Els Pastorets des de dins

El passat mes de maig es presentava l’Associació de Joves de Torredembarra. La nova entitat començava a caminar amb un grup de cinc noies al capdavant que es marcaven com un dels seus principals objectius recuperar aquell mateix Nadal la representació dels Pastorets al nostre municipi. Un objectiu molt ambiciós que em transportava a inicis dels anys noranta,, quan vaig participar en les funcions de L’Estel de Natzaret durant dos Nadals fent un petit paper, el de Tasis, l’ajudant del gran sacerdot del temple. Abans, als anys seixanta, els Pastorets ja s’havien vist a la Torre. Els vaig explicar aquesta experiència i la presidenta de l’Associació de Joves, la Núria Martínez, em va animar a tornar a posar-me la túnica i participar en la recuperació. L’entitat va fer una crida a través de les xarxes socials per cercar actors o actrius per tirar endavant l’obra i durant l’estiu van anar bastint un elenc que es va nodrir en la seva major part de persones vinculades als Nois de la Torre i el Ball de de Diables de Torredembarra.

Finalment vaig acceptar incorporar-me a l’equip per posar-me a la pell de l’Uries, el sacerdot del temple. Ho assumia com un repte, ja que era un paper amb més text que el seu ajudant. I amb molta il·lusió Junt amb l’Oriol Porta, que encarnava altre cop el pastor Neftalí, fèiem d’enllaç amb el precedent dels noranta, junt amb els seus pares. En Joan Porta  havia fet d’apuntador i ara seria un dels extres que feia de pastor, mentre l’Anna Ramírez, la Sant Miquel el 1969 i 1990-1992, s’integrava aquest cop a l’equip de vestuari i maquillatge.

El projecte començava a caminar el diumenge 14 de setembre en una gran taula a l’Espai Jove en què vam fer la primera lectura del text adaptat per la torrenca Vivian Segurana. Escrit el 1891 per Ramon Pàmies, el llenguatge era arcaic, amb llargs monòlegs. La feina de la Vivian va ser actualitzar aquest text i reduir-lo una mica perquè fos més adequat al públic del segle XXI. Es va despenjar, però, del projecte per desavinences amb el director, Joan Maria Vidal. En aquella taula també hi era en Joan Maria, un altre torrenc amb sobrada experiència com actor, director i dramaturg. S’incorporava amb l’elenc ja triat i amb les limitacions d’un text complicat i un espai, el Casal Municipal, que no és un teatre. Vidal ha estat capaç de treure el millor dels actors i actrius i crear un projecte escènic molt potent.

Els tres mesos d’assajos van ser una cursa d’obstacles, amb una majoria d’actors i actrius sense experiència teatral, que ens havíem d’aprendre un text i a actuar damunt l’escenari. Tots teníem la nostra feina i les nostres obligacions i alguns assajos es van haver de cancel·lar per manca de gent. Van ser moments difícils. Paral·lelament als assajos, les altres branques de l’equip anaven treballant. Una dels que va tenir més problemes va ser el vestuari, que va topar amb les dificultats que va posar la persona que tenia en la seva propietat els vestits de les darreres representacions, més pendent de muntar una exposició amb ells que de posar facilitats  a la recuperació de l’obra. Es va haver de portar a terme una campanya de micromecenatge per comprar un vestuari nou. Tota crisi comporta una oportunitat i, en aquest cas, va servir ser crear uns nous vestits que han estat una de les claus de l’èxit de la recuperació de L’Estel de Natzaret.

Les setmanes prèvies a l’estrena, marcada per al 23 de desembre, van ser frenètiques. Es van incorporar al muntatge els extres, els decorats magnífics dibuixats a mà i digitalitzats per l’Oriol Joan, l’escenografia, la il·luminació i les músiques i cançons. En aquest darrer aspecte es va haver de fer un gran esforç ja que la persona que se n’havia d’encarregar va retirar-se a darrera hora. L’Alba Fortuny, que encarnava la Verge Maria a l’obra, va fer una gran feina en aquest aspecte gràcies a la seva llarga experiència musical.

