Avui es compleixen quatre anys que vaig escriure el meu primer post en aquest blog. Des de llavors he penjat 645 posts de temes molt diferents i he rebut desenes de milers de visites -més de 120.000 els darrers tres anys- i uns quants centenars de comentaris. Salvatblog ha estat un punt de trobada d'amics i amigues, coneguts, saludats, desconeguts i més d'un indesitjable -indeseable, que diria el Núñez de Cackovia-. La xarxa és així. És un anar i venir de persones i personatges, d'intercanvis d'informacions i d'opinions. I de mala llet, però també de tendresa, d'afecte, d'ironia, d'intel·ligència.
Potser en aquests moments no rebo tantes visites com abans. Potser tampoc no penjo tants posts com abans. Pero intento que aquest blog continuï viu, actualitzant-lo amb regularitat, convertint-lo en una petita finestra -la meva- oberta al món. Des que vaig començar a publicar aquest blog han aparegut noves eines a internet. I sobretot les xarxes socials. En algunes hi són. Al Twitter, però sobretot al Facebook. I es poden integrar. Són complementèries.
Els blogs han anat evolucionant. N'han aparegut de nous i n'han anat desapareixent. Són vius i la seva evolució és vertiginosa. M'agrada parlar de blogs. Ho faig a Ona la Torre des de fa gairebé tres anys -ara els dimarts a les 17:30 hores- i he pogut participar en xerrades i taules rodones i reflexionar obre aquest fenomen. Entro en el meu cinquè any com a blocaire amb ganes de seguir oferint-vos noves opinions i noves experiències, obert a debatre i a seguir enriquint-me visitant i rebent visites. Moltes gràcies a tots i totes!
Aquí podeu llegir i comentar reflexions, pensaments, crítiques que de tant en tant vaig penjant. Política, comunicació, llibres... i de la vida en general. Més o menys el que els qui en saben diuen que no ha de ser un blog
dimecres, de març 31, 2010
dissabte, de març 27, 2010
Cròniques de l'altra banda (LXXIII): dos anys al Consell
Fa dos dies recuperava la secció de les Cròniques de l'altra banda després d'un parell de mesos d'abscència i avui torno a oferir-vos un altre capítol. Però la raó s'ho val: avui fa dos anys que vaig passar a l'altra banda. És a dir, es compleixen 24 mesos des que vaig començar a treballar com a cap de Comunicació i Premsa del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Tinc la sensació que no ha passat tant de temps, però repassant la feina feta ds d'aquell 27 de març de 2008, si que me n'adono que ja porto temps en aquesta administració local, anant cada dia a Valls i coneixent una comarca que, com acostumo a dir, guarda petits secrets que és un goig anar descobrint.
En aquesta etapa a l'Alt Camp estic intentant aplicar el que durant la meva vida laboral m'ha donat resultat: treballar amb passió. Per rendir en una feina t'ha d'agradar el que fas i hi ha d'haver un bon ambient de treball. Al Consell Comarcal de l'Alt Camp existeix aquest bon ambient i les ganes de fer coses. De feina en fa molta un Consell Comarcal i la meva tasca principal ha estat donar-la a conèixer: amb rodes i notes de premsa, el web, la revista, la pantalla informativa, les xarxes socials... En aquest article publicat fa unes setmanes a la revista de l'ACM reflexionava sobre aquest tema. Estic molt satisfet del tracte amb els mitjans de comunicació comarcals i supracomarcals. He intentat sempre respondre amb diligència i efectivitat a les seves demandes.
En aquest breu balanç vull agrair la confiança de Carme Mansilla, presidenta del Consell Comarcal de l'Alt Camp, que em va proposar aquesta feina. Espero haver complert les espectatives. També m'agradaria agrair a tots/totes els/les companys/es del Consell la seva col·laboració amb el departament de Comunicació i Premsa que em toca dirigir i en especial al gerent, l'Emili Llauradó. Queda encara molta feina i com diria el poeta: Tot està per fer, tot és possible.
