diumenge, de desembre 29, 2013

Legado en los huesos: continuem gaudint de la trilogia negra del Baztán

Aprofitant les vacances de Nadal m’he acabat la segona novel·la de la Trilogia del Baztán, Legado en los huesos,  i ja tinc ganes que aparegui el tercer i definitiu volum: Ofrenda a la tormenta. Bon senyal! Finalitzades les més de 500 pàgines d’aquest segon llibre, m’he quedat amb ganes de més, de submergir-me encara més en la negror paisatgística i moral d’aquest vall del Pirineu navarrès que algun dia voldré conèixer sobre el terreny.

Aquest segon lliurament que ens ofereix Dolores Redondo segueix excavant en la mitologia ancestral navarresa i en la monstruositat humana actual amb la inspectora Amaia Salazar i els seus fantasmes d’infantesa com a fil conductor. Apareixen nous personatges que compliquen encara més la vida a la jove policia foral i els qui ja havien tret el cap a El Guardián invisible continuen fent de les seves.

Passada la recent febrada de la novel·la negra nòrdica, ens hem tornat més selectius quan volem lectures amb sang i fetge. No ens conformem amb qualsevol cosa. I la Trilogia del Baztán és una bona elecció. La combinació de diversos elements com són la protagonista, l’entorn rural, la mitologia precristiana, la família i altes dosis de maldat humana generen una atmosfera que atrapa al lector i que ha convertit Dolores Redondo en l’autora revelació del panorama negre estatal i que li ha permès saltar fronteres i tot indica que encarar un nou salt: el de la gran pantalla.

dimecres, de desembre 18, 2013

Imma Sagrera, psicòloga de capçalera d’adolescents

L’Imma Sagrera és psicòloga als dos instituts de Torredembarra. És una feina que l’apassiona i que li ha permès escriure un llibre, Del xumet a la birra, i en té en projecte  publicar-ne un segon. Amb més de dues dècades exercint aquesta tasca ha adquirit una experiència que permet tenir-hi una conversa interessant i enriquidora sobre els principals problemes i també les grans oportunitats que tenen els adolescents d’avui en dia i com han canviat respecte fa uns quants anys.

Podríem dir que l’Imma Sagrera Depares va arribar a Torredembarra per prescripció mèdica. De petita va patir un accident i es va cremar. Després d’estar hospitalitzada dos mesos, el pediatra li va recomanar venir al municipi torrenc als estius perquè el iode de l’aigua de la seva platja li aniria bé per a la recuperació. Durant diversos anys, a partir del mes de juliol, ella i la seva família s’instal·laven al carrer Major, a Cal Pere Oliva. Allí va conèixer l’Eloi Rius, que vivia a la casa del davant, amb qui es va casar i van tenir quatre fills. Van contraure matrimoni amb només vint anys. Aquella era la manera de satisfer les ganes de marxar de casa els pares, d’independitzar-se. Amb 24 anys ja tenia tres fills i independència reconeix que poca. Va acabar la carrera de magisteri embarassada de la seva primera filla, l’Anna. La Cristina i l’Eloi van néixer en els següents tres anys i va dedicar aquella època a la criança dels fills.

A mitjan dels vuitanta va començar a estudiar Psicologia a la Universitat Rovira i Virgili. Durant aquells anys també va néixer l’Ignasi, el seu quart i últim fill. En acabar la carrera va començar a treballar de suport psicològic en diferents centres educatius, a les escoles de Sant Jaume dels Domenys i Llorenç del Penedès. El món dels nens i dels joves li agradava i la psicologia encara l’apassionava més després de finalitzar la carrera. Aquesta va ser la manera d’unir aquestes passions i convertir-ho en una sortida laboral. De la mà de la Núria Gómez, llavors presidenta de l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes, va començar a treballar en l’incipient Institut de Torredembarra. Progressivament va anar ampliant l’horari i quan es va crear el segon institut també va dedicar-hi part de la seva jornada laboral, fins arribar a una dedicació completa. La seva figura, que ella sàpiga, és única en el sistema educatiu català. El seu sou el paga l’Ajuntament de Torredembarra i no la Generalitat.

Es defineix com una psicòloga de capçalera. Ella és l’encarregada del primer contacte amb els alumnes que tenen algun problema i, si és necessari, els deriva cap als especialistes. Treballa a partir de la prevenció en salut, coneixent tots els alumnes des de l’inici de curs i mantenint el record fins que a alguns d’ells els sorgeix una necessitat o un dubte. Això li permet detectar els problemes abans. Reconeix que té millor relació amb els alumnes que amb els pares, que els troba sovint molt a la defensiva, preocupats pel que han fet malament que ha provocat el problema del seu fill. La seva primera feina és treure aquest sentiment de culpa dels pares. Explica que els nois i noies responen a les preguntes directes que els fa i considera el respecte com la clau en la relació entre pares i fills.

Es mostra optimista amb el futur de l’educació i posa com a exemple les noves tecnologies i les xarxes socials. El problema no són, segons ella, la seva existència sinó el seu ús: els pares que donen un telèfon mòbil a un nen de nou anys per tenir-lo “controlat” o els menors de 14 anys que disposen de Facebook per exemple. Apunta com el gran problema actual el desequilibri entre uns adolescents que maduren abans però que són inútils, en el sentit que no són capaços de fer moltes coses perquè els pares han estat molt proteccionistes i han provocat que tinguin poca autonomia i no tolerin la frustració. En el menjar és on es produeixen molts problemes i en el seu dia a dia detecta molts transtorns alimentaris.

L’Imma és àvia. Ho és des de fa gairebé una dècada i ja té tres néts i tres nétes. És una àvia jove, que treballa i no pot portar els néts a col·legi, però que els veu cada dia i aprèn molt de les seves filles, ara mares. Defineix la seva família, com un clan, una tribu. I recorda les teories del filòsof i pedagog José Antonio Marina sobre la tribu que educa. En la seva feina, en canvi, es troba moltes àvies que fan de mares de fills de pares que tenen dificultats insalvables per conciliar vida familiar i vida laboral.

L’estrena com a àvia va coincidir amb una altre debut: com a escriptora. L’any 2004 l’Imma va publicar Del xumet a la birra, un llibre que ella qualifica de “casolà” però es va vendre molt bé i va publicar-se’n una segona edició. Considera que és un llibre útil, fàcil de llegir i gens pretensiós. Explica que ara està preparant un segon llibre, però es troba en un estat molt primigeni. En les xarxes socials ha trobat també unes aliades en la seva feina i també possible material per aquest segon llibre. Evidentment sense citar els autors dels missatges. Els missatges directes a facebook i el whatsapp els utilitza cada cop més per mantenir un contacte “d’urgència” amb els alumnes. La poden trobar qualsevol dia darrera del mòbil. La psicologia també s’adapta als nous temps.

El que vol ara l’Imma és viure molt el dia a dia dels seus néts, gaudint-los molt. I seguir jugant a tennis, la seva vàlvula d’escapament des de fa molts anys. Assenyala l’esport bàsic també pels nens i adolescents, que ja no juguen al carrer i han d’alliberar endorfines d’alguna manera. Espera que quan es jubili una altra persona ocupi el seu lloc i aquesta figura tan singular en el sistema educatiu català no s’acabi amb ella. I aquest relleu no hauria d’arribar a última hora.

Article publicat al darrer número del Diari de la Torre

dimecres, de desembre 11, 2013

La culpa de tot la té la independència


Aquesta setmana passada vam conèixer la campanya impulsada des del PP de Salou a Madrid i Saragossa sota el lema “Si no conoces Salou, no conoces España”. Més enllà dels mitjans del territori, els diaris d’abast estatal es van apuntar ràpidament a fer una gran cobertura de la notícia. En sortien titulars molt golosos. No deixa de ser curiós que un partit polític faci una campanya d’aquest tipus, quan una població com Salou disposa d’un potent Patronat de Turisme, amb una estratègia ben definida i en la qual s’hi aboquen molts recursos. Encara sorprèn més quan els populars governen el municipi al junt amb CiU i entre les seves competències no hi és el Turisme, que està en mans convergents.

Però és que no ens trobem davant d’una campanya turística sinó política, que a més s’ha d’emmarcar en un context polític molt concret a la localitat salouenca. CiU i PP governen junts amb un pacte que estableix que el maig vinent el cap de files popular, Mario García, assumirà l’alcaldia de la capital de la Costa Daurada, però des de fa mesos sonen tam-tams de guerra dins d’aquest pacte i cada cop agafa més cos la possibilitat que el pacte s’esberli i els populars es quedin sense aquest anhelat any d’alcaldia.

Qui és Mario García, el cap de llista popular a Salou? Es tracta d’un polític jove, amb  quaranta anys acabats de fer i que va ser el número u del PP a la capital de la Costa Daurada per primer cop el 2011. Es tracta d’una aposta personal del líder del partit a Tarragona, Alejandro Fernández, que va jubilar la vella guàrdia representada per Alberto del Hierro. Un canvi generacional i d’estil. Un estil molt alejandrista. Hi ha molts punts de contacte entre l’estratègia del tarragonisme-espanyolisme radical de Fernández i aquesta capitalitat turística espanyola de Salou.

