dimecres, de desembre 30, 2009

A favor de les inocentades

Aquest dilluns va ser el Dia dels Innocents i vam poder detectar algunes notícies falses en certs mitjans de comuncació, tot i que aquest sa costum sembla estar de baixa els darrers anys. Ens cal de tant en tant deixar anar la imaginació i crear notícies fictícies que fan riure a la majoria dels qui la llegeixen o la senten. Una minoria se l'empassa i nota una llufa virtual penjada a l'esquena.

A Delcamp.cat vam poder veure una inocentada molt ben treballada i que va donar molt que parlar, situant Valls com la capital de la futura vegueria del Camp de Tarragona. Més enllà de la broma, era una notícia que feia reflexionar. I si fos realitat? L'enfrontament Tarragona-Reus per la capitalitat del Camp de Tarragona està arribant a uns nivells una mica perillosos. Doncs ni una ni l'altra, el bressol dels castells i dels calçots, capital.

El Diari de Tarragona també es va apuntar a la batalla Tarragona-Reus, però es va centrar en l'aeroport de Reus, canviant-li el nom per Aeroport Rovira i Virgili. Els diaris esportius també van fer de les seves amb, per exemple, una hipotètica candidatura de Josep Lluís Núñez a la presidència del Barça, amb Johan Cruff de segon. Es veia molt el plumero. Em va agradar la conya de l'informatiu del migdia de RAC-1, amb un concert conjunt de Serrat i Llach, en què aquests dos cantautors eternament enfrontats intepretarien per una causa benèfica cançons de l'altre. Us ho imagineu?

Dilluns em tocava programa sobre blogs a Ona la Torre. Vam entrevistar Tomàs Molina i al final també Josep Lluís Núñez i el rei Joan Carles, amb la veu del Gerard Castells. No ho sé si algú s'ho va empassar -almenys la imitació del Molina- però vam riure molt. Recordo que la inocentada més divertida la vam fer conjuntament amb l'Alejandro Fernández fa un parell d'anys amb el meu fitxatge pel PP de Tarragona. Vam riure molt amb els comentaris.

dijous, de desembre 24, 2009

Bon Nadal a tots i totes!!!

M'agradaria desitjar-vos un molt Bon Nadal a tots i totes els que aneu entrant de tant en tant en aquest blog. I ho faig amb la meva figura preferida d'aquestes festes: el tió. Una figura molt catalana i que omple d'ilusions centenars de milers de llars catalanes on hi ha nens i nenes petits (o no tant).

Els qui sou més de Santa Claus, que us porti moltes coses aquest personatge també entranyable tot i que no és tan nostre. Els que tireu més cap als Reis d'Orient, paciència, que encara queden dies perquè arribin. I no oblideu avançar-los una mica cada dia al pessebre. Disfruteu de la família, els amics i amigues i dels regals que us arribin. I intenteu ser una mica més bons no només per Nadal sinó la resta de l'any.

Bon Nadal!!!

dimecres, de desembre 23, 2009

Transfuguisme a Torredembarra

Escriure en una publicació mensual és a vegades complicat perquè del dia que et demanen tancar l’article a la seva publicació passen alguns dies. Aquest mes de desembre he escrit un article que quan l’estigueu llegit pot quedar superat pels esdeveniments. O no. A Torredembarra, poble màgic també políticament, tot és possible. Anem al gra: el que el que per a molts i moltes era una evidència ara ho ha confirmat una comissió independent d’experts: l’actual alcalde de Torredembarra, Daniel Masagué, governa gràcies a una regidora trànsfuga, Laura Pradeda. Aquests experts exigeixen en un dictamen emès aquest mes de novembre que Masagué cessi dels seus càrrecs i responsabilitats de govern aquesta regidora i afirmen en cas que no ho faci se’l considerarà trànsfuga a ell.

El govern que va sortir de l’estiu de 2008 ha perdut tota la legitimitat després d’aquest informe independent encarregat per la Comissió de Seguiment del Pacte contra el Transfuguisme i el més greu del cas és que el mateix alcalde corre el risc de ser declarat trànsfuga. Els casos de transfuguisme s’han multiplicat a diferents punts de les geografies catalana i espanyola i Torredembarra, ara sí que oficialment, no n’ha quedat al marge. El sistema polític actual permet aquestes situacions i malgrat el pacte contra el transfuguisme no s’han pogut aturar pactes i mocions de censura amb trànsfugues pel mig que han canviat alcaldes i alcaldesses i han fet caure governs.

Per entendre la situació actual ens hem remuntar a l’inici de l’actual mandat, amb l’entrada al ple de cinc regidors socialistes, la darrera de les quals era el gran fitxatge de Manuel Jiménez per la llista del PSC, Laura Pradeda, que va accedir junt amb els seus companys de candidatura a un govern en minoria, un govern malparit –vull dir que va néixer malament-. Abans d’arribar a l’any de govern, Pradeda era expulsada del govern i s’iniciava una caiguda de fitxes de dòmino que va deixar Jiménez i els edils socialistes sols en l’executiu. El pacte havia nascut malament i va morir encara pitjor. Al cap d’uns mesos, Pradeda retornava a l’executiu torrenc, però aquest cop donant suport al candidat de CiU, Daniel Masagué, i amb responsabilitats de govern encara més grans. El seu vot va ser imprescindible per a l’elecció del nou alcalde.

És veritat que Pradeda va ser expulsada del govern però no hem d’oblidar que si ella disposa d’una acta de regidora és gràcies a haver anat com a número cinc d’una llista tancada i bloquejada del Partit Socialista. En cas que tinguéssim llistes obertes història podria ser diferent, pero no les coses no van així. Pradeda no pot desentendres de les sigles sota les quals va ser escollida i votar a favor d’un candidat a l’alcaldia rival. Tampoc no hi ha massa diferència entre una moció de censura i una votació d’alcalde després de la dimissió de l’antecessor. El resultat és el mateix: un nou alcalde un nou govern. I tot això ho confirma la comissió d’independents.

El panorama polític torrenc continua marcat per una fragmentació que permet a grups polítics amb una mínima representació o fins i tot regidors trànfugues canviar majories de govern. Els grans partits no han estat capaços de deixar enrera personalismes i interessos polítics a curt termini i son aquests regidors de forces minoritàries o que només es representen a ells mateix els que tenen la paella pel mànec.

Ara és a l’alcalde qui li toca moure en aquesta complicada d’escacs i, com deia un regidor de l’oposició, sacrificar alguna peça per reconduir la partida pot ser la seva sortida. Un enroc no sembla recomanable. Queda menys d’un d’any i mig per acabar el mandat i els canvis al govern es faran amb les eleccions al cap. Com ja us he dit abans, aquest article el tanco just a l’inici d’un nou capítol de la sempre imprevisible política torrenca. Haurem d’esperar per veure i comentar el desenllaç d’aquest episodi.

Publicat en el número de desembre de 2009 del Diari de la Torre

dimarts, de desembre 22, 2009

13-D: uns grans resultats

Sovint ens afanyem a analitzar els resultats electorals just quan s’ha acabat l’escrutini. Volem ser els primers a dir la nostra i com més fort ho fem ens pensem que més raó tindrem. Les consultes populars sobre la independència de Catalunya van ser paradigmàtiques en aquest aspecte i van ser molts i moltes, d’una i altra banda, els que es van afanyar a qualificar d’històrics els resultats o a menysprear-los sense pietat. Un servidor ha preferit esperar una setmana i fer-ho amb una certa perspectiva, allunyat de l’escalfament del moment.

Hi ha qui durant aquests darrers dies m’ha expressat una certa decepció amb els resultats de les consultes del 13 de desembre, arribant a afirmar que van votar quatre gats i que més val que pleguem. Jo els hi he fet un símil amb Barack Obama. M’explico. Hi ha qui havia dipositat en Obama una tremenda esperança, com si hagués de canviar els Estats Units i, per extensió, el sistema polític mundial com un mitjó. Recordeu aquell esclat sense precedents entre el novembre de 2008 i el gener de 2009? Una gran exageració, fruit sobretot d’un ominós periode de govern Bush. Barack Obama, tot i ser el primer president nord-americà negre i exhibir un carisma innegable, no deixa de ser un candidat demòcrata i, per tant, situat dins el sistema de valors de l’stablishment i que li està costant avançar en les seves reformes perquè els Estats Units són els Estats Units.

A mi Obama no m’ha decepcionat i tampoc ho han fet els resultats de les consultes del 13 de desembre. Aconseguir que més d’un de cada quatre catalans amb dret a vot anés a votar en un referèndum no vinculant, sense gairebé publicitat ni propagada, silenciat per molts mitjans de comunicació, amb la maquinària dels partits al marge i amanit amb un dia fred i plujós ho trobo un èxit. Compareu-ho la participació amb els darrers referèndums “oficials” o amb comicis com els europeus.

Podem estar orgullosos de l’organització exemplar de les votacions i del civisme mostrat pels qui van exercir el seu dret a vot, tot i el punt negre de les baralles caïnites dels dies posteriors. Encara més exitosa és la internacionalització del conflicte Catalunya-Estat Espanyol a través del ressò que s’han fet els mitjans de comunicació de molts països. I sobretot, els resultats de sí a la independència, superiors al 90% a gairebé tots els 160 municipis que van poder votar.

Hi ha qui planteja el procés per la independència de Catalunya com una cursa de cent metres llisos quan realment. S’equivoca. La plena sobirania de Catalunya és una marató i possiblement encara no hem cobert encara masses quilòmetres. Tindrem “pajaras”, ens donaran cops de colze i ens llançaran aigua a la cara, ens amenaçaran amb desqualificar-nos.... Serà molt dur. Hi ha qui em pot titllar d’ingenu, fins i tot de somiatruites, però només cal analitzar l’evolució de l’independentisme els darrers anys. Fa només una dècada era impensable que un grup d’empresaris catalans es declaressin a favor d’un Estat propi i paguessin anuncis als mitjans de comunicació fent una crida a votar a favor de la independència. Era difícilment imaginable una consulta com la que hem viscut aquest desembre i que el sobiranisme estigui present en gairebé tots els partits catalans. Són símptomes que molts s’entesten en ignorar i menysprear. Quan reaccionin potser el procés serà imparable.

