Aquest dimecres 9 de desembre s'ha publicat el primer número de la l'ARA Camp de Tarragona, un suplement que almenys un cop al més trobareu a les pàgines centrals d'aquest diari que va néixer ja fa més de cinc anys. Durant setmanes hem estat treballant perquè aquest nou producte informatiu veiés la llum i, un cop ha arribat als quioscs i als ordinadors, tauletes i smartphones, he experimentat una satisfacció sincera i coneguda. Ara toca preparar el segon número per a consolidar un projecte que tot just ha començat a donar les primeres passes.
Comparteixo l'article que hi he publicat per presentar l'ARA Camp de Tarragona als lectors i lectores.
Aquí podeu llegir i comentar reflexions, pensaments, crítiques que de tant en tant vaig penjant. Política, comunicació, llibres... i de la vida en general. Més o menys el que els qui en saben diuen que no ha de ser un blog
dimecres, de desembre 09, 2015
dimecres, de novembre 25, 2015
Josep Rovira, l’altre olímpic torrenc
L’atletisme torrenc ha tingut ja dos representants en els
Jocs Olímpics del segle XXI: Yousef El-Nasri a Sydney 2000 i Berta Castells a
Atenes 2004, Beijing 2008 i Londres 2012. Però una anys abans, a Barcelona
1992, Torredembarra també va estar present a les pistes de l’Estadi Olímpic
Lluís Companys. En Josep Rovira va ser un del centenar de jutges d’atletisme
catalans que van prendre part en aquella cita històrica del nostre país.
En Josep Rovira Cabré, conegut com Pepito pels seus amics, va
néixer a Coma-ruga el 1943 i als setze anys va venir a viure a Torredembarra, a
Babilònia, en una època on encara no havia engegat el boom de la construcció i en
aquesta zona de la Torre tot eren sínies. Allí mateix va treballar-hi durant
molts anys, a la fàbrica de la Pirelli. Ha estat, però, al món de l’atletisme
al qual hi ha dedicat moltes, moltíssimes hores. Va ser al futbol, l’única
secció que tenia a començaments dels setanta la Unió Deportiva Torredembarra
(UDT) , la seva primera presa de contacte amb l’esport torrenc, com a delegat
de l’equip juvenil.
A l’atletisme hi va arribar uns anys més tard de la mà del
seu fill, l’Àngel, que va començar a competir en la incipient secció
d’atletisme de la UDT. En Josep s’hi va començar a implicar, portant el seu
fill i altres joves atletes a competir i també entrant a la junta directiva. Al
cap d’un temps li va sorgir l’oportunitat de fer un curs de jutge a Barcelona i
es va treure la llicència. Era l’any 1982. Va començar a fer de jutge en tota
mena de competicions, fins que deu anys després, es va convertir en un dels deu
tarragonins que va formar part de l’equip de jutges dels Jocs Olímpics de
Barcelona.
En la cita olímpica barcelonina, en Josep va fer de jutge en
la competició de salts de llargada i la marxa atlètica. Recorda una ciutat
abocada amb els Jocs. L’acreditació que portava penjada del coll li permetia
pujar als transports públics de forma gratuïta, però també incitava a l’hospitalitat
del barcelonins i barcelonines. No era estrany que el convidessin a pujar al
cotxe i portar-lo on calgués. El va impressionar molt el desplegament
impressionant de seguretat, que ell compara, entre rialles, amb la sèrie
televisiva Los hombres de Harrelson.
Els controls eren molt exhaustius i els policies estaven a tot arreu, fins i
tot camuflats com a jutges. No era per menys. Recorda el cas d’una atleta
marroquina que patia amenaces d’integristes islàmiques per córrer amb pantalons
curts.
