dimecres, de novembre 29, 2006

Apunts sobre el nou govern

Finalment, després de dies i dies d'especulacions i d'un ball de molts noms, ja sabem els components de l'anomenat Govern d'Entesa. No hi ha hagut masses sorpreses. Una dada a comentar és la manca absoluta de paritat de sexes. Només hi ha quatre dones davant d'onze -comptant el president- homes: tres socialistes i una d'Esquerra. Iniciativa continua aportant Joan Saura i Francesc Baltasar i aparcant la igualtat amb què tant s'omplen la boca. ERC només ha confiant en una dona, Carme Capdevila, i el PSC en té tres, el millor percentatge. Però com jo mai he estat partidari de la paritat per la paritat sinó de la presència de dones i d'homes per la seva vàlua i preparació no m'extendré més en aquest aspecte, tot i que crec que hi podrien haver perfectament més dones a l'Executiu català

Qui són els homes forts d'aquest govern? Pel PSC està clar que Antoni Castells, que veu reforçada encara més la seva cartera d'Economia, és una peça clau, igual que Joaquim Nadal, que manté Política Territorial i Obres Públiques tot i que ja no és portaveu. L'exalcalde gironí ha superat perfectament la crisi del Carmel. Molts en voldrien la recepta. Montserrat Tura segueix en l'Executiu quan fa uns dies semblava més fora que dins. Canvia Interior per Justícia. Les presons són un "marrón", però en mans de Tura es poden convertir en un camp d'acció molt fructífer. Marina Geli continua al capdavant de Salut i els metges catalans ja han posat el crit al cel.

Esquerra ha col·locat el seu bicefalisme dins l'executiu català. Carod és el vicepresident -un càrrec creta especialment per a ell, però que és el mateix gairebé que la conselleria en cap-i Puigcercós el conseller de Governació, amb molta feina sobre la taula: nova llei electoral, nova divisió territorial, relacions amb els Ajuntaments... La tercera via, Josep Huguet, es manté al govern amb una superconselleria de nom complicat però carregada de contingut: Indústria, Turisme, Universitats... Carme Capdevila s'encarrega de Benestar i Família, que també ha canviat de nom -despesa amb el canvi del segell del departament- i Joan Manuel Tresserras és el flamant conseller de Cultura i Comunicació. Un independent sempre llueix i més quan és un dels ideòlegs de la formació.

L'altre home fort del govern és Joan Saura, que ara gestionarà Interior. Dormirà menys i es desgastarà més. Una prova de foc pel líder dels ecosocialistes. Francesc Baltasar continua a Medi Ambient i Habitatge però d'Energia només tocarà les energies renovables. Tornem a la quota socialista perquè dins també hi ha la quota maragalliana, amb l'Ernest "Tete" Maragall com a conseller d'Educació. Seguint una tradició no escrita de fa anys, Agricultura recau amb un representant de les comarques lleidatanes, el pallarès Joaquim. Treball -sense Indústria- és per a una dona, Mar Serna.
Ara toca veure com funciona aquest nou govern tripartit. Perdó, d'entesa. Hi ha sis nous consellers, un altre que torna i una que canvia de cartera. La resta continuen. Almenys ja no hi ha l'Estatut pel mig que entorpeixi l'acció de govern. Les àrees de les conselleries han estat redistribuides i s'han canviat noms, però el resultat final és el que importa. Jo, almenys, estic expectant. Altres ja no donen ni els cent dies de gràcia.

diumenge, de novembre 26, 2006

Montilla com a símptoma


La investidura de José Montilla com president de la Generalitat de Catalunya ja és un fet i ara només resta la protocolària presa de posessió. S'ha escrit molt sobre l'arribada d'aquest polític al lloc més alt de responsabilitat política de Catalunya. Poc té a veure Montilla amb els seus predeecessors, Pasqual Maragall i Jordi Pujol. No és nét d'un dels millors poetes catalans de la història ni té l'aureola del qui porta gairebé mig segle en l'eix polític del país. Ha arribat al càrrec sense fer gairebé soroll. No li ha calgut ni aprendre a parlar bé el català. N'ha tingut prou amb saber jugar les seves cartes i aprofitar les "cagades" dels seus rivals.