Publicat al diari electrònic Delcamp.cat

dissabte, de desembre 19, 2009

Coneixent amics i amigues d’Ona la Torre

Ona la Torre, que podeu escoltar al 107.0 FM, porta ja més de dos anys i migen marxa . Hi ha una estructura professional, sufragada per les arques municipals, però moltes hores d’emissió les protagonitzen col·laboradors i col·laboradores que no cobrem ni un euro. El sopar que vam celebrar el passat divendres 11 de desembre va ser una mena de regal que ens va oferir l’Ajuntament i la ràdio en reconeixement d’aquesta tasca desinteresada però feta amb passió i ganes de fer-ho bé.

PAquest sopar ens va servir també per conèixer-nos una mica alguns d’aquests personatges que ens agrada fer ràdio per parlar de música, cinema, blogs, de torrencs i torrenques que tenen aluna cosa a dir o històries misterioses. Fins i tot vam fer una improvisada presentació per explicar qui som i que fem cada un d’aquests col·laboradors i col·laboradores. La setmana anterior, un assoleiat dissabte al matí, ens vam fer una foto de tots els que parlem pels micròfons d’Ona la Torre. Aquest tipus de celebracions són les que fan caliu en una emissora de radio

Des del primer dia –en aquella tertúlia un dissabte al matí amb Antoni Vilà, Núria Goméz, Tomàs Carot…- he volgut col·laborar dessinteressadament amb Ona la Torre i ho he fet parlant de blogs i entrevistant desenes de blocaires torrencs i de fora del nostre municipi. A mitjan dels 90 em vaig moure per muntar una emissora de ràdio. Llavors m vais topar contra un mur infranquejable, forjat per la por a una excessiva llibertat d’expressió. Una dècada després ho hem superat i hem anat molt és enllà, amb una emissora que té 8.000 oients registrats, el fruit d’un treball iniciat per Jordi Rom, continuat per l’Albert Bonet i el seu equip i rematat pel Joan Enric Vidal i els qui ara formen la plantilla d’Ona la Torre. Felicitats!!!

diumenge, de desembre 13, 2009

Doncs jo estic en contra dels toros

Quan era petit i a les televisions del nostre país només es podien veure dues cadenes sovint programaven corrides de toros. Llavors aquell espectacle ja no m’agrada. No li trobava la gràcia a una història que gairebé sempre acabava igual, amb el toro desagnant-se i morint patèticament enmig d’aquell ambient de puro sucat en el carajillo. M’agradava quan era el toro el que trencava el guió i embestia el torero. Però llavors se li llançàvem inacaben a sobre mitja dotzena més de personatges i també l’acabaven assassinant. Preferia els dibuixos animats. I més endavant els partits de futbol i de bàsquet.

Han passat més de dues dècades i els toros no només em continuen avorrint sinó que m’inquieta com hi ha qui d’aquest enfrontament desigual, d’aquest espectacle gore, en diu art. Afortunadament les lluites de gladiadors o les execucions públiques són història, tot i que van arribar a tenir una popularitat molt alta en temps passats. Tampoc sembla que es mantingui una vella tradició com tirar cabres des de dalt de campanars. La civilització ha avançat, però al món dels toros no ha arribat i les corrides continuen celebrant-se.

El món dels toros mou encara molts diners. Molts més dels que ens pensem. Aquest és un gran escull per la seva prohibició, tal com demanen centenars de milers de catalans i catalanes a través d’una iniciativa legislativa popular. En un mitjà de comunicació tarragoní hem pogut veure el posicionament de polítics i polítiques i els costa moltíssim pronunciar-se en contra d’aquesta tortura d’animals sistematitzada. I el més curiós de la història és que excepte quan toreja José Tomás, les places de toros catalanes estan buides i les graderies només estan ocupades per alguns autòctons i sobretot d’autocars de ‘guiris’ que comproven que aquest país no ha avançat tan com els volen vendre els seus governants i els indígenes practiquen encara ritus ancestrals.

Doncs jo estic en contra dels toros i he signat a favor de la seva prohibició. Crec que en el segle XXI un espectacle com una corrida no hi té lloc. Les lluites de gladiadors també són molt plàstiques, però igual que hauria de passar amb les corrides han passat a la història. Ara estem davant d’una ocasió històrica de fer un pas endavant i Tarragona podria avançar-se a un procés lent però imparable per acabar amb aquesta pràctica i declarar-se ciutat antitaurina. Però sembla que els polítics i polítiques tarragonins no estan massa per aquesta feina. Abans sabrem que en diu el Parlament de Catalunya.

Publicat al diari digital Tot Tarragona

dimarts, de desembre 08, 2009

El futur del periodisme

Fa un parell de setmanes vaig participar en un Cava&Twitts sobre Periodisme 2.0, enmarcat dins les VI Jornades sobre Tecnologies de la Informació i la Comunicació, celebrades simultàniament als campus Catalunya i Tortosa de la URV i al City Lab de Cornellà i organitzades per la recent creada associació TicTarragona, una gent molt interessant i de la qual segur que n'aniré parlant més endavant. Tenen ganes de fer moltes coses. En aquest debat moderat per Marc Cortés i en què hi van participar també la Cinta Bellmunt i l'Esther Selma, vam reflexionar sobre els canvis experimentats per la professió periodística amb la irrupció d'internet. I realment ha canviat molt la feina dels periodistes.

Vaig recordar en veu alta com fa deu anys, a tota la redacció del diari El Punt només hi havia dos ordenadors amb accés a internet, que a més anaven amb una lentitut exasperant. Una dècada després és impossible entendre aquesta professió sense internet. Però la xarxa també provoca problemes, com discernir la veraciat de les fonts. La Cinta i l'Esther van explicar com elles treballen amb fonts a través d'internet. També vam fer referència a la por atàvica que certs responsables de mitjans de comunicació o d'administracions públiques expressen davant les noves tecnologies i sobretot les xarxes socials, arribant a "capar" l'accés al Facebook. Increïble però cert, que diu aquell.

El periodisme viu un moment de transició, adaptant-se a un nou ecosistema comunicatiu encara canviant. Els mitjans tradicionals s'estan reposicionant davant de nous fenòmens com el periodisme ciutadà o els blogs i sobretot per la rapidesa que permet internet enfront del paper. Els diaris com avui els entenem no crec que tinguin futur i hauran d'evolucionar potenciant l'anàlisi i la interpretació per davant de la informació. Només així el lector pagarà i no es conformarà amb el que trobi a la xarxa. Estarà aquí el paper del periodista, el de generar un valor afegit posant una mica de llum en l'allau d'informació -i desinformació- que ens arriba.

dijous, de desembre 03, 2009

El màxim comú divisor i la dignitat de veritat

L’editorial conjunt de dotze diaris catalans titulat ‘La dignitat de Catalunya’ ha rebut crítiques ferotges –diria que malaltisses fins i tot- des de la resta de l’Estat Espanyol. Un cop més ha quedat de manifest que el gran problema és que l’Estat Espanyol no vol comprendre Catalunya i menysprea un fet històric, com és que dotze dels principals rotatius catalans es posin d’acord en publicar el mateix editorial en defensa de l’actual Estatut de Catalunya. Un text retallat de forma més que important a les Corts de Madrid -cal recordar-jo- per una comissió comandada per l’incombustible i jacobí socialista Alfonso Guerra.

Però també algunes veus de l’interior de Catalunya han alçat la veu en contra d’aquest text consensuat perquè defensa aquest Estatut passat pel ribot madrileny quan el que a Catalunya el que li cal és fer un salt endavant i aspirar obertament a la independència. Comprenc aquestes queixes perquè jo ja fa temps que tinc clar que necessita Catalunya és separar-se de l’Estat Espanyol i esdevenir un país plenament sobirà. Però també sóc conscient que el que ha buscat aquest editorial conjunt és el màxim comú divisor de la inmensa majoria dels catalans i catalanes davant de la mutilació estatutària que prepara des de fa tres anys un deslegitimat Tribunal Constitucional Espanyol.

Aquest editorial que m’atreveixo a qualficar de tebi ha desfermat unes reaccions gairebé paranoiques a la caverna mediàtica espanyola, mentre que la teòrica Espanya civilitzada calla i no gosa alçar la veu excepte compatíssimes excepcions. Un dels grans mèrits de text conjunt, punt d’encontre d’independentistes, federalistes i catalanistes de diferent grau, ha estat provocar una inundació de bilis a Madrid que reforça una mica la unitat dels catalans i catalanes davant les animalades que ens arriben de Madrid.

El que cal de veritat, però, és la reacció de la classe política catalana, que continua superada per la societat civil i pels mitjans de comunicació. El proper 13 de desembre més de 700.000 catalans i catalanes estan convocats a les urnes per pronunciar-se sobre la independència de Catalunya en més d’un centenar i mig de municipis que han tirat endavant consultes populars. Des de Madrid ens bombardejaran amb constitucionalisme barat i coses pitjors i haurem de resistir i convèncer-nos –els que encara no ho estan o encara dubten- que la dignitat de veritat per a Catalunya és la independència.

dilluns, de novembre 30, 2009

Aeroport de Constantí

Ha tornat l'eterna i cíclica batalla de campanars entre Tarragona i Reus. Aquest cop el detonant és el nom de l'Aeroport de Reus. Uns demanen que passi a denominar-se Aeroport de Reus-Tarragona, seguin l’exemple de Madrid-Barajas o Barcelona-El Prat –invertint l'ordre, però- i els altres defensen el manteniment de la denominació actual. Tots els partits polítics i agents socioecoòmics fan pinya al voltant del tarragonisme i el reusisme respectivament, sense excepció, i a veure qui la té més llarga. I vinga a omplir pàgines de diari, igual que fa uns anys passava amb la cocapitalitat de la futura vegueria del Camp de Tarragona o on s’havia d’instal·lar el Corte Inglés, per posar dos exemples.

