dissabte, de juliol 29, 2006

Un altre grup independent?

Fa uns dies vaig anar a la presentació d'una nova formació política al nostre municipi, l'Agrupació Democràtica Torrenca (ADT). Vaig arribar al Restaurant Clamar, lloc triat per la presentació en societat del nou grup polític, i em va sorprendre la gran quantitat de gent que hi havia, una xifra que oscil·lava entre 100 i 150 persones. Tampoc no vaig posar-me a comptar els assistents. L'escenari estava bastant ben aconseguit, amb el logotip del nou partit (en parlaré més tard), i els teòrics líders dirigint-se al públic a través de discursos al més pur estil de míting polític.

Primer va parlar el secretari de l'executiva, Anton Álvarez, exmembre de la Joventut Nacionalista de Catalunya, després el president de la formació, Juan Pérez, president de l'Associació de Veïns de Montclarà i després el portaveu, Jordi Solé, expsuquero i el que va demostrar més bones dots d'orador. S'ha de reconèixer que tots tres van estar a un bon nivell, cada un amb un estil diferent, però si Solé va ser qui va tancar l'acte, per alguna cosa ser.

Les tres intervencions van tenir com a mínim comú denominador les dures crítiques contra l'actual govern de Torredembarra, acusant-lo d'oblidar els barris i de no atendre les demandes de la ciutadania. Van posar exemples del mal funcionament de l'administració municipal i de les mancances de moltes zones de Torredembarra. L'estratègia plantejada per l'ADT és: els barris estan oblidats pel consistori actual i els anteriors, ens organitzem per obtenir representació política i fer-nos sentir al plenari.

Aquest plantejament té un punt dèbil: molts veïns ja tenen el partit polític que els representa. El PSC és qui ha treballat millor els barris i lluitarà amb ungles i dents per evitar que l'ADT li esgarrapi una massa de vots vital per ampliar el seu avantatge com a primera força política. La resta de forces a representades al consistori també tenen una presència als barris en forma de vots que no voldran perdre. Tot i això, aquest nou partit pot aconseguir vots si treballa bé la campanya i la precampanya.

Entre el públic al primer acte públic de l'ADT no només hi havia veïns desencantats de barris i urbanitzacions, organitzats al voltant d'aquest grup d'una vintena de persones que formen el nucli dur d'aquesta formació. Hi havia observadors -en principi- d'altres grups polítics, curiosament tots de l'oposició, sobretot del VUT -l'ADT el dóna per mort i augura que no es presentarà a les properes eleccions- i Maria Dolors Toda, fins fa poc regidora de l'Agrupació Democràtica Municipal i ara independent. És aquí on veig un dels problemes (o no) d'aquesta formació: la denominació tan semblant entre el nou grup polític i l'ADMC: Agrupació Democràtica Torrenca i Agrupació Democràtica Municipal. Casualitat o estratègia electoral per atraure els votants d'aquesta formació? Recordem que la candidatura encapçalada per Toda i Crespo va treure més de 500 vots el 2003. Els logotips també semblen clònics. Compareu-los. Són iguals.

Membres de l'equip de govern m'asseguraven que aquesta formació l'impulsa Maria Dolors Toda i ella en serà el cap de llista. Doncs a mi em decepcionaria, però no m'estranyaria. Allà vaig veure gent que em va semblar que anaven de molt bona fe, a crear una cosa nova que a Torredembarra no existeix i no a refundar un moviment que gairebé tothom sap d'on ha sortit i que va demostrar que era més perjudicial que beneficiós per Torredembarra quan els seus representants van tenir tasques de govern.

Estarem atents als moviments d'aquesta nova formació. El temps -aquest jutge suprem que dóna i treu la raó, que deia aquell famós periodista radiofònic- dirà si és tan independent com aparentment pot semblar o es tracta d'un punt de trobada de regidors independents que ja han gastat massa el nom en la seva formació original i els cal sàvia nova. Tan de bo m'equivoqui i entre els primers llocs de la candidatura de l'ADT hi siguin Anton Álvarez, Jordi Solé i Juan Pérez i no noms i cognoms que ja els tenim massa vistos.