Montilla ha obtingut la presidència de la Generalitat després de perdre unes eleccions de forma estrepitosa. Els fets objectius són inapel·lables: el PSC ha aconsseguit onze escons menys que CiU, la vencedora dels comicis, i ha perdut cinc representants respecte el 2003. Però el tripartit ha seguit sumant -tot i retrocedir quatre diputats- i, amb una Iniciativa entregada a la causa del govern d'esquerres i una Esquerra que es repel·leix amb CiU com a pols oposats, tot ha estat bufar i fer ampolles reeditar el tripartit, que ara, per cert, ha canviat de nom.

Poc a poc estem descobrint un Montilla amb uns matisos que fins ara costava de detectar i el debat de la seva investidura en va ser un exemple. Va saber respondre molt bé als durs atacs de Mas, Piqué i Rivera -a aquest últim el va deixar en evidència-. El nou president de Catalunya és un d'aquells polítics que han fet carrera dins els aparells dels partits, treballant moltes hores a l'ombra, un estil contraposat al de Maragall i Pujol. Però és que potser pasades dues dècades de la transició ha arribat l'hora d'aquest tipus de polítics. I l'arribada de Montilla a la presidència de la Generalitat n'és l'exemple més evident.

S'han acabat els polítics terriblement carismàtics. Fa poques setmanes moria el 'Guti'. Pujol està retirat, toi i que no para de fer conferències, i Maragall pot acabar en el consell d'administració de l'Airbus. Ja fa anys que van plegant els grans alcaldes de l'inici de la recuperació democràtica i els substitueixen perfils molt diferents. Ens hi hem d'acostumar. Hem de fer un canvi de xip. A José Montilla el vaig conèixer el juny passat durant uan entrevista i em va semblar igual com l'havia vist a la televisió. Tímid, driblador de preguntes compromeses, un home molt normal, que no imposava com ho feia Pujol. Montilla evolucionarà i potser el del final de la legislatura no tindrà res a veure amb el que veiem ara.
Foto: El dia que vaig conèixer Montilla. En la imatge apareixen els periodistes dels diferents mitjans de comunicació que seguien a Montilla durant la campanya de l'Estatut, a més del conseller Sabaté i membres del gabinet de comunicació del PSC. A la dreta de tot (és casualitat), un servidor.

dimarts, de novembre 14, 2006

La batalla de Tarragona (I)

Reconec que és un títol una mica pretensiós però estic convençut que descriu a la perfeció el que se'ns acosta als que vivim la política tarragonina de molt a prop. Ens trobem en les acaballes de l'etapa Nadal, més de 17 anys de govern de CiU amb un lideratge fort i inequívoc d'un animal polític com és l'encara alcalde de Tarragona. Passi el que passi després de les eleccions del maig vinent, governi Aregio o governi Ballesteros -els he ordenat alfabeticament- la ciutat afrontarà un nou cicle.

Convergència i Unió destinarà moltes energies al seu gran bastió municipal, la ciutat més gran on governa. L'altra gran objectiu serà la conquesta de Barcelona, però a Tarragona hi téuna aventage respecte la capital catalana: que fa anys que manen. I una gran desaventatge: el candidat és nou. Joan Aregio té fama de bon gestor i d'hàbil negociador, de guanyar molts adeptes a la distància curta, però li manca el "salero" de Nadal, que li permet recaptar molts vots als barris de Ponent, el carisma que dóna ostentar l'alcaldia. La presidència de la Diputació passa molt desapercebuda a les grans ciutats, ja que el pes d'aquest organisme es nota als municipis petits i Aregio haurà de submergir-se a les diferents Tarragones.

El rival d'Aregio serà Josep Fèlix Ballesteros. Ja va ser cap de llista el 2003 i ja des del 1983 fins el 1999 havia estat regidor, sempre però escuder de Recasens i Burgasé. Està en canpanya des de l'endemà de les darreres municipals. S'ha patejat barris, passejat recollint farigola, donat sang, subhastat obres s'art, dormit a casa de ciutadans, però el seu gran examen serà el proper mes de maig. Ballesteros cau simpàtic, escolta i promet que quan el PSC mani moltes coses canviaran però costa encara veure'l com alcalde.