El qui escriu aquest article va néixer a Tarragona, viu a Torredembarra, ha treballat a Tarragona i Reus i ara desenvolupa la seva vida laboral a Valls. Aquesta setmana vaig participar en una jornada a Vila-seca i potser un dia d'aquests me'n vaig a sopar a Cambrils i després encara passaré a fer una copa a Salou. El qui redacta aquestes línies creu en el Camp de Tarragona, en aquesta àrea metropolitana que ha de ser la segona de Catalunya i ha d’aspirar a ser una referència en l’arc mediterrani. Poca cosa té a fer, però, si les dues principals ciutats es barallen per noms i no fan pinya exigint infraestructures necessàries i defensant projectes comuns.

Per molt que hi dono voltes no trobo una explicació lògica sobre el bunyol que és la ubicació de l’estació de l’AVE de Camp de Tarragona, lluny de les principals poblacions i mal comunicada. Ara es parla de grans projectes, com la estació intermodal, el Tramcamp o l'ampliació de l’aeroport de Reus. No oblidem que aquest aeroport depèn gairebé d’una sola companyia àrea i molt saludable no és aquesta dependència. És allò de repartir els ous en diferents cistells. I enlloc de preocupar-se per aquest fet i com canviar-ho, la prioritat és el nom. Com diu la saviesa popular “el nom no fa la cosa”, però l’exemple més clar de com contradir aquesta dita és universitari. Hi ha la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida però no la Universitat de Tarragona. Existeix la Universitat Rovira i Virgili. Va ser aquesta una gran victòria del campanar reusenc?

Tornem a l'aeroport. Servidor, amant de les terceres vies, té una proposta. I si li diem Aeroport de Constantí? Amb el nou pla director, en pocs anys més de la meitat de les instal·lacions de l’aeroport es trobaran en el terme municipal d’aquesta localitat i seria una bona manera de compensar-li tants anys d’oblit aquest municipi. Constantí és el nom d’un dels grans emperadors romans, amb tradició també a Grècia i arrel del nom d’una de les grans ciutats de la història universal, Constantinoble. Aeroport de Constantí, voleu millor nom? Tranquils, que estic fent broma. O no?

Publicat al diari digital Delcamp.cat

dijous, de novembre 26, 2009

Dignitat, dignitat, dignitat

Seguint l'exemple de l'Octavi Saumell, també penjo l'editorial que avui dijous han publicat 12 diaris catalans. Potser comencem a reaccionar, però hi ha molta feina a fer. En seguirem parlant.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

diumenge, de novembre 22, 2009

Tarragona vint segles enrera

Després d'na incursió en la novel·la negra nòrdica, he tornat al nostre país, però retrocedint dos mil anys. Després d’empassar-me la saga Millenium i un parell més de novel·les –Ningú no ho ha vist i l’islandesa La dona de verd- m’he endinsat en la Tàrraco romana de la mà de Xulio Ricardo Trigo que fa uns mesos vaig descobrir amb Els secrets de la reina. Cal dir que l’autor gallec instal·lat a Tarragona ha gaudit d’una bona promoció de la seva nova novel·la, El somni de Tàrraco. I en aquests temps que corren la promoció és una pota bàsica per l'èxit d’un llibre.

Sóc un bon aficionat a la novel·la històrica, sobretot les situades a l’Edat Mitjana. En els darrers anys se n’han escrit moltes ambientades en el nostre país, quan érem un estat sobirà i amb un potencial creixent a la Mediterrània. Però si tirem enrera, cap al tombant d’era, ens trobem amb una Tarragona que es converteix en la segona ciutat més important de l’Imperi Romà amb la residència durant dos anys de l’eperador Octavi August. És en aquest moment en què es situa l'obra de Trigo.

He disfrutat força amb El somni de Tàrraco, submergint-me en una trama ben teixida i que la podríem situar tranquil·lament en l’època actual. Trigo ens demostra que tan no ha canviat la humanitat en dos mil anys. Ja hi havia corrupció i problemes d'integració entre diferents pobles que convivien junts. La novel·la ens permet conèixer una mica més una època molt important per a la ciutat de Tarragona, just quan començava a créixer i convertir-se en el que ens ha deixat en forma de restes monumentals. Una lectura recomanable pels que els agrada la novel·la històrica i una manera de conèixer més del nostre passat. I, si ho voleu, de fer tarragonisme, ara que s’ha altre cop s'ha posat tant de moda.

Xulio Ricardo Trigo també disposa d'un blog propi: El violinista celest.

dijous, de novembre 19, 2009

'Les veus del Pamano', un gran minisèrie

Aquesta setmana hem pogut gaudir d'una de les millors minisèries que ha emès Televisió de Catalunya els darrers anys. Després d'una certa decepció fa uns mesos amb Serrallonga, Les veus del Pamano ens ha fet disfrutar, amb unes grans interptacions i un bon producte final. La matèria prima, la novel·la homònima de Jaume Cabré, era de molt bona qualitat però sovint les adaptacions al cinema o a la televisió desgracien un bon llibre. En el cas de Les veus del Pamano no ha passat i la televisió nacional de Catalunya ha estat a l'alçada.

Les veus del Pamano està ambientada els anys 1943 i 1944 en un poble imaginari de l'Alt Pirineu, creant una atmosfera especial que lliga molt bé amb una trama que enganxa fins el final. En aquest país estem molt acostumats a les pel·lícules ambientades en la Guerra Civil des de totes les òptiques imaginables, però la Posguerra ha estat molt oblidada. Les veus del Pamano ens retrata aquesta època durissima pels vençuts que no havien mort ni s'havien exiliat i restaven al país empresonats físicament o psíquicament. Francesc Orella fa un dels millors papers de la seva carrera a la pell de l'alcalde feixista del poble de Torena. I molt feixista.

Montse German també està a un gran nivell com a la terratinent que talla el bacallà a la zona. Roger Coma encana el protagonista, un mestre d'escola que no s'imagina com se li complicarà la vida amb el seu trasllat a aquest poble del Prineu. Les veus del Pamano també aborda la luita dels maquis, condemnats a la derrota però que incordien l'exèrcit i les forces de seguretat franquistes, causant baixes i tocant-los la moral. Els maquis tambe són una de les grans assignatures del nostre país. Esperem ara que la ninisèrie de Televisió de Catalunya es pugui exportar a altres països, com Alemanya, on la novel·la de Jaume Cabré ha tingut tant d'exit. I esperem que la nostra televisió continuï adaptant les grans novel·les catalanes. En queden moltes.

dilluns, de novembre 16, 2009

Nova llei electoral?

La catarsi col·lectiva provocada pels casos Millet i Pretòria podria servir d’alguna cosa al nostre país. Després de gairebé tres dècades encallats en la redacció d’una llei electoral catalana pròpia, els partits polítics catalans semblen ara decidits a treballar seriosament per a la seva redacció. Dic sembla perquè no hem passat encara la fase de les bones paraules i les bones intencions. És una tasca complicada perquè els interessos de les grans formacions xoquen frontalment a causa del repartiment desigual dels seus vots pel territori i el desequilibri demogràfic de Catalunya.

He sentit algunes declaracions d’intencions que m’agraden. El sistema alemany sembla que estigui agafant força com a referència i l’elecció d’un diputat per comarca o districte electoral –les comarques més poblades quedarien dividides en més d’un districte que escolliria el seu representant- combinada amb unes llistes tancades per circumscripció com fins ara pot ser un dels punts que generin consens. El sistema actual de llistes tandes i bloquejades provoca que la ciutadania d’una comarca no tingui un diputat de referència i aquesta nova llei electoral catalana podria acabar amb aquesta insuficiencia del sistema. Un altra història és explicar aquest nou sistema als votants.

Vivim en una partitocràcia amb aparells de partits potentíssims i el gran dubte que em sorgeix és si un hipotètic diputat escollit pels votants del Priorat seria capaç de trencar la disciplina de vot del seu partit posant per davant els interessos del seu territori en una votació al Parlament? O aquest diputat respondria a cop de xiulet a les directrius de a direcció nacional. Si és el segon cas, la nova llei electoral només seria un rentat d’imatge sense cap efecte real, però si és el primer cas milloraríem la qualitat del nostre sistema democràtic, apropant la política a la ciutadania amb veritables representants del territori, que negociarien a l’estil nord-americà per defensar els interessos dels seus representats.

Un tema apart i que fins ara no s’ha parlat gaire són les eleccions municipals. L’actual sistema aboca massa ajuntaments a mocions de censura, casos de transfuguisme, pactes inestables i situacions d’ingovernabiltat exagerades. L’exemple de Roda de Barà és paradigmàtica. Han fet una moció de censura, pateixen un cas de transfuguisme, pactes inestables i una ingovernabilitat actual, amanida amb presumptes irregularitats. Llistes obertes o almenys tancades però desbloquejades o elecció a doble volta de l’alcalde podrien ser solucions que cal estudiar sense presses. Però que no passin trenta anys! I les mesures per regenerar el nostre sistema democràtic han d’anar molt més enllà que una nova llei electoral catalana. Si fos així, ens quedaríem a la superfície i el que cal és arribar al fons del sistema.

Publicat a al diari digital Delcamp.cat

dissabte, de novembre 14, 2009

Cròniques de l'altra banda (LXX): Una revista per a la comarca

Aquest mes d’octubre el Consell Comarcal de l’Alt Camp ha editat el tercer número de la seva revista, Info Alt Camp. Amb una tirada de 4.000 exemplars de 24 pàgines cada un, arriba als 23 municipis de la comarca intentant informar de les activitats que organitza o hi està implicat el Consell Comarcal. Amb un disseny atractiu, que dóna un pes important de la imatge i dels elements de titulació sense descuidar els continguts, volem que Info Alt Camp sigui una revista agradable de llegir, que informi i acosti el Consell a la ciutadania.

Les revistes d’administracions públiques inunden sovin les bústies nostres i molts espais públics i sovint van directament a la brossa, esdevenint una despesa ben inútil. Info Alt Camp no es troba a les bústies sinó en Ajuntaments, centres cívics, centres de salut, biblioteques… i altres espais que se’ns ha ofert com a punt de distribució. Poc a poc anem ajustant la distribució per optimitzar costos i arribar al màxim nombre de públic possible. També l’enviem en format digital a un nombre important de persones i institucions. Si la voleu rebre ho comuniqueu a comunicacio@altcamp.cat.