Article publicat al número de juliol de 2006 al Diari de la Torre

divendres, de juliol 28, 2006

Laporta: àngel o dimoni

Feia temps que volia escriure sobre el procés que està vivint el Barça a causa d'uns estatuts poc clars i contradictoris. He triat un títol una mica maniqueu, però que resumeix el sentir de molta gent. Joan Laporta porta tres anys com a president del club blaugrana i ha guanyat dues lligues i una copa d'Europa després de construir una de les millors plantilles del continent, capaç de desplegar un futbol maravellós. Però al mateix temps ha deixat entreveure tics autoritaris impropis del que hauria de ser un bon president del Barça.

Laporta ha vist com la Justícia deixava el seu primer mandat en tres anys perquè va prendre possessió vuit dies abans de la frontera del 30 de juny i s'han precipitat unes eleccions inoportunes, més que per a ell per a una oposició que té ben poca imatge. Minguella, Majó i Medida no desperten passions i tampoc estan massa disposats a gastar-se un dineral en uns comicis que ben segur perdran. L'únic que podia plantar batalla, Sandro Rossell, ha anunciat que no baixa a l'arena electoral.

Després d'aquest procés, que serà més ràpid del que podíem pensar en un inici, tindrem un Laporta reforçat. Molts que l'havien criticat, amb la boca petita o de forma més evident, s'han posat al costat del president del Barça, i els antilaportistes s'han reduït a un percentatge que situaríem en el 15% o 20%. Haurem de veure com és el Laporta del seu segon mandat -amb una primera missió que seria millorra els famosos estatuts de l'entitat- i si aquests tics autoritaris se li accentuen o es redueixen. Esperem que l'ara candidat a la presidència del club barceloní estigui reflexionant quins canvis ha de fer en la seva actitut. I més si les seves aspiracions van més enllà d'estar al capdavant de l'entitat blaugrana.

dimarts, de juliol 25, 2006

L'aposta conservadora d'ERC a Tarragona

Aquest cap de setmana hem conegut la llista d'Esquerra Republicana per Tarragona a les eleccions al Parlament de la tardor. A mi m'ha decebut força. Per cinquena vegada consecutiva hi haurà el reusenc Ernest Benach com a cap de llista i es converteix en el número u més veterà de la demarcació i potser també de tot Catalunya. Ha tingut un fort vot de càstig, tan al Baix Camp com al Consell Nacional, però la seva candidatura ha tirat endavant i aspira a tornar a presidir el Parlament. Un objectiu complicat, però. El número dos és un vell conegut, Josep Bargalló. El 2003 va desaparèixer de la candidatura tarragonina, però ara hi torna, després de ser conseller primer i d'obtenir una gran projecció pública. Com a torrenc hauria d'estar content, erò crec que és un fre a la renovació.

Marta Cid, una veterana de la política del sud de Catalunya, baixa del número dos al tres. Exconsellera d'Educació i referent de l'Ebre, es veu depleçada pels altres dos grans pesos pesats. I en el quart lloc hi trobem un dels valors en alça del republicanisme tarragoní, Sergi de los Ríos, però que suarà la cansalada per tornar a ser diputat, escó que ha va aconseguir el 2003. El quart diputat per Tarragona és un objectiu possible -fa tres anys va quedar a centenars de vots- però difícil. També pot confiar en què algun dels seus predecessors a la llista sigui conseller.

