dijous, de març 31, 2016

I ja van 10 anys de Salvatblog

Salvatblog compleix deu anys. Va néixer una nit de finals de març de 2006 i hi he anat publicat posts durant una dècada. Exactament aquest llegiu és el 1.003.  Ho he fet amb més i menys intensitat. Reconec que darrerament menys que més, però he mantingut una certa regularitat. Almenys un al mes. De la febre dels blogs de la segona dècada dels 2000 poc en queda. En continuen existint, però la gran majoria -alguns de gran qualitat- han caigut pel camí. Molta de la gent que va crear un blog en aquella època ja fa anys que es conforma amb un perfil a Facebook o Twitter. En el meu cas, crec que el blog i les xarxes socials es complementen i retroalimenten a la perfecció

Un repàs a aquests deu anys de Salvatblog és un recorregut per una dècada plena de canvis i els laborals són els que més es reflecteixen en el blog. El pas del periodisme diari a la comunicació corporativa es poden repassar les més de setanta Cròniques de l’altra banda, començant per la primera. L’espai recull també reflexions al voltant de canvis de feina, que no sempre van ser positius, com aquest post. En alguns moments Salvatblog és una mena de dietari obert. Per tant, una certa autocensura hi ha, però, rellegint algun post, menys de la que em pensava.

El meu blog també ha servit per allotjar-hi col·laboracions en diferents mitjans, com és el cas des del 2011 de les Torrencades, 51 retrats de personatges del meu poble, Torredembarra. La comunicació hi té un pes important a Salvatblog, tot i que des de fa un parell d’anys, aquesta temàtica l’abordo més a Salvatcomunicacio.com. I és que ja fa gairebé quatre anys que em dedico professionalment a la consultoria de comunicació i vaig crear aquesta petita web corporativa.

Salvatblog continuarà. No sé amb quina intensitat, però si que em comprometo a una certa regularitat, com h fet fins ara. Us convido també a passar-vos de tant en tant pel blog de Salvat Comunicació.

divendres, de març 25, 2016

Generació Cruyff

Els meus primers records del Barça són potser de Maradona -em ve a la ment aquella imatge de l’astre argentí amb el peu embenat després de l’entrada del destraler Goikoetxea- i amb Venables vaig experimentar que és guanyar una lliga i vaig patir la primera gran decepció a la final de Sevilla. En alguna banda encara conservo un full de l’Hotel Hesperia signada per aquella generació de jugadors. Carrasco, Víctor, Schuster, Gerardo... Me la va portar el meu tiet que hi treballava, algun any abans del motí. Però quan realment em vaig aficionar al futbol va ser a partir de l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta del Barça el 1988 i sobretot amb la primera lliga guanyada la temporada 1990-91 per Koeman, Laudrup, Stoixkov, Bakero i companyia.

A la meva generació, Wembley ens va agafar en aquell moment d’explosió d’hormones que el futbol ens ajudava a canalitzar. Aquella nit del 20 de maig de 1992 vam tocar el cel amb la primera Copa d’Europa i vam enterrar el fantasma de Sevilla de sis anys abans i el que els pares arrossegaven de Berna el 1961. La imatge icònica és la de Cruyff saltant a la gespa entrabancant-se amb les tanques publicitàries després que Koeman esmicolés amb un dels seus míssils el gafe en la màxima competició europea. Ell va ser el braç executor del gir blaugrana introduït per Cruyff. Després va venir Tenerife, Tenerife II i el penal de Djukic. Ho vam viure amb molta passió i amb la tele gratis. Tres lligues guanyades a l’última jornada, amb el transistor a l’orella. I un 5-0 gloriós contra el Real Madrid, amb Romario deixant sentat Alkorta. El Dream Team.


Després va venir la decadència a partir de la desfeta 4-0 a Atenes contra el Milan en una nova final de la Copa d’Europa. Van arribar Prosinecki, Escaich, Korneiev, José Mari... el 5-0 al Bernabeu. Cruyff s’equivocava. I l’enfrontament amb el president Núñez que va acabar amb el comiat a manca de dues jornades, per la porta de darrera. Vam conèixer la pitjor cara del geni. Semblava que volia desfer tot el que ell havia creat. O no? Aquella última temporada l’holandès va demanar a Núñez que li portés un jove migcampista del Girondins, un tal Zinedine Zidane. Però el màxim mandatari blaugrana el va trobar massa car. La història del Barça podria haver tornar a canviar.

Amb el seu discurs i les seves intervencions, Cruyff va generar un univers al seu voltant. El entorno, las vaques sagradas, el rondo, utomaticamente, gallina de piel, este es uno, en un momento dado... i una sèrie de frases mítiques, com la que se li atribueix abans de la final de Wembley dirigint-se als seus jugadors: “Salid y disfrutad”. Val la pena repassar les seves frases, uns aforismes que resumeixen la seva manera de pensar: valenta, trencadora, diferent.