He il·lustrat el post amb aquesta foto de la visita amb companys dels mitjans de comunicació a la Cova del Gat de Figuerola del Camp, un d'aquests racons especials de l'Alt Camp
En aquesta etapa a l'Alt Camp estic intentant aplicar el que durant la meva vida laboral m'ha donat resultat: treballar amb passió. Per rendir en una feina t'ha d'agradar el que fas i hi ha d'haver un bon ambient de treball. Al Consell Comarcal de l'Alt Camp existeix aquest bon ambient i les ganes de fer coses. De feina en fa molta un Consell Comarcal i la meva tasca principal ha estat donar-la a conèixer: amb rodes i notes de premsa, el web, la revista, la pantalla informativa, les xarxes socials... En aquest article publicat fa unes setmanes a la revista de l'ACM reflexionava sobre aquest tema. Estic molt satisfet del tracte amb els mitjans de comunicació comarcals i supracomarcals. He intentat sempre respondre amb diligència i efectivitat a les seves demandes.
En aquest breu balanç vull agrair la confiança de Carme Mansilla, presidenta del Consell Comarcal de l'Alt Camp, que em va proposar aquesta feina. Espero haver complert les espectatives. També m'agradaria agrair a tots/totes els/les companys/es del Consell la seva col·laboració amb el departament de Comunicació i Premsa que em toca dirigir i en especial al gerent, l'Emili Llauradó. Queda encara molta feina i com diria el poeta: Tot està per fer, tot és possible.
He il·lustrat el post amb aquesta foto de la visita amb companys dels mitjans de comunicació a la Cova del Gat de Figuerola del Camp, un d'aquests racons especials de l'Alt Camp
dijous, de març 25, 2010
Cròniques de l'altra banda (LXXII): Taula rodona apassionant sobre blogs i periodisme
Feia més de dos mesos que no publicava cap post de les Cròniques de l'altra banda. Ja vaig avisar que espaiaria les seves aparicions. Però ara que només queden dos dies perquè compleixi els dos anys com a cap de Comunicació i Premsa del Consell Comarcal de l'Alt Camp i després de la taula rodona que ahir dimecres vam portar a terme a la sala d'actes del Consell recupero aquesta secció del meu blog. El títol de la taula rodona, Periodisme ciutadà o intrusisme?, era molt provocador i ja va generar unes intervencions inicials molt interessants dels ponents i del moderador.
L'acte va durar gairebé dos hores i mitja i almenys a mi no se'm va fer llarg. I és que vam tractar diversos temes molt candents del periodisme, els blogs, internet i la comunicació en general. La conclusió que et trec de la taula rodona és els blogs no són cap amenaça pel mitjans de comunicació i que són complementaris. Els blogs són noves fonsts dels periodistes, que entre les seves tasques actuals -i cada cop els ocuparà més temps- està rastrejar la xarxa a la recerca de filons de notícies, que els caldrà contrastar per oferir als seus lectors, oients i espectadors una informació contrastada.
De blogs n'hi ha de tota mena. El que esteu llegint no deixa de ser una buidada de pap que de tant en tant vaig fent i no deixa de ser periodisme d'opinió i d'anàlisi, però hi ha altres blogs que informen i de forma contrastada i rigorosa. És el cas d'en Jordi Flores, que va participar a la taula rodona. L'especialització és la clau per fer negoci amb un blog. El 'en d'en Jaume Pros estaria més en la línia del meu, tal com ahir ell mateix va apuntar. Per cert, ja ha penjant un post sobre la taula rodona. Com també l'ha penjat un dels assistents, en Carles Rabadà.
A l'altra banda hi eren el director del Vallenc, Francesc Fàbregas, que va defensar el paper de la premsa local però també el dels blogs. Va criticar durament l'anonimat d'alguns d'aquests espais i dels comentaris. Aquest és un debat molt antic però molt interessant. En Guillem Ramos-Salvat, de Delcamp.cat, va explicar la curta experiència -des del juliol pssat- d'aquest diari digital i la seva relació amb blogs i altres eines de la xarxa. Però el debat va anar més enllà i les conclusions apunten que el sector de la comunicació té actualment greus problemes i els blogs no en tenen la culpa.