Els anhels independentistes fan mal a les capitalitats de Tarragona i Salou, administrativa i turística respectivament. Aquest és el relat, que es veu reforçat pels grans diaris estatals de l’entorn del PP que reforcen la tesi que l’independentisme fa mal al turisme de Salou perquè els espanyols davant d’aquest panorama escullen altres opcions. El que ha aconseguit el cap de files del PP de Salou és que es oposin d’acord el seu soci de govern, l’oposició i el sector turístic a rebutjar la campanya i desmentir amb dades les teories populars, desmuntant l’estratègia conservadora: igual que a la demarcació de Tarragona els partidaris de la independència són els mateixos o més que en altres zones de Catalunya, nous mercats turístics com el rus reserven abans i queden menys places hoteleres pel turisme estatal i aquest descens res té a veure el procés independentista. Això sí, després d’aquesta singular campanya del PP de Salou, la imatge de Mario García és ara més la del cap de l’oposició que la d’un lleial soci de govern de CiU que en mig any ha d’assumir l’alcaldia.

Publicat al setmanari Notícies TGN

divendres, de novembre 29, 2013

Josep Antoni Nieves: creant entre la Torre i Santa Coloma de Gramenet


Més de la meitat dels empadronats a Torredembarra no han nascut al municipi. O almenys no hi han passat els primers anys de la seva vida. Han arribat a la localitat a edats molt diferents i també hi ha nivells molt diferents d’integració, des dels qui simplement fan servir Torredembarra com a una ciutat dormitori i gairebé no es mouen de casa seva a qui forma part de manera activa de diverses entitats del municipi tot i portar-hi pocs anys. En aquest segon grup hi trobem el protagonista d’aquesta Torrencada, en Josep Antoni Nieves, que va arribar al nostre municipi procedent de Santa Coloma de Gramenet, ciutat on encara hi conserva el seu lloc de treball.

Josep Antoni Nieves Alarcón va néixer en aquesta ciutat del Barcelonès l’any 1959 i, després d’estudiar Belles Arts, el 1980 va obtenir una de les places de la primera promoció de la Policia Local de l’època democràtica de Santa Coloma de Gramenet. Va fer poc carrer, perquè al cap d’un any d’entrar al cos es va convertir en el secretari del cap de policia. Però en Josep Antoni no es conformava amb aquesta tasca i en va desenvolupar d’altres. L’any 1999 va ser el responsable de la posada en marxa del primer Servei d’atenció al Ciutadà, el primer de Catalunya, i des de la Policia local, amb l’objectiu de la millora contínua la qualitat de servei els veïns i veïnes.

Sempre li ha interessat la psicologia i després de llegir molt sobre aquest camp del coneixement, es va matricular a la UNED i va acabar la llicenciatura en sis anys. Reconeix ser disciplinat, constant i responsable i això l’ha ajudat a finalitzar la carrera amb menys temps que la majoria d’estudiants. No descarta en el futur obrir consulta com a psicòleg, com ja ho havia fet en medicines complementàries ja fa anys a Santa Coloma després de formar-se en acupuntura, osteopatia, quiromassatge i en altres disciplines. A Torredembarra ha estat fisioterapeuta dos anys a les categories inferiors del futbol de la Unió Deportiva, on hi jugava el seu fill.

L’any 2005 va acceptar la proposta de canviar de departament i passar a coordinar la gestió administrativa i tècnica de l’Àrea de Serveis a la Persona de l’Ajuntament de Santa Coloma, que inclou serveis socials, d’atenció a la gent gran, salut pública, cultura, ensenyament i solidaritat i cooperació. El 2009 va rebre una oferta de treball de l’Ajuntament de Tarragona però no va tirar endavant, ja que des del consistori gramenetenc el van blindar. Ara ocupa el màxim lloc de treball a què pot aspirar com a funcionari de l’Ajuntament de Santa Coloma.

En Josep Antoni va arribar a Torredembarra l’any 2004. Primer havien buscat un habitatge a la zona del Maresme, més propera a Badalona, d’on és la seva dona. Però no acabaven de trobar res que els convencés i el seu cap, que estiuejava a Torredembarra des de fa molts anys, els va animar a reorientar la seva recerca cap al sud. La recerca va tenir èxit i es van instal·lar a la Torre amb la seva dona i els seus dos fills. Des del primer dia que va començar a viure a Torredembarra, l’objectiu d’en Josep Antoni va ser integrar-se al nou municipi. Havia jugat a escacs al club de Sant Adrià i va trobar que al Casal Municipal hi havia un club on podia practicar aquest esport. Allà va començar a jugar, a formar part de l’equip, de la directiva i actualment n’és el secretari. També va començar a ballar al Grup de Country de la Torre i es va integrar al grup literari Rates de Biblioteca.

La seva feina continuava a Santa Coloma, a una hora i mitja de tren i metro. I una hora i mitja més de tornada. A molta gent se’ls faria molt feixuc aquest trajecte diari. A ell, no. A l’inrevés. Aquestes tres hores les dedica a la creació literària. El 2010 és un any important per a ell. Guanya el Premi de Poesia Pere Badia del Cartell de Premis de Torredembarra i ho fa amb un poemari sobre el vincle, el nexe d’unió entre Santa Coloma i el municipi torrenc, amb gran protagonisme dels seus símbols, el riu i el mar respectivament. En Josep Antoni té molta estimació a aquest poemari perquè és una síntesi de la seva vida. Afirma que se sent torrenc, però molt vinculat encara a Santa Coloma, on va néixer, viure-hi molts anys i on encara hi treballa. Són dos móns molt diferents. A Santa Coloma de Gramenet hi viuen 126.000 habitants en 6 quilòmetres quadrats, amb 25 nacionalitats que hi conviuen. A la Torre, 15.000 habitants en gairebé 9 quilòmetres quadrats i menys nacionalitats. El trajecte de tren entre els dos municipis és el seu espai de creació literària.

També té una important obra pictòrica, signada com a Jana. Fa servir aquest nom artistic des que tenia 16 anys i no només per la pintura. Sempre li ha resultat interessant que les inicials del seu nom formin un nom de dona. Ha exposat les seves obres a Barcelona, Santa Coloma i ARCO a Madrid, però ara està centrat en la literatura, perquè li costa trobar temps per pintar. En Josep Antoni sempre ha estat una persona molt activa. Des dels quinze anys havia col·laborat amb el moviment escolta i als esplais com a monitor titulat. Polifacètic com és, també ha estat cantant durant cinc anys de l’Orquestra Intermedio, actuant arreu de Catalunya però també de l’Aragó.

A Torredembarra ja l’hem pogut veure cantar, ballar country, recitar poesia i jugar a escacs. I està preparant més coses: dues novel·les. I una es desenvolupa a la Torre. Ben aviat la podrem llegir. En Josep Antoni és l’exemple que Torredembarra, malgrat una certa casta que encara classifica entre torrencs de tota la vida i els que no ho són, és un municipi acollidor, que permet als nouvinguts integrar-se i arribar a convertir-se en un torrenc més. En Josep Antoni n’és un exemple paradigmàtic.

Article publicat al númer de novembre del Diari de la Torre

dijous, de novembre 14, 2013

Un llibre diferent d’en Jordi de Manuel


Em vaig alegrar molt quan em vaig assabentar que Jordi de Manuel havia guanyat el Premi Pin i Soler de novel·la amb La decisió de Manperel. És un escriptor que segueixo des de fa uns quants anys i tot i no ser un autor de masses, sempre el recomano perquè la seva proposta literària és molt interessant, basculant entre la ciència-ficció i la novel·la negra i amb un cert punt julesvernià de predir alguna realitat futura en les seves obres. El cas de Mans lliures, publicada l’any 2009, és impressionant. Qui sap si amb L’olor de la pluja d’aquí uns anys li passarà el mateix.

La decisió de Manperel em va arribar per correu gentilesa de l’editorial i del mateix autor abans de la seva publicació. Com no sóc periodista cultural ni crític literari, aquestes situacions em fan sentir molt privilegiat. Vaig devorar la novel·la en un cap de setmana. El relat em va absorbir. Sobretot perquè et transporta a l’illa àrtica on es desenvolupa la novel·la d’una manera intensa. Entres en l’univers creat per De Manuel: la tundra a l’estiu, plena de mosquits, d’oques, de molta llum, de solitud... I és admirable, perquè l’autor ha explicat que no hi ha estat mai.

La trama barreja elements de ciència ficció amb filosofia i religió, però no oblida la quotidianitat d’un protagonista que és un geni i com tots els genis està sol i té molt temps per a reflexionar. Potser massa. La contraposició amb el carter Botonov, un recurs que ja hem vist en novel·les d’altres autors, però que a La decisió de Manperel hi encaixa molt bé. Com fa sovint, De Manuel parteix d’una notícia o un succés real, que en aquest cas és Grigori Perelman i el seu rebuig a la Medalla Fields, l'equivalent al Premi Nobel de les matemàtiques, i ho adapta -començant per barrejar les síl·labes del cognom- per teixir la seva història, per crear un món. Un món diferent, sense l’entranyable inspector Marc Sergiot. Segur que en Sergiot aviat el tornarem a tenir a les llibreries, però abans podem gaudir d’aquesta novel·la “diferent”.

Si en voleu saber més sobre el llibre i l’autor ho teniu molt fàcil. El proper dimarts 19 de novembre a les 19 hores a la Biblioteca Mestra Maria Antònia de Torredembarra tindré el plaer de presentar “La decisió de Manperel” al costat d’en Jordi de Manuel. Allí podreu comprar el llibre i emportar-vos-el signat per l’autor. Us hi espero!

dimecres, de novembre 13, 2013

Les contradiccions de Canal 9


Una televisió pública cara i sobredimensionada, amb unes audiències mínimes, manipulada políticament i amb una programació de baixa qualitat. No hauríem d’aplaudir que el Govern valencià hagi decidit tancar-la? Doncs sembla que no. Un dia després de l’anunci del tancament, desenes de milers de persones s’han manifestat a València demanant que no es tanqui Canal 9. I la immensa majoria dels manifestants no veuen la cadena pública valenciana i molts ho reconeixen. El món a l’inrevés?