El Partit Popular defensarà el paper de tercera força política i buscarà recuperar el cinquè regidor. Francesc Ricomà encara no ha dit que repetirà com a cap de llista, però la direcció del partit a Catalunya té clar que és la millor opció. Després de les eleccions al Parlament el PP de Tarragona ha volgut marcar el territori amenaçant amb trencar el pacte amb CiU que dura des del 1999 i que els permet "tocar poder" en una de les principals ciutats catalanes. Diuen que se senten humiliats i menyspreats pel seu soci de govern. És una crisi real o és un foc d'encenalls? Crec que el PP necessita mantenir-se el govern i CiU no acabar el mandat amb minoria.

Esquerra i Iniciativa són les altres dues protagonistes de la història -amb permís Ciutadans de Catalunya i alguna altra candidatura independent de darrera hora- i els seus regidors poden ser decisius per la formació del govern. Sergi de los Ríos és molt diferent al seu antecessor, Xavier Almagro, i l'oposició tranquila dels darrers mesos pot donar fruits. El seu sostre electoral encarà està lluny i el tercer i fins i tot el quart regidor no són una utopia. Iniciativa té una papereta més complicada, ja que Dolors Comas, candidata les tres darreres convocatòries electorals, tenia un carisma innegable que Lluís Balart no posseeix. L'impuls dels ecosocialistes a nivell català pot ajudar a mantenir els dos regidors actuals.

divendres, de novembre 10, 2006

Una trilogia imprescindible


Deixarem que els tres integrants del nou govern català s'acabin de posar d'acord en els "serrells" que queden per tancar i que la mala llet -més que comprensible- que hi ha a Convergència i Unió i alguns sectors propers a Esquerra vagi reduint-se. En quinze dies tindrem el Parlament constituït, Montilla investit i el govern constituït. Us recomanaria que aquests dies aprofiteu per llegir o rellegir la trilogia de Ferran Torrent que va començar amb Societat limitada, va continuar amb Espècies protegides i ha acabat fa unes setmanes amb Judici final.

Jo vaig acabar de llegir el darrer llibre de la trilogia no fa mases dies i em va quedar un molt bon regust de boca. Pels que encara veuen en la política grans dosis de noblesa la darrera obra de Torrent és ideal per acabar amb imatges distorsionades o antiquades. L'acord d'Esquerra per reeditar el tripartit amb un polític d'aura clarament espanyolista al capdavant és un joc de nens al costat dels ficticis moviments dels nacionalistes valencians en la política d'aquest país. En aquests llibres no només trobareu política, sinó també una aproximació al món del futbol i a les ambicions misèries humanes, que acaben movent el món. L'escriptor de Sedaví ha evolucionat molt des de No emprenyeu el comissari i cal fer una parada i fonda a Gràcies per la propina, passant abans per les novel·les protagonitzades per Héctor Barrera i Toni Butxana. Aquest darrer torna a fer de detectiu a Judici final.

El darrer llibre que he acabat és un altre, En el nombre del cerdo, de Pablo Tusset. Em va agradar molt la primera novela d'aquest autor, Lo mejor que le puede pasar a un cruasán, que vaig llegir en aquell trascendental agost de 2002 i tenia moltes esperances en aquesta nova obra. L'he trobat original, amb uns girs de la trama molt ben trobats i un final d'aquells que et deixa pensant durant uns minuts i repassant les 400 i escaig pàgines anteriors. El retrat que fa d'un poble aïllat a la muntanya com és el fictici San Juan de Horlá és genial i va aconseguir traslladar-m'hi i viure les aventures del protagonista com a pròpies. Són aquells moments irrepetibles que t'ofereix la lectura i em sap greu que molts s'ho perdin.

dimarts, de novembre 07, 2006

Una nova llei electoral

El que està passant des que diumenge Esquerra Republicana va decidir fer president de la Generalitat el socialista José Montilla tot i tenir onze escons menys que el convergent Artur Mas només confirma que Catalunya necessita una llei electoral pròpia. Aquest era un dels objectius del primer govern tripartit que no es va poder complir, no sé si a causa de l'avançament electoral o per manca de voluntat d'entesa entre els partits polítics catalans. O les dues coses.

