dilluns, de juliol 30, 2012

L’estiu a Valls comença amb la Firagost



La Firagost és una de les dates marcades en vermell en el calendari vallenc. Els Tres Tombs, la Gran Festa de la Calçotada, La Candela, Sant Joan, Firagost, Santa Úrsula són les festes que marquen el pas del temps a la capital de l’Alt Camp. Sant Joan, la Festa Major de Valls, assenyala el final de la primavera, però fins que no arriba la Firagost, la ciutat no entra de veritat a l’estiu. Les cinc o sis setmanes que transcorren entre les dues festivitats són una mena de terra de ningú temporal, d’espera d’un dels moments que la ciutat exhibeix múscul com una de les grans capitals de la Catalunya rural, tot i tenir un dels polígons industrials més extensos del país i anar explotant poc a poc el sector serveis. Les arrels agrícoles agafen força a Valls enmig de la canícula estiuenca.

He viscut tres Firagosts treballant a la capital de l’Alt Camp i he pogut submergir-me en aquesta festa que enorgulleix les vallenques i els vallencs, que ha viscut alts i baixos des de la seva creació, però que en ple segle XXI disposa una salut de ferro quan arriba ja a la 58a edició. La Firagost converteix Valls en la capital del camp català. Exhibició i venda de productes -vins, caves, cerveses, oli, pa artesà, dolços fruits secs...- i maquinària agrícola, curses de portadors de saques d’avellanes, d’arrossegament de trineu, mercat de tracte equí, mostra d’arts o oficis, conferències i xerrades, castells de les dues colles vallenques, concerts, festa... i tradicions tan arrelades com anar a comprar sabates a Cal Mallorquí. Cada públic troba la seva Firagost, sigui pel matí, a la tarda o la nit.

Després de l’explosió de la Firagost, Valls es buida. La ciutat s’amanseix, entra en una letargia que durarà tot el mes d’agost. Els comerços tanquen per vacances, les famílies deixen la ciutat i se’n van cap a les masies… tot queda pel setembre. Llavors toca pensar en Santa Úrsula, una altra d’aquelles fites en el calendari que tot vallenc i tota vallenca té marcada en vermell. Però la abans cal viure la Firagost, la Fira del Camp Català. T’hi animes?

dijous, de juliol 26, 2012

Rosalia Rovira: de quan a l’Ajuntament hi treballaven sis persones

La Rosalia Rovira Martí va començar a treballar a l’Ajuntament de Torredembarra l’any 1973, quan li quedaven dos dies per complir els disset anys. Fa quaranta anys, entrar a treballar a una administració pública no era l’aspiració de tants joves com ho és ara. La majoria preferien l’empresa privada, on es guanyaven més diners. La Rosalia venia de família treballadora i tot i que li agradava a estudiar va haver de començar a treballar aviat. Va acabar l’escola als quinze anys i va estudiar un any de secretariat intensiu a Tarragona. De ben petita ja es veia treballant en una oficina i jugava simulant que escrivia a màquina.  Li agradava molt també el tracte amb la gent.

Per això, no va dubtar a presentar-se a una plaça d’ajudant d’auxiliar administratiu de l’Ajuntament de Torredembarra deixada vacant en Joan Porta, que havia accedit al món de la banca. Es van presentar quatre persones, es van fer unes proves i la Rosalia va ser l’escollida. La plantilla d’administració i tresoreria del consistori torrenc la formaven sis persones, inclosos el secretari i l’interventor. La mitjana d’edat era força elevada i en Josep Canals, que ja portava sis anys a l’administració local, i la Rosalia la rebaixaven sensiblement. La plantilla de l’Ajuntament es completava amb la brigada, la policia municipal, un cap d’obres i personal de neteja. Una vintena escassa de persones.

