dijous, de maig 31, 2012

La refundació del Nàstic

Les crisis signifiquen oportunitats. És una frase que hem sentit molt darrerament però que no deixa de ser veritat en moltes ocasions. La temporada que ha fet el Nàstic i que afortunadament està a punt de finalitzar ha estat horrible. El començament va ser molt dolent i el relleu a la banqueta de Joan Carles Oliva per Jorge D'Alessandro no va tenir cap efecte positiu i ha quedat en evidència l'error de l'aposta el veterà tècnic argentí. Relleu a la direcció tècnica, crisi a la directiva… En resum, una campanya per oblidar.
I la temporada vinent, el desert de la Segona Divisió B. Toca tornar a aquells camps plens de ciment, amb ingressos televisius mínims i escassa atenció dels mitjans de comunicació d'àmbit nacional. El conegut com a pou de la Segona B. Ningú dubta que el conjunt grana ha fet molts mèrits per merèixer aquest descens a l'infern. Arriba l'hora de purgar les culpes per temptar la sort i passejar-se les últimes temporades per la línia tan fina que separa el descens de la permanència.
Com deia en l'inici d'aquest article, la directiva i la massa social del Nàstic ha de veure aquest descens com una oportunitat, un punt d'inflexió en la història del club després de les pàgines d'or vivides els darrers anys. I si mirem cap a la base? El Nàstic porta moltes temporades fitxant a cop de talonari. Arriben jugadors de tots els punts de l'Estat espanyol i de l'estranger. Futbolistes la majoria d'ells que estan a Tarragona de pas, aspirant a fites més ambicioses. Cada estiu es produeix un ball de comiats i incorporacions.
Dieu-me noms de jugadors fets a la pedrera grana que hagin format part del primer equip amb asiduïtat els darrers anys. Costa oi? Doncs crec que aquest és el camí: apostar pels de casa i pulir una plantilla competitiva amb peces forànies imprescindibles. S'ha acabat l’època de les vaques grasses i les injeccions milionàries de l'Ajuntament. A més, amb una plantilla més tarragonna l'afició s'identificarà més amb l'equip. És una aposta valenta i més complicada que treure el talonari -cada cop amb menys fulls- i anar a fixar per tota la geografia espanyola. És una aposta a mig i llarg termini, amb visió de futur.
Publicat al setmanari NotíciesTGN

dilluns, de maig 28, 2012

Un mitjà de referència per el Baix Gaià

Un nou mitjà de comunicació està naixent: Baix Gaià Diari. Des de fa uns dies ja el podeu seguir a twitter al @BaixGaiaDiari, més recentment al Facebook i ben aviat el podreu anar tastant en altres xarxes socials, fins a la posada en marxa del web a principis d'aquest proper mes de juny. Baix Gaià Diari vol ser el mitjà de referència d'aquest territori, que té una població que supera la de divuit de les comarques catalanes. Des de la dècada dels noranta, les diverses poblacions que conformen aquest espai han anat agafant consciència col·lectiva i també entre els ajuntaments, que han impulsat sinèrgies de col·laboració.
Ens trobem, doncs, davant d'una àrea que pot esdevenir un sistema comunicatiu. En la segona meitat dels anys noaranta es va editar la publicació periòdica en paper Castell de Nou i darrerament s'han impulsat diferents col·laboracions entre les ràdios municipals (Ona la Torre, Altafulla Ràdio i Roda de Barà Ràdio). Fins avui, encara no existia un producte informatiu comú, que tracti les temàtiques d'interès, les notícies públiques i d'associacions i entitats. I aquest territori se'l mereix.
En aquest sentit neix Baix Gaià Diari (www.baixgaia.cat), amb la intenció d'esdevenir la referència comunicativa i de qualitat a la xarxa i que complementi la tasca que ja fan les diverses ràdios locals d’Altafulla, Torredembarra i Roda de Barà.Un projecte de comunicació fet per comunicadors, sense cap grup empresarial o polític darrere. A Baix Gaià Diari hi ha haurà informació única i exclusiva d’aquests municipis i dels seus conciutadans. Informació que anirà més enllà de les notes de premsa, que entrevistarà, que comptarà amb opinadors de tot el Baix Gaià.
Serà un projecte adaptat als nous temps: un diari digital amb presència en les diferents xarxes socials (Facebook, Twitter, Youtube…). El portal també es vol convertir en referent turístic i vol introduir un espai dedicat a l'agenda i un altre a la gastronomia del Baix Gaià. Altres espais d’interès per al lector seran la previsió metereològica, un canal propi de Youtube amb entrevistes i declaracions, un espai per a les enquestes, les sortides…. Un mitjà que es podrà consultar des de l'ordinador, el mòvil o la tableta i que evolucionarà com evolucionen les tecnologies, però amb l'excel·lència sempre com a valor fonamental.

