dimecres, de desembre 31, 2008

Adéu 2008: una mica de balanç

Apurant les darreres hores de l'any 2008 fas un balanç mental del que han estat aquests darrers dotze mesos, a nivell personal i també general. Em centraré en aquest segon capítol per fer algunes pinzellades perquè no tinc ganes d'avorrir-vos amb una disertació sobre el 2008 en tota la seva integritat. La crisi econòmica que ens volien amagar a principi d'any quan ja era evident i que amb l'arribada del bon temps es va anar aguditzant ha marcat aquest any que acomiadem i tot indica que encara es farà notar més el 2009. Es tracta d'una crisi real i que molta gent està patint amb duresa, però també amplificada pels mitjans de comunicació, que s'han apuntat a un catastrofisme gens aconsellable perquè l'economia remunti el vol.

Hem acabat el 2008 amb un nou incompliment per part del Govern Zapatero. Encara no tenim una proposta de finançament, perquè el que va anunciar el ministres Solbes aquest dimarts és una gran inconcreció. Volem xifres!!! I que no ens tornin a aixecar la camisa. Recordem que el 2008 ha estat el de la segona victòria de Zapatero en unes eleccions espanyoles gràcies a la proposta tan poc centrada del PP, amb un líder, Mariano Rajoy, que genera dubtes i no acaba de controlar el seu partit. Esquerra continua inmersa en batalles intestines mentre el seu sostre electoral s'enfosa. Iniciativa també evidencia símptomes d'estacament electoral a causa d'una gestió en el govern irregular i CiU ha reafirmat el liderage de Mas amb l'objectiu de tornar a la Generalitat d'aquí dos anys. O menys.

Sortim a l'exterior. El 2008 també és l'any de la victòria de Barack Obama en les eleccions nord-americanes. Sóc dels que crec que s'ha exagerat el triomf del senador d'Illinois. Reconec que és un fet històric que un negre (per part de pare) sigui president dels Estats Units i que ha aconseguit una mobilització popular històrica. La seva carrera electoral amb Hillary Clinton ha estat antològica. Però qui esperi d'Obama una presidència revolucionària s'emportarà una decepció de campionat. Ja hem vist en la formació del seu govern que ha apostat per un cert continuïsme amb l'Era Clinton. Esperarem al 20 de gener, data de la presa de possessió d'Obama. Aniran els Estats Units millor que amb Bush? Segur, però és que el llistó estava tan avall! A la retina ens quedarà la imatge del periodista iraquià llençant les sabates a Bush.

El terrorisme d'arrel islàmica continua sent un gran problema per la humanitat. La seva globalitat espanta. L'última escala d'aquesta macabra volta al món terrorista ha estat l'India amb una exhibició d'organització militar que fa temor. Iraq i sobretot Afganistan continuen sent forats negres. Al Pròxim Orient tot segueix igual o pitjor amb l'ofensiva israeliana en curs. Molts ens volen presentar un conflicte amb bons i dolents i no és tan simple. Hugo Chávez continua fent de les seves i el regim castrista a Cuba compleix mig segle amb signes d'esgotament.

Tornem a casa nostra. Qui se'n recorda de la sequera extrema que va marcar els primers mesos d'any a Catalunya? I les centrals nuclears de Vandellòs i Ascó, que ens han donat ensurts dia sí dia també? Hem viscut una catàstrofe aèrea a Barajas amb 150 morts o un tornado que va deixar la seva emprempta de Salou a la Conca de Barberà. No hi va haver víctimes mortals però la proximitat espanta. El Barça, de la mà de Guardiola torna a il·lusionar i el Nàstic segueix generant dubtes amb una irregularitat incòmoda. A l'inici de l'estiu vam veure com una èxit esportiu de la selecció espanyola de futbol es convertia en una explosió brutal de nacionalisme rojigualdià. Ja us he dit que no em volia allargar. Em queden moltes coses al tinter. Si voleu afegir el vostre punt de vista endavant.

dilluns, de desembre 29, 2008

A última hora

Recordeu quan anaveu a escola, a l’institut o a la universitat– alguns dels que ara llegiu aquestes línies potser us hi trobeu ara– i a començament de curs us manaven un treball força llarg i complicat? Gairebé tots ho deixàvem per darrera hora com si el professor se n’hagués d’oblidar o perdonar- nos la vida. Però el curs avançava, la data de lliurament del treball s’apropava i llavors tot eren presses. Si el treball era en grup havies de quedar en hores intempestives i passar alguna nit sense dormir massa.

El treball quedava com quedava i l’aspiració màxima no era treure un excel·lent o un notable sinó un aprovat justet. Tinc la sensació que amb el finançament de Catalunya està passant el mateix. El Govern espanyol (l’alumne) ha esperat a darrera hora, potser perquè confiava que el Tribunal Constitucional (un altre professor) li canviaria el treball per un altre de més fácil. Però la sentència dels Dotze homes (i alguna dona) sense pietat no arriba i en aquestes dates nadalenques hem vist una desfilada de presidents autonòmics per la Moncloa.