L'acte va durar gairebé dos hores i mitja i almenys a mi no se'm va fer llarg. I és que vam tractar diversos temes molt candents del periodisme, els blogs, internet i la comunicació en general. La conclusió que et trec de la taula rodona és els blogs no són cap amenaça pel mitjans de comunicació i que són complementaris. Els blogs són noves fonsts dels periodistes, que entre les seves tasques actuals -i cada cop els ocuparà més temps- està rastrejar la xarxa a la recerca de filons de notícies, que els caldrà contrastar per oferir als seus lectors, oients i espectadors una informació contrastada.
De blogs n'hi ha de tota mena. El que esteu llegint no deixa de ser una buidada de pap que de tant en tant vaig fent i no deixa de ser periodisme d'opinió i d'anàlisi, però hi ha altres blogs que informen i de forma contrastada i rigorosa. És el cas d'en Jordi Flores, que va participar a la taula rodona. L'especialització és la clau per fer negoci amb un blog. El 'en d'en Jaume Pros estaria més en la línia del meu, tal com ahir ell mateix va apuntar. Per cert, ja ha penjant un post sobre la taula rodona. Com també l'ha penjat un dels assistents, en Carles Rabadà.
A l'altra banda hi eren el director del Vallenc, Francesc Fàbregas, que va defensar el paper de la premsa local però també el dels blogs. Va criticar durament l'anonimat d'alguns d'aquests espais i dels comentaris. Aquest és un debat molt antic però molt interessant. En Guillem Ramos-Salvat, de Delcamp.cat, va explicar la curta experiència -des del juliol pssat- d'aquest diari digital i la seva relació amb blogs i altres eines de la xarxa. Però el debat va anar més enllà i les conclusions apunten que el sector de la comunicació té actualment greus problemes i els blogs no en tenen la culpa.
diumenge, de març 21, 2010
I si no pugéssim l'IVA?
Aquest migdia veia al Telenotícies de TV3 una minientrevista a quatre Premis Nobels d'Economia. Tres eren nord-americans i un europeu. Dos eren de tendència liberal i els altres dos socialdemòcrata. Les opinions sobre diversos temes de l'economia mundial eren diferents però hi havia una qüestió en què coincidien: els efectes negatius que produirà en l'economia espanyola de la pujada de l'IVA del 16% al 18%. Voleu dir que tots quatre experts economistes s'equivoquen i que els qui van ben encaminats són Zapatero i Salgado?
La pujada de l'IVA ha superat el tràmit al Congrés, gràcies al suport de nacionalistes bascos i canaris, i ens precipitem cap a una recta final del primer semestre de 2010 d'augment del consum davant la pujada d'aquest impost que afecta tota la ciutadania sense excepció. Després ja veurem que passarà, ja que una contracció del consum pot ser fatal per la malmesa economia espanyola. Un panorama negre.
Zapatero continua decidit a aplicar les més que discutibles receptes econòmiques seves, sense fer cas dels experts que li desaconsellen la seva emblemàtica pujada de l'IVA. Aquesta tossuderia pot portar el president espanyol a un carreró sense sortida. Fins ara Zapatero ha anat deambulant per una complicada línia d'equilibris canviant de socis depenent de la conjuntura i el tema que hi havia sobre la taula, però aquest joc pot arribar a un col·lapse. Enarborar el fanasma del PP i del retorn de la dreta va ser el se gran argument en les eleccions del 2008 però aquest cartuxo ja no li servirà el 2012 i encara menys si hi ha comicis anticipats.