Els jutges estaven allotjats en un edifici a la Vila
Olímpica i en Josep confirma que en els mòduls dels atletes hi va haver de tot
menys un “excés de concentració” de cara a les competicions. Els jutges es
“portaven” millor. La seva experiència olímpica no va acabar amb aquella
cerimònia de clausura amb Los Manolos
i Peret, sinó que el setembre va
formar part de l’equip de jutges dels Jocs Paralímpics. Allí va conèixer un
esperit de superació enorme i una gran competitivitat entre els atletes
paralímpics. En total, va passar gairebé un mes a la capital catalana vivint
uns dies que recorda com un regal i una experiència irrepetible.
Després de Barcelona 1992, va seguir fent de jutge i va
adquirir responsabilitats a nivell territorial i en la Direcció General
d’Esports de la Generalitat. Va ser president durant quatre anys de la
Federació de Jutges Àrbitres de Tarragona.
També va ocupar el càrrec de secretari tècnic de la secció d’atletisme
de la UDT i durant més d’una dècada en va ser el delegat. El 2012, després de
complir els 70 anys va passar a tenir el títol de jutge honorífic, que comporta
no pagar la quota anual i poder arbitrar només proves escolars.
En Josep destaca la gran quantitat d’atletes internacionals
que han sortit de la Unió Deportiva Torredembarra, un camí que va obrir la
Maite Montaña i que ha continuat amb olímpics com Yousef El-Nasri i Berta
Castells, arribant fins a l’actualitat amb joves amb una altíssima projecció,
com és el cas de l’Aaron Sola. Un cop despunten, els esportistes torrencs
passen a l’Agrupació Atlètica Catalunya, club amb el qual l’UDT hi té un acord.
Per a en Josep, més conegut com a Papi en la secció, la clau principal
d’aquests resultats són els entrenadors i en destaca especialment els germans
José Luis i Jesús Velasco.
Els joves atletes torrencs segueixen normalment una
trajectòria semblant. Coneixen l’atletisme a través de la promoció a les
escoles i els Jocs Escolars amb nou o deu anys. Fins al voltant dels catorze
anys no s’encaminen cap a una disciplina concreta i dos o tres anys després és
quan decideixen si el món de l’atletisme els agrada de veritat i estan disposat
als sacrificis que comporta o deixen la competició. En el primer cas, arriba el
moment de fer el salt a un club més gran i, si la progressió continua, arriben
títols i rècords més importants i potser la possibilitat d’anar a uns Jocs
Olímpics.
Actualment en Josep Rovira ja ha passat a un segon pla en
l’atletisme torrenc, després de més de tres dècades molt intenses de treball i
molta responsabilitat. Ara segueix l’activitat dels atletes de la nostra vila
per internet i continua vibrant amb els resultats que aconsegueixen campionat
rere campionat.
dimarts, de novembre 03, 2015
Escacs i procés
Ha esdevingut un recurs molt fàcil entre analistes i
tertulians que corren per diferents mitjans de comunicació comparar el procés
sobiranista de Catalunya amb una partida d’escacs. Els qui fan aquest símil en
saben sovint ben poc d’aquest joc-ciència. Fins i tot pot ser que no sàpiguen
com es mouen les peces. Però queda bé establir aquest tipus de comparacions i
no només en la política catalana, sinó també en l’espanyola o en alguns
episodis de la geopolítica mundial. Personalment, des dels meus limitats
coneixements del joc de les 64 caselles, crec que el que estem vivint a
Catalunya els darrers anys té bastants paral·lelismes amb una partida d’escacs.
Primer de tot, podem identificar dos bàndols clarament
diferenciats, situats a cada banda del tauler. Estem davant d’una partida molt
llarga, que recorda aquells mítics enfrontaments entre Karpov i Kasparov a
mitjans dels anys vuitanta, i, per molt que alguns dels integrants dels dos
bàndols facin esforços per accelerar la partida, la batalla va per llarg, cap a
una guerra des desgast. Veiem també típiques jugades dels escacs. Hi ha qui
s’enroca. Hi ha qui intenta fer combinacions de peces que acaben sortint bé o
malament. Hi han amenaces, descobertes, peons que avancen, peces que
desapareixen del tauler, altres que guanyen més pes en el tauler... Molta
estratègia i també moviments tàctics que sorprenen a l’adversari.
