'Subidón' pepero

Els congresos dels partits els podem classificar en dues categories principals, tenint en compte diferents graus en cada una: refundació i mirar-nos el melic. Els darrers cònclaves del PSOE, el PSC i Esquerra els situaríem en la primera categoria, tot i que al final també acaben mirant-se el melic i dient: Oh, que bons que som! La segona categoria es diferenciaria de la primera en què des del primer segon del congrés, els que intervenen van repetint insistentment allò de: Oh, que bons que som! El darrer congrés de Convergència i el del Partit Popular de Catalunya d'aquest cap de setmana serien exemples del segon tipus.

Doncs sí, el XIII Congrés del PP de Catalunya ha estat marcat per un triomfalisme desmesurat. Fa un any i mig van aconseguir el millor resultat en unes eleccions al Parlment de Catalunya i es van situar com a tercera força a la cambra catalana i des de fa mig any governen l'Estat Espanyol. Entre un Partit Socialista que encara està llepant-se les ferides de tres desfetes electorals consecutives i una Convergència i Unió que es debat entre el sobiranisme i el pragmatisme, el Partit Popular de Catalunya confia en seguir pescant vots en aquest mar de la política catalana tan inestable.

Ha estat un congrés molt femení, amb Alicia Sánchez Camacho entronitzada definitivament en el lideratge dels conservadors catalans després d'una elecció fa tres anys tan complicada. Les artistes invitades arribades de Madrid han estat Ana Mato i Soraya Sánchez de Santamaría, que han enarborat les crítiques contra el sobiranisme de CiU i la crida a seguir el camí autonomista i de col·laboració amb aquesta Espanya –elles no ho diuen- recentralitzadora.

L'eufòria a Can PP la trobo més que comprensible. I és el paper que han de representar: el del partit sòlid i en alça, centrat i centralista, que castiga Convergència i Unió sense miraments, tot i pactar-hi més que sovint a la Ciutadella i a diversos municipis de la geografia catalana. Però el PP no hauria d'oblidar la patacada soferta només fa unes setmanes a Andalusia i que la seva fortalesa actual es basa en les debilitats dels adversaris: una CiU que fa equilibris entre la dura realitat de governar un país i els anhels sobiranistes de les seves bases; i un PSC que encara està buscant el rumb i un lideratge sòlid. I això no durarà sempre.