En les primeres eleccions al Parlament, el 1980, es va aplicar la mateixa llei que a l'Estat i en les convocatòries següents amb les victòries de Jordi Pujol per majoria absoluta l'encàrrec d'una nova llei electoral pròpia per al nostre país va quedar desada al fons del calaix. Des que el 1999 Maragall va guanyar per vots i no per escons, situació que el 2003 es va repetir, aquest tema ha tornat a primera línia, però es resol.

Quina llei electoral necessita Catalunya? Als socialistes i Iniciativa els aniria bé que l'àrea metropolitana tingués més pes en escons, mentre que a Convergència i a Esquerra els afavoriria més que la resta de territori continuï tenint pes. S'ha de trobar el punt mig. Hi ha desenes de models sobre la taula del Departament de Governació. Un sistema mixte majoritari-propocional seria una bona opció. Un diputat per cada comarca o millor, districtes que tinguessin en compte el pes demogràfic -algunes comarques molt poblades es podrien dividir en més d'un districte electoral- i la resta d'escons es podrien escollir a través d'una llista única de tot el país o per províncies -millor vegueries, si algun dia les veiem-.

El president de la Generalitat l'han d'escollir els parlamentaris o directament els ciutadans? Hem de passar d'un sistema parlamentari a un de presidencial o semi-presidencial? Pot un candidat amb poc més d'una quarta part dels vots emesos convertir-se en president -Mas en té poc més d'un de cada tres vots- o hem de buscar una segona volta on els ciutadans escollissin entre els dos caps de llista més votats? Aquest és un segon aspecte de la nova llei electoral catalana a tenir en compte després de les opinions de molts ciutadans que qüestionen la legitimitat que no legalitat del futur president Montilla.

Hem d'obrir una reflexió. I l'han de fer partits i societat. Jo aniria més enllà i obriria el gran meló. Per què les llistes han de ser tancades i bloquejades? Els aparells dels partits polítics són massa forts, eliminant el debat intern i les veus discordants, i afebleixen la democràcia i la converteixen en una partitocràcia. Ciutadans-Partit de la Ciutadania defensa les llistes obertes i és potser l'únic punt en què coincideixo amb aquests personatges. Crec que les llistes obertes seriaen una manera molt efectiva per lluitar contra l'abstenció creixent. Estan disposats els partits a assumir aquest repte o ja els va bé aquesta participació a les eleccions que cada vegada tendeix més a la baixa?

dilluns, de novembre 06, 2006

El dia després

El dilluns 6 de novembre passarà a la història com un dels més intensos d'aquest país. El dia després del sí d'ERC a la reedició del tripartit ha estat ple de reaccions més que per part dels representants polítics dels ciutadans, el poble -no m'agrada el terme societat civil-. Anant més enllà de les previsibles campanyes contra el Tripartit II engegades per CiU, hi ha un sector molt gran de població que està en estat de xoc després de la decisió d'Esquera de fer president Montilla. Militants i votants d'ERC en els quals pesa més el component nacionalista per sobre del progressista estan maleïnt de forma furibunda la decisíó de l'executiva republicana i a l'entorn convergent l'emprenyamenta és majúscula.

Posem-nos a la pell d'Artur Mas. Ha de ser molt dur haver guanyat per segon cop les eleccions al Parlament i encara de forma més clara que el 2003 i quedar com a cap de l'oposició. Artur Mas continua per ara al capdavant de CiU -hi ha qui recorda que Miterrand es va convertir en president de França al tercer intent- però hi ha alguna alternativa a l'actual líder? Dins de CiU s'ha d'obrir un debat sobre les raons que els han deixat en només 48 escons quan les previsions estaven per sobre dels 55.

Anem ara al nou govern tripartit, que ens volen fer-lo anomenar "d'entesa", perquè la seva formació està evolucionant de forma molt ràpida. Jo encara tenia ahir diumenge alguns dubtes sobre que aquest acord arribés a bon port. Ara no en tinc cap. Està dat i beneït. Esquerra ha fet una aposta estratègica per mantenir CiU a l'oposició per intentar guanyar terreny a la principal força nacionalista catalana amb l'excusa de no posar en perill la cohesió nacional amb "fronts" de cap mena i seguir deplegant polítiques socials. Aquest dilluns hi ha hagut protestes a la seva seu i els mitjans de comunicació van plens de missatges en contra del nou tripartit i en especial de la decisió d'ERC.