Queden tres dies fins a final d’any i tot indica que lliuraran el treballa última hora i ens diran que mereix matrícula d’honor. Ens farà contents a les catalanes i catalans? El problema no és aquest sinó que el professor (Catalunya) no té autoritat per corregir el treball, per molt malament que estigui fet. Recordem que el treball (finançament) havia d’estar legalment enllestit l’agost passat i que la vicepresidenta De la Vega va salvar Zapatero de comparèixer al Congrés aixecant la camisa al conseller i líder d’Iniciativa, Joan Saura. No seria més convenient tornar a incomplir una altra data de lliurament, la del 31 de desembre –no ve d’una més–, a canvi d’un acord ben fet i sense presses?

Publicat al diari Aquí el 29 de desembre de 2008

dissabte, de desembre 27, 2008

Laporta aprofita la segona oportunitat

Fa dies que volia tornar a parlar sobre el Barça i en especial sobre el seu president, Joan Laporta. Em van fotre molta canya blocaire quan a l'estiu el vaig defensar diversos cops. L'últim, fa uns quatre mesos, quan Laporta va anunciar que continuava. Laporta va superar la moció de censura segons les regles establertes en aquesta figura jurídico-esportiva. A molts els va picar molt, però la realitat és aquesta. El temps m'ha donat la raó.

Quatre mesos després Laporta està rehabilitat. No ha tornat a a tenir sortides de to i sembla haver aprofitat aquesta segona oportunitat que la massa social li va donar. L'aposta per un tècnic jove com és en Pep Guardiola li ha sortit bé. És veritat que la pilota ha entrat -que és el que compta al final- però hi ha una sensació que Guardiola ha tornat l'ordre i la disciplina a un vestidor dissipat en les darreres temporades amb Frank Rijkaard a la banqueta. A més, el de Santpedor està revelant-se com un gran tècnic, amb uns plantejaments tàctics destacables i capacitat per extreure dels seus jugadors el millor d'ells. Laporta l'ha tornat a encertar.

El Barça ha signat una primer tram de Campionat de Lliga de somni i està a vuitens de final de la Lliga de Campions després de quedar primer al seu grup. No s'ha aconseguit res encara però la disposició per assolir grans èxits hi és. Jo he tornat a disfrutar mirant els partits del Barça i el més important, poder exhibir amb orgull el meu barcelonisme després de dues temporades amagant-me sota les pedres. Torno a confiar en el Barça i també en Laporta. Sovint cal donar segones oportunitats a les persones. Jo en sóc partidari. Laporta l'ha tingut i l'ha aprofitat. Eto'o l'ha tingut i l'ha aprofitat. Guardiola, amb una en sembla tenir prou.

dimecres, de desembre 24, 2008

Bon Nadal!!!

Des d'aquest humil bloc aprofito per desitjar-vos un Bon Nadal a tots els lectors i lectores. Ja sé que a alguns de vosaltres no us fa massa gràcia aquestes festes. Realment el consumisme s'ha apoderat d'una celebració que hauria de fer-se en família, amb bon menjar i bon beure a la taula -que els catalans en sabem molt d'axò!- i cagant el tió. En algunes cases passa el Papa Noel, Santa Claus o com li diguin aquest personatge inventat per la Coca-cola i que ens ha envaït en forma de ninots fabricats pels xinesos penjats de balcons i finestres. Jo prefereixo el tió i més quan hi ha canalla pel mig.

No em vull allargar. Només desitjar-vos novament que passeu unes bones festes i que carregueu piles per aquest any 2009 que comença i espero que vagi millor de les previsions apocalíptiques que fan alguns.

Bon Nadal i bona entrada d'any 2009!!!

dimarts, de desembre 23, 2008

És necessari repensar Torredembarra

Quan escric aquest article el govern de Torredembarra està intentant el•laborar el pressupost municipal per l’any vinent. La missió és complicada ja que la gran font d’ingressos que ha ajudat a quadrar els números municipals des de fa més d’una dècada ha deixat de rajar. La construcció s’ha aturat en sec i Torredembarra es troba entre les poblacions catalanes que més ho està patint. És el perill de posar tots els ous en una mateixa cistella.

Torredembarra ja fa anys que ha fet una aposta clara pel sector immobiliari. El sector primari és testimonial (tot i que un servidor és testimoni directa que encara existeix). Les grans indústries que ocupaven a centenars de torrenques i torrencs fa unes dècades han desaparegut i només queden empreses de tamany petit i algunes mitjanes. La gran empresa de Torredembarra és l’Ajuntament, tant pel nombre de treballadors com per ser un dels destins preferits de molts joves (i no tan joves) torrencs per a trobar-hi feina.

