El Rafa

La notícia de la mort del Rafa González ha sacsejat la professió periodística tarragonina –o el que queda d’ella-. Per poc que el coneguessis, l’estimaves. Era d’aquells periodistes de raça, dels que no es fabriquen a les facultats de periodisme, sinó que es fan en la batalla diària del carrer, dels camps de futbol i les redaccions. Destil·lava carisma i era un tros de pa embolcallat d’ironia fina i mordacitat. Aquests dies he llegit molts articles de companys que han escrit sobre ell i no em puc resistir a fer la meva petita aportació.

Vaig tenir la sort de treballar mitja dècada amb ell al Més Tarragona. Veure’l cada dia en acció. Un espectacle. Fins i tot vaig tenir l’honor de substituir-lo l’estiu de 2003 com a presentador d’esports a Més TV quan se’n va anar de vacances. En podria explicar moltes d’anècdotes de tants dies i nits de feina en aquell cau del carrer López Peláez. Recordo una tarda de juny o juliol, quan va arribar de la roda de premsa de presentació de Luis César com a nou entrenador del Nàstic i va pronosticar que aquell gallec no duraria. Aquell dia es va equivocar i poc sospitava que viuria un èxtasi grana un parell d’anys després. I podria demostrar la seva vàlua professional en els dies més històrics del club grana.

Amb en Rafa vaig compartir desenes de dinars amb altres companys de feina. Reiem molt. Sempre tenia un comentari a punt. Podíem parlar del tema més banal del dia o conversar a fons i molt seriosament. Els sopars de Nadal també eren antològics. O aquelles nits d’interminables consells d’administració del Nàstic, passant-me com havia anat la reunió de torn per telèfon. O quan ens punxàvem amb el Barça i el Madrid. "Dales caña Henry!", repetia els dies previs a la final Barça-Arsenal del 2006. Era tan merengón com grana. M’impressionava la seva naturalitat davant de càmera. No li calia guió. I aquells bitllets d'opinió tan personals, caòtics, com a cops de puny a l'actualitat i les veritats teòricament assentades. Era un animal periodístic de primer ordre.

Darrera de l’animal periodístic hi havia la persona. Era d’extrems. Potser per això tots l’estimàvem tant. Jo no era del seu cercle d’amics més íntim, però si que vaig poder compartir moltes estones amb ell de feina i també d’oci. I anècdotes, com he dit abans, en vaig recordant moltes, però escrivint aquestes línies em ve la seva rialla tan característica com contagiosa, la seva devoció per Astúries i aquell “Ja tens fet l’article chiqui. Me’n vaig a fer un cervesot”.