dijous, de maig 24, 2012

Guillermo Ramos: de Ciudad Rodrigo a la Torre

Només a Torrredembarra més de 500 alumnes han passat per les seves classes en 27 anys com a mestre, entre els quals, el qui escriu aquest article. El recordo explicant amb apassionament la Celestina, Garcilaso de la Vega o el teatre neoclàssic. Se li acosta la jubilació, però encara la veu lluny. En Guillermo Ramos Nieto continua exercint de professor al Col·legi Antoni Roig i mirant el futur de l'ensenyament amb optimisme, conscient, però, que el sector es troba en un moment baix de la corba que, segons ell, sempre acaba pujant. El que més li omple és quan al cap dels anys troba un exalumne que s'ha obert camí a la vida tot i no haver estat un bon estudiant.
Nascut a Ciudad Rodrigo (Salamanca), l'any 1972 va arribar a Tarragona per estudiar Magisteri. El seu pare, que era carter, tenia clar que el seu fill havia de tenir estudis superiors i aprofitant una germana vivia a la capital tarragonina des dels anys 40, el seu fill va venir a Catalunya per convertir-se en un dels primers alumnes que van estudiar la Diplomatura de Magisteri. El contrast entre el món rural de Ciudad Rodrigo amb una Tarragona amb l'efervescència cultural i política del tardofranquisme i el paper de l’esglesia en aquests moviments va sorpendre el jove Guillermo, que també es va trobar amb una llengua nova, el català, que parlaven les primeres amistats que va fer. En uns mesos comprenia sense problema el català i ben aviat es va llençar a parlar-lo.
Va acabar la carrera en tres anys i li tocava anar al servei militar. Va tenir la pensada d'endarrerir mig any la seva incorporació a files i es va estalviar el conflicte del Sahara de 1975. La mili la va fer l'any següent a Madrid i ja va començar a exercir de mestre a la tarda, en les campanyes d'alfabetització de l'exèrcit. Fent encara la mili va aprovar les oposicions de mestre, triant Tarragona com a destí, i quan va tornar a la vida civil va incorporar-se al col·legi del Tribunal Tutelar de Menors de Tarragona. Explica que allí li van marxar totes les manies. La seva destinació definitiva va ser a les Roquetes, un barri de treballadors molt proper a Vilanova i la Geltrú però pertanyent a Sant Pere de Ribes. Era una escola acabada de crear, on encara hi faltaven els mobles, però hi havia una gran solidaritat en l’associació de pares d’alumnes. En Guillermo en va ser el primer director. La majoria de professors eren de fora de Catalunya i ell era el de més a prop. Allí va conèixer una autogestió impensable avui en dia i de la qual en guarda molt bon record.
A la localitat del Garraf només va estar-hi un any. Va decidir casar-se amb la seva nòvia, la Dolors, que també era mestra, a l'Arboç. Però un nomenament irregular de professors que va provocar un llarg conflicte la va deixar a ella amb un plaça de substituta a Torredembarra. Ell va decidir demanar el trasllat i va acabar a l'escola de Roda de Barà i vivint a Bonastre, en un pis dels pares de la Dolors. Allí van néixer les seves filles, les bessones Alba i Marina, i quan tenien edat d'assistir al parvulari, va demanar el trasllat a la Torre. El curs 1984-1985 va ser el primer que en Guillermo va fer de professor al Col·legi Antoni Roig, a l'edifici on ara hi ha el Molí de Vent.
El curs 1987-1988 es va produir la divisió del Col·legi Antoni Roig, que s’havia convertit en massa gran i ingovernable, i en Guillermo va decidir incorporar-se al centre que es traslladava a l’edifici històric, al carrer Alt de Sant Pere, i que conservava el nom del fundador. A més, es va convertir en el primer director del nou col·legi. Hi va estar set anys. Va plegar perquè aquest càrrec li impedia dedicar-se com volia a la docènca, que era el que li agradava.
El 1997 l'Antoni Roig va traslladar-se a l'edifici on fins llavors hi havia hagut l’institut de secundària Torredembarra. A en Guillermo li va doldre moltíssim el canvi i es mostra crític amb aquesta decisió. Creu que s’hauria hagut de mantenir el col·legi on hi era des de feia un segle. L'equip directiu va aribar a presentar un projecte per restaurar l’edifici antic per col·locar-hi els serveis centrals i construir un nou aulari de dos pisos on hi havia barracons, a l'antic camp de futbol. Però l’aposta de l’Ajuntament era una altra i es va desestimar. Segons ell, es va perdre una oportunitat de conservar un col·legi centenari on, a més, s’hi treballava molt bé.
Reconeix que el nivell dels alumnes ha baixat amb les successives reformes educatives i que el grau de compromís de la societat amb l'ensenyament també, amb pares i males estressats i angoixats que demanen a l'escola funcions que no són les seves. Viu la irrupció d'internet a les aules com una revolució i una oportunitat. La pantalla digital li permet ara projectar imatges quan parla dels poemes d’Alberti dedicats al mar o de la serralada pirinenca. Es mostra optimista amb el futur de l'ensenyament a mig i llarg termini malgrat el difícil moment actual. I pensa en la jubilació, que encara no sap quan arribarà, com una oportunitat per continuar en la docència o en tasques socials des d'alguna ONG . Mentre aquest dia no arriba diu que té corda per estona. Trenta-cinc anys ensenyant no són res.
Publicat al número de maig del Diari de la Torre