El primer sou de la Rosalia van ser de 5.000 pessetes al mes, amb un horari de vuit del matí a dues del migdia. La seva primera tasca va ser al Servei de l’Aigua. En una tauleta, de cara a la paret, s’encarregava de transcriure a mà les lectures dels consums d’aigua i fer els contractes dels nous usuaris. Aquestes dades s’enviaven al Centre de Càlcul de la Caixa Tarragona,  on elaboraven els rebuts. Les tardes les aprofitava per aprendre anglès i francès.

Al cap de tres anys la Rosalia va passar al departament de tresoreria. El 1977 van realitzar-se les primeres proves internes restringides a l’Ajuntament de Torredembarra i la Rosalia va aprovar-les i va passar a formar part del Cos de Funcionariat com a auxiliar administrativa. Dos anys després, amb l’arribada del primer ajuntament democràtic, va incorporar-se a l’àrea de secretaria. S’encarregava de tasques de suport al secretari, del padró d’habitants, registre d’entrades i sortides i les lleves del servei militar. Paral·lelament continuava estudiant i va aprovar el Graduat escolar, el Batxillerat nocturn, COU i la Selectivitat. Tot i que s’havia plantejat començar una carrera, va optar per formar una família i el dia té les hores que té. A principis dels vuitanta la Rosalia havia promocionat a administrativa i cap d’Unitat de Serveis Generals. Després van arribar els fills: en Xavier i la Marina.

Els vuitanta van ser anys de canvis importants a l’administració local. El català va substituir el castellà com a llengua principal i ella i la resta de personal, educats durant el franquisme, van haver d’aprendre una llengua que la majoria parlaven i llegien però no sabien escriure. La Rosalia va assistir a les classes de la Junta Permanent de Català i va obtenir el nivell C. Els canvis tecnològics també es precipitaven. Primer van arribar les màquines d’escriure elèctriques i, a mitjan de la dècada dels vuitanta, els primers ordinadors, tot i que fins a  principis dels noranta a l’ajuntament torrenc no van disposar d’un terminal per cada treballador. Fins llavors havien de compartir les computadores, però almenys les còpies de paper carbó i els problemes que comportaven ja havia quedat enrera.

La plantilla municipal havia anat augmentant d’una forma gradual durant els vuitanta i els noaranta, però va ser l’any 2000, amb el trasllat de l’Ajuntament al Castell, quan va experimentar un salt més important. Hi van haver oposicions i va entrar més personal. D’aquells sis treballadors del 1973 s’ha passat a fregar el centenar actualment. Sumant tots els departaments ja se superen els 300. De la polivalència s’ha passat a l’especialització.

L’any 2000 la Rosalia va quedar adscrita a l’àrea d’Ensenyament i Esports, on eren dues persones. Actualment coordina l’àrea d’Esports -Ensenyament és un altre departament a banda- amb dues auxiliars a les seves ordres. Des de l’any passat també té una nova ubicació, a l’antic Col·legi Antoni Roig. Trenta-nou anys després d’entrar a treballar a l’Ajuntament de Torredembarra, la Rosalia afirma intenta gaudir tant com el primer dia, sobretot del tracte amb la gent, i fer-ho cada cop millor. Segons ella, sempre hi ha alguna cosa per aprendre.

La sala on ara treballa és la mateixa que quan tenia entre deu i dotze anys va rebre els ensenyaments de la Mestra Maria Antònia, que dóna nom a la Biblioteca Municipal de Torredembarra. Parlant de noms, la Rosalia Rovira va guanyar l’any 2007 el concurs per escollir un nom pel Pavelló Poliesportiu torrenc. La seva proposta va ser “Sant Jordi”. No està aquest equipament en el barri que porta aquest nom? No és Sant Jordi el Patró de Catalunya? Senzill, oi? I és que la Rosalia li agrada fer les coses fàcils, una filosofia que alguns cops sembla poc estesa a l’administració.

Publicat al número de juliol del periòdic mensual Diari de la Torre

dimecres, de juliol 25, 2012

Saben governar?