Després del Barça, no l’hem vist tornar a entrenar. Només els partits de costellada de la selecció catalana que ell va dirigir un parell d’anys. L’hem escoltat opinar molts cops sobre el club blaugrana, el futbol i la vida. Ho hem fet sempre amb atenció. Cruyff ha estat un dels estendards de l’eterna lluita entre els dos ismes del Barça. Laporta el va tornar a pujar als altars del club i Rosell i Bartomeu el van voler amagar desposseint-lo del títol de president d’honor.  Ell tampoc no hi va posar massa de la seva part. Era un home de caràcter. Molt caràcter. Però una figura com Cruyff és impossible d’amagar. La seva dimensió és mundial. Va ser el primer a guanyar tres Pilotes d’Or i el seu Ajax va manar a Europa a inicis de la dècada dels setanta. Amb la seva selecció va ser subcampió del món i va revolucionar el futbol a Holanda i al món.  


Cruyff va girar com un mitjó la mentalitat d’un club tan complex com el Barça i el seu llegat és immens: Rijkaard, Guardiola, Luis Enrique... El seu estil perviu i els títols van caient gairebé temporada rere temporada. La seva mort el converteix en mite, en llegenda blaugrana, a l’alçada de Gamper, Samitier, Kubala... Per a molts, un esglaó més amunt. DEP

dimecres, de març 23, 2016

Altafulla, un pacte condemnat

Enmig de la Setmana Santa, l’oasi (aparent) altafullenc ha saltat pels aires. L’alcalde ecosocialista Fèlix Alonso ha fet fora del govern els tres regidors de l’EINA (la marca electoral d’Esquerra Republicana) i Alternativa Altafulla s’ha quedat en minoria. Per què s’ha trencat un govern que feia gairebé cinc anys que semblava que rutllava? Doncs perquè el resultatdel maig passat i l’estratègia a mig i llarg termini havia condemnat un pacte signat el maig passat per inèrcia a passar tard o aviat a la història. I al final ha estat aviat.

Recordeu com va esclatar la Primera Guerra Mundial? Tots els països europeus sabien que el conflicte armat era inevitable i l’atemptat de l’arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo va precipitar els esdeveniments. Doncs les obres de la Via Augusta han estat el Sarajevo altafullenc, la guspira que ha permès a l’alcalde declarar la guerra als seus socis i expulsar-los del govern. I Alonso ho ha pogut fer perquè s’ho pot permetre, cosa que no passava el mandat anterior. Les matemàtiques sempre manen als salons de plens. Ara està a només un regidor de la majoria absoluta i l’entesa entre els tres grups de l’oposició (tres republicans, dos convergents i un de Ciutadans) seria sinó antinatural, pintoresca. Ep! En política local tot és possible.

Alonso pot optar per governar amb minoria i encomanar-se a la geometria variable o buscar un nou soci que li doni tranquil·litat, ara que ha de compaginar l’alcaldia amb l’escó al Congrés de diputats. En les seves primeres declaracions el batlle ha deixat ben clar que ja ha triat parella de ball: Convergència. Recordem que en els darrers dos anys del passat mandat l’únic el regidor convergent Pere Gomés va formar part del govern al costat d’Alternativa Altafulla i Solidaritat per la Independència -que comptava amb dos dels regidors actuals de l’EINA-. Els convergents compten ara amb dos regidors que, si volen, poden ser el nou soci d’Alternativa.

A l’EINA li interessava el trencament. Potser no tan aviat, perquè encara queden més de tres quartes parts de mandat. I des del govern es poden fer més coses que des de l’oposició. Els republicans han tensat molt la corda -per uns era debat intern al govern i per altres, deslleialtat- i aquesta s’ha trencat. Seria el 2016, 2017 o 2018, però el trencament estava escrit. Si el líder republicà, Jordi Molinera, vol aspirar seriosament a l’alcaldia no podia fer-ho com a primer tinent d’alcalde del seu rival. Des de la posició de cap de l’oposició, Molinera es pot visualitzar millor com alternativa a un Alonso que aspira a una majoria absoluta el proper mandat amb el plus de ser diputat al Congrés, però que pot pagar el desgast de ser massa temps a Madrid i la manca ara de peces claus en el seu primer govern com van ser Francesc Farré i Guillermo Alonso. Però Molinera, per la seva banda, pot pagar la precipitació i la ingratitud d’uns quants anys a l’oposició. La cursa cap al 2019 acaba de començar a Altafulla.