dilluns, de maig 21, 2012

El nyap de la TDT

Aquesta setmana passada vam saber que Canal Català Tarragona tanca. Una nova mala notícia pel periodisme de casa nostra, que se suma al degoteig imparable i cruel d'anuncis d'acomiadaments i tancament de mitjans que s'està produint des de fa mesos. Tot el meu suport als companys que es queden sense feina i tristor per la desaparició d'una emissora històrica de les nostres comarques i en la qual hi havia treballat quan es denominava Més TV. Però mirem una mica més enllà. La baixada de persiana de Canal Català Tarragona és un símptoma més del nyap que ha estat la planificació del desplegament de la TDT al nostre territori.
Cinc comarques, vuit canals. Tres públics i cinc privats. Aquesta era la previsió inicial. Recordem que el Baix Penedès comparteix demarcació radioelèctrica amb l'Alt Penedès i el Garraf. Mitja dècada després, el panorama és desolador: dos canals privats tancats; un de públic que no emet; un altre de públic dirigit des d'un altre; i dos privats que no difonen cap mena de contigut del territori. En resum, només funcionen TAC12, Canal Reus TV i TDCamp, tot i que de la direcció se n'encarrega des de fa uns mesos TAC12. Una decisió que, per cert, cada cop veig més encertada.
El model de la TDT es va planificar la primera dècada del segle, en l'època de la bombolla immobiliària i l’emborratxament econòmic. Gairebé una dècada després aquesta planificació s'ha demostrat com a insostenible. No només al Camp de Tarragona, sinó també arreu de Catalunya, on el panorama és semblant o pitjor. El pastís publicitari és el que hi ha, amb un descens més que sensible els darrers anys, i la situació econòmica dels ajuntaments tampoc no és per fer volar coloms. Tenen altres prioritats que dedicar-se a fer televisió. I els mitjans privats no poden dependre de les subvencions públiques com en depenen ara.
El Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) hauria de començar a actuar per solucionar l'encotillament legal que provoca aquesta situació que només pot desembocar en nous acomiadaments i tancaments d'emissores. Ningú dubta ja que el Camp de Tarragona només pot sostenir un parell de canals de televisió local, tres a molt estirar i que el mapa actual és una bestiesa. Fer televisió és molt car i en un moment econòmic com l'actual esdevé insostenible i més quan depenen tant dels pressupostos públics. Ha arribat l'hora doncs d'arreglar el bunyol de la TDT.
Article publicat a Delcamp.cat