Divendres passat vaig voler estrenar-me pagant zona verda a Tarragona -no per gust és clar- però no vaig poder. El parquímetre estava sabotejat i pintat amb un eloqüent “Ladrones”. La decisió del govern municipal de convertir en places de pagament la totalitat dels carrers i places del centre de Tarragona –concepte curiós aquest de centre- ha generat un rebuig molt gran entre la ciutadania, mentre els polítics locals s’afanyen a justificar la mesura a causa dels problemes de mobilitat de la ciutat. Queda en evidència que els polítics parlen un altre idioma, que no és del poble. La gent es queixa d’haver de pagar per aparcar i la resposta de l’Ajuntament és suprimir les poques places gratuïtes que quedaven. Quan hi havia bonança econòmica es van eliminar zones blaves i en situació de crisi s’augmenten les places de pagament. Saben governar?

Anem cap a Madrid. El govern espanyol ha aprovat un paquet de mesures per afrontar la difícil situació econòmica actual. Una d’aquestes mesures és pujar l’IVA al 21% en sectors que fins ara pagaven un 18 o fins i tot un 8%. També els autònoms reben un cop de pala governamental i veuen com els puja la retenció de l’IRPF del 15 al 21%. Aquestes són mesures per reactivar l’economia? Més aviat és una invitació a tancar empreses, a més atur o passar-se a l’economia submergida i a la frase aquella tan típica d’aquest país de “ho farem sense IVA”. Saben governar?

Llegeixo que l’Ajuntament de Calafell sancionarà amb multes de fins a 20.000 euros les persones que comprin al “Top manta”. Saben al consistori penedesenc quan són 20.000 euros? Aquesta sanció per comprar unes ulleres de sol per estalviar un grapat d’euros a més dels problemes de salut que poden produir? M’estimo més pensar que l’Ajuntament de Calafell està desesperat, amb uns comerciants que legítimament es queixen d’un competència deslleial dels manteros i unes eines legals insuficients per combatre aquest tipus de delinqüència. Anem a parar al Codi Penal, que depèn dels legisladors que triem cada quatre anys. Saben legislar?

L’escletxa entre la casta política i la ciutadania es va enxamplant. La desconfiança està més disparada que la prima de risc. I el més greu és que només un dels dos grups se n’adona.

Article publicat al setmanari NoticiesTGN

dijous, de juliol 19, 2012

Baix Gaià Diari compleix un mes



El dimarts 19 de juny vam posar en marxa el Baix Gaia Diari. Després del primer mes d’existència el balanç que en fem és positiu. Les xifres d’audiència ens fan sentir optimistes: més de 6.100 visites i més 3.300 usuaris únics. La presència a les xarxes socials també està ajudant a la consolidació d’aquest nou mitjà de comunicació. Facebook, Twitter i els vídeos que pengem a Youtube. I també els comentaris que hem rebut en persona, perquè Internet està molt bé i ha vingut per quedar-se, però el contacte personal -i més en el món local- és i ha de ser imprescindible.

L’objectiu del Baix Gaià Diari és convertir-se en la referència d’aquest territori que coneixem precisament com a Baix Gaià i hem intentat informar sobre els principals fets noticioses d’aquestes quatre setmanes i escaig i parlar de cada un dels deu municipis. Evidentment les localitats més poblades són les que generen més impactes informatius. I hem de recordar una cosa que ens fa sentir molt orgullosos: som un mitjà fet per periodistes, no ens mou cap ànim partidista. Si ens mou alguna cosa és cercar l’excel·lència des dels recursos de què disposem.

Moltes gràcies als qui ens seguiu dia a dia!

dijous, de juliol 12, 2012

Tarragona, zona de pagament




Aquest cap de setmana hem sabut que d’aquí a un curt període de temps serà impossible estacionar el cotxe de manera gratuïta al centre de la ciutat de Tarragona, ampliant al màxim el concepte centre de la ciutat. Lluny queda aquella promesa electoral –per cert complerta amb una celeritat insospitada– de Ballesteros en les eleccions de 2007 d’eliminar centenars de places de zona blava a Tarragona. En cinc anys han canviat tant les coses que ara es pintaran els carrers de diversos colors amb l’objectiu que ningú aparqui gratis.