Info Alt Camp l’he concebut com un dels eixos principals de la comunicació externa del Consell Comarcal de l’Alt Camp, la manera d’arribar directament a la ciutadania sense intermediaris, però, com apuntava abans, sense fer-nos pesats, és a dir sense que le bústies de la comarca en quedin inundades. Info Alt Camp te la trobes en els espais públics per on hi passa molta gent i pots llegir-la una estona i tornar-la a deixar o pots emportar-te-la cap a casa. Els consells comarcals són de les administracions més desconegudes per la gran part de la ciutadania, però disposa d’un gran nombre de competències delegades per part de la Generalitat, i cal donar a conèixer com aquests ciutadans i ciutadanes poden treure profit d’aquest ens supralocal.

dimecres, de novembre 11, 2009

Ja tenim caps de llista pel 2011

Joan Aregio ha confirmat el que tothom s’imaginava, que repetirà com a cap de llista de CiU en les properes eleccions municipals de Tarragona. Fa unes setmanes Iniciativa culminava el procés de primàries i escollia Arga Sentís com a candidata a l’alcadia. Només un cataclisme impediria a Josep Fèlix Ballesteros optar a la reelecció com alcalde de Tarragona i tot apunta també que PP i ERC repetiran també alcaldable en les persones d’Alejandro Fernández i Sergi de los Ríos respectivament.

Els grans partits ja tenen tots cap de cartell per a la propera cita electoral a la capital tarragonina, uns comicis que representaran la superació total del nadalisme i la consolidació d’una fornada de líders polítics que han arribat a grans responsabilitats en les seus partits en el segle XXI. Ballesteros buscarà una majoria absoluta que va fregar el 2007 i que només Nadal va aconseguir el 1991. Els socialistes premeran l’accelerador en aquest darrer tram de mandat intentant “vendre” la seva obra de govern mentre els seus adversaris els acusaran de no haver complert les expectatives. El PSC pot entrar a fons o no en aquesta guerra, però el gran trumfo electoral socialista és Ballesteros.

La gran clau aritmètica d’una hipotètica majoria absoluta socialista és el retorn o no d’Iniciativa al ple municipal després de la debacle dels darrers comicis de la mà d’una gran desconeguda per gran part de la ciutadania, Arga Sentís, que ja ocupar el segon lloc de la candidatura ecosocialista el 2007. Si els ecosocialistes tornen al ple Tarragona ningú dubta que pactaran amb el PSC si junts poden governar. No tenen un pacte alternatiu. Un altre factor important d’aquests comicis seran els resultats d’Esquerra Republicana, que dependran sobretot de l’estat anímic del seu electorat després de les eleccions al Parlament, però sobretot de la percepció del paper exercit durant aquest mandat en el govern bipartit amb el PSC, una aposta arriscada ja que dos regidors republicans enmig de tretze de socialistes corren el perill de quedar assimilats i no ser visibles per a la ciutadania tapats per la majoria aplastant dels seus socis. Aquesta és tasca dels estrategs electorals republicans.

CiU va tardar mesos a superar la desfeta electoral que els va fer caure fins els vuit regidors però gradualment van deixar de llepar-se les ferides i s’han posat les piles. Amb l’horitzó del 2011 i Joan Aregio confirmat com a cap de llista han posat en marxa la maquinària electoral per recuperar l’alcaldia tarragonina i capitalitzar una hipotètica decepció davant les grans esperances de canvi dipositades en Ballesteros. Descartada la majoria absoluta i la suma amb ERC –a Tarragona aquests números no surten mai- el PP sembla l’aliat natural de CiU. Els populars compten amb una base de vot molt fidel a Tarragona que els garanteix els quatre regidors actuals i la possibilitat de recuperar un cinquè.

Si fem anar la calculadora veurem que si CiU recupera el novè regidor, un nou govern conservador és possible. L’alternativa és la sociovergència, que ja va manar a Tarragona del 1995 al 1999, i no és del tot descartable un segon capítol amb papers intercanviats i més depenent de que passi a la Generalitat. I encara resta un pacte que ha sumat ja en altres ajuntaments i fins i tot en alguna comunitat autònoma.

Ens trobem en un compte enrera de divuit mesos cap a unes eleccions municipals més incertes dels que molts volen fer veure. El 2007 només els més optimistes apostaven per l’escombrada de Ballesteros gràcies a l’efecte “Carro guanyador” i ni els més pessimistes pronosticaven els pobres resultats de CiU o la desaparició del ple municipal d’Iniciativa. Els equilibris electorals a l’ajuntament tarragoní són fràgils i els partits hauran de jugar molt bé les seves cartes i no cometre cap error per acomplir els seus objectius. Algunes d’aquestes cartes, la dels seus caps de llista, ja estan sobre la taula.

Publicat al diari digital Tottarragona

diumenge, de novembre 08, 2009

El gran fitxatge del Barça

Durant la història del Barça han arribat gran estrelles al primer equip de futbol, pels quals s'han pagat la majoria de cops quantitats de diners astronòmiques, fins i tot xifres récords per l'època. Altres cops han estat grans inversions que no han complert les expectatives. En els darrers anys, però, hem vist com del futbol base blaugrana han sortit grandíssims jugadors amb un cost zero o mínim comparat amb aquests fitxatges que arribaven de grans equips europeus. El darrer producte de la pedrera barcelonista Pedro Rodríguez, primer conegut com a Pedrito, però ara ja és Pedro o Don Pedro.

L'inici de temporada d'aquest extrem canari que ha arribat al primer equip sense fer soroll és espectacular. Enmig d'una davantera plena dels millors jugadors del món s'ha fet un lloc gràcies a les inevitables rotacions d'una plantilla inexplicablement curta i d'una capcitat de gol impressionant. Ho demostra el fet que Pedro ha marcat en les cinc competicions oficials que fins ara ha jugat el Barça. Aquests gols han pesat molt, obrint llaunes d'equips molt conservadors partits espessos com el d'aquest dissabte a Mallorca i donant títols com el de la Supercopa d'Europa contra el Shaktar Donetz, amb un gol quan la pròrroga es precipitava cap a la sempre fatídica tanda de penals.

Pedro és la millor resposta contra les obscenitats comeses pel Real Madrid aquesta temporada en el mercat de fitxatges. Quan han costat Cristiano Ronaldo, Kaká o Benzema? Quan ha costat Pedro? Quin rendiment han donat fins ara aquests jugadors? Pedro és un altre exemple d'una gran política de futbol base blaugrana, que ha tret alguns dels millors jugadors del món de la darrera dècada, com Messi, Xavi, Iniesta o Valdés. Pedro encara no està a aquest nivell però si marca en el Mundial de Clubs aquest mes de desembre passarà a la història mundial del futbol com el primer jugador que marca en totes les competicions oficials en una temporada. Amb 22 anys, Pedro ja és molt gran.

diumenge, de novembre 01, 2009

El final del cinema… i del Parc Central

Aquestes darreres setmanes Tarragona ha viscut una mena de 'shock' en haver d’assumir que s’ha quedat sense cap cinema en el seu nucli urbà després del tancament dels cinemes Lauren del Parc Central. Una part important dels aficionats al cinema -aquells que no arriben als vint anys- només han conegut aquestes sis sales inaugurades el 1997, però a mesura que augmenta l’edat també s’incrementen el número de cinemes recordats. Aquest és el meu cas, amb els cinemes Catalunya i Òscars. Abans, encara n’hi havia més. Però ara ja no tenim ni els Lauren i els tarragonins i tarragonines s’han de conformar en agafar el cotxe i anar al polígon Les Gavarres, amb un Multicinemes de 16 sales. O a les Bruixes d’Altafulla, amb sis. Qui ho havia de dir!

L’enfoc dels mitjans de comunicació del tancament dels cinemes del Parc Central ha estat molt localista, però Tarragona és una víctima més d’un problema molt més global. En els darrers anys estan canviant molt ràpidament els hàbits de consum audiovisual, sobretot entre els més joves. Internet i la pirateria estan fent molt mal a les sales de cinema. Baixar-se una pel·lícula de la xarxa és molt barat -econònicament i jurídicament- i anar a una sala de cinema és molt car. Els cinemes no reaccionen i hi ha qui s’atreveix a afirmar que és qüestíó de no massa anys que amb prou feines quedin les sales en versió original, la dels seguidors més fidels. Jo no seria tan pessimista perquè crec que els empresaris cinematogràfics reaccionaran i alguns cinemes d’estrena ens quedaran.

Un altre tema és la crisi que viu el Parc Central i que no només té com a símptoma el tancament dels Cinemes Lauren, sinó la baixada de persiana d’altres negocis i els problemes que estan passant molts d’altres. El Parc Central tenia l’avantatge de poder deixar el vehicle de forma gratuïta i aquest fet provocava certes “perversions” a causa de la poca disponibilitat d’aparcament gratuït a la zona i el preu abusiu del de pagament. Molta gent anava a passar la tarda al centre comercial, però aquesta opció d’oci -discutible per a molts- s’ha encarit considerablement i la possibilitat d’anar a la Rambla Nova i pagar els preus desorbitats dels pàrquings es troba al mateix nivell del Parc Central. Per tant, enlloc de tancar-nos en aquest recinte comercial, anem a ramblejar.

El futur del Parc Central i del cinema depèn de la capacitat de reacció dels seus màxims responsables, que han de saber afrontar els canvis radicals que pateix la nostra societat en el cas dels segons i als canvis estructurals de la ciutat de Tarragona els primers. El consum audivisual seguirà evolucionant i els cinemes hauran d’apostar per solucions imaginatives i innovadores per evitar el tancament gradual de les sales cinematogràfiques, igual que ha passat amb els videoclubs.

Per altra banda, l’arribada del Corte Inglés és ja un compte enrera i el Parc Central pot ser la gran víctima de la implantació d’aquests grans magatzems a la capital tarragonina. Paradoxes de la vida: recordeu el cataclisme que apuntaven molts comerços de la ciutat de Tarragona a mitjan dels noranta amb l’obertura del Parc Central? El comerç minorista tarragoní ha sabut reaccionar i ara es prepara per l’arrencada del Corte Inglés. Un exemple a seguir.