Va arribar la data de l’estrena i els nervis es notaven en un Espai Jove atapeït de gent que es vestia i es maquillava i repassava el text, mentre els espectadors començaven a fer cua per entrar al Casal. Just abans d’obrir portes, el director ens va reunir i ens va motivar amb l’”Elefants” d’Oques Grasses de fons, una cançó que ens acompanyarà sempre. La primera representació, si hem de fer cas a les crítiques del públic , va ser tot un èxit. El muntatge, amb una sala gran del Casal gairebé plena, va sorprendre i els més grans van recordar les representacions dels seixanta i els noranta. L’essència dels Pastorets es mantenia, tot i un equip gairebé nou, que va afrontar dues també reeixides funcions el 28 de desembre -amb un primer sold out- i el 4 de gener. Més de 800 persones han vist aquests primers Pastorets torrencs del segle XXI.

En aquests gairebé quatre mesos tan intensos s’ha creat una improvisada companyia de teatre, però sobretot una gran família, marcada per la intergeneracionalitat, amb ganes de seguir treballant perquè Els Pastorets arrelin a la Torre i es converteixin en una tradició, en una obra de teatre “del poble per al poble”, com ens repetia el Joan Maria Vidal, i que aquelles primeres paraules de “Com xiula l’huracà….” es converteixin en un clàssic del Nadal torrenc.

 Article publicat a www.tdbactualitat.cat / Fotos: Joan Casas

Modernisme a Alcover

Divendres passat vaig visitar el Museu Municipal d’Alcover per poder veure la nova exposició permanent Ca Batistó. Modernitat burgesa i modernisme literari de la mà de la directora del museu alcoverenc, l’Esther Magrinyà i les seves magnífiques explicacions. I acompanyats d’en Sergi Franch, cap de premsa de l’Ajuntament i director d’Alcover Ràdio. Al Museu d'Alcover ja hi havia estat fa un parell d'anys i mig, però encara no s'havia posat en marxa aquesta nova proposta museïstica, tot i que llavors a vaig quedar impressionat per les estances d'aquesta casa que, des de fora, no sembla oferir aquella amplitut i aquestes grans possibilitats. Però des que l'octubre van inaugurar la nova exposició permanent, han un gran pas endavant.

Han sabut aprofitar les noves tecnologies per acostar la vida burgesa de finals de segle XIX inicis del XX al visitant. Només arribar et rep una guia virtual i després trobés material interactiu molt interessant. I encara els queden coses per fer per acabar de perfeccionar la proposta museïstica, sobretot pel que fal al modernisme literari i l’anomenat Grup de Reus. L’aposta és ambiciosa i volen anar més enllà d’un museu local i convertir-se en una referència al Camp de Tarragona. Si us deixeu caure pel Museu Municipal d’Alcover no us perdeu la sala de paleontologia, que us farà retrocedir a les Muntanyes de Prades fa 240 milions d’anys. Paleontologia i modernisme, una curiosa combinació.

Recordant Nixon

Em va agradar Nixon-Frost, l’obra de teatre que vaig anar a veure al Teatre Metropol fa uns dies. El muntatge era innovador, mantenia el ritme fins el final i Lluís Marco interpretava a la perfecció l’expresident nord-americà, ben acompanyat per un bon elenc d’actors. A més, l’obra m’ha fet reflexionar sobre la figura de qui va ser president dels Estats Units del 1969 al 1974. Ens hem quedat amb el Watergate i, com deia un dels personatges de l’obra teatral, avui en dia tot el que fa olor a corrupció sovint acaba amb gate. Però Nixon és un personatge polièdric que cal revisar més enllà de la seva gran cagada.