El sector terciari té un pes important a Torredembarra, però hem estat incapaços de crear serveis amb més valor afegit, que haurien atret una clientela amb un poder adquisitiu més alt. És imperdonable, per exemple, que el nostre municipi no tingui una mínima infraestructura hotelera. L’aposta dels anys seixanta va ser la segona residència i aquesta política no ha estat corregida en mig segle ni pels governants ni per l’empresa privada. Ara ens trobem sense places hoteleres, que atrauen un tipus de visitant que gasta més que el que es tanca a l’apartament llogat o que té en propietat i només surt per anar a comprar al supermercat, passejat amunt i avall o torrar-se a la platja.

La construcció ha estat el gran motor de Torredembarra els darrers anys. Hem passat en dues dècades de 6.000 a més de 15.000 habitants censats. Hem urbanitzat i urbanitzat. S’han deixat fer barrabassades urbanístiques. Al Canyadell, a Muntanyans… Sempre s’ha arribat tard per aturar-ho. Tenim un port mal situat i que ha marcat una línia descendent des de la seva inauguració. L’ubicació del port al Roquer va ser un greu error que ha malmès un entorn natural únic. El Cap Gros, la Roca Foradada… descansin en pau i visca la nostàlgia. Hi ha hagut excepcions en aquest caos urbanístic, com la construcció del Passeig Marítim o la nova Biblioteca. Altres equipaments bàsics, com un Pavelló Poliesportiu, han arribat amb un retard tan inexplicable com insultant. I que dir de la peatonalització del carrer Antoni Roig i voltants, que entrarà en els manuals de com no afrontar una reforma urbanística com aquesta. Ah, i encara cueja.

Aquesta és la Torredembarra que ha entrat en el nou segle. Hi ha ajudat, sens dubte, el desgavell polític que fa ja una dècada que vivim. Si per alguna cosa és coneguda Torredembarra és per la seva inestabilitat política, amb uns guions que semblen escrits des de Hollywood. Revertir aquesta situació és complicat però no impossible. Queden encara davant nostre les darreres oportunitats, com la reconversió de l’antiga N-340 en un passeig. Però cal una planificació a mig i llarg termini. És necessari enterrar el partidisme i els personalismes que han marcat els darrers temps i molta voluntat política mitjançant la unitat d’acció. El model dels darrers anys està esgotat. Cal repensar Torredembarra.

Publicat al Diari de la Torre el desembre de 2008

dilluns, de desembre 22, 2008

Inseguretat


Una de les grans fal·làcies de la democràcia és relacionar una certa “mà dura” en matèria de seguretat amb els governs teòricament més conservadors i debilitat i màniga ampla quan mana l’esquerra. La inseguretat és un problema molt greu i en els propers mesos encara empitjorarà més a causa de la crisi econòmica. Hi ha èpoques en què augmenten els anomenats robatoris silenciosos en habitatges unifamiliars. Hi ha comerços que pateixen atracaments cada cop més sovint.

La sensació d’impunitat és total en molts col·lectius. Un és el dels pagesos o propietaris de masos més o menys aïllats. Els lladres entren a moltes masies com si fos casa seva. Els Mossos d’Equadra i les policies municipals mostren una ineficàcia gairebé insultant, amb patrulles en llocs i moments equivocats. Les denúncies són poc més que paper mullat (per les pixarades dels lladregots, és clar). I la por dels pagesos és que si prenen segons quines mesures els malfactors en qüestió els destrossin o els cremin el mas. Ja ha passat diversos cops. Reunions amb alcaldes i amb comandaments policials, serveixen de ben poc.

L’actual Estat de dret es basa en la cessió als governs de l’ús de la força, però si aquest estat es mostra ineficaç, que ha de fer el ciutadà que li entren a la seva propietat cada dos per tres i sembla que se li’n foten a la cara? Deixem enrera esquerres i dretes i debats postissos i afrontem els problemes reals com són la inseguretat ciutadana creixent. Cal una reforma urgent d’un Codi Penal ineficaç, invertir en una Justicia saturada i acabar amb aquesta impunitat de veure com els delinqüents -quan els agafen- entren per una porta de la comisaría i surten per l’altra pensant ja en el proper robatori. Aquí si que és necessari un ampli pacte d’Estat.

Publicat al diari Aquí el 22 de desembre de 2008

diumenge, de desembre 21, 2008

Cròniques de l'altra banda (XXXVII)

L'Alt Camp és una comarca no massa extensa però amb contrastos impotants en el seu territori. Dilluns vaig assistir a la presentació d'un nou vi el·laborat per l'Agrupació d'Agricultors del Pla de Manlleu. Es tracta de 'El nou de +500', un i blanc ideal per combinar amb tota mena d'àpats i també per pendre'l a mitja tarda picant alguna coseta. És el que vam fer després d'una "currada" presentació d'aquest nou producte, fruit d'una geologia i unes condicions climàtiques úniques en aquesta subcomarca a cavall de l'Alt Camp i del Baix Penedès. Els raïms es recullen en vinyes que almenys estan a 500 metres -d'aquí ve el nom del vi- sobre el mar i que poden arribar a 700 metres, als termes municipals de Querol, Aiguamúrcia i la Juncosa de Montmell.

