari de la restauració, la d’informàtic... ara toquen nous reptes en la seva nova vida a Torredembarra.

Article publicat al número de març del Diari de la Torre
Fotografia: Eva-Maria Sans Blas

'Els ambaixadors': l’univers alternatiu d’Albert Villaró

Sempre m’ha agradat la història-ficció. Gaudia molt amb aquell programa de ràdio que presentaven l’Enric Calpena i l’Oriol Junqueras que amb el títol de El nas deCleopatra proposaven com hauria pogut anar la història si un fet en concret hagués anat d’una manera diferent de com realment va anar. Són el que s'anomenen ucronies. Per exemple si Aníbal s’hagués sortit amb la seva i hagués derrotat Roma, si no s'haguessin llençat les bombes atòmiques a la Segona Guerra Mundial o si el dictador Francisco Franco hagués mort en un accident de caça els anys seixanta. Un amic meu historiador em diria que la història és la història i exercicis com aquests no s’han de fer.

Així doncs AlbertVillaró no hauria d’haver escrit Els ambaixadors? Ens hauríem perdut una novel·la molt completa, que va més enllà de la història-ficció, quan el General Domènec Batet, enlloc, de reprimir la proclamació de la República Catalana l'octubre de 1934 es posa al servei de la Generalitat i enlloc del president Companys i els seus consellers tancants a la presó neix un nou estat a Europa, una Catalunya que pateix l’ocupació nazi i una Espanya manada pel general Sanjurjo que no acaba de renunciar a la pèrdua de “las cuatro provincias del nordoeste”.

Llegint “Els ambaixadors” he recordat la inquietant novel·la de Philip K. Dick El hombre en elcastillo, amb uns Estats Units ocupats pel Japó i Alemanya després de perdre la II Guerra Mundial. Són novel·les que et situen en universos paral·lels i que te’ls fan semblar tan reals com el que vivim. En el cas de l’escriptor de la Seu d’Urgell, ens planteja un escenari que molts signaríem ara: una Catalunya independent des de fa vuitanta anys.

Villaró no desaprofita les més de 600 pàgines de la novel·la guanyadora del Premi Josep Pla 2014 per deixar-nos dosis d’humor i mala llet i les dues coses barrejades que encara ens fan gaudir més de la seva lectura. Al llarg de capítols curts i contundents van desfilant tota mena de personatges, com Josep Pla, Tísner, Carrasco i Formiguera, Justo Bueno, Creix...  I no segueixo escrivint que encara faré un spoiler. Us toca llegir-la a vosaltres.