Hem viscut una setmana molt intensa amb l’anunci de tancament de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV). Ha estat una decisió llampec de l’executiu valencià després que la justícia tombés l’ERO que havia d’acomiadar més e la meitat dels treballadors de la cadena. La reacció de la societat civil també ha estat ràpida i encara més ho ha estat la dels treballadors i treballadores de la cadena. I radical. Han organitzat una mena de cop d’estat que ha permès que apareguessin en la pantalla de Canal 9 persones representatives de diferents àmbits del País Valencià que havien estat vetats per la direcció de la cadena i mai hi havia pogut sortir. I també han engegat el ventilador, que ha començar a rodar a un ritme frenètic escampant tota la merda acumulada durant tants anys en forma de censura, manipulacions i abusos de poder dels directius. De la mateixa manera ha quedat patent el silenci mantingut per la plantilla durant aquestes gairebé dues dècades.

I és que Canal 9 és l’exemple més paradigmàtic del perill que pot representar una cadena pública en mans d’un govern que no creu en la llibertat d’expressió i considera els mitjans de comunicació com un instrument cabdal per influir en l’opinió pública. Però la gent no és tonta -almenys la majoria- i l’escassa audiència que registrava els darrers anys el canal demostra que ja es veia massa el llautó i la majoria de la societat havia donat l’esquena a Canal 9. Però quan s’anuncia el tancament d’aquest “ínfame canal” les audiències es tripliquen -més per morbo que per a res- i es multipliquen les crides a la marxa enrere d’aquesta decisió. Tinguem en compte que el canal públic era l’únic en valencià al País Valencià. Els manifestants volen que el canal continuï però diferent al model actual. Amb una majoria absoluta del PP és un objectiu utòpic.

Però el final de Ràdio Televisió Valenciana té una lectura que va més enllà del País Valencià. El tancament d’una televisió pública és un perillós precedent i és que ara s’ha obert la veda i certs partits polítics aniran a la caça i captura de qualsevol ens televisiu autonòmic que no els agradi. Tots els canals públics autonòmics estan sobredimensionats i són terriblement deficitaris. Són fills de la seva època de creixement. La manipulació política i les audiències ja oscil·len més. La segona dada és objectiva, però la primera és molt modulable depenent del cristall per on es miri. I n’hi ha que el tenen o el volen tenir molt entelat. Èpoques difícils s’acosten per les televisions públiques, un servei que ben portat és bàsic per a la democràcia

Article publicat al setmanari Notícies TGN

dimarts, de novembre 05, 2013

S’ha acabat la crisi?


En els darrers mesos m’estic cansant de sentir dirigents polítics i empresarials que escampen als quatre vents que la crisi ja s’ha acabat i que l’economia del nostre país torna a anar vent en popa. La tempesta ja ha passat. Aquests missatges optimistes deuen sortir de la interpretació de certes dades macroeconòmiques, però no de prendre el pols al carrer, on hi ha els qui fa temps que estan a l’atur o han vist empitjorar de forma alarmant les seves condicions de treball, combinat amb la pujada de preu molts serveis bàsics i la retallada de l’Estat del Benestar. O els emprenedors que troben encara tancada l’aixeta del crèdit de les entitats bancàries, que han rebut milions d’euros de les arques públiques.

I és que aquest continua sent el gran problema de nostra societat: ens mana una casta de polítics i empresaris, de polítics que salten al món empresarial o que fan el camí invers, allunyats de la vida real, dels problemes del carrer. Els serveis d’estudis de les grans corporacions i les institucions oficials detecten o han volgut detectar aquestes bones dades econòmiques i ara toca vendre triomfalisme. El pitjor ja ha passat. Què pot sentir qui no té feina i nul·les perspectives de trobar-ne? O qui no pot pagar la hipoteca i està a punt de perdre el seu habitatge? O el qui no pot fer front ni a la despesa dels llibres ni el menjador escolar dels seus fills?

És una obscenitat afirmar que la crisi s’ha acabat. Igual que va ser gairebé delictiu negar la crisi i admetre-la tard. O la venta de fum oficial amb aquells brots verds del 2010 que es van acabar marcint i deixant pas a un hivern gèlid. L’atur continua marcant registres tristament rècords i si no arriba a xifres més elevades és perquè desenes de milers de persones s’han retirat d’un mercat laboral que no els dóna cap esperança per tornar-hi o que han decidit marxar a l’estranger a provar sort.

Torna la cançó dels brots verds a l’agenda informativa a través dels altaveus oficials i l’amplificació dels mitjans de comunicació. Però la realitat de la majoria de la societat és que la crisi continua incrustada en el dia a dia i dels brots verds només se’n beneficien els grans empresaris i els qui tenen més diners. Haurem d’esperar a què aquests brots verds floreixin perquè es noti de veritat una recuperació econòmica i les paraules de ministres, consellers, banquers i empresaris no ens semblin una presa de pèl. I sembla que encara queda molt per aquesta florida. Durant aquest període demanem una mica d’empatia als que ens manen i vegin més enllà de dades macroeconòmiques que no tenen la seva traducció en el dia a dia de la ciutadania i frenin certs discursos que s’acosten a l’obscenitat.


Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dimecres, d’octubre 30, 2013

Jofre Borràs: quan l’èxit arriba en el moment just


Espanyacarinyo lo nostre no funciona és la tornada i el títol de la cançó del duet Mali Vanili que ha sonat molt aquests darrers mesos. Acumula més de 300.000 vistes a la xarxa social Youtube i els seus autors i intèrprets se n’han fet un fart de sortir als mitjans de comunicació i actuar en festes majors. La meitat dels Mali Vanili és en Jofre  Borràs, que va créixer a cavall de  Torredembarra i la Selva del Camp fins que als 21 anys es va instal·lar a Barcelona per iniciar l’aventura teatral. Fins arribar a poder disfrutar d’aquest èxit, en Jofre ha picat molta pedra i reconeix que ara, amb 36 anys complerts, la fama no li puja al cap. A més de l’edat, potser el fet d’haver estat pare fa poc més d’un any contribueix a que miri la vida des d’una altra perspectiva.

En Jofre el vam poder veure des dels 14 anys com a cantant dels grups de rock torrencs Ni Folla i Cagant Melodies a mitjan dels noranta. No havia estudiat música però si que li agradava composar lletres i la vena de showman l’ha tingut des de ben petit. La seva mare ja li veia fusta per estar dalt dels escenaris i per això va aconsellar-li que s’apuntés a un curs de teatre musical amb en Ramon Simó. En Jofre li va fer cas i allí va conèixer una tradició de teatre de compromís, d’arrel alemanya. I va veure també que el teatre podia ser una sortida professional i no només per passar el temps. Per entrar a l’Institut del Teatre va haver de fer el Batxillerat nocturn a l’Institut Martí Franquès. Admet haver estat desorganitzat en els estudis.

A l’Institut del Teatre només va aprovar una assignatura: titelles. La raó van ser els seus ràpids compromisos professionals. En Jofre, però, va fer una mena de màster avançat als escenaris, ja que els seus primers treballs professionals van ser amb una triada de luxe: la Fura dels Baus, el Teatre Nacional i Dagoll Dagom. Després d’actuar al Teatre Victòria a les ordres de Joan Lluís Bozzo a l’obra Cacao, va decidir estudiar clown amb un dels referents mundials del gènere, Phillippe Gaulier, a la seva prestigiosa escola de Londres. Al jove actor l’atreia molt la part més gestual del teatre. I també va aprendre anglès. Estant a la capital britànica va rebutjar un càsting per convertir-se en un dels personatges del Club Super3.

En canvi si que va participar en un càsting per El cor de la ciutat i el van escollir per participar en el culebrot dels migdies de TV3. “La tele és molt immediata, però també té data de caducitat. Anaves a fer una orxata i sempre hi havia algú que et reconeixia. Al cap d’un temps ja no passava”, recorda. Al serial televisiu hi va estar una temporada i mitja en un paper que no era principal i estava condicionat a les trames dels protagonistes. També va cantar. I ho havia de fer quan gravaven a les set del matí. Tot un repte. Després va tornar al teatre per actuar al Capitol amb Edu Soto, que ja era molt conegut per haver sortit en els programes de l’Andreu Buenafuente. Sotinho era una obra creada i interpretada pels dos actors i amb una setmana d’assaig. A en Jofre li agrada escriure i actualment està estudiant escriptura i direcció a l’Institut del Teatre. Però assenyala que cal molt de temps i que és difícil.

D’on surt Mali Vanili? Com es troben en Jofre Borràs i en Miquel Malirach? En Jofre i en Miquel actuaven junts al musical de Dagoll Dagom Cop de rock. Eren veïns de camerino i passaven les estones mortes tocant i cantant versions amb una guitarra. Fins que van començar a tocar coses pròpies, i fer-ho davant de la resta de la companyia al Bar del Victòria. Era una cosa totalment improvisada, sense cap pretensió, però van veure que podia convertir-se en un espectacle: lletres sobre el que passava al seu voltant amb humor, explicaven el procés com arribaven a composar una cançó i l’acabaven tocant. Més tard van descobrir que el que feien ja estava inventat pel duet neozelandès Flight of the Conchords, que fins i tot tenen un programa televisiu. 