ERC ja volgut apostar sobre segur a Tarragona. Gent molt rodada i preparada per a uns -i aquest serà un dels arguments dels republicans durant la campanya-, i massa vistos i desgastats per a altres -ho poden dir els rivals-. La composició de la candidatura també es fruit dels esquilibris interns del partit. No és cap secret que s'ha intentat que Benach o Bargalló anessin a la llista per Barcelona, però aquesta solució no ha tirat endavant. Mantenir el tercer diputat és vital per a Esquerra a Tarragona i aspirar al quart escó ho veig, ara per ara, per les circumstàncies que envolten la contesa electoral, un repte gairebé inassumible. L'aposta conservadora sembla la més adequada, però la renovació, iniciada el 2003, hauria de reemprendres d'aquí quatre anys. No serà per manca de polítics preparats.

dissabte, de juliol 22, 2006

Una visió sobre el nou conflicte al Líban

Recordo quan era petit que els informatius de la incipient televisió autonòmica i la ja veterana emissora estatal parlaven dia sí dia també dels bombardejos i les matances de civils al Líban. Per a mi Beirut era una mena d'infern, el paradigma de la guerra. Tenia un amic que el seu oncle treballava al Líban i per a mi aquest home, que ni coneixia, era una mena de suïcida o de gran heroi. Des de fa una setmana i mitja noto com si hagués retrocedit de cop dues dècades. Israel ha tornat a atacar el Líban i avui els primers batallons del seu exèrcit ocupaven les primeres localitats del país.

Aquesta nova guerra al Pròxim Orient m'agafa molt més gran i m'ha fet pensar molt. Aquest nou conflicte bèl·lic ha produït una reacció general contra Israel i a favor del Líban i dels palestins, excepte comptades excepcions, com Vicenç Villatoro, Pilar Rahola o Joan B. Culla, els sionistes oficials del país. Ja s'han muntat concentracions a favor del poble palesti i libanès i fins i tot hem pogut veure com el president Zapatero ha creat un greu conflicte diplomàtic posant-se clarament de la banda àrab i acceptant lluit un mocador palestí. S'està fent anar amb molta alegria la paraula antisemitisme i alguns s'atreveixen fins i tot a retrocedir als anys 30. Una cosa queda clara: al nostre país el sionisme no ven i anar contra Israel, sí. Estem fregant un cert antisemitisme. I alguns estudis sociològics avisen d'aquestatendència.

Jo porto dies intentant-me allunyar d'aquest maniqueïsme regnant. En aquest conflicte, que és un nou episodi d'un problema estructural al Pròxim Orient que dura des de fa més de mig segle, no hi ha bons ni dolents. Com gairebé sempre. Recordem que la guspira de l'atac israelià al Líban i als territoris ocupats de Palestina és el segrest de soldats hebreus a mans de les milicies àrabs, una pràctica massa estesa els darrers ays en aquesta zona del món i molt condemnable. El Líban és un país amb un govern molt dèbil que poca cosa ha fet contra la guerrilla xiíta Hezbollah, amb bases operatives al sur del país i que amenacen el nord d'Israel.

Israel, sempre sota la protecció o la benedicció dels Estats Units, ha decidit eliminar la infraestructura de Hezbollah però també fer una demostració de força per marcar el territori en una zona on tots els països estarien contentíssims amb la desaparició de l'estat israelià. Síria i Iran són els principals patrocinadors de la guerrilla xiíta. No oblidem que els milicians de Hezbollah estan contraatacant i llençant míssils sobre ciutats del nord d'Israel.

La situació és molt complicada i, com sempre, la diplomàcia internacional actua amb una lentitut elefantina i poc hi podrem confiar. Estem davant d'una guerra, una nova guerra i haurem d'estar atents com evoluciona el conflicte i si queda circumscrit al Líban i el nord d'Israel o s'estén per la regió. Fins que els Estats no s'hi impliquin de debò en la resolució del connflicte continuarem dinat i sopant amb xifres de morts al Líban.

dijous, de juliol 20, 2006

El tràfic d'armes, un negoci pròsper

Ahir vaig anar a veure una pel·lícula d'aquelles que no et descobreix res que no sabia, però et dóna més informació i et fa reflexionar. Es tracta de "El señor de la guerra", protagonitzada per Nicolas Cage i que relata la vida d'un traficant d'armes, un crack en aquest negoci tan rentable. Al final el film, unes lletres sobreimpressionades sobre la pantalla recorden que els Estats Units, Rússia, la Gran Bretanya, França i la Xina són els majors exportadors d'armes del món i al mateix temps són els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU. Per tant, dedueixo que amb els conflictes armats que viu actualment el món, inclòs la nova guerra que ha iniciat Israel contra el Líban, aquests països i els traficants com el que encarna Cage estan fent un gran negoci.