La pujada de l'IVA ha superat el tràmit al Congrés, gràcies al suport de nacionalistes bascos i canaris, i ens precipitem cap a una recta final del primer semestre de 2010 d'augment del consum davant la pujada d'aquest impost que afecta tota la ciutadania sense excepció. Després ja veurem que passarà, ja que una contracció del consum pot ser fatal per la malmesa economia espanyola. Un panorama negre.
Zapatero continua decidit a aplicar les més que discutibles receptes econòmiques seves, sense fer cas dels experts que li desaconsellen la seva emblemàtica pujada de l'IVA. Aquesta tossuderia pot portar el president espanyol a un carreró sense sortida. Fins ara Zapatero ha anat deambulant per una complicada línia d'equilibris canviant de socis depenent de la conjuntura i el tema que hi havia sobre la taula, però aquest joc pot arribar a un col·lapse. Enarborar el fanasma del PP i del retorn de la dreta va ser el se gran argument en les eleccions del 2008 però aquest cartuxo ja no li servirà el 2012 i encara menys si hi ha comicis anticipats.
dimecres, de març 17, 2010
Present i futur dels consells comarcals
La recent aprovació del projecte de llei de les vegueries ha reavivat el debat sobre el futur dels consells comarcals, tot i que l’actual redactat del text no en diu res. Els consells comarcals estan a la picota gairebé des de la seva creació, fa poc més de dues dècades. A alguns opinadors i tertulians els costa ben poc proposar la seva supressió. I més ara, amb la proposta de creació de les vegueries. La majoria d’aquestes opinions s’emeten des de la ignorància de la realitat tan diversa del territori català. I ja se sap que, com diu la saviesa popular, la ignorància és molt atrevida.
Així comença l'article "Present i futur dels consells", que he publicat a la revista de l'Associació Catalana de Municipis (ACM). He volgut fer una reflexió al voltant dels papers dels consells comarcals després de gairebé dos anys encarregant-me de Direcció de Comunicació i Premsa del de l'Alt Camp. En un moment de debat sobre l'organització territorial de Catalunya defenso el paper dels consells comarcals i ho intento fer de forma ben raonada i no deixant-me portar per la passió del dia a dia de treballar en un projecte en el qual hi creus fermament. Aquí us deixo l'enllaç amb l'article.
Així comença l'article "Present i futur dels consells", que he publicat a la revista de l'Associació Catalana de Municipis (ACM). He volgut fer una reflexió al voltant dels papers dels consells comarcals després de gairebé dos anys encarregant-me de Direcció de Comunicació i Premsa del de l'Alt Camp. En un moment de debat sobre l'organització territorial de Catalunya defenso el paper dels consells comarcals i ho intento fer de forma ben raonada i no deixant-me portar per la passió del dia a dia de treballar en un projecte en el qual hi creus fermament. Aquí us deixo l'enllaç amb l'article.
dissabte, de març 13, 2010
El millor Torrent
M’ho he passat molt bé llegint la darrer novel·la de Ferran Torrent. És un dels meus autors de referència des que a mitjan anys 90 vaig llegir Gràcies per la propina. Cada novel·la que publica la compro només sentir que ja està a les llibreries i l’assaboreixo, llegint-la sense gaires presses. Perquè una novel·la de l’autor de Sedaví la pots llegir en una tarda. Però no convé. S’ha de paladejar com si es tractés d’un bon vi. Jordi, ets un exagerat? Potser sí, però és que Bulevard dels francesos l’he trobat una novel·la molt completa.
En aquest nou llibre, Torrent ens trasllada a la València del 1962, en una època en què els maquis ja han passat a la història. Quico Sabaté havia estat asassinat dos anys abans, per exemple. És quan les universitats comencen a bullir, amb manifestacions d’estudiants que simpatitzen amb els comunistes –El Partit- i el catalanisme i el valencianisme en el cas de la Universitat de València. Però la trama també ens submergeix en les pràctiques de la temuda Brigada Político-Social, amb la tortura com a principal mètode de treball i, en general, en una època en què l’Estat espanyol era una encara una dictadura gairebé un quart de segle després del final de la Guerra Civil.