I van parir el hit. D’una pancarta de la manifestació de l’11 de setembre de 2012 on hi posava Espanya carinyo lo nostre no funciona. Van veure clar que d’aquelles lletres en un cartró podia sortir una bona cançó, amb Catalunya i Espanya com una parella en crisi. Mali Vanili, per sorpresa de molts, no van actuar al Concert per la llibertat del Camp Nou a finals de juny. Borràs recorda que Òmnium Cultural ho va justificar perquè la seva es tractava d’una cançó “massa literal”: “Va ser una mala passada i ens fa sentir malament. El missatge era directe i simpàtic. Hauria estat gran”. Però l’explosió de la cançó no la va parar ningú i en Jofre i en Miquel van passar per totes les ràdios i televisions del país. Ha estat un estiu de bolos, inclosa Torredembarra, per la Festa del Quadre. També han participat a gales com la de Catalunya aixeca el teló i l’inici de temporada del Teatre Nacional. I els projectes continuen. Fins i tot podrien fer el salt a la televisió. Sinó és a la generalista seria per internet.

I què pensa Jofre Borràs del panorama teatral de Torredembarra? Es mostra molt crític amb la política teatral de l’Ajuntament i creu que manca planificació. Considera que el Teatre-auditori que ha quedat sense acabar està mal situat i pot tenir problemes d’acústica perquè té la via del tren molt a prop. També té dubtes de la seva viabilitat econòmica. Aposta per una sala polivalent, més petita i que es pugui gestionar de forma planificada. L’actor torrenc parla amb tristor de l’evolució del seu municipi. Ell ha pogut veure els cavis experimentats les darreres tres dècades per la Selva del Camp i Torredembarra i considera que la Torre s’ha convertit en un “petit monstre” a causa de la febre constructora i que s’han fet malbé espais emblemàtics com el Roquer o el Canyadell mentre el municipi del Baix Camp ha crescut de forma més ordenada i guanyant equipaments. A la Torre en Jofre hi troba a faltar un projecte clar i engrescador. Ara només ve a Torredembarra de tant en tant, però un dia el podeu trobar esmorzant a la plaça de la Font.

Article publicat al número de novembre del Diari de la Torre
Fotografia: Francina Singla

dimarts, d’octubre 08, 2013

Castor o el que pot passar jugant a ser déus



A l’Ebre el terra tremola i al Camp de Tarragona també ho estem notant. Són moviments sísmics que fins ara no han causat cap desgràcia, però sí algun efecte com el trencament d’alguna canonada d’aigua. Però el futur està tenyit de la incertesa de la probabilística. El més greu del cas és que en sabem la causa, el dipòsit submarí de gas Castor, i poc a poc anem coneixent que existeixen informes que avisaven de la possibilitat de moviments sísmics si es tirava endavant el projecte. Però, com passa tan sovint en aquest país, va pesar més la impaciència per fer diners que els riscos ambientals d’un projecte com el Castor. La Generalitat de Catalunya hi posava massa traves i els seus impulsors van anar a veure els homòlegs valencians, que els van posar una catifa vermella. Però els efectes es noten a les Terres de l’Ebre, que reben noves raons per sentir-se el pati de darrere del país, on hi va parar tot el que els altres no volen. Plou sobre mullat.

Omplir un jaciment on abans hi havia petroli amb gas natural. S’ha fet a molts llocs una operació d’aquest tipus. Però resulta que davant de les Terres de l’Ebre hi ha una falla. I a unes desenes de quilòmetres hi trobem fins a tres centrals nuclears. Grups ecologistes i plataformes ciutadanes ja havien alçat la veu contra aquest projecte quan va anunciar la seva construcció, però ningú els va fer gaire cas. Ara que el terra tremola creix la indignació entre la població de tot el país, que exigeix un risc zero –impossible de garantir– però totes les comoditats i energia barata. Però informació clara i veraç sí que és exigible.

Més indignació causa l’actitud de l’empresa impulsora de Castor, que a l’inici de la crisi va fer una exhibició d’opacitat informativa, com si la cosa no anés amb ells. Divendres sentia finalment el seu president, però encara s’atrevia a negar una relació directa entre la injecció de gas i els moviments sísmics. Encara ho assenyalava com una hipòtesi. Tampoc no hem trobat massa diligència en el govern espanyol, que té les competències per frenar l’activitat i ha tardat bastant a fer-ho. Finalment ha suspès la llicència d’activitat a l’empresa, que, per cert, era provisional. També a finals de la setmana passada la justícia, que no destaca tampoc per la seva rapidesa, va començar a actuar, verificant que realment l’empresa ha aturat l’activitat.

La humanitat continua jugant amb la natura, portant-la als seus límits. El projecte Castor és una esgarrapada comparat amb altres barrabassades que fa dècades que perpetrem, sense que els grans organismes internacionals siguin capaços d’aturar-ho per la voracitat dels països i de les grans corporacions. La natura sempre s’acaba tornant quan els homes juguem a ser déus. El problema és que reben els més febles, mentre els poderosos -els qui treuen profit de Castor-, aquesta oligarquia amb noms que surten cada dia a la premsa, estan a casa seva pensant quina serà la seva pròxima manera de guanyar diners. Tremoli qui tremoli.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dimecres, d’octubre 02, 2013

Josep Maria Bernad: quan córrer és de valents


Torredembarra ha tingut dos atletes olímpics -Yusef El-Nasri i Berta Castells- i una llista llarga de campions estatals, catalans i territorials, que van des de Maite Montaña a Aaron Sola. Una part de responsabilitat d’aquestes fites de l’atletisme torrenc correspon a en Josep Maria Bernad, el protagonista d’aquesta Torrencada. En Josep Maria va començar a córrer d’una manera natural, seguint una mena d’impuls interior. Mentre els seus companys de classe jugaven a futbol, ell se n’anava corrent fins a Vespella i tornava. Ben aviat va trobar en el Josep Maria Cañellas un company d’aventures. Tots dos corrien els camins del Baix Gaià i més enllà, arribant fins a la platja Llarga, o feien llargues caminades, com una de més de seixanta quilòmetres fins el Montmell.

En Josep Maria Bernad Sáez va néixer a la Riera de Gaià l’any 1956, però als cinc anys va venir a viure al carrer Ample de Torredembarra. Els seus pares ja feia uns quants anys que tenien una botiga de fruita i verdura a la plaça de la Vila. Als set o vuit anys ja ajudava al seu pare en el negoci familiar. Abans d’anar a escola l’acompanyava al mercat de Tarragona a comprar el gènere que vendrien i l’estiu anaven a la localitat lleidatana d’Almenar. I a la tarda, després de col·legi, tornava a donar un cop de mà a la botiga. Tot i aquestes llargues jornades de feina i estudi trobava temps per practicar la seva afició: córrer.

Després de l’educació bàsica va estudiar Comerç, on era l’únic noi enmig d’una dotzena de noies i, en acabar, es va presentar voluntari al Servei Militar per treure-s’ho de sobre el més ràpid possible. Acabada la mili, l’any 1975, en Josep Maria va anar a veure l’alcalde de Torredembarra, Josep Mercadé, per proposar-li l’organització d’un cros. Va topar amb la negativa del batlle, que adduïa que no disposava de policies locals. L’any següent va tornar a insistir, proposant que es fes a l’hivern i van poder organitzar una cursa entre el Camp de futbol i Clarà, que es va repetir l’any següent. El 1978 el cros es va fer per Baix a Mar.

L’any següent es va organitzar el primer Cros Popular de Torredembarra, amb més de 300 participants, una competició que actualment encara es disputa i continua gaudint d’una salut de ferro. Aquell mateix any, concretament el 9 d’abril, amb en Josep Maria Cañellas, van crear la secció d’atletisme de la Unió Deportiva Torredembarra. Frederic Pros en va ser el primer delegat, que ben aviat va ser rellevat per l’Esteve Cañellas, que va estar en el càrrec molts anys. Els dos Josep Maria, però, eren l’ànima d’aquell club incipient.

L’any 1980 se li va ocórrer a en Josep Maria una idea agosarada: una cursa de relleus que unís Torredembarra i Saragossa. Els avis d’en Josep Maria eren aragonesos. Va reunir una dotzena de corredors que van cobrir 21 quilòmetres cada un i patrocinadors per finançar el projecte, entre els quals hi havia el seu pare o en Jordi Rovira, propietari de la discoteca Jordi’s. La cursa va ser un èxit i se’n van disputar cinc edicions, que van portar els colors de la UDT a la Verge del Pilar. Eren anys que Bernad corria maratons i va arribar a una marca personal de 2 hores i 44 minuts, tot i que el seu company d’aventures, en Josep Maria Cañellas, va baixar fins les 2 hores i 25 minuts.

Des de la seva fundació, la secció d’atletisme de la UDT va treballar intensament amb els més joves. La primera atleta que va despuntar va ser Maite Montaña. Era l’època que entrenaven al camp de futbol i més tard en un circuit de cros que es va crear en un camp d’ametllers del costat. Fins què es va construir la pista d’atletisme, que es va inaugurar el maig de 1991. Una pista que no media els 400 metres reglamentaris, però Bernad té molt clar que no ho hi havia ni espai ni pressupost per aquestes mides i encara l’estarien esperant ara. ITorredembarra no hauria tingut dos atletes olímpics ni una llarga llista de campions estatals i catalans.