Per arribar al Restaurant Mas del Pla, a Ranxos de Bonany, al terme municipal de Querol, des del Vendrell -o havia quedat per dinar amb un bon amic- vaig passar per una encantadora -malgrat les corbes- carretera comarcal que s'enfilava des de Sant Jaume dels Domenys i passava per Aiguaviva i el Pla de Manlleu. Amb el sol ja amagat darrera l'horitzó, els últims rajos solars del dia creaven una atmòsfera especial. Arribant a Aiguaviva vaig topar-me amb mitja dotzena de cotxes esportius amb matrícula alemanya aturats enmig de la carretera. Una cursa il·legal a l'estil Adrian Brody? També va fer aparició l'aiguaneu i és que feia un fred considerable. Un fred sa, però.

La setmana ha estat força intensa pel que fa a activitats organitzades pel Consell Comarcal de l'Alt Camp. Dimarts al Pla de Santa Maria es va fer la cloenda del taller d'ocupació de jardineria 'Treballem i construïm per al Camp 2007'. Recordo que el jardí de la piscina d'Alió, un dels treballs portats a terme pels alumnes del taller, va tenir força repercussió mediàtica. Era l'epoca de la sequera que afectava el nostres país i en aquest jardí es feia servir la tècnica de la xerojardinaria, amb espècies vegetals que consumeixen una quarta part que la resta d'espècies.

Dimecres vam presentar el projecte de l'ONG MILPA Tarragona, que té com a objectiu que 34 famílies d'una petit poblat de Guatemala puguin recollir i conservar l'aigua pluvial. El Consell de l'Alt Camp hi col·labora amb 2.000 euros, més del 0,7% dels seus recursos propis. Hi farà cada any amb un projecte d'una ONG diferent. Per arribar al poblat des de la capital guatemaltenca es tarda dos dies ja que és una zona de difícil accés. Anirem fent seguiment d'aquest projecte. Divendres es va fer l'activació de la webcam i la estació metereològica que el Centre Metereològic de l'Alt Camp ha instal·lat al cim de Miramar, a 800 metres sobre el nivell del mar. Aquesta és la imatge que es veu des de la webcam.

divendres, de desembre 19, 2008

Bull la Torresfera. A veure si ens cremarem!!!

Laura Pradeda dijo...
En resposta a la intervenció produida del regidor de l'oposició Grangel al Plenari del 18.12.08 i al titular del present blogg, informo:

En el blog de TorrEsquerra hi ha una persona que està emprant el nom de Laura Pradeda falsament incurrint per tant en un delicte de suplantació de personalitat amb resultat dany a la meva imatge i per tant immputable civil i penalment, delicte castigat amb condemnes privatives de llibertat. Per tant, sol-licito que si en el plaç de 24hores no es realitza una rectificació formal i pública del fet imputable procediré a denunciar-ho a la autoritats competents i a exercitar les accions criminals en empara dels meus drets tutelats constitucionalment.


Aquest comentari el podem trobar des d'aquest divendres en diversos blocs torrencs. La raó és l'aparició del comentari que veureu dos línies més avall és un altre que dijous a la tarda es podia veure al blog Torresquerra i que va motivar un prec d'Enric Grangel al ple municipal del mateix dia. Grangel en parla al seu bloc.

Laura Pradeda ha dit...
Ja heu consensuat aquesta moció amb altres forces polítiques, per tal de recabar vots favorables?
Si no ho heu fet, dos vots (o un) a favor de l'esmentada moció, unes quantes abstencions, i una majoria en contra.
On voleu anar a parar?


El curiós del cas és que clickant al damunt de la Laura Pradeda de dijous et remetia a un blog sense posts però amb molta mala llet, La Ràbia. Tot i aquesta poca activitat al seu blog, La Ràbia ha deixat emprempta en altres blogs a través de comentaris molt durs, per alguns insultants, contra els actuals grups i regidors de l'oposició.

Ja ho veieu!, que diu el Ferran Monegal. Tenim muntat un bon pollastre cibernètic. Usurpació de personalitat! Sona força contundent. Ens podem trobar davant d'una nova judicialització de la vida torrenca -Ja hi estem acostumats!!!- però aquest cop amb la Torresfera com a teló de fons. Serà qüestió -sinó hi ha aquesta rectificació que demana Pradeda- de començar a investigar d'on venen aquests comentaris i qui és o no és La Rabia, un/a blocaire força dropo/a però amb una mala llet terrible a l'hora d'escriure comentaris en altres blocs.

dijous, de desembre 18, 2008

Pressupostos, finançament... i el Senat

Aquest dijous el Congrés de diputats espanyol ha aprovat els pressupostos generals de l’Estat. Ho ha fet amb els vots a favor del PSOE, el PNV i el BNG. Dins dels vots del grup socialista també hi ha hagut els vots del PSC. Jo sóc dels que mai he dubtat que els socialistes catalans votarien a favor d’aquests pressupostos, com ho faran amb els del 2010, 2011, 2012…. S’ha perdut molt de temps i pàgines de diari especulant sobre un hipotètic vot en contra del PSC a aquests números. El que ja fa dies que sento és vergonya aliena veient el tracte que reben alguns dirigents del PSC quan “s’enfronten” al PSOE. “Si som el mateix”, els diuen amb una suficiència i una fatxenderia insultants.