En une entrevista a la ràdio, escoltava el mateix Torrent parlant de Bulevard dels francesos com una novel·la amb diferents nivells de lectura. Et pots quedar a la superficie, amb una trama ben aconseguida, com sempre passa amb l’autor valencià. O penetrar més en el text, en la crítica a les ideologies, siguin d’una banda o de l’altra. Ferran Torrent fa un pas més en aquesta novel·la i demostra que ha entrat en una maduresa que ens pot deparar grans alegries als aficionats a la narrativa catalana contemporània.
En aquest nou llibre, Torrent ens trasllada a la València del 1962, en una època en què els maquis ja han passat a la història. Quico Sabaté havia estat asassinat dos anys abans, per exemple. És quan les universitats comencen a bullir, amb manifestacions d’estudiants que simpatitzen amb els comunistes –El Partit- i el catalanisme i el valencianisme en el cas de la Universitat de València. Però la trama també ens submergeix en les pràctiques de la temuda Brigada Político-Social, amb la tortura com a principal mètode de treball i, en general, en una època en què l’Estat espanyol era una encara una dictadura gairebé un quart de segle després del final de la Guerra Civil.
En une entrevista a la ràdio, escoltava el mateix Torrent parlant de Bulevard dels francesos com una novel·la amb diferents nivells de lectura. Et pots quedar a la superficie, amb una trama ben aconseguida, com sempre passa amb l’autor valencià. O penetrar més en el text, en la crítica a les ideologies, siguin d’una banda o de l’altra. Ferran Torrent fa un pas més en aquesta novel·la i demostra que ha entrat en una maduresa que ens pot deparar grans alegries als aficionats a la narrativa catalana contemporània.
dimarts, de març 09, 2010
Agradable i satisfactòria tarda d’escacs
En aquesta foto podeu veure la legió de jugadors del Club Escacs Torredembarra que vam anar dissabte passat a jugar el II Torneig Vendrell Garcia Lorca. Es tractava d’un campionat de partides de deu minuts per jugador, amb un total de vuit rondes. Tres hores intenses d’escacs i una quarentena de jugadors. En Xavi Galimany va fer la millor actuació d’un jugador del CE Torredembarra, acabant tercer amb 6 punts i pujant al podi. En Francesc Blasco va ser sisè amb cinc punts I un servidor va sumar també cinc punts i vaig acabar vuitè. I el més interessant: vaig emportar-me el trofeu de primer classificat del rànquing de 1801 a 1900 punts d’ELO.
Aquesta copa em va fer il·lusió. Feia anys que no en guanyava cap. Hauria d’entrenar més perquè els escacs necessiten dedicació. És un esport molt complex i més actualment amb la irrupció de programes informàtics cada cop més potents. Però costa trobar temps i ganes. Aquest dissabte em van sortir unes bones partides i vaig notar que feia un bon joc. Fins i tot vaig empatar amb el segon classificat i també vaig fer taules en la darrera i decisiva ronda. En total: quatre victòries, dos empats i dues derrotes. I m’ho vais passar molt bé. Però el més important és el bon ambient que hi ha actualment al Club Escacs Torredembarra i la pedrera que està pujant. El futur està assegurat.
Aquesta copa em va fer il·lusió. Feia anys que no en guanyava cap. Hauria d’entrenar més perquè els escacs necessiten dedicació. És un esport molt complex i més actualment amb la irrupció de programes informàtics cada cop més potents. Però costa trobar temps i ganes. Aquest dissabte em van sortir unes bones partides i vaig notar que feia un bon joc. Fins i tot vaig empatar amb el segon classificat i també vaig fer taules en la darrera i decisiva ronda. En total: quatre victòries, dos empats i dues derrotes. I m’ho vais passar molt bé. Però el més important és el bon ambient que hi ha actualment al Club Escacs Torredembarra i la pedrera que està pujant. El futur està assegurat.