I també errors. I un dels errors que es poden detectar és a
l’hora d’identificar les diferents peces de cada color. Des del bàndol
unionista, la gran majoria estan convençuts que el rei en l’exèrcit rival és
Artur Mas. Si fan escac mat a Mas, guanyaran la partida. Aquesta és
l’estratègia i tots els moviments tàctics van cap allí. I s’equivoquen. Mas és
la dama! És la peça més valuosa, amb molta capacitat de lideratge, habilitat
política i projecció internacional. Però algunes vegades, per a guanyar, s’ha
de sacrificar la dama i imposar-se en la partida amb les torres, els alfils i
qui sap si coronant un peó. Una de les grans incògnites d’aquesta partida, que
ja té com a tauler tot l’Estat espanyol i aviat podria ampliar-se a Europa, és
si caldrà sacrificar la dama del bàndol independentista i sobretot, si s’escau,
quin ha de ser el moment just. Una mala jugada podria ser fatal i posar en escac
el veritable rei, que és la majoria sobiranista actual en la societat catalana.
Cal planificar molt bé els propers moviments i calcular la reacció de
l’adversari. En dependrà el resultat final de la partida.
Article publicat al setmanari Notícies TGN
dimecres, d’octubre 28, 2015
Oriol Pijoan, el jardiner que fa cervesa
L’Oriol Pijuan va començar a fer cervesa amb un kit per a
produir 25 litres que va comprar per internet i menys d’una dècada després
produeix milers d’ampolles a l’any i està al capdavant d’una de les fires de
cervesa artesana de referència a nivell de Catalunya. Però l’Oriol és guanya
les garrofes fent jardiner. La producció de cervesa no li genera gairebé
beneficis. El que guanya ho reinverteix. Però viu amb passió l’elaboració i la
promoció de l’Estraperlo, una cervesa molt lligada a Torredembarra.
Després de fer primer de BUP al recent estrenat IES
Torredembarra, l’Oriol Pijuan Santacana va continuar els seus estudis a Camp
Joliu. Aquest centre educatiu situat a l’Arboç estrenava a començament dels
noranta un nou sistema docent que combinava quinze dies intern i quinze dies
treballant en una empresa. L’escola buscava potenciar la formació en unes comarques
penedesenques abocades a la viticultura i l’enologia, però també atreia alumnes
d’altres zones. La primera empresa on va fer pràctiques l’Oriol va ser a Cal
Ratxet, dedicada al cultiu d’horta i planter a Torredembarra des de fa unes quantes
generacions. Al tercer curs, va escollir tirar cap a la branca de la
jardineria.
I ja fa gairebé dues dècades que fa de jardiner, dissenyant
espais i parcs. L’Oriol va començar a treballar en un viver dedicat a la planta
ornamental a Bellvei, però ben aviat va començar a treballar pel seu compte. I
va seguir formant-se, en administració
financera i màrqueting. També ha cursat un postgrau sobre espais verds.
Mai ha deixat de formar-se. Parlar amb ell de jardineria et permet aprendre
molt. Gaudeix explicant que s’ha de tenir en compte, per exemple, a l’hora de
crear un parc urbà. No és el mateix que estigui situat en un barri ple de
parelles joves amb nens que en un amb molta població jubilada. O el valor
afegit que dóna tenir-hi arbres amb molta fulla, que retenen la pols i, per
tant, la contaminació.
Al món de la cervesa hi va arribar jugant. Amb en Roger
Núñez van adquirir per internet un kit de 25 litres per produir aquesta beguda.