Ara vindrà un nou intercanvi dialèctic al voltant de la negociació del finançament català. Ja fa dies que ha començat però ara s’intensificarà. El periodisme de declaració i contradeclaració tan estès en els últims anys el trobo cada cop més qüestionable. Els mitjans de comunicació segueixen el joc als polítics. Estem davant d’un teatre amb el culebrot del finançament? Està tot pactat i hi ha un guió escrit amb un acord de darrera hora? La reunió a la Moncloa d’aquest dissabte apunta cap aquí. Després d’incomplir-se diversos terminis sembla que aquest es complirà. O no?

Tornant avui amb cotxe des de Valls escoltava la tertúlia de “L’Oracle” de Catalunya Ràdio, dirigit per Xavier Grasset. Tenia com a convidada la vicepresidenta del Congrés i dirigent del PSC Teresa Cunillera. Sentint-la veia més clar que mai que no hi haurà trencadissa entre el PSOE i el PSC. Ni molt menys. La cap de llista del PSC en les darreres eleccions generals és Ministra de Defensa i fins i tot sona com a succesora de Zapatero. Potser un dia d’aquests tornem a sentir aquella cançoneta del grup propi del PSC al Congrés. Jo ho veig com una utopia.

I una última reflexió: Per a què serveix el Senat? La cambra alta ha vetat uns pressupostos generals de l’Estat i el Congrés l’ha aixecat com si res. Una altra cançoneta -avui és un dia molt musical és aquells que diu que el Senat ha de ser una cambra de representació territorial on quedi demostrada la plurnacionalitat –per alguns federalisme- de l’Estat Espanyol. El Senat actualment és un cementiri d’elefants –fins i tot Fraga en forma part- i no hi ha cap mena d’interès a resucitar-lo.

dilluns, de desembre 15, 2008

Ens volen prendre el pèl

Cada cop em passa més quan sento llegeixo certes declaracions, ja siguin de polítics i de “personatges rellevants” de la societat civil, de tenir la sensació que se’ns en foten a la cara. Et sents com si et clavessin un calvot al clatell i a sobre se’n riessin. Parlo de les afirmacions del president d’Acesa, Salvador Alemany. Aquesta setmana proposava apujar els peatges de les autopistes quan hi hagi més trànsit. Alemany s’omplia la boca destacant que amb aquests “peatges selectius” s’evitarien les congestions. Ens volen prendre el pèl els amics d’Acesa?

Què és una autopista? És una via que et permet circular més ràpidament i amb més comoditat. Per això pagues un peatge per utilitzarla, depenent de la situació geogràfica, és clar (a diverses comunitats autònomes no saben el que és un peatge). Per tant, si una autopista està congestionada caldria aixecar les barreres i que fos gratuïta perquè no et donen un sevei mínim de qualitat. Les declaracions d’Alemany encara tenen més delicte ja que les fa enmig de les obres d’ampliació de l’AP-7, que han convertit aquesta autopista al seu pas pel Camp de Tarragona en una de les carreteres més perilloses de Catalunya. Aques setmana hem vist dos accidents múltiples consecutius a l’alçada de Tarragona. I a seguir pagant, eh!

Un altre punt a tenir en compte: al costat d’una autopista amb peatge hi ha d’haver una carretera gratuïta pels que no vulguin o no puguin rascar-se la butxaca. És l’N-340 una carretera que compleix unes condicions mínimes en alguns dels seus trams? Afortunadament entre Torredembarra i Salou l’AP-7 és gratuïta des de fa una colla d’anys. A Madrid sembla ara que volen impulsar el rescat dels peatges catalans. Ens ho hem de creure? Tan desinformat està tot un president d’Acesa? Ai ai ai.

Publicat al diari Aquí el 15 de desembre de 2008

dissabte, de desembre 13, 2008

Cròniques de l'altra banda (XXXVI)

Durant la meva carrera periodística he assistit a un nombre important d'àpats de Nadal d'administracions públiques, partits polítics, associacions i empreses. Esmorzars, dinars -sentats o drets- i sopars. Austeritat i luxe. Amb discursets o sense. A finals de novembre ioben entrat el mes de gener... He vist una mica de tot. Aquest cop em tocava a mi organitzar un àpat de Nadal per a periodistes. En els darrers anys el Consell Comarcal de l'Alt Camp no havia fet aquest tipus de trobades, tot i que en els seus inicis, a finals dels vuitanta, s'havien organitzat sopars de Nadal. Nosaltres vam optar per un esmorzar-roda de premsa en una cafeteria-restaurant propera a l'actual seu que vam programar per aquest dimecres passat.