En aquesta pel·lícula podem veure com actuen aquests grans traficants. Es van fer d'or amb la desaparició de la Unió Soviètica. La venda dels arsenals d'armes que hi havia a Ucraïns els va reportar grans beneficis. I on van a parar majoritariament aquests arsenals? A l'Àfrica. El continent més pobre del món és el gran importador d'armes a través d'aquests dictadors, líders de guerrilles i personatges totalment impresentables que causen milers de morts cada any. La pel·lícula ho retrata molt bé a través d'un president de govern liberià.

També apareix la guerra del Líban de començaments dels vuitanta, un bon lloc per fer negoci. Dues dècades després estem altre cop igual. Beirut torna a estar sota el foc israelià i els xiites de Hezbolah contraataquen el nord d'Israel amb míssils proporcionats per Iran i Síria, però segur que els fusells d'assalt i granades els proporcionen traficants d'armes que estan fent l'agost.

Vivim en un món en què la manera més fàcil de fer quartos són els negocis il·legals. I el tràfic d'armes reporta uns beneficis molt interessants per als que s'hi dediquen. En tenen prou destiestinant una part dels seus guanys a subornar policies, guardes fronterers, militars i responsables polítics i disposant d'uns quants passaports falsos. El mercat és molt gran i les oportunitats, moltes. Però recordem sempre que més important que el sector privat és el sector públic i els Estats Units, els adàlids de la democràcia, són els principals exportadors d'armes. I la pel·lícula, en el seu final -que no explicaré- ho dibuixa molt bé.

dissabte, de juliol 15, 2006

Illa , illa, illa, Montilla maravilla

Fa pocs minuts que José Montilla ha estat proclamat candidat del PSC a la presidència de la Generalitat. Ja feia dies que tenia coll avall que aquest home, paradigma de la grisor i de l'aparell de partit, seria el successor de Maragall com a cap de cartel socialista. Que diferents que són Montilla i Maragall! És com passar de demanar un bon entrecot al pebre a unes gules. 'Pasquis' és un polític al marge dels partits polítics. Procedent de la burgesia barcelonina, hauria pogut triar Convergència però va fer carrera al PSC. Viu dels rèdits de Barcelona 92 i d'aquesta imatge de savi despistat. El seu pas pel Palau de la Generalitat ha estat trist, marcat per una època de canvis i reajustos que se l'han acabat menjant.
Ara apareix Montilla. Ni Tura, ni Nadal, ni De Madre, ni Castells, ni... Montilla. L'exalcalde de Cornellà, l'expresident de la Diputació de Barcelona, l'encara ministre d'Indústria. En definitiva, l'antiMaragall. Ell l'ha fet caure i ell ocupa el seu lloc. Zaragoza i Iceta plantegen que amb Montilla arribaran on no ho han aconseguit amb Raventós, Obiols, Nadal o Maragall. Amb un català nascut Andalusia despertaran les masses del cinturó roig de Barcelona. Els volien fer anar a votar en dia feiner, però la darrera maragallada ho ha impedit i ho hauran de fer abans o després d'anar al cementiri el dia de Tots Sants.
L'altra teoria diu que Zapatero dóna per perduda la presidència de la Generalitat i l'entrega a Artur Mas a canvi del seu suport a Madrid per poder passar d'Esquerra. I de retruc, Duran i algun polític convergent, ministres. La teoria és bona, però la gran coalició sòciovergent pot ser molt negativa pels interessos de Nicaragua. Em decanto més per un escenari dibuixat per Zaragoza i Iceta amb el PSC guanyant pels pèls a CiU i sumant amb Iniciativa formar govern i deixar fora de joc ERC. Però i si CiU i ERC sumen majoria absoluta? L'expulsió del govern encara cou, els convergents ja han passat prou temps al purgatori de l'oposició i potser cal superar la manca de química Puigcercós-Carod-Mas.
Montilla, se tha girat feina!