dissabte, de maig 19, 2012

En Puyal, el nou Diari de la Torre i el Baix Gaià Diari

A en Joaquim Maria Puyal li díem mestre. Ho és per tot el que ens ha ensenyat sobre la comunicació i la llengua catalana. És doctor en lingüística. Però també és un referent en l'univers simbòlic del nostre país. Aquest divendres Puyal va estar a Torredembarra i va tornar a fer una demostració de les seves habilitats estratosfèriques de comunicació. Va apadrinar la presentació de la nova etapa del Diari de la Torre i el naixement del Baix Gaià Diari, dos projectes en els quals hi estic implicat.
"La comunicació és fer atractives coses interessants per fer-les arribar a la gent". Oi què és fàcil aquesta definició que va fer en Puyal? Va ser el punt de partida de la seva intervenció. Va enviar missatges a tothom. També va dir que "quan els periodistes ens apropem massa al poder ens allunyem de la gent". Hem de fer menys cas de l’allau de notes de premsa institucionals i trepitjar més el carrer. Però si als mitjans cada cop hi ha menys gents com ho hem de fer? Tan complicat com necessari. També ens va avisar de la colonització que ens ve de fora, i que s'agreujarà sinó mantenim un sistema de comuniació potent a Catalunya. Al País Valencià ja no poden veure TV3 no aquí Canal 9 i tots formem part dels territoris de llengua catalana. Un contrasentit.
En Puyal va fer una defensa aferrissada de la comunicació de proximitat i va recordar que si no existeixen mitjans locals i no expliquen la quotidianitat, els grans mitjans no ho faran i només vindran quan hi hagi grans notícies, sovint males notícies. Va assenyalar que s'ha de trobar el punt d'equilibri entre els interessos de l'empresari de la comunicació i l’interès col·lectiu.
Ddt, l'evolució del Diari de la Torre quinze anys des de la seva creació, encaixa en aquest panorama que dibuixa el mestre i el Baix Gaià Diari que està naixent i que el mes de juny veurà la llum també vol contribuir a explicar la realitat del Bax Gaià des d'aquí, amb una feina diària, no només quan passen "coses grans". No vull acabar aquest post sense fer un reconeixement de la tasca de la familia Vilà-Marin en els catorze anys que ha estat al capdavant de Diari de la Torre i desitjar molta sort als nous capitans el vaixell, amb l'Antoni Batista i en Guillem Bargalló com a cara més visibles.

dimecres, de maig 16, 2012

La carretera de la vergonya

A Catalunya i encara a més al Camp de Tarragona vivim un dèficit escandalós pel que fa a infraestructures viàries si ens comparem a altres parts de l'Estat Espanyol, al qual malauradament encara pertanyem. Ens els darrers anys hem millorat una mica en aquest aspecte, amb la construcció de variants o actuacions en carreteres que feia una pila d'anys que eren necssàries en un territori, el Camp de Tarragona, que en les dues darreres dècades ha vist com la seva població augmentava de forma espectacular.
La variant de la N-340 entre Tarragona i la Móra ha estat un descans pels milers de conductors que cada dia havien de fer uns cues vergonyoses per anar a teballar o portar els seus fills a escola. Ja poden anar per autovia sense pagar els peatges de l’autopista fins passat l'Hospitalet de l'Infant ni tampoc cal entrar a Reus per anar a Falset o Montblanc i anar per la C-14 entre la capital del Baix Camp és una delicia des que van convertir-la en autovia. També han millorat de forma considerable alguns trams de poblacions d'interior.
Però hi ha assignatures pendents, suspeses des de fa decades. L'autovia que havia d'unir Tarragona amb Valls i Montbanc, l'A-27, va quedar aturada el 2010 quan ja s'havia malmès el paisatge per a contruir el túnel de Lilla i semblava que tirava endavant. Un altre desastre que ens deixa el govern Zapatero i que l'actual inquilí de la Moncloa no dóna signes de tenir massa interès a solucionar. Es veu que hi ha altres prioritats, com portar l'AVE a tots els racons haguts i per haver de la geografia espanyola. No tenen en compte l'impacte econòmic de l'A-27, que connectaria el Port de Tarragona amb el nord de la Península d'una forma eficient, digna del segle XXI. O potser no interessa? Al final ja no saps que pensar.
Per al qui escriu hi ha una altra vergonya pel que fa a la planificació de carreteres al Camp de Tarragona: l'N-340 cap al nord. Les processons interminables entre Creixell, Roda de Barà i el Vendrell que protagonitzen molts dies els butlletins del trànsit. Masses! El nord del Tarragonès i el Baix Penedès són la zona de Catalunya que en els darrers vint anys ha experimentat un augment més important de població. Aquella carretera és la mateixa. Bé, amb una proliferació de rotondes que no solucionen res. Una via amb un sol carril per sentit ha d'absorbir trànsit de tota mena i les retencions cues són el seu estat habitual. És la carretera de l'oblit, de la vergonya.