Actualment era ja una tasca molt difícil però no impossible estacionar de franc el vehicle a una distància relativament propera al centre de Tarragona. Però era possible en certs carrers invertint grans dosis de paciència. El conductor era lliure de destinar uns minuts a buscar una plaça de zona blanca. Això aviat s’acabarà. Tarragona es convertirà en una ciutat encara més incòmoda per desplaçar-s’hi i més cara. Aparcar en un pàrquing subterrani és actualment un atracament a mà armada. Cada cop que ho faig em sento estafat. I més si ho comparem amb la veïna ciutat de Reus, amb unes tarifes més raonables. La voracitat recaptatòria a les zones blaves és brutal. Et passes deu minuts i ja tens la denúncia al parabrises. Quina gran efectivitat! La grua no para de treballar, prioritzant els casos de més fàcil execució i cobrament. El trànsit i l’aparcament s’han convertit en el gran impost indirecte dels ajuntaments.

Està clar que en certes zones és beneficiós que hi hagi places de pagament en superfície per dinamitzar el comerç, però tal com defensava el PSC fa només cinc anys, en altres espais de la ciutat no té massa lògica. Però aquesta lògica ha canviat. És prioritzaran els residents. I els que vénen a treballar a Tarragona? Perquè ser capital representa entre altres qüestions atraure cada dia centenars de treballadors i treballadores de municipis veïns i molts ho tenen molt complicat per usar el transport públic. Doncs a pagar! No n’hi ha prou amb la congelació o descens dels sous i la pujada contínua de diferents serveis bàsics. També l’aparcament a Tarragona serà obligatoriament de pagament. Estarem a atents a aquestes mesures que s’anuncien de pàrquings a l’extraradi i millora de les línies d’autobusos. Però abans que res, paga.


Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dilluns, de juliol 09, 2012

Lliçó de periodisme ciutadà a càrrec d'un bon periodista



En els darrers anys hem sentit a parlar molt de periodisme ciutadà, sovint com si fos la panacea del futur de la comunicació. A mi no m’ha quedat massa clar que és això del periodisme ciutadà. No crec que tothom que tingui un bloc o pengi un tweet es pugui considerar periodista. Només cal mirar la quantitat de notícies falses que cada dos per tres s’escampen per la xarxa. Hi ha fakes a Twitter antològics i alguns cíclics, com la mort de Fidel Castro. La tasca dels periodistes és evitar aquest tipus de situacions, verificant les fonts i contrastant les notícies.

Un periodista pot fer un bon periodisme ciutadà. L’exemple l’hem trobat aquesta darrera setmana al Baix Gaià Diari en un gran treball del bon amic Carles Cortés. Ell cada dia agafa el tren per desplaçar-se a treballar a Barcelona i ens ha ofert una crònica diària de les seves "aventures" amb la RENFE i ho ha fet amb una combinació de realisme i sentit de l’humor. Us recomano repassar les seves cròniques del tren. Per la seva banda, Baix Gaià Diari seguirà apostant per aquest tipus de continguts, de verdader periodisme ciutadà: és periodisme i interessa a la ciutadania.

Baix Gaià Diari examina aquesta setmana la RENFE:
DIA 1
DIA 2
DIA 3
DIA 4
DIA 5

divendres, de juliol 06, 2012

Entre el sabre i la bomba: molt més que un llibre sobre Unió


El dijous 21 de juny vaig anar acostar-me a la Llibreria La Capona de Tarragona a la presentació del llibre Entre el sabre i la bomba, escrit per un bon amic i canallesc, en Francesc Canosa. La presentació va ser molt distesa i enriquidora i pràcticament només arribar a casa vaig llegir-me la introducció. I li vaig anar donant continuïtat. D’una forma gairebé natural he anat avançant i l’he acabat.