diumenge, de març 07, 2010
L'engany del federalisme
Aquest article ja fa uns mesos que el volia escriure i fins i tot l’havia promès a alguns companys i companyes d’improvisades tertúlies polítiques. I és que no entenc com hi ha polítics catalans que es poden declarar avui en dia com a federalistes. Només hi trobo dues explicacions: o són rucs o ens enganyen (o s’autoenganyen) quan ho afirmen. Per aconseguir un sistema polític federal no n’hi ha prou amb que tu siguis federalista i ho vagis repetint als quatre vents fins a la sacietat. També ho ha de ser amb qui t’has de federar. I ells federalistes són una minoria molt minoritària dins dels dos grans partits espanyols. Ha quedat més que demostrat les darreres tres dècades. Per tant, que els catalans federalistes deixin de fer el passerell. O deixin de fer comèdia.
El federalisme al nostre país és una gran farsa. La realitat és que s’accepta l’estat unitari i unitarista, aquest estat de les autonomies del "café para todos", o aspirem a un estat propi, amb tots els ets i uts. Es diguin independetentistes o sobiranistes. El federalisme en l’actual Estat espanyol és el "quiero y no puedo", el refugi dels covards que els fa por intentar aconseguir un estat propi i/o ja els va bé l’status quo actual, però no ho volen reconèixer.
Els somnis federalistes, l’harmonia ibèrica pot ser un ideal nacional per a molts, però és una utopia absoluta. Zapatero no és federalista. En sis anys ha quedat totalment comprovat. Rajoy encara ho és menys. Per tant, enterrem el federalisme i els que es parapetaven darrera d’aquest escut hauran de decidir entre l’estat centralista que ens proposen PSOE i PP o fer un pas endavant i aspirar a un estat propi com cada cop més catalanes i catalans desitgen. I es poden autodenominar sobiranistes, independentistes o que s’inventin una nova paraula. Però federalistes no, per favor. Ja n’hi ha prou de prendre el pèl a la gent. O de deixar-se prendre el pèl.
Publicat al diari electrònic Delcamp.cat
El federalisme al nostre país és una gran farsa. La realitat és que s’accepta l’estat unitari i unitarista, aquest estat de les autonomies del "café para todos", o aspirem a un estat propi, amb tots els ets i uts. Es diguin independetentistes o sobiranistes. El federalisme en l’actual Estat espanyol és el "quiero y no puedo", el refugi dels covards que els fa por intentar aconseguir un estat propi i/o ja els va bé l’status quo actual, però no ho volen reconèixer.
Els somnis federalistes, l’harmonia ibèrica pot ser un ideal nacional per a molts, però és una utopia absoluta. Zapatero no és federalista. En sis anys ha quedat totalment comprovat. Rajoy encara ho és menys. Per tant, enterrem el federalisme i els que es parapetaven darrera d’aquest escut hauran de decidir entre l’estat centralista que ens proposen PSOE i PP o fer un pas endavant i aspirar a un estat propi com cada cop més catalanes i catalans desitgen. I es poden autodenominar sobiranistes, independentistes o que s’inventin una nova paraula. Però federalistes no, per favor. Ja n’hi ha prou de prendre el pèl a la gent. O de deixar-se prendre el pèl.
Publicat al diari electrònic Delcamp.cat
Etiquetas:
Actualitat,
Política,
Política catalana
dimarts, de març 02, 2010
Un divorci traumàtic
Fa un mes, Laura Pradeda va anunciar a bombo i plateret i titulars a la premsa local que renunciaria en breu a la seva acta de regidora i se’n tornaria cap a casa, decepcionada de la política després de la seva segona expulsió del govern. Després del darrer ple, ben entrat el mes de febrer, ha quedat clar que Pradeda continuarà formant part del consistori de Torredembarra i es convertirà en un dels principals flagells de l’alcalde. Ala premsa hem pogut assistir a un espectacle propi de Pimpinela entra Masagué i Pradeda. Una exhibició de desamor, amb retrets i acusacions. I çes qie alguns divorcis són traumàtics.