José Montilla serà el proper president de la Generalitat. Carisma en té poc. Diuen que el càrrec et dóna un plus de carisma. De Truman ningú en donava un duro (o centau) i va acabar tirant la bomba atòmica. Veurem com es desenvolupa Montilla en la presidència de la Generalitat. Maragall era un "outsider" del PSC, però Montilla controla l'aparell de Nicaragua i tindrà el partit cohesionat al seu darrera, però amb Ciutadans intentant esgarrapar-li més vots amb l'argument que governa amb independentistes que oprimeixen els que parlen en castellà. Iniciativa suma Interior a les seves competències. Tinc ganes de veure Joan Saura fent de Montserrat Tura! Una cosa és ser conseller de Relacions Institucionals i Participació i l'altra manar els Mossos d'Esquadra.

Ens queda saber la composició completa i definitiva del Tripartit II. Sabem el president i que només hi haurà un vicepresident, Carod-Rovira. Saura guanya Interior i també continua Baltasar. Puigcercós assumeix Governació i Bargalló -tot i que hi ha altres alternatives- apunta a Cultura. Carme Porta i Jordi Portabella podrien ser els altres consellers republicans. I els consellers socialistes? Continuaran Castells, Nadal i possiblement Geli. Que en faran de la Tura, que es queda sense Interior? A Justícia? El secretari general de l'UGT, Josep Maria Ávarez sona molt fort per a Indústria. A veure com acaba tot.

Tripartit, segon plat

La veritat és que aquest bloc no serviria massa per seguir la campanya electoral. He penjat un parell d'articles i el darrer datava del 21 d'octubre. Al Més Tarragona he publicat un parell d'articles -els dos primers dilluns de campanya-. Aquesta cursa electoral l'he seguit més a prop que mai des de la meva posició de director d'un diari gratuït que distribueix 15.500 expemplars en una ciutat com Tarragona. Ha estat cansada, al final una mica agobiant pels nervis existents a les diferents formacions, i aquest diumenge he arribat després de tres dies pel Pirineu escoltant aCatalunya Informació la decisió d'Esquerra d'optar pel Tripartit II i refusar l'oferta de pacte de CiU.
No entraré a explicar la meva posició personal com a votant l'1 de novembre. Estic sorprès per la rapidesa com s'han precipitat els esdeveniments -avui a la nit en parlava amb un veterà militant d'ERC de Torredembarra- i coincidíem en què alguns peça no acaba d'encaixar. Les eleccions van ser dimecres passat, no cal arribar a la vigília de la sessió d'investidura sense un acord tancat, però hi ha un terme mig: tota aquesta setmana podia estar dedicada a la negociació a diverses bandes. Tan clar ho tenen Esquerra i el PSC? Iniciativa ho havia deixat molt clar, però ERC havia desenterrat l'equidistància. Per això tanta feina? I els socialistes estan disposats a tornar a tenir "los independestistas de Roviretxe" al Govern català amb tot el que comporta a nivell estatal?
I CiU? Aquest diumenge sembla que estiguin en estat de xoc. Si les negociacions arriben a bon port i els serrells del Tripartit II es tanquen el panorama és decebedor pels convergents. Artur Mas -de que li va servir anar a Madrid a parlar amb Zapatero- dubto que pugui optar per tercer cop a la presidència de la Generalitat i no es pot descartar la retirada de la política activa del guanyador de les dues darreres eleccions al Parlament. Qui serà el successor? Duran? Lluites intestines a la federació? Uffff
Com serà el Tripartit II? Sembla que no hi haurà conselleria primera. Sí dues vicepresidències, una pel Carod i una altra pel Saura. Una macroconselleria pel Puigcercós i Bargalló recol·locat a Cultura i la Simó o alguna altra dirigent republicana també al Govern. També estarà Miralles (EUiA) al nou executiu? Em sembla que estic fent massa política-ficció. Com en tants fitxatges de futbolistes que han acabat en no res per cupla d'uns serrells de la negociació, qui diu que amb el Tripartit II no pugui passar el mateix? Jo encara no donaria Montilla com a proper president de la Generalitat, tot i que té molts números per ser-ho. Però no tots.