Publicat al diari digital Tarragona21
Foto: Montse Riera

Els suburbis de Pretòria

Des de dimarts passat Catalunya viu en un estat de catarsi general. El cas Millet va ser una mena de pròleg, un aperitiu potent però res a veure amb la complexitat del primer plat, el de l’Operació Pretòria. L’impacte d’agents uniformats entrant a l’ajuntament de Santa Coloma de Gamenet i les imatges de l’acalde d’una de les principals ciutats catalanes i dos exalts càrrecs de Jordi Pujol sent traslladats enmanillats i furgó blindat cap a Madrid han sacsejat la societat. Hem passat de la Catalunya perplexa a la Catalunya indignada i desconfiada de la classe política.

Tinc la sensació que encara no hem arribat al segon plat i que els propers dies aniran sortint més ramificacions de la trama de corrupció política. Santa Coloma de Gramanet, Sant Andreu de Llavaneras, Badalona, Lleida, l’Hospitalet de Llobregat. La taca s’estén. I és millor així. Que surti tota la merda pequè com més podridura suri a la superficie menys en quedarà sota la catifa amb el perill que més endavant en pugui aparèixer sortir més. Extirpem tot el càncer i comencem de nou.

Perquè el més important és sempre el futur. D’aquí un any –si no s’avancen- toquen eleccions al Parlament i en l’horizó tenim el perill d’una abstenció estratosfèrica i la recol·lecta de vots per opcions radicals com Plataforma per Catalunya o de protesta com la CORI d’Ariel Santamaría. És a dir, el càstig al partits tradicionals, esquitxats per la corrupció, per molt que s’hagin afanyat a obrir expedients i expulsar els seus militants i càrrecs electes implicats en la trama, oblidant-se de la pressumpció d’inocència en pro d’una profilaxis que els demanden els seus rivals polítics.

Fèlix Millet, lladre confès, està a casa tan tranquil o potser gaudint d’una mariscada amb els diners del Palau de la Música, però Bartomeu Muñoz, Macià Alavedra i companyia els hem pogut veure enmanillats i recollint les seves pertinences en una bossa de brossa, traslladats a Madrid en un furgó blindat a l’anomalia jurídica que és l’Audiència Nacional i tancats a la madrilenya presó de Soto del Real. Sotmesos, en definitiva, a l’escarni públic per obra i gràcia del sempre mediàtic Baltasar Garzón. Recordem, però, que massa sovint els sumaris del gran jutge estrella finalitzen en sonors fracassos.

El desencant entre la ciutadania és general i calen accions valentes i decidides de la classe política. Que deixin el creuament de declaracions i endeguin una veritable regeneració política. El sistema polític català ha deixat enrera el famós oasi i viu una crisi d’un abast encara difícil de calcular. Però crisi vol dir oportunitats. Oportunitat de regeneració amb un gran acord entre partits. Més transparència, més austeritat, més mesures per evitar la corrupció política i reformes per fer la democràcia més participativa i no la partitocràcia actual, d’afrontar d’una vegada la necessitat de llistes obertes i d’un nou sistema electoral català. Ens calen polítics a l’alçada de la gravetat del moment.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

dimecres, d’octubre 28, 2009

Reagrupats i reagrupament

Aquest article hauria d'haver aparegut al número d'octubre del Diari de la Torre. Per causes que encara no he pogut aclarir no ha aparegut. Van tancar l'edició abans i no em van avisar, tot i col·laborar amb ells des de fa gairebé 14 anys. Cal dir que la direccio de la publicació no n'havia vist el contingut. Aquí el teniu doncs.

El divendres 9 d’octubre es va presentar a Torredembrra l’associació política Reagrupament. La sala petita del Casal Municipal -en la imatge- es va quedar petita davant les desenes d’assistents a l’acte. Encara descomptant certs auditors de seguretat distribuïts entre el públic i els inevitables curiosos, l’acte va superar les expectatives dels organitzadors i va demostrar que el moviment liderat per Joan Carretero engega amb força a Torredembarra i també al Baix Gaià. Entre el públic hi havia persones dels municipis veïns, evidenciant la capitalitat torrenca de la subcomarca del Baix Gaià.

És una mica aviat per valorar com pot afectar l’aparició de Reagrupament en el mapa polític torrenc, però queda clar que Esquerra Republicana pot notar la irrupció dels “reagrupats”. La tendència dels republicans en les darreres eleccions municipals va ser clarament al descens i l’estada a l’oposició, sumada en una indefinició de la proposta de cara als propers comicis, desperta molts dubtes. Les obres de remodelació del carrer Antoni Roig i els seus voltants encara cueja, amb noves obres. A Esquerra li ha mancat capacitat d’autocrítica i la proposta d’una consulta popular sobre el tema em sorprèn després de la manca de participació ciudadana quan van gestionar el tema.

Però el mapa polític torrenc pot experimentar més canvis. Fa temps que es rumoreja que un exalcalde que va sortir de la política per la porta falsa està intentant muntar una nova llista independent. Aquesta història ja em sona. S’havia apuntat fa uns anys que un altre exalcalde que també havia deixat a contracor l’alcaldia també havia intentat muntar una candidatura independent que no vam veure per enlloc. Davant la tradició de llistes independents del nostre municipi res no es pot descartar.

Aquesta contínua atomització de la política torrenca pot tenir, però, contrapès. El Grup d’Independents ha passat dels vuit regidors del 1987 a només un representant dues dècades després i com més creix Torredembara menys pes té aquesta formació política que el 2007 no va ser capaç de col·locar el seu líder, Celestí Salort -que ocupava el segon lloc de la candidatura-, al ple. No és aventurat pensar que l’actual regidor del GIT, el titular d’Hisenda, Santiago Ardèvol, pugui trobar un lloc en una altra llista, que vulgui aprofitar la seva experiència –és l’unic regidor que ha estat en els darrers quatre governs municipals- i projecció pública.

El gran somni d’alguns convergents és recuperar la gran CiU, aquella formació que els anys noaranta fregava la majoria absoluta, però que amjb l’arribada del nou mil·leni va atomitzar-se. Els cal recuperar base electoral escampada en altres formacions, una missió complicada tot i que amb l’absorció del VUT el 2007 va complir la primera etapa. Des de l’alcaldia i amb la debilitat demostrada per les forces de l’oposició que li disputen espai electoral, és el millor moment per aconseguir-ho. Atomització i reagrupament, un equilibri complicat en la política torrenca.

diumenge, d’octubre 25, 2009

Puyol i Tamudo

Continuo sense entendre el “cas Tamudo”. El divorci entre el jugador més carismàtic de l’Espanyol de la darrera dècada i la directiva del clu blanc-i-blau no m’acaba de quadrar. Em manquen elements. Raúl Tamudo té un carácter molt fort, exagerat però real en la seva paròdia de Cracovia, i que ben segur li ha portat problemes al vestidor, però ell ha respòs amb gols i un lideratge indiscutible. És una pena que aquest mes de desembre hagi de sortir per la porta del darrera. Insisteixo que continuo pensant que en el “cas Tamudo” hi ha punts foscos que encara no coneixem.

Estàvem acostumats què el Barça no sabés acomiadar com cal les seves grans estrelles. Ronaldinho, Eto'o, Rivaldo, Ronaldo, Romario, Maradona, Schuster… i podríem continuar gairebé fins a l’infinit. Però aquesta setmana hem conegut la renovació de Carles Puyol fins el juny de 2013, quan el gran capità del Barça tindrà 35 anys. Estic satisfet amb el fet que el de la Pobla de Segur continuï a les files blaugranes fins el final de la seva carrera. Potser Puyol ja comença a notar el pas del temps i no és el mateix de fa uns anys, però continua aportant molt a l’equip de Guardiola.

En les plantilles dels clubs de futbol hi ha jugadors de tot tipus i hi calen jugadors com Puyol i Tamudo, que han mamat Barça i Espanyol des de ben joves. Són referents per els futbolistes més joves i tenen un pes molt important al vestidor. Han protagonitzat èpoques de les brillantsde la història dels seus respectius clubs. Puyol i Tamudo tenen paral·lelismes molt importants en la seva carrera futbolística tot i diferències importants, però en les darreres setmanes el seus destins s'han bifurcat de forma radical. Una verdadera llàstima.

divendres, d’octubre 23, 2009

Cròniques de l'altra banda (LXIX): Descoberta a Vilabella

Ja us vaig dir que aquesta secció del blog canviaria i no seria fixa. Avui torna per explicar-vos una d'aquelles sorpreses que et depara la comarca de l'Alt Camp. Ja m'ha passat diverses vegades i fa un parell de setmanes, el consell d'alcaldes celebrat a Vilabella em va permetre conèixer de primera mà la Pinacoteca Mossèn Romà Comamala, ubicada al bell mig d'aquest municipi de l'Alt Camp, tocant ja al Tarragonès i que no arriba al miler d'habitants. Això sí, abunden els qui es diuen Salvat de cognom. Però no hi tinc família. En resum, una nova agradable sorpresa que m'agradaria compartir amb vosaltres.

Realitzar un consell d'alcaldes envoltat de quadres és un luxe. Abans, però, el director del Museu de Valls, Jordi París, ens va fer una completa visita guiada a alcaldes i tècnics del Consell a la Pinacoteca, uns fons de gairebé dos centenars de pintures, escultures i tot tipus d'art religiós, de les quals n'hi ha exposades un centenar llarg. Romà Comamala va estar molts anys de rector a Vilabella va aplegar aquestes obres fins poc abans de la seva mort l'any 2000. Comamala venia d'una família burgesa barcelonina i va usar la seva herència en la confecció d'aquesta col·lecció gairebé única a Catalunya. També era escriptor.