Van començar a fer proves, es van engrescar i va néixer l’Estraperlo, un nom
que evoca el passat contrabandista de Torredembarra, amb una etiqueta molt
torrenca, amb el Roquer com a gran
protagonista. Les primeres produccions les van fer a una planta de cervesa
artesana a l’Hospitalet de Llobregat, fins que l’octubre de 2010 van invertir
en maquinària pròpia i van instal·lar un centre propi de producció en uns
baixos al carrer Baix de Sant Pere. Curiosament, en el primer pis de la finca,
uns anys abans assajaven els Ni folla,
un grup de música del qual l’Oriol en formava part, “fent veure que tocava el
saxo”, com recorda ell rient.
La presentació en societat de l’Estraperlo va ser el juliol
de 2008 en ple casc antic de la Torre, entre Cal Serafí i l’Església de Sant
Pere Apòstol. Ho van fer acompanyats d’una big band i enmig de la Festa Major del
Quadre. En aquella època, a Catalunya només existien una quinzena de productors
de cervesa artesana. Actualment en trobem deu vegades més i el fenomen s’ha
escampat per la Península Ibèrica i han sorgit cerveses artesanes a Euskadi,
Madrid o Sevilla.
Un any després van néixer la Fira de la Cervesa Artesana de
Torredembarra, que l’Oriol i el Roger van voler fer a l’octubre per intentar
oferir una activitat que pogués atreure gent a Torredembarra fora d’una
temporada turística cada cop més curta. El risc hi era, però la fira va atraure
gairebé 200 persones i, any rere any s’ha anat consolidant, com un esdeveniment
on la gastronomia, amb la col·laboració dels establiments del cas antic
torrenc, hi té un pes cada cop més important, complementant les conferències i
la música en directe. Ja se n’han celebrat sis edicions -el 2013 no es va realitzar-
i s’ha hagut de limitar a quinze els expositors, tot i la gran demanda, perquè
l’espai de la plaça del Castell és el que és. El públic que assisteix a la Fira
de la Cervesa Artesana és molt heterogeni, amb parelles joves amb nens, grups
d’amics o gent de més edat. A l’Oriol el sorprèn el nivell d’expertesa de cada
cop més assistents, capaços de diferenciar, per exemple, els tipus de llúpol de
cada cervesa que tasten. Fa pocs anys, això era impensable.
La producció de la Cervesa Estraperlo continua sent
limitada, amb coccions periòdiques d’uns 180-200 litres. On es pot trobar
l’Estraperlo? Evidentment en diversos establiments de Torredembarra, però també
en altres locals de poblacions entre Vilafranca i Cambrils. L’Oriol assenyala que
aquesta era l’àrea per on es movien els torrencs a començaments del segle
passat. També se’n pot tastar a Barcelona. L’Estraperlo ha rebut diversos reconeixements
en els seus set anys d’existència, com el primer premi en la darrera Fira de la
Cervesa Artesanal Catalana a l'Arboç, després d’aconseguir el segon lloc un any
abans. En aquest certamen, que ja és un clàssic del calendari de fires
cerveseres, són els mateixos visitants els que escullen la cervesa preferida.
Està clar que l’Estraperlo agrada.
Des de fa un parell anys vola sol en aquesta aventura, després
de la sortida del Roger de l’empresa. L’Oriol es planteja nous projectes per a
l’Estraperlo, que ben aviat anirà desvelant i que reforçaran Torredembarra com
un dels punts importants en el mapa de la cervesa artesana catalana. El que va
començar com un joc ara és una marca reconeguda, amb un prestigi creixent dins
del sector.
dijous, d’octubre 01, 2015
Júlia Ramon, profeta al Baix i l’Alt Gaià
La Júlia Ramon Puig és la darrera de les filles adoptives de
Torredembarra. Fa més de quaranta anys que hi viu, però continua mantenint
llaços molt estrets amb la població que la va veure néixer el 1948, Santa Coloma
de Queralt. No és cap casualitat que l’any 2014 pronunciés el Pregó de la Festa
Major d’aquest municipi de la Baixa Segarra i que, quan l’any anterior va rebre
el títol de filla adoptiva de Torredembarra, l’acompanyessin en l’acte de
reconeixement molts veïns de la vila de la Conca de Barberà, inclòs el seu
alcalde.