Tots són polítics

Torredembarra va viure el 2003 una eclosió de formacions polítiques independents -enteses com a candidatures que no depenen de partits amb representació parlamentària- que es van presentar a les eleccions i van obtenir regidors al plenari. En aquests tres anys i mig hem vist com uns pactaven amb uns, els altres amb els altres i altres amb tots. Són peces que es poden encaixar en llocs diferents. Falta poc més de mig any pels comicis municipals i estem en plena efervescència política per acabar de lligar noves candidatures amb un protagonisme important d'aquests grups.

En tenim una que és l'Agrupació Democràtica Torrenca (ADT), que es va presentar el juliol en olor de multituts, va quedar adormida un parell de mesos llargs i va reaparèixer aquest octubre amb un nou número del seu butlletí. Amb una portada impactant -la reproducció de part del cos humà- continuent venent el missatge de que són "una cosa diferent", la veu dels que fins ara no tenen veu. I una idea que repeteixen molt és que no són polítics. Ho sento, però no hi estic d'acord. Des del primer moment que es postulen per presentar-se a unes eleccions ja són polítics. I ho són per una raó molt simple: fan política. Aquesta paraula s'ha devaluat molt els darrers anys i potser per això volen esquivar el que no és obvi.

A dins de l'ADT veiem un conglomerat de gent diversa, amb membres de candidatures del 2003 de l'Agrupació Democràtica Municipal o de Vilatans Units per Torredembarra i persones que fins ara no s'havien definir políticament. El futur del VUT continua a l'aire. La possibilitat que agafa més cos és el retorn a la casa mare, d'allà on van sortir, i que Octavi Solé ocupi un lloc destacat a la llista de CiU. Les ferides es poden haver tancat. Haurem d'esperar uns mesos. També el futur de Maria Dolors Toda i Joan Carles Crespo està a l'aire. Tots dos van deixar l'ADMC i ara són regidors del grup mixt. Hi ha més d'un que diu que Toda serà la cap de llista de l'ADT. Crec que seria molt negatiu per aquesta formació ja que perdria aquesta aureola de novetat.

L'altre grup independent, el de tota la vida, el GIT, continua amb un hermetisme absolut sobre qui serà el seu cap de llista. Continaurà sent Celestí Salort, que buscaria un récord en la democràcia municipal catalana -32 anys com a regidor-, o cedirà el lloc a Santiago Ardèvol, que el podríem considerar un dels regidors revelació de l'actual mandat. Només ho sap una persona.

Esquerra Republicana ha presentat oficialment el seu cap de llista, Gerard Ciuró, apadrinat pel seu antecessor i exconseller primer. Després del fort debat intern els republicans tanquen files entorn el nou alcaldable, que no és un desconegut per la ciutadania tot i que ha de pujar els índexs de coneixença. Una cosa ha deixat clara l'alcaldable republicà: vol incorporar independents a la seva llista. A ERC li ha anat bé sempre incloure a la candidatura persones que no tenen "carnet" per ampliar el seu sostre electoral. CiU continua promocionant el seu cap de llista, Daniel Massagué, amb el diari 'El Mònic' com a gran plataforma. El veiem a tot arreu. Ara li queden sis mesos per acabar de presentar-se com un candidat que torni CiU al lloc preeminent de la política torrenca que ha ocupat durant molts anys.

La missió és molt complicada, ja que el candidat socialista, Manuel Jiménez, rendibilitzarà -veurem en quin grau- l'alcaldia exercida durant més de dos anys. El 2007 pot marcar el canvi de cicle en la política torrenca. El PP prepara el relleu en el primer lloc de la llista per després dels comicis al Parlament i Lluís Suñé tornarà a liderar el projecte de l'Altenativa Baix Gaià, que aquesta vegada ja no podrà disposar del plus de novetat i una certa aura independent després de consolidar-se com un dels "barons" d'Iniciativa al Camp de Tarragona. Tots aquests de què he parlat en aquest article són polítics, no professionals, però polítics i si algun grup de persones, seguint la tradició torrenca, s'anima a fer una nova candidatura independent també esdevindran polítics.
Publicat al Diari de la Torre en el número d'octubre