dilluns, de maig 14, 2012

Segona Treko, al Bosc de Poblet

Aquest diumenge 13 de maig vaig completar la meva segona Trekorientació, al Bosc de Poblet. L'equip encapçalat per en Gonzalo Gil va tornar a demostrar les seves capacitats organitzatives en una prova que va aplegar fins a 473 participants. La logística és molt important en una activitat d'aquest tipus i els avituallaments van tornar a ser fabulosos, sobretot la que et trobaves a la meitat del recorregut. El pilot de raids Isidre Esteve va ser el padrí de la prova i abans de començar et donava les darreres indicacions.
En aquesta edició vam formar equip amb en Jordi Flores, com en la primera treko, la de Santes Creus ja més d'un any i mig. Vam escollir el recorregut groc -el segon de quatre nivells- amb gairebé disset quilòmetres, amb una alta exigència, sobretot la pujada a l'Ermita de Sant Joan (a la foto m'hi podeu veure), arribant fins a més de 900 metres i que va ser tram duríssim. Els paratges per on vam passat van ser fabulosos, amb uns boscos que sovint no deixaven veure el sol. Afortunadament! Perquè en els trams a camp obert el sol apretava molt.
Vam acabar el recorregut per sota de les quatre hores, després de trobar 28 fites en arbres, casetes, rierols i altres espais. Algunes més difícils que altres, amb aquella sensació especial de quan encaixes el xip i sona pip de confirmació. Concretament van ser tres hores i 53 minuts, en la 18a posició de 47 en el nostre grup. Un bon resultat. La sensació de repte aconseguit en creuar l'arribada és una sensació molt maca. I més amb l'entrepà de llangonissa que ens esperava. Espero doncs que no sigui la darrera trekorientació, una manera ideal d'unir l'esport i la natura.

dissabte, de maig 12, 2012

De Tàrraco a Barcelona, del segle I al XV

Fa uns dies em vaig acabar de llegir El port del nou món, el darrer llibre de l'escriptor gallec afincat a Tarragona Xulio Ricardo Trigo. Recordo quan en Xulio va publicar El somni de Tàrraco i el vaig entrevistar a Blogs a Ona la Torre ja em va avançar que estava treballant en una nova nove·la històrica ambientada en una època diferent, més recent que el primer segle després de Crist.
El port del nou món se situa en la segona meitat del segle XV i cambia la Tàrraco Imperial de El somni de Tàrraco per escenaris situats a Barcelona, Montblanc, Siurana i Empúries. Els protagonistes tornen a ser personatges complexos, amb arestes esmolades que et creen sensacions contradictòries. Són el reflex d'una època de transició, entre una Edat Mitjana que s'acaba i una Edat Moderna que va treient el cap.
L'època de la història catalana en què està ambientada la novel·la és força desconeguda entre la majoria de població, just després de la cruenta guerra civil que va afeblir Catalunya i quan encara no s'havia produït la unió dinàstica amb Castella. Barcelona busca tenir un port, obrir-se al mar i topa amb moltes dificultats. El llibre de Trigo ens permet conèixer una mica més la història catalana amenitzat amb unes trames i uns personatges ben aconseguits.

