dimecres, de setembre 18, 2013

La majoria silenciosa


L’independentisme català ha tornat a fer una altre impressionant exhibició de capacitat de mobilització i ho ha fet amb el civisme com a tret diferencial. Centenars de milers de catalans i catalanes van participar en una cadena humana que l’11 de setembre va recórrer Catalunya de sud a nord en un ambient tan reivindicatiu com festiu. A Madrid han respòs de la forma més previsible possible, apel·lant a una Constitució, un text legal que els qui vam acudir a la convocatòria considerem més que superat. A Madrid -i també entre els sectors unionistes catalans- s’han dedicat a minimitzar les xifres de participació i també  parlen de la majoria silenciosa, un concepte que a mi em retorna a temps universtaris, quan estudiava comunicació política.

S’ha de reconèixer que amb això de la majoria silenciosa, el govern espanyol ha aconseguit fer un exercici de trilerisme polític admirable. Afirmen que la majoria de catalans i catalanes que l’11 de setembre es van quedar a casa estan a favor de la unitat d’Espanya, però al mateix temps s’oposen a una consulta en què tots els catalans -els que es van quedar a casa i els que van sortir al carrer- puguin expressar la seva opinió sobre quin ha de ser el futur de Catalunya: dins o fora de l’Estat espanyol. Si tan clar tenen l’existència d’aquesta majoria silenciosa no els haurien de fer por les urnes.

S’omplen la boca de democràcia i s’oposen per terra, mar i aire que els catalans ens poguem expressar-se a les urnes. Aquesta prepotència que els ha portat a estavellar-se tres cops amb la candidatura olímpica de la ciutat de Madrid els empeny a interpretar que pensen els qui es van quedar a casa la tarda de l’11-S? Fa gairebé un any que els catalans vam votar per últim cop i es va mantenir la majoria sobiranista al Parlament de Catalunya. Els moviments d’escons es van produir entre els dos bàndols -sobiranistes i unionistes- però no d’un a l’altre.

El procés sobiranista català va cremant etapes. La setmana passada en vam superar dos més. Una nova manifestació en forma de cadena humana ha constatat que el moviment independentista segueix mobilitzat i a l’alça i dissabte va arribar la carta de Rajoy a Mas, evidenciant que a la Moncloa no han entès ni volen entendre res. El diàleg no ens portarà enlloc. Bàsicament perquè l’Estat espanyol el que vol fer és un monòleg constitucional.

En les properes setmanes i mesos continuarem sentint els mateixos arguments per part del Govern espanyol i els mitjans de comunicació afins. Potser fins i tot alguns pensen realment que existeix aquesta majoria silenciosa radicalment en contra de la independència de Catalunya. Més val que comencin a fer números i se n’adonin que potser aquesta majoria silenciosa unionista no és tan majoria i la minoria sorollosa independentista no és tan minoria. Només des de la realitat podran defensar arguments sòlids a favor que Catalunya segueixi formant part de l’Estat espanyol. Perquè si continuem per la via democràtica arribarem a aquesta fase, quan les majories i les minories -silencioses o sorolloses- es podran expressar lliurament a les urnes.

Article publicat al setmanari Noticies TGN


diumenge, de setembre 15, 2013

Bioko: disfrutant d’una novel·la d’aventures de les de sempre, però diferent



Un bon estiu sempre ha de tenir un llibre de referència i aquest 2013 també ha tingut el seu: Bioko. És el segon títol que llegeixo d’en Marc Pastor després de L’any dela plaga. La sinopsi del llibre ja em feia venir ganes de llegir-lo: una novel·la d’aventures ambientada a finals del segle XIX a l’Àfrica colonial espanyola. No en corren masses d’aquestes i si està escrita per en Marc Pastor estava clar que em quedaven per davant més de 400 pàgines per a disfrutar.

A Bioko trobem la base d’una novel·la d’aventures clàssica, que es desenvolupa en un marc geogràfic llunyà al nostre i en una època passada. Fernando Poo. Em sonava de quan col·leccionava segells, de la caixa que vaig heredar dels meus avis. Durant les pàgines del llibre hi apareix Jules Verne. Un homenatge al mesttre. Pastor beu dels referents dels anys vuitanta i a Bioko hi afegeix altes dosis de misteri i també elements de ciència-ficció que configuren un còctel que manté l’interès fins al final. I quin final! No farem però spoiler ara...

Com a protagonista, l’autor hi posa Moisès Corvo, un d’aquells malparits simpàtics que sempre donen tan de joc i te’ls acabes estimant, patint per les òsties que rep. L’envolta de personatges plens de conflictes, que es van creuant amb el protagonista i van establint trames que submergeixen el lector en una atmosfera tan escalfada com el clima de l’illa tropical on es desenvolupa la novel·la. Una petita joia literària de Marc Pastor. És un autor que aniré seguint i recomano fer-ho. Mentre no publiqui una nova novel·la encara me’n queden d’anteriors per llegir..

dilluns, de setembre 02, 2013

De donar menjar als vedells a alimentar les xarxes socials


Quan era petit a casa teníem vedells. No gaires. Una dotzena o algun més. Cada dia l’Albert -o si ell no podia algú altre- els anava a donar menjar. Fos diumenge, el dia de Nadal o Tots Sants calia anar a alimentar aquelles bèsties perquè s’engreixessin i poder portar-les a l’escorxador. Aquest record perdut en la memòria m’ha vingut al cap aquests dies, ara que em dedico professionalment a la creació de continguts i  manteniment de xarxes socials.

Tanta diferència no hi ha entre dos móns tan diferents com engreixar vedells, porcs o tenir gallines amb treballar en el manteniment de comptes de Facebook o Twitter d’empreses i institucions. Ambdues feines requereixen una dedicació diària i no distingeixen els dies feiners del festius. En qualsevol moment se’t pot posar malalt un vedell o sorgir una crisi en l’organització que portes les seves xarxes socials. La diferència és que en el primer cas pots anar a cridar el veterinari i en el segon, te n’has d’ensortir tu solet.


La societat evoluciona però feines tan diferents com la ramaderia o el community management guarden semblances i punts de contacte tan sorprenents com evidents. La diferència entre aquestes dues feines és que per cuidar els vedells has d’anar a l’estable, sovint lluny de la casa on vius o fas el dinar de Nadal. La crisi a Facebook i Twitter la pots pilotar a distància des del mòbil o la tauleta mentre piques torrons i neules.