Bernad s’ha sentit sempre més còmode en segona línia, descobrint nous corredors i entrenant-los, però també ha assumit tasques directives, tan a la secció d’atletisme com dins de la Unió Deportiva Torredembarra. L’any 2000 es va fer càrrec de la presidència de l’entitat, que per motius de salut es veia obligat a deixar Maurici Ruiz. Ell mateix i l’alcalde, Santiago Segalà, van demanar-li que el rellevés. Bernad va acceptar amb la condició que no hi hagués cap més candidat. Ningú es va presentar i va accedir a la presidència. Durant el seu mandat, Bernad va impulsar la creació de noves seccions, arribant a les divuit -el màxim històric- i en té uns records molt intensos de la secció d’esports especials i de les Trobades Esportives, que aplegaven centenars de nois i noies.

Va optar a un segon mandat, però desavinences amb els responsables municipals van fer-lo decidir a dimitir l’any 2005. Ell treballava des de l’any 1980 al consistori torrenc i era una situació complicada. A Torredembarra es plantejava la construcció d’un Pavelló Poliesportiu i ell defensava una gestió per part de la UDT de l’equipament i no una empresa privada, perquè els beneficis es poguessin invertir en l’esport de base. Ell havia vist aquest model en altres clubs i ho considerava el més adequat. Bernad creu que en els últims anys la situació de la UDT s’ha complicat i ha fet aconsellable que algunes seccions es convertissin en clubs independents, com va passar amb l’atletisme l’any 2008.

Sense càrrecs directius, Bernad continua treballant actualment amb la canalla i ja està preparant una nova edició dels Jocs Esportius amb l’objectiu de trobar nous valors de l’atletisme torrenc entre els nens i nenes de tercer a sisè de primària. A en Yusef El-Nasri el va descobrir d’aquesta manera i uns anys després va acabar com atleta olímpic a Sydney 2000. Bernad porta aquest esport a les venes i després de gairebé quatre dècades manté la il·lusió per seguir mantenint Torredembarra a l’elit de l’atletisme.

Publicat al número de setembre del Diari de la Torre

dimecres, de setembre 18, 2013

La majoria silenciosa


L’independentisme català ha tornat a fer una altre impressionant exhibició de capacitat de mobilització i ho ha fet amb el civisme com a tret diferencial. Centenars de milers de catalans i catalanes van participar en una cadena humana que l’11 de setembre va recórrer Catalunya de sud a nord en un ambient tan reivindicatiu com festiu. A Madrid han respòs de la forma més previsible possible, apel·lant a una Constitució, un text legal que els qui vam acudir a la convocatòria considerem més que superat. A Madrid -i també entre els sectors unionistes catalans- s’han dedicat a minimitzar les xifres de participació i també  parlen de la majoria silenciosa, un concepte que a mi em retorna a temps universtaris, quan estudiava comunicació política.

S’ha de reconèixer que amb això de la majoria silenciosa, el govern espanyol ha aconseguit fer un exercici de trilerisme polític admirable. Afirmen que la majoria de catalans i catalanes que l’11 de setembre es van quedar a casa estan a favor de la unitat d’Espanya, però al mateix temps s’oposen a una consulta en què tots els catalans -els que es van quedar a casa i els que van sortir al carrer- puguin expressar la seva opinió sobre quin ha de ser el futur de Catalunya: dins o fora de l’Estat espanyol. Si tan clar tenen l’existència d’aquesta majoria silenciosa no els haurien de fer por les urnes.

S’omplen la boca de democràcia i s’oposen per terra, mar i aire que els catalans ens poguem expressar-se a les urnes. Aquesta prepotència que els ha portat a estavellar-se tres cops amb la candidatura olímpica de la ciutat de Madrid els empeny a interpretar que pensen els qui es van quedar a casa la tarda de l’11-S? Fa gairebé un any que els catalans vam votar per últim cop i es va mantenir la majoria sobiranista al Parlament de Catalunya. Els moviments d’escons es van produir entre els dos bàndols -sobiranistes i unionistes- però no d’un a l’altre.

El procés sobiranista català va cremant etapes. La setmana passada en vam superar dos més. Una nova manifestació en forma de cadena humana ha constatat que el moviment independentista segueix mobilitzat i a l’alça i dissabte va arribar la carta de Rajoy a Mas, evidenciant que a la Moncloa no han entès ni volen entendre res. El diàleg no ens portarà enlloc. Bàsicament perquè l’Estat espanyol el que vol fer és un monòleg constitucional.

En les properes setmanes i mesos continuarem sentint els mateixos arguments per part del Govern espanyol i els mitjans de comunicació afins. Potser fins i tot alguns pensen realment que existeix aquesta majoria silenciosa radicalment en contra de la independència de Catalunya. Més val que comencin a fer números i se n’adonin que potser aquesta majoria silenciosa unionista no és tan majoria i la minoria sorollosa independentista no és tan minoria. Només des de la realitat podran defensar arguments sòlids a favor que Catalunya segueixi formant part de l’Estat espanyol. Perquè si continuem per la via democràtica arribarem a aquesta fase, quan les majories i les minories -silencioses o sorolloses- es podran expressar lliurament a les urnes.

Article publicat al setmanari Noticies TGN


diumenge, de setembre 15, 2013

Bioko: disfrutant d’una novel·la d’aventures de les de sempre, però diferent



Un bon estiu sempre ha de tenir un llibre de referència i aquest 2013 també ha tingut el seu: Bioko. És el segon títol que llegeixo d’en Marc Pastor després de L’any dela plaga. La sinopsi del llibre ja em feia venir ganes de llegir-lo: una novel·la d’aventures ambientada a finals del segle XIX a l’Àfrica colonial espanyola. No en corren masses d’aquestes i si està escrita per en Marc Pastor estava clar que em quedaven per davant més de 400 pàgines per a disfrutar.

A Bioko trobem la base d’una novel·la d’aventures clàssica, que es desenvolupa en un marc geogràfic llunyà al nostre i en una època passada. Fernando Poo. Em sonava de quan col·leccionava segells, de la caixa que vaig heredar dels meus avis. Durant les pàgines del llibre hi apareix Jules Verne. Un homenatge al mesttre. Pastor beu dels referents dels anys vuitanta i a Bioko hi afegeix altes dosis de misteri i també elements de ciència-ficció que configuren un còctel que manté l’interès fins al final. I quin final! No farem però spoiler ara...

Com a protagonista, l’autor hi posa Moisès Corvo, un d’aquells malparits simpàtics que sempre donen tan de joc i te’ls acabes estimant, patint per les òsties que rep. L’envolta de personatges plens de conflictes, que es van creuant amb el protagonista i van establint trames que submergeixen el lector en una atmosfera tan escalfada com el clima de l’illa tropical on es desenvolupa la novel·la. Una petita joia literària de Marc Pastor. És un autor que aniré seguint i recomano fer-ho. Mentre no publiqui una nova novel·la encara me’n queden d’anteriors per llegir..

dilluns, de setembre 02, 2013

De donar menjar als vedells a alimentar les xarxes socials


Quan era petit a casa teníem vedells. No gaires. Una dotzena o algun més. Cada dia l’Albert -o si ell no podia algú altre- els anava a donar menjar. Fos diumenge, el dia de Nadal o Tots Sants calia anar a alimentar aquelles bèsties perquè s’engreixessin i poder portar-les a l’escorxador. Aquest record perdut en la memòria m’ha vingut al cap aquests dies, ara que em dedico professionalment a la creació de continguts i  manteniment de xarxes socials.

Tanta diferència no hi ha entre dos móns tan diferents com engreixar vedells, porcs o tenir gallines amb treballar en el manteniment de comptes de Facebook o Twitter d’empreses i institucions. Ambdues feines requereixen una dedicació diària i no distingeixen els dies feiners del festius. En qualsevol moment se’t pot posar malalt un vedell o sorgir una crisi en l’organització que portes les seves xarxes socials. La diferència és que en el primer cas pots anar a cridar el veterinari i en el segon, te n’has d’ensortir tu solet.


La societat evoluciona però feines tan diferents com la ramaderia o el community management guarden semblances i punts de contacte tan sorprenents com evidents. La diferència entre aquestes dues feines és que per cuidar els vedells has d’anar a l’estable, sovint lluny de la casa on vius o fas el dinar de Nadal. La crisi a Facebook i Twitter la pots pilotar a distància des del mòbil o la tauleta mentre piques torrons i neules.

dissabte, d’agost 31, 2013

Anna Merino, a la biblioteca de la seva àvia


L’Anna Merino porta quinze anys com a directora de la Biblioteca Municipal de Torredembarra i el camí que l’ha portat fins aquesta responsabilitat ha estat poc convencional. I encara ho és menys des de l’any 2008, quan es va inaugurar la nova biblioteca torrenca, que porta el nom de la seva àvia, Mestra Maria Antònia. L’Anna explica que no va tenir res a veure en l’elecció del nom perquè va ser una proposta que no va sortir d’ella i va ser escollida en una votació popular. Reconeix que aquesta denominació la fa sentir una mica estranya, però també sent un cert orgull. Ella mai va conèixer la mare de la seva mare, morta en un tràgic accident de cotxe que va sacsejar a principis del anys setanta el municipi torrenc, on era molt coneguda i estimada.