La crisi ha fet que s'hagin suprimit alguns d'aquests àpats de Nadal. Crec que en alguns casos, com el del "mític" dinar-lot de Dow que aquesta supressió està justificada. No pots eliminar milers de llocs de treball i organitzar un multitudinari dinar amb periodistes, que a més marxen carregats amb un generós lot. Catastròfic a nivell de comunicació interna. Però les administracions han de retallar aquest tipus de despeses? O és la xocolata del lloro? És un debat obert. Jo em decanto per la segona opció.

L'àpat de Nadal que vam muntar des del Consell de l'Alt Camp per als perodistes va ser una trobada distesa en què van assistir els professionals de la comunicació que setmana si setmana també assisteixen a la tradicional roda de premsa del dimecres, la presidenta del Consell Comarcal, Carme Mansilla, el gerent, l'Emili Llauradó, i un servidor. Després van fer una roda de premsa de balanç de l'any i vam apuntar objectius i eixos per al 2009. Evidentment el titular de l'endemà i el divendres -dia quan es publiquen els dos setmanaris vallencs- versava sobre la data de trasllat del Consell a la nova seu i el cost de l'obra. Els mitjans recollien unes declaracions de la presidenta sobre la dimensió de trasllat, que "va més enllà d'un canvi de local i és un canvi de mentalitat". No són paraules grandiloqüents sinó amb contingut. N'anirem parlant.

dijous, de desembre 11, 2008

RAC-1, la Ràdio Nacional de Catalunya?

Les dades de la tercera onada del 2008 de l’EGM son clares, tot i qui, com si es tractessin de resultats electorals, hi ha qui les interpreta al seu favor quan són netament negatives. RAC-1 segueix el seu ascens imparable i està molt a pro del segon lloc de la SER a Catalunya, mentre l’audiència de Catalunya Ràdio accelera el seu enfonsament, tot i que manté el primer lloc. El que molts ja auguraven a l’inici de la temporada, l’enquesta de l’EGM ho confirma. RAC-1 puja molt i Catalunya Ràdio retrocedeix.

Reconec que jo sóc un oient habitual de RAC-1 i aquest fet em pot restar una certa neutralitat, tot i que encara sintonitzo Catalunya Ràdio de tant en tant. Disfruto amb el Basté, ric amb els de Minoria Absoluta i el Clapés i vibro amb les retransmissions del Barça. Enyoro el Bassas, que aquesta darrera temporada havia tornat a escoltar més que ocasionalment. Si que sento la interessant tertúlia de l’’Oracle’, dirigida pel Grasset i sempre que puc connecto amb l’’En guardia’, del Calpena i el Jonqueres. Aquests dos darrers programes són de Catalunya Ràdio.

La ràdio és un mitjà que ha resorgit amb molta força entre tanta nova tecnología. La inmediatesa i la proximitat continuen sent les seves grans armes. Els locutors són com de la familia. T’acompanyen mentre condueixes, quan treballes, abans d’anar a dormir… La ràdio t’informa, et fa riure, et fa pensar, interactues amb ella… Està clar que RAC-1 és una emisora que està pujant amb molta força amb una programació de qualitat i uns grans professionals. Els resultats ho demostren. També l’EGM assenyala que Catalunya Ràdio viu un mal moment, amb una línia perillosa línia descendent. Suposo que els seus directius en prendran nota perquè ser la Ràdio Nacional de Catalunya no és un títol vitalici. Cal mantenir-lo i fer mèrits per ser-ho.

dimarts, de desembre 09, 2008

Doncs potser millor que no la toquem

Aquest cap de setmana s’han complert els trenta anys de l’aprovació de l’actual Constitució espanyola. Com sempre passa en els aniversaris rodons, es fan balanços dels anys de vigència de la Carta Magna i es debat sobre si cap introduir canvis en el text. La Constitució que tenim és fruit d’un moment polític molt concret i complicat, amb el cadáver del dictador encara calent i els militars franquistes esmolant els sabres. Tres dècades després i amb una democràcia consolidada seria un bon moment per revisar el text constitucional i adequar-la als nous temps. Aquesta és la teoria perquè la pràctica és molt diferent. Quan sents parlar els polítics espanyols d’una hipotètica reforma constitucional patrocinada per PSOE i PP, tot indica que aniria per un camí molt diferent a la que volem la majoria dels catalans, que aspirem a un autogovern més gran que l’actual, com ha quedat reflectit en el nou Estatut. Si obrim el meló de la reforma constitucional correm un risc real d’una regressió del procés autonòmic. Amplis sectors dels dos principals partits polítics espanyols se’n moren de ganes.