dimecres, de juliol 12, 2006

Italia havia de guanyar

El Mundial de Futbol 2006 no serà el millor de la història. D'això no hi ha dubte. Però jo m'ho he passat bé, sobretot a les tandes de penals i amb alguns gols espectaculars com el de Maxi Rodríguez o amb la merescuda derrota d'Espanya en els vuitens de final contra la "veterana França". Sí Poli Rincón, sí. Ha guanyat Itàlia. Des de quarts de final que anava dient que Itàlia guanyaria el Mundial. No perquè ho desitgés, sinó perquè creia que eren els favorits per la solidesa del seu joc i perquè els tocava després de 24 anys sense tastar la mel del triomf.
Els "azurri" no han fet un gran joc, però han estat més generosos que en altres cites mundialistes i han tingut moments èpics com la pròrroga contra Alemanya. A mi em feia més gràcia que guanyessin la Copa del Món seleccions com Holanda o Anglaterra però, com era d'esperar, van caure ben aviat. Brasil va ser una pilota que es va inflar molt i es va desinflar de cop. Argentina va pagar el conservadorisme de Pekerman, materialitzat en l'abscència de Messi contra Alemanya. Si el jove crack hagués jugat potser ara parlaríem d'un campió diferent. També tenia clar, i no sé exactament perquè, que Alemanya no guanyaria el Mundial. A Portugal li mancava un davanter centre i va exhibir masa duresa. Potser molts van confiar en la França de Zidane, que amb un cop de cap a un jugador rival i una vermella directa va posar un final lamentable a la seva carrera. Però els "bleus" no van superar el darrer esglaó.
En aquest Mundial queda confirmat que el futbol continua tenint l'epicentre a Europa i que a vegades -el 2006 no- es desplaça a Amèrica. El futbol africà continua sent la gran promesa que mai acaba de confirmar-se. Només Ghana ha estat capaç d'arribar a vuitens, quedant Àfrica sense representants abans de quarts. Àsia tampoc progressa. El 2002 Corea del Sur va arribar a semifinals, però és que el Mundial l'organitzaven ells. Fins i tot Austràlia va ser capaç d'arribar a vuitens. A quarts hi havia sis europeus i dos sudamericans i a semifinals, els quatre equips eren del vell continent. I Itàlia va tornar a regnar. A veure que passarà el 2010 en un escenari mundialista tan estrany com Sudàfrica.

dilluns, de juliol 10, 2006

La satisfacció d'escriure un llibre

Dijous passat va presentar-se el llibre "Els primers 25 anys del Club Escacs Torredembarra", del qual en sóc un dels autors, junt amb Gabriel Comes. Va ser un dia d'aquells que pots exhibir la satisfacció de la feina ben feta. És un llibre de 100 pàgines, amb força fotos (sense passar-se) que no només repassa la història del club torrenc, sinó que conté una àmplia introducció els escacs a nivell mundial, des dels orígens fins als darrers campions.
Han estat mesos de treball intens, d'investigació, de recopilació, de síntesi per el·laborar un producte digne i que ha satisfet als socis de l'entitat i ha encuriosit a amics, conciutadans i membres de la gran família escaquística. Només val 12 euros i es pot aconseguir contactant amb el club i aviat es veurà a les llibreries del municipi.
La presentació va ser molt didàctica, amb un powerpoint de fotografies i explicacions que van intentar fer un repàs ràpid de la història de l'entitat. I acabo amb una altra experiència molt gratificant que és signar llibres. Em vaig sentir una mica com aquells escriptors que per Sant Jordi no paren de signar les seves obres. Jo només en tenia una, de la qual era coautor, però va ser mitja hora intensa i divertida. Gràcies a tots!

Podeu trobar més informació i fotos a la web www.litegrup.com/escacstorre