Història de l’Art a la Universitat Autònoma és la carrera que va estudiar l’Anna Merino Mir, quan va acabar el BUP a començaments dels anys noranta. Aquella noia criada al rovell de l’ou de Torredembarra, al carrer Major, la gran de quatre germans, volia una carrera que no s’estudiés a Tarragona. Volia veure món i per omplir les diferents opcions per anar a la universitat va seguir un criteri: que la llicenciatura que no s’impartís a la Rovira i Virgili. A Barcelona es va allotjar primer a casa d’un oncle i, a partir del segon curs, va estrenar la Vila Universitària de l’Autònoma. D’agafar el tren cada dia es a trobar que podia anar caminant a classe.

Després d’estudiar i també de gaudir de la vida universitària -la Vila ja ho té això-, amb 23 anys no s’atrevia a fer el pas al món de l’ensenyament, la sortida laboral de la gran majoria de llicenciats en Història de l’Art. Potser perquè venia d’una família de mestres. Ja quan encara era estudiant, va treballar en galeries d’art, però ho va trobar un món molt elitista. Després va fer de guia cultural, tant d’adults com de canalla, i va disfrutar explicant el monestir de Sant Pere de Rodes a joves d’ESO o el Museu Miró a canalla i els seus avis. També es va dedicar a l’artesania, fent uns penjolls que van tenir tan èxit que van sortir a TV3.

De ben jove, l’Anna estava acostumada a treballar, ja fos fent cangurs, repassos o pesant tractors que venien de fer a verema a la Cooperativa d’Albinyana, el poble on la seva mare feia de mestra i on hi feia algunes estades. El seu primer contracte laboral va ser als 23 anys, durant uns mesos, a la Biblioteca de Santa Oliva i recorda que va cobrar 170.000 pessetes al mes. Un sou molt interessant en aquella època. També recorda que va signar el contracte abans que li ensenyessin la feina que havia de fer. Alguns ho havien rebutjat abans d’ella. Es tractava de posar ordre a taules plenes d’un caos de piles i piles de llibres.

La seva vida va fer un gir l’estiu del 1998, quan ella estava a la seva parada d’artesania a l’Empalmada de Torredembarra i la Laura Tormo, llavors directora de la Biblioteca Municipal de Torredembarra i que deixava la feina, la va animar a enviar el seu currículum per substituir-la. I la van agafar. Va estar uns mesos a l’antic local del carrer Moragues, propietat de la Caixa, i l’any 1999 es van traslladar a les dependències de la Golfa, al carrer Muralla. Oficialment li van dir que era per uns mesos, però treballadors de la brigada municipal ja la van avisar que hi estaria anys. I així va ser. Gairebé una dècada.

D’aquells anys en recorda l’inici de les activitats de dinamització i l’arribada de becaris que l’ajudaven, però sobretot la posada en marxa de la Biblioplatja, una iniciativa bastant pionera a nivell de Catalunya, que va engegar amb la Bibliopiscina i després es va traslladar a l’edifici del Pes a Baix a Mar, on encara continua acostant la lectura als qui també volen gaudir de la platja. Aquells anys va aprofitar per estudiar Documentació a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

El 2008 és un any crucial per a la Biblioteca Municipal de Torredembarra amb l’obertura de la nova seu a Cal Llovet. Fent un símil futbolístic, va ser com pujar de cop de Tercera a Primera Divisió, amb unes instal·lacions àmplies que la convertien en un veritable equipament comarcal. L’equip humà també es multiplicava fins a sis persones. A la nova Biblioteca Municipal Mestre Maria Antònia es començaven a fer moltes activitats al voltant dels llibres i la lectura, presentacions d’obres amb els seus autors i tallers amb un gran protagonisme de les noves tecnologies, de les quals l’Anna n’és una gran defensora i les considera aliades en el foment de la lectura. Pronostica que quan el mercat s’hi aboqui, els llibres electrònics creixeran exponencialment. Reconeix que una de les tasques dels qui treballen a la biblioteca és orientar usuaris sobre les noves tecnologies. I ella ho fa a gust.

La feina l’apassiona, però el naixement del seu fill, en Ramon, sumat a algunes circumstàncies, li ha canviat les prioritats de la vida i ara dedica molt de temps al petit. Però continua trobant temps per llegir. Sempre li ha agradat llegir, des que feia EGB i el mestre que tenien els deixava llegir el que volien. I ara continua llegint almenys un títol al mes, el que treballen  el grup Rates de Biblioteca, del qual en forma part. Ella s’imagina jubilant-se a la biblioteca torrenca si la feina la continua omplint, com fins ara, però és conscient que la vida és molt atzarosa, com ja ho ha experimentat en diversos moments. El que té clar és que ara per ara es considera una privilegiada.

dimarts, d’agost 27, 2013

Serps, sargantanes i gripaus d’estiu


L’agost és un mes en què gairebé tot s’atura en aquest país en què vivim. Menys que abans, però l’agost és una mena de forat que has d’evitar segons a què et dediquis o quins projectes tinguis. No et plantegis mai comprar mobles per la casa perquè les fàbriques estan tancades amb pany i forrellat. O buscar el responsable d’alguna empresa o administració pública. No el trobaràs o et dirà que ja en parlarem el setembre. Sempre he pensat que la manera d’entendre l’agost -com la desconnexió total enlloc d’esglaonada- en aquest país és un dels abismes que ens separa de l’Europa més pròspera.

En els mitjans de comunicació l’agost és un gran forat negre. Les programacions de televisions i ràdios es relaxen i en alguns casos plena de reposicions i programes sovint infectes. La tensió informativa també baixa, amb gairebé tots els generadors de notícies de vacances. Arriba el moment de les anomenades serps d’estiu: notícies que en un altre moment de l’any serien poc més que un breu en una columna del diari o vint segons en un informatiu i esdevenen notícia de portada durant dies. És el cas del típic cetaci que apareix en una platja de la Costa Daurada. Aquest any ha estat un dofí a Calafell i el final de la història ha estat tan trist com la taurona que va  convertir Tarragona en l’epicentre informatiu estatal l’any 2007.

A la platja, concretament d’Altafulla, vam viure el diumenge 18 d’agost un episodi ben curiós i que els testimonis presencials i les xarxes socials van ajudar a crear una confusió digne d’un profund anàlisi. Embarcacions, un helicòpter i bussos van buscar durant tota la tarda  una parella alemanya que feia submarinisme que suposadament havia desaparegut sota l’aigua mentre els suposats ofegats estaven tranquil·lament a l’hotel. Un malentès idiomàtic va crear una història digna d’una comèdia americana de després de dinar, però que ha costat ben cara a l’erari públic.

La tarda del 18 d’agost va tenir un altre protagonista, un veterà polític, el socialista Xavier Sabaté, que es va comportar com un membre de les joventuts del seu partit. Sabaté va piular a la xarxa social Twitter: “Mingú no es pregunta a la Catalunya anestesiada per què tantes morts a les platges? Avui dos morts més. i el govern? Ah! Prepara la cadena”. A primera vista observem alguns errors ortogràfics o almenys de picatge. Precipitació? Certa eufòria de sobretaula després d’un abundant dinar estiuenc?

Però un anàlisi més profund de la piulada evidencia una concentració de demagògia i desconeixement de les competències de les administracions força preocupant per part d’una persona que porta tres dècades en la primera línia política professional. Al diputat socialista li van caure pals de tot arreu. És va convertir en trending topic unes hores. És la conseqüència de fer un piulada com aquesta enmig d’una tarda de diumenge d’estiu, que més enllà de la primera jornada de la lliga de futbol i el pressumpte ofegament a la platja altafullenca pocs imputs informatius més tenia. El més formidable del cas és que, per acabar de rematar la jugada, els dos morts de la piulada van acabar ressuscitant.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

dilluns, d’agost 12, 2013

El Rafa


La notícia de la mort del Rafa González ha sacsejat la professió periodística tarragonina –o el que queda d’ella-. Per poc que el coneguessis, l’estimaves. Era d’aquells periodistes de raça, dels que no es fabriquen a les facultats de periodisme, sinó que es fan en la batalla diària del carrer, dels camps de futbol i les redaccions. Destil·lava carisma i era un tros de pa embolcallat d’ironia fina i mordacitat. Aquests dies he llegit molts articles de companys que han escrit sobre ell i no em puc resistir a fer la meva petita aportació.

Vaig tenir la sort de treballar mitja dècada amb ell al Més Tarragona. Veure’l cada dia en acció. Un espectacle. Fins i tot vaig tenir l’honor de substituir-lo l’estiu de 2003 com a presentador d’esports a Més TV quan se’n va anar de vacances. En podria explicar moltes d’anècdotes de tants dies i nits de feina en aquell cau del carrer López Peláez. Recordo una tarda de juny o juliol, quan va arribar de la roda de premsa de presentació de Luis César com a nou entrenador del Nàstic i va pronosticar que aquell gallec no duraria. Aquell dia es va equivocar i poc sospitava que viuria un èxtasi grana un parell d’anys després. I podria demostrar la seva vàlua professional en els dies més històrics del club grana.

Amb en Rafa vaig compartir desenes de dinars amb altres companys de feina. Reiem molt. Sempre tenia un comentari a punt. Podíem parlar del tema més banal del dia o conversar a fons i molt seriosament. Els sopars de Nadal també eren antològics. O aquelles nits d’interminables consells d’administració del Nàstic, passant-me com havia anat la reunió de torn per telèfon. O quan ens punxàvem amb el Barça i el Madrid. "Dales caña Henry!", repetia els dies previs a la final Barça-Arsenal del 2006. Era tan merengón com grana. M’impressionava la seva naturalitat davant de càmera. No li calia guió. I aquells bitllets d'opinió tan personals, caòtics, com a cops de puny a l'actualitat i les veritats teòricament assentades. Era un animal periodístic de primer ordre.