Després d’escoltar Zapatero en l’aniversari constitucional tot indica que la reforma del text queda aparcada. Després del que hem sentit aquests dies, millor així. I si tenen ganes de tocar la Carta Magna que es dediquin a canviar articles tan “trascendentals” com la successió en la corona perquè algun dia poguem tenir una reina encara que el seu germà petit sigui varó. És una qüestió vital que a mi fa dies que no em deixa dormir. En canvi, l’actual Senat ja em va bé, tot i que hem comprovat fa poc que l’aprovació d’un veto als pressupostos generals de l’Estat serveix exactament… per a res.

Publicat a l'Aquí el 9 de desembre de 2008

dilluns, de desembre 08, 2008

'Rabassa morta', un drama rural tarragoní

Aquest cap de setmana llarg l'he aprofitat per acabar de llegir la novel·la 'Rabassa morta', d'Anselm Aiguadé (en la imatge signant exemplars). Llegir el llibre d'un autor que coneixes personalment sempre és una experiència diferent perquè encares la lectura amb una predisposició especial. I més quan saps que aquesta és la seva primera obra. Ets més benevolent. Fent un esforç de prendre distància, us puc dir que 'Rabassa morta' és un un bon llibre, molt recomanable.

L'Anselm Aguadé, que fa gairebé dues dècades m'ensenyava informàtica al Col·legi Antoni Roig, ha escrit un drama rural ambientat en el darrer tram del segle XIX en un poble indeterminat que ell mateix em va situar al Baix Penedès. M'ho he passat molt bé llegint-la, amb una arrencada aprofitant un viatge amb tren a Barcelona, una continuació amb petites dosis a causa de la feina que he tingut aquests dies i una rematada final aquest cap de setmana.

L'Anselm defineix molt bé el caràcter dels protagonistes del relat, on no trobem bons molt bons ni dolents mol dolents. Disfrutem de les contradiccions que tots tenim en uns personatges d'una època ja pretèrita en la qual l'autor ens hi submergeix d'una manera magistral. Rabassaires, senyors, mossos, criades... es van interelacionant en les 270 pàgines del llibre. És un drama rural que fàcilment es podria adaptar al teatre. És una idea que deixo a l'aire.

Es d'agrair a l'Editorial Cossetània que aposti per autors locals, com l'Anselm Aguadé, nascut a Vilabella i professor de secundària a Torredembarra. La presentació del llibre fa unes setmanes va ser multitudinària. Espero que tots els que van venir a l'acte no ho fessin només per compromís sinó que hagin llegit el llibre Val la pena. Com ja li vaig dir a l'Anselm fa uns dies, quan estava a mig llegir 'Rabassa morta', espero ja la seva segona novel·la. El llistó, però, l'ha posat força amunt.

diumenge, de desembre 07, 2008

Cròniques de l'altra banda (XXXV)

La feina al Consell Comarcal de l'Alt Camp continua imparable tot i la proximitat de les festes nadalenques. Aquesta setmana ha estat intensa, amb actes inclosos dins del programa per commemorar el Dia Mundial contra la violència vers les dones, celebrat el passat 25 de novembre però que s'allarga fins a mitjan mes de desembre. Xerrades i exposicions com la que es va inaugurar a la sala d'actes de l'Ajuntament del Pla de Santa Maria dimecres. La xerrada la va fer la companya del Consell Polar Palacio i va ser una interessant introducció en el paper de la dona en els conflictes bèl·lics i les associacions de dones que en diferents punts del món treballen per la pau.

Dijous també va ser un dia intens, amb l'organització a l'Hotel Class Valls d'una jornada per a presentar el Programa de Desenvolupament Rural Integrat 2007-2013 a l’Alt Camp i la metodologia Leader 2007-2013 Alt Camp, Conca de Barberà, Anoia. La jornada estava oberta als diferents càrrecs polítics del territori i les associacions, entitats i empresaris de la comarca i la participació va ser molt alta. Per una banda es podia conèixer d'aprop un document que radiografia la comarca i traça el seu desenvolupament futur i, per l'altra, es podia obtenir informació sobre els ajuts dels fons europeus per tirar endavant projectes d'emprenedors i administracions locals, que tan bé han anat en les anteriors convocatòries.

Mentre es desenvolupava la jornada, en una altra sala de l'hotel es realitzava una roda de premsa per presentar la segona edició de 'Bràfim és màgic', un festival que s'està realitzant aquest cap de setmana en aquest municipi. L'alma mater del projecte és el Màgic Andreu, descendent de Bràfim i m'atreviria a qualificar-lo com el "Mag oficial de Catalunya". La seva màgia basada en la comicitat va fer forat els anys vuitanta i noaranta i, actualment, ammb els 60 anys complerts continua actuant, fent xerrades i fins i tot ha engegat una ONG, Som-riures sense fronteres.