dilluns, de maig 07, 2012

'Subidón' pepero

Els congresos dels partits els podem classificar en dues categories principals, tenint en compte diferents graus en cada una: refundació i mirar-nos el melic. Els darrers cònclaves del PSOE, el PSC i Esquerra els situaríem en la primera categoria, tot i que al final també acaben mirant-se el melic i dient: Oh, que bons que som! La segona categoria es diferenciaria de la primera en què des del primer segon del congrés, els que intervenen van repetint insistentment allò de: Oh, que bons que som! El darrer congrés de Convergència i el del Partit Popular de Catalunya d'aquest cap de setmana serien exemples del segon tipus.
Doncs sí, el XIII Congrés del PP de Catalunya ha estat marcat per un triomfalisme desmesurat. Fa un any i mig van aconseguir el millor resultat en unes eleccions al Parlment de Catalunya i es van situar com a tercera força a la cambra catalana i des de fa mig any governen l'Estat Espanyol. Entre un Partit Socialista que encara està llepant-se les ferides de tres desfetes electorals consecutives i una Convergència i Unió que es debat entre el sobiranisme i el pragmatisme, el Partit Popular de Catalunya confia en seguir pescant vots en aquest mar de la política catalana tan inestable.
Ha estat un congrés molt femení, amb Alicia Sánchez Camacho entronitzada definitivament en el lideratge dels conservadors catalans després d'una elecció fa tres anys tan complicada. Les artistes invitades arribades de Madrid han estat Ana Mato i Soraya Sánchez de Santamaría, que han enarborat les crítiques contra el sobiranisme de CiU i la crida a seguir el camí autonomista i de col·laboració amb aquesta Espanya –elles no ho diuen- recentralitzadora.
L'eufòria a Can PP la trobo més que comprensible. I és el paper que han de representar: el del partit sòlid i en alça, centrat i centralista, que castiga Convergència i Unió sense miraments, tot i pactar-hi més que sovint a la Ciutadella i a diversos municipis de la geografia catalana. Però el PP no hauria d'oblidar la patacada soferta només fa unes setmanes a Andalusia i que la seva fortalesa actual es basa en les debilitats dels adversaris: una CiU que fa equilibris entre la dura realitat de governar un país i els anhels sobiranistes de les seves bases; i un PSC que encara està buscant el rumb i un lideratge sòlid. I això no durarà sempre.

dimecres, de maig 02, 2012

L’alcalde de poble

En un moment en què la política està tan desprestigiada, tan desacreditada, m'agradaria reivindicar una figura política: l'alcalde i l'alcaldessa de poble, els batlles de municipis que tenen uns centenars d'habitants o que superen de no gaire el miler, d'aquells on "tothom es coneix". Tenen la seva feina, la seva empresa, el seu ofici i ho compaginen amb la gestió municipal, amb unes retribucions mínimes o inexistents per una dedicació de moltes hores. I molts maldecaps.
L'index de coneixement, que tan preocupa als alcaldes de ciutats, en els pobles arriba al 99 per cent o fins i tot al 100 per cent. Per això, l'alcalde de poble és aquell que quan balla una rajola en una vorera o hi ha un problema a l'escola o al consultori mèdic municipals, un veí o una veïna el truca o el va a buscar a casa o a la feina perquè solucioni el problema. L'alcalde de poble es fa un fart de trucar a portes: la del consell comarcal, la de la diputació, la de departaments de la Generalitat i ministeris de l’Estat i, si convé, arriba a Europa. I ho fa per arrencar una subvenció d'allí i una altra de més enllà i tirar endavant projectes pel benestar dels seus conciutadans i conciutadanes. Els ingressos municipals són molt mínims i les despeses molt elevades. I en els darrers anys les coses s'han complicat encara més.
Alguns s'estan molts anys en el càrrec. Masses. Molts cops perquè ningú més del poble ho vol ser. Senyal que ho fa bé o que ningú vol maldecaps. Tot no són flors i violes. Alguns alcaldes de poble a vegades pensen que el muncipi s’ha convertit en el seu "cortijo". Reminiscències del cacquisme. Les majories absolutes o absolutíssimes són el pa de cada dia en aquests municipis. A vegades són difícils de digerir per l'oposició però també pels mateixos batlles. El bon alcalde de poble és el que sap gestionar totes aquestes circumstàncies, toca de peus a terra i fa avançar el seu municipi.
La temptació de la professionalització o almenys una semiprofessionalització sempre plana sobre els alcaldes i alcaldesses de poble. Un seient als consells comarcals, a les diputacions, a les direccions territorials... És una possibilitat i que alguns aprofiten. Però els alcaldes contiuen tenint el seu poble com a prioritat. Han rebut els vots dels seus coinciutadans i aquesta és una responsabilitat enorme, que passa per davant del dit del dirigent territorial de torn del partit que l’ha escollit per alguna altra tasca política. El poble és el poble. I l’alcade de poble és l’alcalde de poble.