A Vilabella ja hi he estat diversos cops en la meva etapa al Consell Comarcal de l'Alt Camp, però encara no hava pogut visitar amb tranquil·litat la Pinacoteca. Aquell dia ho vaig podr fer. Us recomano la visita. La estada a Vilabella em va servir per saber que la segona novel·la d'Anselm Aguadé ja acabada i preparada per entrar a impremta. M'ho va explicar ell mateix, que es regidor a l'ajuntament vilabellenc. Després de les bones sensacions de Rabassa Morta, un drama ambientat en el Penedès de finals del segle XIX, espero impacientment la segona obra de qui em m'ensenyava informàtica a finals dels vuitanta, l'època del Logo, Wordperfect i Framework. Ara gaudeixo de la seva narrativa.

dilluns, d’octubre 19, 2009

Laporta, l'incòmode

A Joan Laporta li estan caient clatellades de totes bandes. I les que li cauran! De Laporta se’n poden criticar moltes coses, com un caràcter complicat que ha provocat situacions molt lamentables i vergonya aliena a molts, però no el seu independentisme i les seves manifestacions polítiques. És un discurs fàcil i simplista el que es va repetint i repetint i que diu que Laporta aprofita la presidència del Barça com una plataforma política. I no aprofita Florentino Pérez la llotja del Bernabéu pels seus negocis? Però Florentino és Florentino, és clar.

Un altre argument repetit fins a la sacietat és que el president del Barça no s’ha de manifestar políticament perquè els barcelonistes tenen tot tipus d’ideologies i ha de mantenir una mena de cel·libat polític. Laporta va prometre l’any 2003 un Barça catalanista i ho ha complert. Jo em sento més còmode amb ell que amb Gaspart o Núñez de president i llueixo amb més orgull el meu barcelonisme. I no oblidem que és l’actual president del Barça qui ha tret del Camp Nou els símbols feixistes.

Però el gran problema de Laporta és que és un paio incòmode. Ho és per l’espanyolisme regnant en l’esport espanyol, un pensament únic que el president del Barça trenca pel mig. Els preocupa que una figura tan destacada com el màxim mandatari blaugrana defensi la independència de Catalunya, un objectiu que cada cop més catalans i catalanes comparteixen. Però Laporta també genera incomoditat a casa nostra, en aquest oasi català que està a punt de patir canvis molt poc recomanables pels que fins ara l’han controlat i que ell en pot ser un dels protagonistes. El president blaugrana parlar clar en català en un país massa acostumat al políticament correcte.

Laporta vol fer carrera política, d’això cada cop en tinc tenim menys dubtes, i també que no vol ser un actor secundari, sinó protagonista. En Jan és una peça incòmode en el tauler de la política catalana i les òsties li continuaran caient, però és un valor polític en alça, amb un gran ganxo mediàtic. Però també tinc els meus dubtes que un personatge com ell es pugui sentir còmode en un partit polític. El seu caràcter el pot acabar enfonsant. O no? Perquè episodis com els dels calçotets a l’aeroport o l’espionatge a Can Barça provoquen tanta vergonya aliena com el de la corona d’espines de Carod i Maragall o els informes inútils encarregats pel govern català. I el tripartt continua governant.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

divendres, d’octubre 16, 2009

No és país per a primàries

Recentment hem sabut que Arga Sentís serà la cap de llista d’Iniciativa a les eleccions municipals de Tarragona de 2011. Ha estat després, segons ens expliquen, d’un procés de primàries entre la militància tarragonina de la formació, tot i que no hem conegut cap dels noms dels seus adversaris en la nominació. Si n’hi ha hagut. La formació ecosocialista engega ara un altre procés de primàries per escollir el candidat a la presidència de la Generalitat. Retirat Joan Saura, espreveu que l’elecció serà un camí de roses per l’altre Joan, l’Herrera, que ja s’ha postul·lat. I és que les primàries d’Iniciativa només en tenen de primàries el nom. L’aparell –nacional o territorial- imposa el seu candidat encara que sigui implícitament. Qui s’renfrontarà al favorit?

Ni el partit més assembleari, Esquerra Republicana, aposta perquè siguin els militants i no la direcció qui truiï els seus candidats. I sinó repasseu les hemeroteques, quan Jaume Renyer va voler ser cap de llista per Tarragona al congrés espanyol. Renyer va superar ala fase del Tarragonès la favorita de la direcció però es va estavellar a la fase final i l’escollit des de Barcelona via Consell Nacional va ser Lluís Aragonès. I posats a fer memoria, recordeu l’experiment socialista amb les primàries a finals dels noaranta? Josep Borrell va superar l’oficialista Almunia però va acabar per retirar-se en un episodi més que grotesc d’amics poc recmanables del de la Pobla de Segur que encara s’arrossega ara als jutjats. Mai més sen’ha parlat de primàries al PSOE.

Els sistemes polític espanyol i català són una partitocràcia, on els aparells dels partits dominen sense cap contrapès la confecció d’unes llistes tancades i bloquejades. Tot militant que vulgui fer carrera a les institucions ha de fer primer carrera al partit. Les primàries no existeixen encara que alguns partits ens vulguin fer creure que sí. Al nostre país Barack Obama ho hauria tingut molt complicat. Als Estats Units hi ha una tradició de més d’un segle de primàries i els partits són plataformes per a candidats que poden arribar a ser veritables outsiders com per exemple John Mc Cain, el darrer candidat republicà a la Casablanca. Els Estats Units és on un senador gairebé desconegut venç la candidata de l’stablishment demòcrata, Hillary Clinton.

Al nostre país, en canvi hem deixat que la democràcia s’hagi convertit en aquesta partitocràcia que es blinda a ella mateixa. Com permetran els aparells dels partits canviar l’status quo actual que tan bé els va? A Catalunya estem encallats des de dues legislatures amb la redacció d’una llei electoral pròpia, asignatura pendent des de fa tres dècades. El sistema electoral municipal fa aigües amb un reguitzell de mocions de censura injustificables i demana reformes urgents. Llistes obertes? Circumscripcions electorals més petites en què la ciutadania tinguin contacte directe amb els seus diputats? Cal millorar el sistema polític actual, però a qui li interessa?

Publicat al diari digital Tottarragona

diumenge, d’octubre 11, 2009

Obama, Nobel de la Pau?

Aquesta setmana hem conegut que Barack Obama ha guanyat el Premi Nobel de la Pau. "Hem flipat en colors", parlant en un llenguatge poc acadèmic. Però és que els amics de l'Acadèmia sueca "s'han tirat una mica de la moto". Obama fa just nou mesos i mig que va prendre possessió com a president dels Estats Units i ben poca cosa ha pogut fer excepte començar a complir algunes promeses electorals com el tancament de la Presó de Guantánamo. Però és que estem tan acostumats a què els polítics incompleixin les seves promeses...

A Obama li queda molta feina per fer i li sera complicat tirar-ho endavant. En política interior se li està encallant la reforma sanitària, que vol aconseguir que tots els ciutadans tinguin l'atenció sanitària gratuïta en un país en què milions i milions d'americans ho veuen molt "socialista". I socialista és un terme que posa els pèls de punta a la gran majoria del país. Però anem a la política exterior, la que de veritat pesa a l'hora d'aconseguir el Nòbel. El conflicte a l'Iraq no millora i a l'Afgnistan caldrá enviar-hi més marines perquè els talibans se'ls estan pujant a les barbes de l'Oncle Sam. La desnuclearització és encara una declaració d'intencions i amb l'Iran no s'avança. Israel continua sent un conflicte lluny de resoldres.

Que ha fet Obama? Vendre il·lusió, generar unes grans espectatives no només al seu país sinó que a tot el món. Li donen el Nòbel per aquesta raó. Discutible. Tan discutible com el Nòbel de la Pau que es va emportar el llavors secretari d'Estat nord-americà, Henry Kissinger, que havia signat la pau amb el Vietnam del Nord però tenia un currículum més que discutible. Però Kissinger almenys havia fet alguna cosa, mentre que Obama... quin currículum pot presentar? Ja hem vist que Obama no ho pot tot. Va fracassar estrepitosament defensant la candidatura olímpica de Chicago 2016. Amb Obama ens esperen moltes decepcions i segur que alguns d'èxits. Llavors seria el moment de debatre si es mereix el Nòbel o no, però sembla que la paciència no és una qualitat de l'Acadèmia sueca.

dimarts, d’octubre 06, 2009

Breus reflexions olímpiques

Madrid no organitzarà els Jocs Olímpics de l'any 2016. Han estat molts els esforços de la capital espanyola i també del govern estatal per aconseguir aquest objectiu, però el Comitè Internacional Olímpic (CIO) s'ha decantat per Río de Janeiro. La decisió, la trobo lògica i justa i només els qui estaven terriblement il·lusionats i/o fanatitzats amb la candidatura madrilenya i havien oblidat el realisme pensaven que Madrid podia ser seu olímpica quatre anys després de ser-ho Londres. Que ni recordaven la regla no escrita de la rotació de continents? Sudamèrica mai no havia organitzat uns jocs i Brasil és un país en clar ascens econòmic.

El Comitè Internacional Olímpic és una cosa ben estranya, antítesi de la democràcia, reducte de l’aristocràcia, amb sospites permaments (i algunes confirmades) de corrupció… i dirigit durant 21 anys per un jerarca franquista. Però és aquest òrgan tan especial el qui tria la seu olímpica, una ciutat que té l’oportunitat de fer un salt qualitatiu espectacular, com ho va fer Barcelona el 1992. Els Jocs Olímpics són també per a molts estats una gran oportunitat -junt amb els campionasts mundials i europeus dels esports més populars- de lluir el nacionalisme més imperialista. Les medalles són batalles guanyades i si ho fas a casa teva ja és l’èxtasi.

L’Estat espanyol és especialista en lluir aquest nacionalisme que no deixa lloc a cap matís. No comprenen ni volen comprendre com molts que tenim el carnet d’identitat espanyol preferíem que els Jocs no es fessin a Madrid i la nominació de Río ha estat fins i tot un motiu de celebració. Hi ha centenars de milers de catalans que han signat perquè les seleccions catalanes puguin participar en competicions oficials i no conformar-se amb costellades nadalenques i l’oficialitat en esports minoritaris. Des de Madrid torpedeixen un i altre cop aquest reconeixement internacional de Catalunya, cosa que, per exemple, no fa el Regne Unit. Des d’un punt de vista més pragmàtic, amb la designació brasilera ens estalviem anys i anys d’inversió pública a la capital de l’Estat que ens tocaria pagar a nosaltres.