Ens havien venut que el cessament fulminant de Pradeda havia estat una mesura d’”higiene democràtica”. Aquells primers dies ja es sentia un run-run que avisava que la raó del cop sobre la taula de l’alcalde responia a altres qüestions. Finalment s’ha fet públic que Pradeda i l’alcalde tenien posicions irreconciliables en l’ús del nou fons Zapatero i havien arribat a un atzucac. Un volia una piscina i l’altra, una nova llar de jubilats. Això ens diuen. Ves a saber, però. Sigui el que sigui, l’alcalde en aquests casos té la paella pel mànec i Pradeda va perdre la partida i la seva cadira a l’executiu torrenc. És clar que Masagué també s’ha deixat pel camí la còmoda majoria –o això ens havien venut- de què disposava des de l’agost de 2008.
L’ombra de la moció de censura plana sempre per l’Ajuntament torrenc, tot i que es força improvable. Seria rocambolesc que Pradeda unís esforços amb els seus antics companys socialistes i altres forces d’esquerra per venjar-se de Masagué. Una altra possibilitat és que un dels actuals socis del batlle torrenc canviï les seves preferències. N’hi ha que tenen força tendència a fer-ho. Però la gran pregunta en aquest relat de política-ficció és una: qui seria el nou alcalde o alcaldessa per poc més d’un any que queda fins els propers comicis?
Tornem al món real. Tenim encara els pressupostos del 2010 sense aprovar. El govern, en minoria, ha de buscar suports a l’oposició. Veurem quin o quins d’aquests grups ajuden a Masagué a tirar endavant uns números municipals ben complicats de quadrar. Els socialistes, que es volen erigir en gran altrernativa de govern el 2011 –tot i que encara no tenen cap de cartell definit-, marcaran òbvies distàncies amb el govern, però Esquerra i l’Alternativa Baix Gaià poden convertir-se en la crossa de Masagué. I pel que s’està veient en les darreres setmanes, l’Alternativa pot ser el suport que busca l’alcalde.
Els “marrons” es van acumulant a la taula del govern torrenc. Hem sabut recentment que el pàrquing de Filadors costarà més del previst inicialment en el pressupost que cobria el Plan Zapatero. I aquest sobrecost l’haurà d’assumir l’Ajuntament. No em sorprèn aquest desviament pressupostari, ja que quan es comença a excavar per a construir un pàrquing, els imprevistos i les sorpreses desagradables estan a l’ordre del dia. Jo, almenys, ja hi comptava. Espero que el nostre govern també.
I acabem amb un nou episodi en què l’Ajuntament de Torredembarra haurà d’anar novement als tribunals. El jutjat d'instrucció número 4 del Vendrell investiga el consistori torrenc per un presumpte delicte contra el medi ambient després que un veí del municipi denunciés a la fiscalia l'excés de soroll que provoca el Casal municipal al seu habitatge. El veí en qüestió acusa l'alcalde i les regidores de Medi Ambient i Cultura d'un delicte contra el medi ambient i de prevaricació ambiental, explica que l'activitat del local fins i tot ha provocat problemes de salut a ell i la seva família.
El Casal Municipal fa més de quinze anys que es va inaugurar. Llavors va ser un equipament molt ben benvingut i ha prestat un gran servei al municipi. Però ja fa anys que li cal una posada al dia. Ni l’incendi que va patir fa uns anys es va aprofitar per afrontar una reforma necessària. A més de l’excés de soroll, és força incomprensible que ho hi hagi un sistema de climatització. Però és que fins i tot en els petits detalls, el Casal municipal transmet una certa deixadesa: lavabos atrotinats, contestador automàtic inexistent, falta una repassada de pintura… Són aquells petits detalls que un bon govern ha d’estar atent i els ha de saber combinar amb les grans inversions i els nous equipaments.