En Canosa s’autodefineix com un explicador d’històries i alguns podran pensar que ara l’escriptor i periodista lleidatà ens explicarà la història d’Unió Democràtica. Sí i no. En el llibre trobem testimonis que ens dibuixen la trajectòria del partit des de la seva fundació el 1931 fins el 1980, però és també la història d’un país castigat des d’una banda i un altra: el sabre i la bomba; el negre i el roig; l’anarquisme i el feixisme. I Unió està al mig. Catalanista i cristiana rep per totes bandes i el punt culminant és l’assassinat d’en Manuel Carrasco i Formiguera.

La resposta d'en Pau Romeva a un militant anarquista és molt gràfica:
-Per què vós que sou roig o blanc? Perquè per algunes coses sembla que sigueu blanc i per a d'altres sembla que tireu cap a l'esquerra.
-Voleu que us ho digui? Sóc a quadrets.
Magnífica resposta! I us haig de confessar que m'hi sento bastant identificat. Tampoc no m'agrada el maniqueísme, ni el dogmatisme ni els clixés, que també han arribat als nostres dies.

El llibre ens permet conèixer la fundació d’Unió, la lluita durant el franquisme i el difícil ressituament durant la Transició. Homes i dones compromesos amb uns ideals: el catalanisme, la democràcia, la lluita contra un règim dictatorial, el cristianisme, l’europeisme… En les darreres pàgines podem veure un jove Duran Lleida fent de teloner als mítings i penjant cartells. Unió sobreviu a les circumstàncies i se senten les bases d’aquest partit que arriba amb una salut de ferro als nostres dies. Ja ho diu la llegenda: un professor de la Universitat Autònoma de Ciències Polítiques els anys noaranta “encoratjava” els seus alumnes a “apuntar-se” a Unió perquè tenies càrrec gairebé segur a la Generalitat. Tot això és possible gràcies a personatges com els que coneixerem al llibre, que travessen el desert del franquisme i piloten l'aterratge en la Transició.

dimarts, de juliol 03, 2012

No és la meva selecció, però ha estat la millor


Ho he intentat durant les tres setmanes que ha durat l’Eurocopa, però no ho he aconseguit. La selecció espanyola no la sento com a pròpia i no m’he alegrat de la seva victòria a la final. Els clàxons de cotxe, els petards i l’eufòria narcotitzant dels mitjans de comunicació els he viscut, més que res, com una molèstia. Veure vestits amb una samarreta vermella jugadors del Barça se m’ha fet estrany. Menys estrany ha estat veure’ls aixecar títols. Hi estem acostumats.

I és que la clau dels títols històrics de la selecció espanyola els darrers quatre anys és que han aprofitat l’estructura de la plantilla i el model de joc d’un Barça triomfant, també històric. No oblidem que les competicions de seleccions són més que res una exhibició de nacionalisme que sovint ens recorda imatges feixistes -himnes, esquadres en formació, mans al pit…- que futbol. Els combinats estatals són jugadors d’equips diferents que s’ajunten durant curts periodes de temps sota una bandera i un escut. I la gràcia de la selecció espanyola és aquesta: aprofitar la columna vertebral blaugrana i uns jugadors superdotats com Xavi i Iniesta, que fan rutllar l’equip, per donar pa i circ a una població maltractada per una crisi econòmica cada cop més profunda.
Cal felicitar la selecció espanyola perquè, sens dubte, ha estat la millor selecció de l’Eurocopa 2012, però que no ens demanin que sentim la victòria com a nostra als que volem participar en aquesta festa del nacionalisme amb una altra selecció: la catalana. I encara menys que no ens obliguin a participar en aquest aquelarre de l’espanyolisme més ranci, en què importen més els títols futbolístics i les exhibicions de testosterona i d’aixella suada que els premis Nobel o un foc que està devastant una part del país.