Però el segon fracàs olímpic de Madrid en quatre anys té una altra lectura més política i és el descens de la cotització política de l’alcalde madrileny, Alberto Ruiz-Gallardón. Poc estimat per molts sectors del Partit Popular, convertir Madrid en ciutat olímpica li hagués donat un gran impuls cap al liderat del partit conservador. Només cal recordar el cas de Pasqual Maragall. Respiren tranquils Rajoy i Zapatero, encara que dissimulin.

Publicat al diari eletrònic Tarragona21

diumenge, d’octubre 04, 2009

Cròniques de l'altra banda (LXVIII): L'Alt Camp, el primer

Aquest dimecres hi va haver ple ordinari al Consell Comarcal de l'Alt Camp. Com cada dos mesos. Els dos darrers punts de l'ordre del dia eren dues mocions de suport a les consultes populars d'independència. Una la va presentar es grup polític de CiU i l'altre el d'ERC. Hi havia certs matisos però el fons era el mateix. Els dos grups van votar a favor de les dues mocions i el PSC es va abstenir. Un desenllaç més que previsible.

L'Alt Camp es convertia d'aquesta manera en el primer dels 41 consells comarcals catalans que votava -i ho feia a favor- d'una iniciativa d'aquest tipus. La notícia va tenir ressò a nivell informatiu i una colla de mitjans de comunicació van tractar la notícia. És un granet més de sorra en un procés que estem vivint des de fa unes setmanes i que no sabem com pot acabar. El que molts tenim clar és que la independència no és proclama als ajuntaments ni als consells comarcals sinó al Parlament de Catalunya.

El ple de dimecres també va ser el de la presa de posessió com a nou conseller comarcal de Josep Maria Abellà. Regidor del Pont d'Armentera, ara a l'oposició, ocupa el lloc del dimitit Ramon Banach -que ha renunciat a l'acta per centrar-se en la recent assumida alcaldia d'Aiguamúrcia- en el grup comarcal socialista. Abellà té 65 anys, està jubilat, però se li notava una gran il·lusió a l'hora d'assumir el càrrec. Experiència i il·lusió, dos ingredients que cobinats poden donar molt bon resultat.

dijous, d’octubre 01, 2009

El nou curs polític arrenca calent

Torredembarra ha iniciat un nou curs polític i ho ha fet amb un ple municipal intens i diversos fronts oberts que auguren una tardor escalfada. Aquest és el segon curs amb Daniel Masagué com alcalde i el darrer sense convocatòries electorals pel mig. Però l’horitzó dels comicis municipals del maig de 2011 està ja en la ment de la majoria –sinó tots- de membres del ple torrenc i moltes maniobres que veurem a partir d’ara s’han d’interpretar en aquesta clau preelectoral.

La blogosfera torrenca és sempre un bon termòmetre de la política real. Si fem una volta pels blogs de regidors i militants polítics torrencs observarem una tensió notable. Un dels darrers articles del portaveu d’Esquerra Republicana, Gerard Ciuró, amb el títol tan suggerent de “La dreta torrenca”, és un exemple paradigmàtic del que ens espera. Ciuró carrega durament contra l’actual govern torrenc i les respostes que rep també són dures. Esquerra és un partit que actualment genera molts dubtes, començant per qui serà el cap de llista en les properes eleccions. La inèrcia republicana és descendent, després de la pèrdua de vots i regidors del 2007, el pas a l’oposició i els problemes interns. Canviar aquesta tendència és complicada. El proper 9 d’octubre es presenta Reagrupament a Torredembarra. A les files del moviment liderat per Carretero hi ha exmilitants republicans i caldrà veure la seva capacitat de convocatòria i si presentarà llista en les properes eleccions municipals. La tardor serà calenta a l’espai polític republicà a causa dels nervis davant la implantació de la formació de l’exconseller de Governació al municipi.

Una de les altres formacions a l’oposició, el Partit dels Socialistes de Catalunya, també ha de definir qui serà el cap de llista en els propers comicis després de la dimissió l’estiu passat de Manuel Jiménez, que els va portar per primer cop a l’alcaldia de Torredembarra. Des de l’oposició costa més consolidar un candidat i cal que s’espabilin a deixar clar qui serà el seu proper cap de cartell. De candidats, n’hi ha més d’un i aquest fet sempre crea problemes que poden derivar en conflictes gens recomanables. L’altra formació de l’oposició, Alternativa Baix Gaià, arriba amb un lideratge molt marcat en la persona de Lluís Suñé, amb Iris Gual com a número dos també molt consolidada i una línia de treball molt ferma després d’estar la majoria de la seva vida política a l’oposició. El resultat és una massa de votants molt consolidada i fàcilment ampliable.

Els partits que fa un any i escaig van passar a l’oposició no han superat quedar fora del govern a causa del vot decisiu d’una regidora que va anar a la llista del PSC i va acabar donant suport a un alcalde convergent. Ho trobo lògic i comprensible. El darrer ple va ser l’exemple padigmàtic d’aquesta situació, i una simple comissió per a l'agermanament amb Villars va provocar una plantada en bloc de l’oposició. La raó: la inclusió de Laura Pradeda en aquesta comissió. I la mateixa Pradeda va marxar de la sala de plens curiosament quan arribava el torn de precs i preguntes. Tot indica que els propers plens mantindran (o augmentaran) aquest nivell d’enfrontament.

Les formacions del govern ho tenen més fàcil a l’hora de projectar els seus candidats, començant per l’alcalde, Daniel Masagué. La gran aposta de Masagué és el pàrquing de Filadors, impulsat amb es diners del Pla Zapatero i haurem d’esperar uns mesos per veure si la història acaba bé. Pàrquing i terminis són sovint termes antagònics. Però el verdader gran repte de Masagué es mantenir l’estabilitat d’ un govern format per cinc colors diferents. Els seus socis intentaran “marcat paquet” i qualsevol detall pot provocar friccions. Per exemple, en temes com la consulta sobre la independència de Catalunya, que ja s’està impulsant a Torredembarra seguint l’exemple d’Arenys de Munt. Dins del govern torrenc conviuen independentistes confessos i espanyolistes declarats amb diverses gradacions pel mig. Les majories són ajustades i els jocs d’equilibris, dignes de la pista del ‘Circ du Soleil’ El que us he dit, una tardor calenta.


Publicat al número de setembre del Diari de la Torre

dilluns, de setembre 28, 2009

Arrenca la tercera temporada de 'Blogs a Ona la Torre'

Aquest dilluns 28 de setembre ha tornat Blogs a Ona la Torrea la ràdio municipal torrenca. Ho ha fet com una secció del magazine Ona a la Tarda. Conservem el dia i l'horari: cada dilluns al voltant de les 17:30 hores. Enlloc de l'Albert Bonet, aquest any és la Sònia Ferrer, presentadora del magazine, la veu que m'acompanya en la presentació de l'espai. Seguirem descobrint nous blogs, analitzant la Torresfera, parlant de xarxes socials com el Facebook i tractant l'actualitat d'internet. La gran novetat és que, a més de poder sentir el programa a través del 107.0 FM també podeu sentir-lo per internet al web d'Ona la Torre. També tenim un grup al Facebook amb més de 350 membres i on anirem penjant novetats i continguts.

En aquest primer espai d'aquesta nova temporada hem anat fins a Tarragona per entrevistar per via telefònica el director de Tarragona 21, un nou diari digital que va aparèixer el juliol passat i confirma el boom d'aquests tipus de mitjans de comunicació. Ha estat una entrevista amena i interessant per inaugurar la nova temporada coneixent detalls d'aquest nou mitjà. No dubteu a contactar amb mi a través del blog o del facebook per tot tipus d'aportacions i suggerències per Blogs a Ona la Torre. Ens anem sentint.

divendres, de setembre 25, 2009

Idea empresarial!

Avui em sento generós i us plantejaré un projecte empresarial que, si el tireu endavant, en poc temps us farà navegar enmig d’una bitlletada indecent sense haver de recórrer a mètodes com els emprats per Fèlix Millet. Emprenedors de Catalunya: és el moment de fundar una empresa que tindria dues línies diferenciades de negoci. La primera seria la redacció d’informes. Està demostrat que hi mani qui mani al Govern de la Generalitat, necesiten informes i més informes, encara que siguin tan obvis com la tendència política dels principals columnistes dels diaris catalans. Abans d’esmorzar ja el tens fet però el lliures al cap d’unes quantes setmanes passant un facturot del quinze. Negoci segur si et saps moure adequadament per aquests cercles.

Aquesta empresa ideal tindria una segona línia de negoci: l’espionatge. És un mercat en alça. A Madrid s’investiguen govern i oposició, govern d’una banda amb el de l’altra i m’atreviria que els grups de l’oposició també s’investiguen entre ells. I que dir dels diferents sectors dels partits, enfrontats mortalment! El món del futbol, com hem sabut aquest dia, és un altre filó. Espionatge, contraespionatge, auditories de seguretat –com m’agrada aquest terme-… Tan fácil d’entendre que era l’espionatge durant la Guerra Freda!!! Els bons eren l’Espantaocells i la Senyora King, en James Bond o el Michael Caine i els dolents, els russos o els alemanys de l’Est. Comunistes malavats. Ara tot això és més complicat, però més rendible i, en principi, menys perillós.

És una idea de empresa que m’ha vingut al cap aquests dies analitzant l’actualitat. N’he fet un informe i tot! Aquest projecte es podria complementar amb un restaurant d’aquests que t’atraquen a mà armada de tres maneres: el pà (el demanis o no el demanis te’l porten i et claven un euro o més per una llesqueta); els postres (boles de gelat a tres o quatre euros cada una) i la beguda, cafès i licors. En aquest restaurant es podria practicar l’espionatge o preparar els informes. Tot queda a casa.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

dijous, de setembre 24, 2009

M'agrada Manel

Hi ha grups de música que el primer cop que en sents una canço no t'agrada, tot i que amics i coneguts es desfan amb lloances. La segona vegada no t'acaben de fer el pes. Però a l'escoltar-lo un tercer cop en comença a convèncer. I com més el sents més t'agrada. I si ho combines amb un concert te'n fas gairebé fan. M'ha passat amb Manel. El concert de Santa Tecla em va acabar de convèncer que estem davant d'un dels grans grups del moment, dels que animen el panorama musical català després del boom dels noaranta amb Els Pets, Sopa, Sau i companyia.