Darrera de l’animal periodístic hi havia la persona. Era d’extrems. Potser per això tots l’estimàvem tant. Jo no era del seu cercle d’amics més íntim, però si que vaig poder compartir moltes estones amb ell de feina i també d’oci. I anècdotes, com he dit abans, en vaig recordant moltes, però escrivint aquestes línies em ve la seva rialla tan característica com contagiosa, la seva devoció per Astúries i aquell “Ja tens fet l’article chiqui. Me’n vaig a fer un cervesot”.

diumenge, d’agost 04, 2013

Caminant entre en Torrent i l’Oltra


Fa temps que volia escriure aquest post. Imagineu-vos que és el llibre que em van regalar per Sant Jordi! Tenia moltes ganes llegir Caminaràs entre elefants, el darrer llibre d’en Ferran Torrent, editat per Columna. És un parèntesi en la sòlida carrera novel·lística de Torrent, ja que ens trobem davant d’un retrat, un llibre per encàrrec sobre l’estrella emergent en les aigües pantanoses i putrefactes de la política valenciana, la diputada de Compromís Mònica Oltra.

M’interessava el llibre perquè fa uns anys vaig escriure també un retrat sobre un polític situata l’altre extrem de l’espectre polític de Mònica Oltra, el líder del PP deTarragona Alejandro Fernández. Són dos llibres molt diferents, ja que ni Fernández és Oltra ni el qui escriu aquest article és, ni molt menys, Ferran Torrent, per qui sento des de fa molts anys una gran admiració i devoro qualsevol llibre que escriu i disfruto escoltant-lo a la ràdio o llegint algun dels seus articles a la premsa.

Torrent impregna Caminaràs entre elefants del seu segell personal. Ens despulla el personatge de Mònica Oltra però també hi ha petites dosis sobre el que ell pensa, sempre expressant-ho sense pèls a la llengua. Petites fiblades, directes a la vena del lector. Hi ha moments memorables en el llibre, com la visita que fan tots dos i un bon amic de Torrent a un casino, territori desconegut per Oltra i on se sent com un pop en un garatge. Almenys al començament. I és que la diputada valenciana dóna joc, com hem pogut comprovar en algunes intervencions televisives.

Caminaràs entre elefants se’m va fer curt. Són 170 pàgines amb lletra grossa i algunes d’elles són transcripcions d’intervencions a les Corts Valencianes. Potser perquè era un llibre per encàrrec i els terminis són els terminis el de Sedaví va anar a per feina. És un plat una mica escàs però contundent, d’aquells que et pots llegir en una tarda d’estiu. Esperem la propera novel·la d’en Ferran, però mentrestant teniu Caminaràs entre elefants, un Torrent diferent, però que manté, sens dubte, la seva essència.

dijous, de juliol 25, 2013

Jordi Suñé, tocant moltes tecles



En Jordi Suñé Morales ja fa més de deu anys que fa de mestre de música, primer a Calafell i després al Col·legi Molí de Vent, al seu poble, a Torredembarra. La música és un element sense el qual no es pot entendre la trajectòria vital d’aquest torrenc nascut l’any 1975, com ho és també la seva vinculació intensa a l’esquerra independentista o la passió per la història i l’antropologia, que l’han portat a escriure uns quants llibres. També ha estat àngel i borró al Ball de Diables de Torredembarra i Sant Josep als Pastorets. Ha tocat moltes tecles i en continua tocant diverses. Però ell no és pianista. En Jordi va ser guitarrista dels Mà d’Obra, un grup de rock molt recordat per diverses generacions de torrencs, tot i haver fet només dos concerts. Després van venir els Cagant Melodies, potser el conjunt més exitós del qual va formar part, i després de tocar en altres formacions, ara és integrant dels Julivert, on no només hi toca la guitarra sinó que també canta cançons populars.  

Després d’aquesta experiència adolescent amb la música, no només amb el rock sinó també en altres gèneres -dirigint la coral infantil Xaloc-, en Jordi va decidir estudiar Magisteri Musical. Quan va acabar la carrera no es va posar a treballar de mestre. Primer va haver de dedicar un any a la Prestació Social Substitutòria, que va fer a l’Ajuntament de la Pobla de Montornès, donant suport en tasques administratives. La majoria de dies estava sense fer res i va aprofitar per llegir molt. Sobretot la revista El Temps i llibres de temàtica municipal. L’hàbit de lectura que va adquirir llavors li ha durat fins ara. Un cop resolt aquest deure -l’alternativa era el servei militar- que tot jove de l’època havia d’afrontar, va treballar de fuster amb el seu pare i posteriorment, durant dos anys, va regentar el Cafè L’Auca, al carrer Santa Rosalia, l’antic Cafè El Recreo.

D’aquella etapa d’empresari en guarda un record agredolç. Va voler portar a Torredembarra un model de centre social i cafeteria que ja funcionava en altres localitats, combinant la cultura i ser un punt de trobada del moviment associatiu. Entre els anys 1998 i 2000 van bastir una agenda mensual molt potent a l’Auca, amb actuacions musicals, teatre de putxinel·lis, conferències, presentacions de llibres... però els números no quadraven. Recorda que ell i la seva parella es feien un fart de treballar i el lloguer, les despeses i els impostos s’ho menjaven tot. Van tancar l’Auca i va tornar a la fusteria del seu pare. Llavors es va preparar les oposicions a mestre i amb 25 anys va obtenir una plaça en una escola de Calafell, on va estar-hi quatre anys fins que es va incorporar al Molí de Vent de Torredembarra, on encara hi és.

A l’escola torrenca ha fet de professor de música, ètica, medi i també de coordinador d’audiovisuals. Allí ha coincidit amb algun professor que li havia donat classe quan ell era un nen, com en Vidal Blanco, amb qui reconeix haver tingut una perfecta relació de companys. Assenyala que a l’escola es treballa molt en equip i que els èxits i fracassos són col·lectius. Ensenyar música a l’escola és molt diferent ara que als anys vuitanta, quan ell era alumne de la Montserrat Miracle o en Jaume Riambau. Ara disposen d’instruments i d’ordinadors i també recuperen instruments tradicionals. Treballen molts conceptes en la única hora setmanal de classe de música de què disposen els alumnes i se centra molt en el desenvolupament de la sensibilitat artística dels nens i nenes. Des de l’any 2012 en Jordi Suñé també dóna classes a la Universitat Rovira i Virgili de “Didàctica de les Ciències Socials”. I és que també és llicenciat en Antropologia Social i Cultural i màster en Antropologia Urbana. Va compaginar l’estudi d’aquesta segona carrera amb les feines a l’Auca i a la fusteria.

Molts coneixereu en Jordi Suñé per la seva faceta com a escriptor i és que ja ha publicat una colla de llibres. El primer, Miquel Mestre Avinyó i el cooperativisme a Torredembarra, va ser fruit de la III Beca Manuel Crehuet 2005. A en Jordi sempre li ha interessat el cooperativisme i les alternatives al capitalisme i la figura del qui va ser secretari de l’Ajuntament de Torredembarra i un dels principals dirigents del cooperativisme català dels anys trenta el va fascinar. Després han vingut llibres sobre la II República a Torredembarra, materials pedagògics o més recentment treballs antropològics. El darrer l’ha portat a entrevistar diverses àvies de l’Alt Pirineu a El riu de les dones.

En Jordi reconeix que en algun moment s’havia plantejat ser periodista. I no és estrany. Des del 1994 edita la revista El Timbal, que va començar com un fanzine bimestral i ara és una revista semestral que combina paper i digital. Sempre ha intentat que hi sortissin els moviments socials, el que no apareix en els mitjans de comunicació més tradicionals. Ha escrit en diaris i revistes i ara el podem llegir cada mes al Diari de la Torre. Li agraden els periodistes que expliquen històries, com el ja desaparegut Josep Maria Huertas, els articles de Josep Ramoneda o escoltar L’Oracle de Catalunya Ràdio, dirigit per Xavier Graset.

La política també ha ocupat moltes hores a en Jordi, sempre en l’independentisme d’esquerres i en els darrers anys a l’Alternativa Baix Gaià, però mai ha ocupat càrrecs públics. Té clar des de fa mesos que l’any 2015 deixa la política. Creu que ha arribat el moment de donar el relleu a altres persones i ell dedicar-se a altres coses. Perquè reconeix que li agrada fer moltes coses, però quan en fa una, no fa l’altre. El que és segur és que seguirà tocant moltes tecles. Està en el seu ADN.