El Màgic Andreu té un carisme natural, combinat amb una proximitat que sovint costa trobar en aquest tipus de personatges. Em va fer molta il·lusió poder parlar amb el Màgic Andreu. No només això. Vaig assistir a un parell de trucs,a un pam d'on estava jo, que em van deixar bocabadat. A mi i als altres que ho veiem. No em vaig poder resistir a fer-me una foto amb ell. Aquí la teniu.

dimecres, de desembre 03, 2008

Apunts sobre el Fortí de la Reina

Sembla que ara sí, que el compte enrera de l'enderrocament del Restaurant del Fortí de la Reina ha començat. Les primeres tasques de desmuntatge s'han iniciat aquest dimarts. El procés sembla irreversible. No crec que arribi alguna altra ordre judicial just abans que entrin les màquines exigint una paralització d'aquests treballs perquè s'ha d'estudiar no sé quin coi de recurs. Seria massa hollywoodià. Tot i que a Tarragona passen coses molt pel·liculeres. Començaríem pel Pàrquing Jaume I...

Dinou anys de procés judicial!!! Són masses. Estem davant d'un exemple claríssim que la justícia del nostre país no va bé. Un restaurant construït de forma il·legal ha treballat una colla d'anys i els seus propietaris n'han fet un munt de calers aprofitant la lentitut exasperant del nostre tercer poder. L'Ajuntament ha col·laborant en aquest allargament del procés amb un entossudiment enlloc d'admetre un error. No ha pogut competir amb un altre entossudiment, el de la demandant, Rosa Elias. Almenys, amb l'inminent enderrocament, es demostra que la justícia és igual per a tots.

En els últims anys hi ha hagut un procés d'assumpció per la majoria de tarragonines i tarragonines que el Restaurant del Fortí de la Reina ha de ser enderrocat. Fa uns anys la majoria era la que defensava el seu manteniment, fent la vista grossa o buscant algun subterfugi legal. Fins i tot una plataforma ciutadana va recollir milers de signatures fa uns quants anys a favor del manteniment del restaurant. Ara segur que no en recollirien tantes. Una gran majoria de tarragonins hem anat a un o més banquets al Fortí i en guardem possiblement un bon record, però això no té res a veures amb la seva il·legalitat. El Restaurant és un gran equipament per a la ciutat però va néixer malament i la justícia, lentíssima, ho ha acabat admetent.

D'aquí tres mesos o potser una mica més ja no quedarà res del restaurant i aquí començarà el gran repte de l'Ajuntament tarragoní: evitar la degradació d'aquest espai històric. Pot quedar molt maco deixar una zona verda en aquest magnífica ubicació però s'ha de vigilar que no es converteixi en -i perdoneu l'expressió- un cau de merda. Aquest és el gran repte de Ballesteros i la seva gran oportunitat d'esmenar l'ereror del qual ell en formava part aquell ja llunyà 1989. Es tancarà així el cercle.

Publicat a TotTarragona el 5 desembre de 2008

dilluns, de desembre 01, 2008

Els veritables nazis

En els darrers anys s’ha estès exageradament l’ús de l’adjectiu nazi. Si aquestes persones que alegrement incorporen en el seu discurs aquest terme per atacar els seus adversaris reflexionessin una mica sobre el que surt de les seves boques o de les tecles dels seus ordinadors farien marxa enrera. Bé, si tenen un mínim de bona fe, cosa que sovint dubto. Els nazis van ser els responsables de l’extermini de milions de jueus, gitanos, homosexuals i altres minories que tenien la mala fortuna de viure en els països que controlaven.

Un partit polític espanyol índigne del nom que porta, Unión Progreso y Democracia, i liderat per una de les polítiques més nefastes de les darreres dècades, Rosa Díez, es dedica comparar Catalunya amb el règim nazi. Presenten un país on els qui parlen castellà estan perseguits com els jueus a l’Alemanya de la II Guerra Mundial. Menteixen i el més greu és que no ho fan per desconeixement sinó de forma deliberada i planificada. I és que els verdaders nazis són personatges com Rosa Díez, Pedro J. Ramírez o Federico Jiménez Losantos, que porten ja uns quants anys repetint i repetint mentides i calúmnies, intentant que al final es converteixin en veritat. El director del diari El Mundo, el locutor de la COPE o aquesta política són aprenents del gran ideòleg i propagandista nazi Joseph Goebbels.

I el més greu és que s’estan sortint amb la seva -almenys en part- i moltes espanyoles i espanyols es pensen que els nazis som els catalans i que marginem i marquem amb l’Estrella de David el qui parlen en català. Aquesta és la perversa estrategia dels nazis i dels règims totalitaris: convertir les víctimes en culpables. Jo em sento víctima com a català que sóc de Rosa Díez, Pedro J. Ramírez o Losantos. Per ells diran que jo sóc el nazi. És el seu joc inmoral.

Publicat al diari Aquí l'1 de desembre de 2008