Manel és una proposta diferent, amb lletres originals com ho són els Antònia Font, un altre grup de referència. Tenen un so diferent, que destaca. El seu primer disc, amb un títol original que ja et crida l'atenció -Els millors mestres europeus-, és una alenada d'aire fresc en el panorama musical del nostre país. Tenen el llistó molt amunt quan es posin a fer el seu segon treball, però mentrestant disfrutarem amb el primer discs i uns concerts que et deixen molt bon regust de boca. Sinó els heu descobert, aconsello que ho feu. I si ja els teniu controlats, disfruteu.

diumenge, de setembre 20, 2009

Cròniques de l'altra banda (LXVII): La nova tele

Aquest dilluns 14 de setembre ha passat a la història com la data de l'inici de les emissions regulars del canal de televisió TAC 12. És a dir, el canal públic de Televisió Digital Terrestre (TDT) de l'espai radioelèctric que formen les comarques del Tarragonès, Alt Camp i Conca de Barberà. Des del Consell Comarcal de l'Alt Camp hem observat amb interès el procés que ha portat a l'arrencada del nou canal, impulsat per set municipis d'aquestes comarques, entre els quals es troba Valls. L'Ajuntament vallenc posa diners en aquest projecte, mentre que els consells no hi hem participat econòmicament. Cal tenir en compte que els ens comarcals disposem d'un pressupost molt ajustat per a les competències que tenim delegades.

Tot i no haver participat directament en la creació del canal TAC-12 aquestes dues darreres setmanes ja hem notat la seva presència en els actes del Consell. Han tractat la verema, amb una visita a les vinyes d'un dels productors de la comarca, i també la xerrada sobre la grip A que dimecres va fer el director dels Serveis Territorials de la Salut de la Generalitat, Joaquim Pellejà, a la sala d'actes de la seu comarcal. Esperem que en les properes setmanes el nou canal segueixi fent un seguiment de les iniciatives del Consell. Que no són poques!

El projecte d'un canal d'un canal públic de TDT a nivell comarcal és molt interessant en aquest món globalitzat però en què la informació local genera cada cop més interès. A la gent li agrada veure a la televisió les festes majors, els castells, l'equip de futbol del barri o les protestes per una onada de robatoris en una urbanització. És un gran repte per a TAC 12 cobrir les expectatives tan dels espectadors com de les institucions que hi han posat (o no) diners en el projecte. Com conec la majoria dels professionals que hi treballen crec que podrem gaudir una televisió local de qualitat. Al Consell Comarcal de l'Alt Camp sempre ens trobaran disposats a facilitar-los la feina.

dissabte, de setembre 19, 2009

Grip esquizofrènica (i rendible)

La gestió de la grip A s’ha mogut des que es va declarar el passat mes d’abril entre la fi del món i l’”aquí no passa res”. Per una banda ens han espantat amb xifres de milers –o fins i tot milions- de possibles morts a causa d’un virus que muta perillosament i imprevisiblement. Però també ens han intentat tranquil·litzar assegurant que la nova malaltia és menys virulenta que la grip comuna. Les autoritats sanitàries compten una a una, de forma gairebé macabra, les víctimes mortals del nou virus, però ens adverteixen que la grip normal causa més morts. Ens inunden amb mesures preventives per no contagiar-nos d’aquesta nova grip però ens informen que podria ser que ja l’haguéssim passat i no haguéssim desenvolupat símptomes.

De tot aquest esquizofrènic procés viscut els darrers mesos hi ha una sèrie d’empreses que n’estan traient un profit econòmic. Les autoritats sanitàries recomanen rentar-nos les mans sovint. S’està gastant més sabó. Diuen que hem d’estar amb les defenses altes contra el virus. Més aliments amb vitamines. Des mascaretes ja no se’n troben. Potser al mercat negre. Aconsellen fer reunions per videoconferències. Les empreses i administracions han de comprar aquests sistemes si no en disposen. Cal desinfectar. Per tant, augmenta el costum de desinfectants. I també de mocadors de paper, d’un sol ús. Queda clar que és un virus poc ecològic.

Però el gran negoci el fan les farmacèutiques, inundant de vacunes i antivirals els governs que han de calmar una població alarmada per les inquietants notícies amb què ens inunden tots els mitjans. Però també ens arriba informacions que assenyalen aquest gran negoci de les farmacèutiques i de personatges com l’exsecretari de Defensa dels Estats Units Donald Rumsfeld o l’exvicepresident d’aquest país, Richard Chenney. Unes teories de la conspiració que troben un terreny adobat. Un servidor ja no sap que pensar després de les grans alarmes al voltant del mal de les vaques boges o la grip aviar, que han acabat en gairebé res quan hi va haver un moment que ens avisaven que causarien milions de morts. Tinc la sensació que un dia ens pot acabar passant com el conte d’en Pere i el Llop i quan vingui una pandèmia perillosa de veritat ningú s’ho creurà.

Publicat al diari digital Tot Tarragona

dimarts, de setembre 15, 2009

Nervis, molts nervis a la sagrada Espanya constitucional

La consulta sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt ha generat un greu estat de nervis a Madrid i en certs sectors de la política catalana. La participació i el resultat aclaparador a favor del sí els ha agafat amb el pas canviat. Aquestes reaccions contràries van des de la desqualificació més burda a una crida a la intervenció de les forces armades davant el “peligro secesionista”, passant per lamentables mentides. Parlen de “bufonada i xarlotada” però obren els diaris amb la consulta no vinculant i omplen minuts de ràdio i de televisió desqualificant els qui defensen el dret a l’autodeterminació. Incoherència. Arguments que cauen per si sols. En definitiva, nervis. I el primer que fa el que està nerviós és negar que està nerviós i ignorar el problema. En són exemples Zapatero, que assegura que no creu que la consulta d’Arenys es contagiï arreu de Catalunya, o el Govern català, que no es pronuncia sobre l’ocorregut diumenge a la localitat maresmenca.

Estan nerviosos perquè molts mitjans de comunicació internacional han descobert el problema nacional català i que els independentistes no són extremistas ni marginals sinó que representen almenys un 40% de la població. I això és molt. El món ha descobert que a l’Estat Espanyol no només hi ha un conficte nacional al País Basc sinó també a Cataunya. La internacionalització del problema català el preocupa molt. Estan nerviosos perquè veuen com la taca d’oli s’estén i més municipis catalans poden organitzar ben aviat consultes sobre l’autodeterminació. Estan nerviosos perquè es troben davant d’un acte democràtic i festiu d’un independentisme creixent mentre que el “no” ha estat representada per la Falange, que de democràtica massa no en té.

Estan nerviosos perquè es pensaven que amb el recent acord de finançament els catalans en tenim prou però el que realment una gran majoria del país esperem de l’Estat espanyol del qual en formem part és molt més que un maltracte constant i incompliments flagrants. I ens queda la imminent sentència de l’Estatut, que penja com una espasa de Damocles i encara pot avivar més el foc independentista quan es faci pública. Estan nerviosos perquè veuen que el poble –no la societat civil sinó el poble- va a un pas o dos més endavant que les formacions polítiques i que l’independentisme creixent és transversal i no patrimoni d’un sol partit com abans. I algunes formacions polítiques estan sabent llegir mínimament la situació la situació. Estan nerviosos perquè s’estan adonant que el sòlid edifici constitucional que pensaven tenir té al·luminosi i esquerdes cada cop més grans.

diumenge, de setembre 13, 2009

Cròniques de l'altra banda (LXVI): La vinya, en crisi

Després d'un mes de descans torno a escriure les Cròniques de l'altra banda. Encetaré la tercera temporada parlant de la Verema 2009 i introduiré com a novetat que en cada post només tractaré un tema, intentant entrar-hi més a fons. L'Alt Camp és la comarca que pesa més en la Denominació d'Origen Tarragona i hi conviuen tres DO més: Penedès, Catalnya i Cava. La vinya és, doncs, un sector important a la comarca i des de finals d'agost fins a mitjan octubre es recull el raïm. Són productors professionals però tambñepersones que treballen a un altre sector però mantenen les vinyes familiars destinant-hi temps i diners.

Des del Consell Comarcal aquesta setmana hem presentat la Verema 2009 amb la col·laboració de la DO Tarragona i productors. La qualitat de la collita serà excel·lent gràcies a les condicions metereolòiques però la collita, segons els productors, serà dolenta. La raó: el baix preu que fixen els grans el·laboradors pel raïm. Ja fa anys que els preus estan baixant mentre els costos no paren de pujar. El resultat és que cada cop és menys rendible cultivar raïm i ja es comencen a veure vinyes abandonades i aquesta tendència pot augmentar.

Els viticultors estan no només desanimats sinó emprenyats. Una campanya d'inspeccions molt exhaustiva que està portant a terme el Ministeri de Treball és la raó d'aquesta indignació. Cal perseguir els propietaris de vinyes que es beneficien de treballadors sense contracte, pagant-los-hi una misèria, però les accions del Ministeri van més enllà. Insensibles a la situació del sector i desconeixedors dels mètodes de treball s'han obert expedients perquè consideren que partir d'un nombre d'hectàrees calen treballadors. Com cada any també hi ha una persecució als familiars -joves, avis...- que col·laboren en la recol·lecció del raïm.

Un sector amb greus problemes com el de la viticultura se sent perseguit per una burocràcia totalment desconnectada de la realitat i, en canvi, les administracions espanyola i catalana no acaben d'entrar a fons a soluconar aquests problemes. No és normal que els pagesos i ramaders es manifestin cada dos per tres. I és que quan no és un all és una ceba.