Publicat al número de juliol del Diari de la Torre

dimecres, de juliol 03, 2013

El pedaç del tercer fil


Sabeu que és el tercer fil ferroviari? Segur que heu llegit que servirà per traslladar amb més rapidesa mercaderies procedents del Port de Tarragona i del polígon petroquímic, que és urgent i ens ajudarà a guanyar competitivitat. Sabeu per on passarà? Doncs per la via on ara es transporten viatgers i també algunes mercaderies per la costa tarragonina. No és un tema llunyà o secundari, ni molt menys, pels habitants de Tarragona i el Baix Gaià, sinó que tindrà conseqüències en la nostra vida diària: contaminació acústica, pas de mercaderies perilloses, menys freqüència de trens de viatgers, impacte mediambiental... La sensació és que se n’ha parlat poc d’aquest projecte a nivell ciutadà.
Hi havia una alternativa al pas d’aquest tercer fil per la costa i era que aquest passés per l’interior, per la via entre Reus i Roda de Berà en desús dels dels anys vuitanta. Era una opció més cara, més complexa, però definitiva. Perquè aquí està el quid de la qüestió: el tercer fil ferroviari per la costa ens han dit sempre que és provisional. Però mai en han quantificat quina serà la magnitud d’aquesta provisionalitat. Al tercer fil ferroviari s’hi invertiran desenes de milions d’euros i una inversió d’aquest tipus no és per uns quants anys, que es puguin comptar amb els dits de la mà. En un moment com l’actual, amb la situació econòmica que estem vivint, seria poc més que una obscenitat econòmica.

Encara que la majoria de polítics i les principals organitzacions empresarials s’han esforçat a cantar les bondats del tercer fil fins a semblar que existeix un pensament únic, també hi ha veus discordants que avisen de l’amenaça que representa l’augment exponencial del pas de mercaderies per la costa. El gran abanderat contra el tercer fil ha estat el portaveu del Partit Popular a l’Ajuntament de Tarragona, diputat al Congrés i president provincial de la formació, Alejandro Fernández, que s’ha enfrontat a la seva formació, gran defensora i impulsora del projecte des del Ministeri de Foment. Ho ha fet al més pur estil nadalià. Fernández afirma que el tercer fil es tracta d’una hipoteca per Tarragona i el no definitiu a seva la façana marítima.

Un alcalde s’ha quedat sol també amb una posició crítica com s’està portant l’aprovació del tercer fil. Fèlix Alonso, d’Altafulla, ha tirat pel dret, per la via judicial veient que es volen escurçar terminis legals per accelerar la construcció de la infraestructura i no s’ha concretat ni la provisionalitat ni altres aspectes com les mesures que moderin efectes com la contaminació acústica. Ha presentat un recurs per demanar la seva nul·litat. El batlle altafulllenc també avisa dels perills que pot presentar el projecte al model turístic del seu municipi, del Baix Gaià i també de Tarragona. Els càmpings de la costa també estan molt preocupats amb el pas de trens de mercaderies -algunes perilloses- per la costa i el president de l’entitat que els agrupa a la ciutat de Tarragona, Joan Anton, ha fet diversos cops declaracions molt crítiques amb el projecte i el mal que pot fer a uns complexes turístics que vénen tranquil·litat i un entorn idíl·lic. Algunes entitats veïnals també expressat seriosos dubtes sobre el projecte. Fins i tot un grup de veïns de Creixell està recollint signatures contra el projecte.

Però la construcció del tercer fil per la costa s’acosta inexorablement impulsat per la pressió dels lobbys empresarials i el beneplàcit de la majoria de partits i administracions, mentre ningú ha fixat la provisionalitat en anys ni els efectes sobre el transport de viatgers per la via entre Tarragona i Sant Vicenç. Potser un dia ho faran, però llavors ja serà tard i comprovarem que el pedaç és per tota la vida.


Article publicat aquesta setmana al setmanari NotíciesTGN

diumenge, de juny 23, 2013

Jaume Riambau: música, mar, muntanya

Era difícil que en Jaume Riambau Farré no es dediqués a la música. La seva mare acabava la carrera de piano just quan estava embarassada d’ell. La música era, a més, un element inherent a la seva família i en Jaume, de petit, va aprendre solfeig amb la Montserrat Miracle, tot i que no va començar a tocar encara cap instrument. Quan va iniciar el Batxillerat, al Col·legi Sant Pau de Tarragona, entre els estudis i l’estona dedicada a fer el trajecte, li quedava poc temps lliure per a la música. Durant tres o quatre anys ho va abandonar, fins que, ja en el darrer curs de secundària, va començar a aprendre a tocar el piano amb Mossèn Tàpies, prestigiós organista i compositor. Aprofitava l’hora de després de dinar per assistir a les classes i poc a poc va tornar a recuperar la passió per la música.

Va ser Mossèn Tàpies qui va suggerir a en Jaume que cursés estudis reglats al Conservatori de Tarragona. I així va ser. A la Universitat va començar Químiques, però abans d’acabar el primer curs va veure que allò no era per a ell, que li reduïa el terreny per a la música. I ho ve deixar. Al cap d’un temps, amb el Títol Superior de Música sota el braç, en Jaume ja estava exercint de professor de música de Primària i també a l’Escola de Música de Tarragona. A Torredembarra, diversos cursos del Col·legi Antoni Roig el van tenir de professor durant els anys vuitanta, entre els quals m’incloc. Amb ell vam aprendre les notes, el ritme, l’orquestra i els diferents instruments, cançons tradicionals catalanes i història de la música.

En Jaume notava que li mancaven recursos i volia aprendre més com ensenyar música. I amb aquest afany va anar a parar a Hongria, al prestigiós Institut Kodály. Fou gairebé per casualitat, ocupant una plaça vacant de darrera hora a l’equip del Pare Ireneu Segarra, que volia implantar un mètode d’ensenyament musical basat en el d’aquesta escola pedagògica musical. Aquell grup va passar uns dies a aquell centre. “El Kodály era un gelat fantàstic, però només l’havia pogut llepar. I vaig pensar que havia de tornar-hi”. En Jaume va començar a moure’s per complir els requisits que li permetessin estar entre la selectiva trentena d’alumnes de tot el món que cada any poden cursar estudis en aquest centre 85 quilòmetres al sud de Budapest, en un antic convent franciscà. I, a més, va aconseguir finançament a través d’una beca del Consell Comarcal del Tarragonès.

Va arribar a Hongria el 1990, un any després de la caiguda del Mur de Berlín, amb els prestatges dels supermercats mig buits i amb pols, aparadors de botigues mal il·luminats... les restes d’un sistema que donava pas a un altre, però amb el ritme més lent que el d’altres països, el d’un poble acostumat a les invasions però amb una identitat nacional forta. En Jaume recorda llibres de text a només l’equivalent a deu pessetes de l’època i amb un paper -això sí- de baixíssima qualitat. Però també va trobar-se amb un sistema pedagògic formidable, fruit del règim comunista i molt millor que l’actual. Va estar tres anys a l’Institut Kodály, que el van marcar molt a nivell musical i humà, compartint el dia a dia amb estudiants de diferents nacionalitats, des de finlandesos a neozelandesos. Les classes es feien a la planta baixa i al pis de dalt estaven les habitacions dels alumnes. Era una convivència total i això deixa uns vincles molt forts, que encara conserva. També va coincidir amb una gironina amb qui, per Sant Jordi, es van encarregar d’evangelitzar aquella ONU d’estudiants de tot el món en aquesta festa tan catalana. Al Kodály aquell dia es van regalar roses i llibres i es va beure amb porró.

A la tornada de l’aventura hongaresa, el Jaume va reincorporar-se a l’Escola de Música de Tarragona i va començar a fer classes a l’Escola de Música del Centre de Lectura de Reus. Després que ja fa uns anys tanqués el centre tarragoní, s’ha quedat a la capital del Baix Camp, on ja hi porta dues dècades, ensenyant llenguatge musical i piano i dirigint la coral, vivint entre Torredembarra i Reus. A més del piano, també ha après a tocar el fagot i la gralla.

Una conversa amb en Jaume Riambau és un continu de salts en el temps, enrere i endavant. Per exemple recordant com en els anys vuitanta, amb en Lluís Batet, van encarregar-se de dirigir la Coral Infantil Xaloc, que havia fundat en Paco Alumbreros. Van arribar a tenir un centenar de nens i nenes. Aquella etapa es va acabar. Perquè això ho té clar en Jaume: la vida són etapes. Com la que va viure creant l’Agrupament Escolta Els Salats de Torredembarra a mitjan anys noranta, sorgit d’un projecte d’una cap de l’agrupament vendrellenc “Tant com puc”, que va fer engrescar una sèrie de joves torrencs a fundar-lo i que gairebé dues dècades després està molt consolidat. Alguns nens i nenes que amb sis i set anys van començar com a “follets” ara són caps. Quan el relleu va estar fet, en Jaume es va retirar. Perquè aficions no li falten, com navegar. Li ve de petit, quan el seu pare va arribar a casa amb una barca. Quan ell va provar el patí de vela no el va deixar mai de practicar, competir i acumular trofeus.


També ha estat fins fa poc a la junta del Club Marítim Torredembarra i ha impulsat, entre altres iniciatives, la introducció de la vela al currículum escolar del Col·legi l’Antina dels alumnes de tercer a sisè de Primària. “Si a la Vall d’Aran practiquen l’esquí perquè a una vila costanera com Torredembarra no poden fer vela?”. Li agrada trencar el mite de la vela com un esport elitista i diu que és més barat practicar-lo que per exemple anar a esquiar. A en Jaume també el trobareu per la muntanya perquè és aficionat al senderisme des de fa temps. I ara ha tornat a calçar-se amb freqüència les xiruques amb el Club Excursionisme Torrededembarra, del qual n’és soci i li augura un gran futur per la gran capacitat d’organització d’aquesta entitat tan jove com dinàmica. Música, mar, muntanya... aquest és el món d’en Jaume Riambau.

Article publicat al número de juny del Diari de la Torre