Publicat al número de febrer del Diari de la Torre
Ens havien venut que el cessament fulminant de Pradeda havia estat una mesura d’”higiene democràtica”. Aquells primers dies ja es sentia un run-run que avisava que la raó del cop sobre la taula de l’alcalde responia a altres qüestions. Finalment s’ha fet públic que Pradeda i l’alcalde tenien posicions irreconciliables en l’ús del nou fons Zapatero i havien arribat a un atzucac. Un volia una piscina i l’altra, una nova llar de jubilats. Això ens diuen. Ves a saber, però. Sigui el que sigui, l’alcalde en aquests casos té la paella pel mànec i Pradeda va perdre la partida i la seva cadira a l’executiu torrenc. És clar que Masagué també s’ha deixat pel camí la còmoda majoria –o això ens havien venut- de què disposava des de l’agost de 2008.
L’ombra de la moció de censura plana sempre per l’Ajuntament torrenc, tot i que es força improvable. Seria rocambolesc que Pradeda unís esforços amb els seus antics companys socialistes i altres forces d’esquerra per venjar-se de Masagué. Una altra possibilitat és que un dels actuals socis del batlle torrenc canviï les seves preferències. N’hi ha que tenen força tendència a fer-ho. Però la gran pregunta en aquest relat de política-ficció és una: qui seria el nou alcalde o alcaldessa per poc més d’un any que queda fins els propers comicis?
Tornem al món real. Tenim encara els pressupostos del 2010 sense aprovar. El govern, en minoria, ha de buscar suports a l’oposició. Veurem quin o quins d’aquests grups ajuden a Masagué a tirar endavant uns números municipals ben complicats de quadrar. Els socialistes, que es volen erigir en gran altrernativa de govern el 2011 –tot i que encara no tenen cap de cartell definit-, marcaran òbvies distàncies amb el govern, però Esquerra i l’Alternativa Baix Gaià poden convertir-se en la crossa de Masagué. I pel que s’està veient en les darreres setmanes, l’Alternativa pot ser el suport que busca l’alcalde.
Els “marrons” es van acumulant a la taula del govern torrenc. Hem sabut recentment que el pàrquing de Filadors costarà més del previst inicialment en el pressupost que cobria el Plan Zapatero. I aquest sobrecost l’haurà d’assumir l’Ajuntament. No em sorprèn aquest desviament pressupostari, ja que quan es comença a excavar per a construir un pàrquing, els imprevistos i les sorpreses desagradables estan a l’ordre del dia. Jo, almenys, ja hi comptava. Espero que el nostre govern també.
I acabem amb un nou episodi en què l’Ajuntament de Torredembarra haurà d’anar novement als tribunals. El jutjat d'instrucció número 4 del Vendrell investiga el consistori torrenc per un presumpte delicte contra el medi ambient després que un veí del municipi denunciés a la fiscalia l'excés de soroll que provoca el Casal municipal al seu habitatge. El veí en qüestió acusa l'alcalde i les regidores de Medi Ambient i Cultura d'un delicte contra el medi ambient i de prevaricació ambiental, explica que l'activitat del local fins i tot ha provocat problemes de salut a ell i la seva família.
El Casal Municipal fa més de quinze anys que es va inaugurar. Llavors va ser un equipament molt ben benvingut i ha prestat un gran servei al municipi. Però ja fa anys que li cal una posada al dia. Ni l’incendi que va patir fa uns anys es va aprofitar per afrontar una reforma necessària. A més de l’excés de soroll, és força incomprensible que ho hi hagi un sistema de climatització. Però és que fins i tot en els petits detalls, el Casal municipal transmet una certa deixadesa: lavabos atrotinats, contestador automàtic inexistent, falta una repassada de pintura… Són aquells petits detalls que un bon govern ha d’estar atent i els ha de saber combinar amb les grans inversions i els nous equipaments.
Publicat al número de febrer del Diari de la Torre
Etiquetas:
Pensaments diversos,
Política torrenca
Subscriure's a:
Missatges (Atom)