Abans d’arribar als quaranta anys Nixon ja era vicepresident dels Estats Units al costat d’Eisenhower i va tenir un paper molt més destacat que altres números dos nord-americans a causa dels problemes de saludt de l’exgeneral. Tot apuntava que el 1960 Nxon es convertiria en el sucessor del vell Ike, però va aparèixer un jove -encara més que ell- i ben plantat candidat demócrata, John F. Kennedy, que el va derrotar per uns milers de vots. Diuen que una barba mal afeitada de Nixon en un dels debats presidencials enfront un bronzejat i un tratge clar del seu rival el van condemnar. Aquest debat ha passat als manuals de comunicació polítics del darrer mig segle en un lloc preeminent. A més, el 1962 Nixon va perdre les eleccions a governador de Califòrnia.

Molts van enterrar-lo. Ja sabeu com pesa la llosa de ser perdedor a l’altra banda de l’Atlàntic, però el 1968 Nixon ho va tornar a intentar i en les primàries republicanes va derrotar Nelson Rockefeller i el futur president Ronald Reagan. En la contesa final va guanyar la presidència contra el demòcratra Humphrey, el substitut de l’assassinat Bobby Kennedy, com si es tanqués la cuadratura del cercle. La presidència de Nixon va arrencar enmig de la bonança econòmica anterior al 1973 i amb grans avanços de distensió la Unió Soviètica i la Xina de Mao. Vietnam va ser la seva gran creu i les imatges dels bombardejos massius sobre el país asiàtic encara estan en la etina de molts. Finalment va signar la pau, tal com havia promès en la campanya del 1968.

El segon mandat de Nixon va ser un desastre. No n’hi va haver prou amb la dimissió del seu vicepresident, Spiro Agnew, per corrupció. També ell va haver de plegar –convertint-se en l’únic president dels EUA que ho ha fet- marcant a tota una generació. L’obra Nixon-Frost arranca amb la dimissió i acaba amb la confessió pública de culpabilitat en la macro-entrevista del periodista britànic David Frost. Nixon es va retirar definitivament i va morir el 1994 sense haver pogut rehabilitar-se. La mentida enfonsa presidents als Estats Units. Clinton va estar a punt de seguir els passos de Nixon per haver mentit en l’afer de la becària Mònica Levinsky. Se’n va salvar in extremis. En altres països, la mentida sistemàtica no costa res. Suma i segueix. Una mica en podem aprendre de la tan denostada democràcia nord-americana.

'Les veus del Pamano', un gran minisèrie

Aquesta setmana hem pogut gaudir d'una de les millors minisèries que ha emès Televisió de Catalunya els darrers anys. Després d'una certa decepció fa uns mesos amb Serrallonga, Les veus del Pamano ens ha fet disfrutar, amb unes grans interptacions i un bon producte final. La matèria prima, la novel·la homònima de Jaume Cabré, era de molt bona qualitat però sovint les adaptacions al cinema o a la televisió desgracien un bon llibre. En el cas de Les veus del Pamano no ha passat i la televisió nacional de Catalunya ha estat a l'alçada.

Les veus del Pamano està ambientada els anys 1943 i 1944 en un poble imaginari de l'Alt Pirineu, creant una atmosfera especial que lliga molt bé amb una trama que enganxa fins el final. En aquest país estem molt acostumats a les pel·lícules ambientades en la Guerra Civil des de totes les òptiques imaginables, però la Posguerra ha estat molt oblidada. Les veus del Pamano ens retrata aquesta època durissima pels vençuts que no havien mort ni s'havien exiliat i restaven al país empresonats físicament o psíquicament. Francesc Orella fa un dels millors papers de la seva carrera a la pell de l'alcalde feixista del poble de Torena. I molt feixista.

Montse German també està a un gran nivell com a la terratinent que talla el bacallà a la zona. Roger Coma encana el protagonista, un mestre d'escola que no s'imagina com se li complicarà la vida amb el seu trasllat a aquest poble del Prineu. Les veus del Pamano també aborda la luita dels maquis, condemnats a la derrota però que incordien l'exèrcit i les forces de seguretat franquistes, causant baixes i tocant-los la moral. Els maquis tambe són una de les grans assignatures del nostre país. Esperem ara que la ninisèrie de Televisió de Catalunya es pugui exportar a altres països, com Alemanya, on la novel·la de Jaume Cabré ha tingut tant d'exit. I esperem que la nostra televisió continuï adaptant les grans novel·les catalanes. En queden moltes.

