Josep Lleixà, una nova vida a la Torre entre la poesia i l’activisme polític

En Josep Lleixà és d’aquelles persones actives a nivell associatiu a Torredembarra. El podem escoltar a la ràdio, trobar-lo impulsant les accions de l’Assemblea Nacional Catalana, tocant la guitarra o recitant poesia, inclosos els poemes que ell mateix escriu. Malgrat això, en Josep, Fifo pels amics, amb prou feines fa deu anys que viu a la Torre. Ell és nascut l’any 1941 en el si d’una família pagesa a Mas de Barberans, petit poble del Montsià on bufa fort el vent. Als tretze anys va marxar cap a Barcelona a buscar-se la vida, davant les poques possibilitats que li oferia el seu poble en aquells foscos anys de l’autarquia franquista.

A la capital catalana combinava els estudis de comptabilitat i comerç en una acadèmia a la carretera de Sants amb la seva primera feina, repartint garrafes de quatre i vuit litres de vi amb un carro i un cavall per Barcelona. Després va entrar a treballar en un bar, fins que una mena de “caçatalents” del sector de l’hosteleria el va fitxar per una cadena que tenia tres bars al metro. Amb 17 anys va esdevenir encarregat d’un dels locals. Recorda aquella època com apassionant, quan aquests bars sota terra eren un lloc per on passava molta gent, una mena d’àgora on coincidien persones molt diferents. Amb 20 anys es va convertir en el que ara en diem un emprenedor quan, amb un amic, van muntar un bar propi a l’Estació de Navas de Tolosa. Al cap d’un temps es van traslladar a un altre bar de Milà i Fontanals que van reconvertir en un restaurant.

Com qualsevol jove de l’època, no va poder esquivar el servei militar, que va fer durant un any i mig al Sahara Occidental. En guarda un bon record a partir de la seva filosofia  de buscar el vessant positiu a les coses. D’aquella època en conserva un dels seus millors amics, un company de milícies basc. Durant aquell temps el seu pare i el seu soci van mantenir el negoci obert, fins que va llicenciar-se i es va poder reincorporar a la vida civil

En Josep mai va deixar d’estudiar, compaginant els llibres i els exàmens amb la feina. I va acabar la carrera de Graduat social. Va començar una tesina sobre el socialisme utòpic, que li va permetre conèixer a fons diferents pensadors, però finalment va acabar fent-la dels coneixements informàtics aplicats a la sociologia, creant un programa de càlcul de les prestacions de la Seguretat Social. A la segona meitat dels seixanta, a Barcelona hi començava a arribar la informàtica i a ell, una persona inquieta que no es veia treballant sempre en l’hosteleria, li va interessar molt aquest món i va començar a aprendre el llenguatge COBOL. L’any 1968 va entrar a treballar al departament d’informàtica de la companyia d’assegurances Cahispa fins que onze anys més tard es va incorporar com analista informàtic a la Caixa Terrassa, on va estar fins que es va jubilar l’any 2003.

Com va arribar en Josep a Torredembarra? En els primers anys a Caixa Terrassa, amb la seva família, havien comprat una segona residència a Viladecavalls, però el municipi vallesà va convertir-se en una ciutat dormitori i van decidir buscar un apartament a la costa per als caps de setmana i les vacances. Donant veus entre els seus companys de feina li va arribar la possibilitat d’un pis a la Torre, que van acabar comprant. Però a Torredembarra no va venir a viure-hi fins fa gairebé una dècada, després de jubilar-se, separar-se i superar una greu malaltia. Va fer la maleta i va venir cap al que fins llavors era el seu pis de cap de setmana i vacances amb l’objectiu de trencar amb tot i començar una nova vida.

I va arribar-hi amb ganes d’integrar-se en la vida associativa i política del municipi. Ell havia estat psuquero des de l’època de Vázquez Montalbán i Comín, però amb els anys s’ha tornat un independentista convençut. Per això va entrar a militar en la secció local d’Esquerra Republicana, assumint ben aviat tasques a l’executiva no només torrenca sinó comarcal. Va ser una època convulsa en la formació liderada per Carod-Rovira i Puigcercós. Va passar per Reagrupament, on afirma que Carretero els va aixecar la camisa, i després cap a Solidaritat per la Independència, un partit que ara considera que s’ha quedat sense espai polític després del viratge d’ERC amb Oriol Junqueras al capdavant. En Josep el podem veure ara com un dels membres més actius de l’Assemblea Nacional Catalana a Torredembarra, impulsant el Correllengua, organitzant actes i recollides de signatures, omplint autobusos per manifestacions. El que calgui.

Una altra part important del seu temps la dedica a la creació literària. Des de ben jove havia estat un bon lector, però mancat de bagatge cultural i menys en català, on tenia un vocabulari escàs, víctima de la seva educació en plena època franquista. Va començar a escriure quan va arribar a la Torre. Escrivint poesia, cercant sinònims per quadrar els versos ha enriquit aquest vocabulari en català. Forma part del grup Rates de Biblioteca i participa activament en les diverses activitats que organitzen. Darrerament ha anat més enllà i ha publicat dos llibres: Haikus, tankas i colors i A la tardor poemes. Aquest mes de maig presentarà el seu darrer llibre en el Festival Internacional de Poesia de l’Havana. A l’illa caribenya hi té lligams importants. L’ha visitat diversos cops i manté estrets contactes amb el Casal Català de l’Havana.

Superada la barrera dels setanta anys, en Josep està molt il·lusionat amb la creació literària i també amb la creació d’un nou estat per a Catalunya. I, com no, fent d’avi. Darrera seu queden diverses vides, la d’un jove de poble obrint-se camí en la Barcelona franquista, la de jove empresari de la restauració, la d’informàtic... ara toquen nous reptes en la seva nova vida a Torredembarra.

Article publicat al número de març del Diari de la Torre
Fotografia: Eva-Maria Sans Blas