Hem de llegir més!

Permeteu-me que avui no parli de la campanya electoral que tot ho inunda i que un dels efectes que pot causar és que pugi l’abstenció davant aquest mercat persa de propostes i contrapropostes i a veure qui en dóna més. Una dada que vaig llegir l’altre dia sí que hauria de preocupar els nostres polítics: més del 40% dels ciutadans no llegeixen mai. La lectura és per a mi un dels petits plaers d’aquesta vida. Començant per esperar la sortida a la venda de la darrera obra d’un dels teus autors favorits. Seguint per anar a la llibreria i comprar un títol esperat o inesperat. I després, llegir-lo. Sovint tinc el dubte si devorar un llibre que m’enganxa en un parell de dies o aturar-me i assaborir-lo més a poc a poc, durant una setmana o deu dies. I finalment, el record que et queda de la lectura.

De petit ja m’agradava llegir. Tinc un gran record de llibres infantils, dels còmics del Tintín i de l’Astèrix o d’aquells en què triaves la continuació tu mateix. Després van venir aquells totxos de la literatura fantàstica i els contes del Monzó i del Pàmies -potser per compensar-. Sóc eclèctic literàriament. Fregant la majoria d’edat vaig descobrir el gran Ferran Torrent -ara m’estic llegint Només socis i he decidit degustar-lo sense presses, fruint dels diàlegs, on el de Sedaví és un mestre. Us recomano Truman Capote i una novel·la que vaig acabar fa poc però ja té 75 anys però què és una obra mestra, Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. O no em feu cas! Hi ha tant on triar! No us animeu a llegir? Reconec que amb la vida que portem la majoria costa trobar el moment per a la lectura però l’esforç val la pena. I_els pares són els primers que han d’introduir el ‘virus’ de la lectura als seus fills. És un virus que només els reportarà coses positives.

Publicat al diari Aquí el dimecres 13 de febrer

El Butlletí d'Escacs, reconegut en els Premis APPEC

Dijous a vaig assistir a la Nit de les Revistes, el primer acte de la celebració del 25è aniversari de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). Com a director del Butlletí d'Escacs em va tocar recollir un dels 36 Guardons Extraordinaris per portar 25 o més anys al mercat. El 1983 el Butlletí ja portava set anys de vida, tot i que ja té antecendents durant la Segona República. Jo en sóc el director des del 2004 i em va fer molta il·lusió ebre el reconeixement de mans del qui va ser primer president de l'APPEC i exregidor de Cultura de Barcelona i exconseller també de Cultura ded la Generalitat, Ferran Mascarell.

Va ser una vetllada molt interessant. Es celebrava a sala principal la Llotja de Mar, un espai impressionant per la seva majestuositat. Primer hi va haver un aperitiu mentre podies fer una volta i observar (i emportar-te) les diferents revistes de l'APPEC, un centenar llarg. Els representants del Butlletí d'Escacs vam compartir taula amb dues de les tres publicacions més antigues de Catalunya. Un honor. Eren l'Aurora de Clavé, que va néixer el 1890, i Lluc, una revista de Cultura i Literatura mallorquina que va aparèixer els anys 20. Va ser interessant intercanviar experiències i opinions.

A més de les 36 revistes que rebíem el reconeixement especial, també es lliuraven els premis anuals de l'APPEC, que arribaven a la novena edició. Em va fer especial il·lusió que el Premi a la Persona se l'emportés Josep Maria Espinàs. Amb 80 anys fets conserva una lucidesa impressionat. Va fer un discurs breu però clar, lloant l'esperit creatiu dels catalans però la manca de continuïtat que tenim. Quina raó que té el genial escriptor! Sapiens Publicacions va rebre el Premi a l'Editorial. Merescudíssim. El que han fet en cinc anys i mig, passant de tenir només Sapiens a mitja dotzena de revistes -la darrera Time Out- requeria un reconeixement com aquest. El Tatano i Mètode també van ser distingits per aquests premis.