És la petita de tres germans, filla d’una infermera i
podòloga, aficionada al teatre, i un torner que feia cadires, tocat pel
catalanisme i les lletres. Per la casa dels Ramon havien passat molts prohoms
catalanistes, intel·lectuals il·lustres, entre els quals el filòleg i gran
ordenador de la llengua catalana, Joan Corominas. Els Ramon tenien botiga, on
hi venien cadires, estris de fusta i més endavant armaris de cuina prefabricats
que s’escampaven amb èxit per l’Espanya del Desarrollismo. La Júlia va estudiar
a les Monges, a les Escoles Nacionals i també Batxillerat. No el va acabar, perquè
volia guanyar diners com les seves amigues i als 16 anys va entrar a treballar
a una empresa dedicada a la incubació d’ous. Uns anys després va anar a
treballar a una fàbrica de gèneres de punt.
Com va anar a parar de Santa Coloma a la Torre? Doncs
acompanyat una amiga que hi festejava i, al cap d’uns mesos, ella va acabar
fent el mateix amb l’Antoni Fusté. El 1972 es va casar i va venir a viure a Torredembarra,
on va començar a treballar al Torrepiel, una botiga que havia acabat d’obrir al
cor del carrer Antoni Roig, Un any després naixia l’Abel i, com ella mateixa
afirma, la vida se li va complicar. Va començar una processó de metge en metge,
sense obtenir un diagnòstic clar sobre que tenia el seu filll. Després va
néixer l’Anna, que era sorda. L’Abel i l’Anna han anat en diversos centres
especialitzats i també ella ha hagut de destinar -hi moltes hores en el seu
aprenentatge. Les dificultats són molt grans i ha hagut d’anar desenvolupant
diferents estratègies. Aprenent dia a dia.
La Júlia va començar a treballar en una perruqueria, però ho
va deixar per dedicar-se més als seus fills, combinant-ho amb una feina en què
podia organitzar millor el treball, des de casa. Fa 26 anys que es dedica a
vendre joies. I no ho fa tan malament, ja que és de les primeres del rànquing,
cosa que li ha servit per gaudir de premis de l’empresa, inclòs un viatge a Nova
York. Actualment continua treballant en aquesta empresa, tot i que des de
l’inici de la crisi les vendes han baixat sensiblement.
Tenir un fill amb discapacitat era molt més complicat fa
unes dècades, quan els seus eren petits. Hi havia molts pocs recursos públics.
Tot plegat va portar a la creació de l’Associació Matinada l’any 1992, amb el
suport de l’Ajuntament que llavors presidia Santiago Segalà. Els fundadors van
ser vint-i-dos famílies amb fills discapacitats, més alguns socis protectors. D’aquesta
manera, els fills van poder anar al Vendrell, a un centre especialitzat, amb el
transport gratuït gràcies al Consell Comarcal i l’Ajuntament. Des de llavors la
Júlia és presidenta de l’associació Matinada. Explica que en les assembles
generals ja intenta que algú la succeeixi, però no vol entrar ningú. I aprofita
a fer una crida al voluntariat, perquè sempre falten mans per a les diferents
activitats de l’associació. Un gran pas endavant va ser a mitjan dels noranta,
quan es va crear el centre ocupacional i el taller al Polígon Roques Planes amb
una cessió de terrenys municipals a la Fundació Tallers de Catalunya. Uns anys després, l’Onada es va fer càrrec de
la gestió dels centres de treball i ocupacional.
Tornem a l’Abel. És un noi especial. En tots els sentits. Té
un do pel dibuix. El seu sentit de la perspectiva i la seva memòria són
prodigiosos. I ja ha fet diverses exposicions. També ha il·lustrat un llibre, Raïm raïm raïm, una història d’un nen
autista. A través del dibuix l’Abel es comunica. També ha practicat esport i ha
participat als Special Olympics, aconseguint unes quantes medalles. Són molts
moments difícils però també moltes satisfaccions els que li ha donat l’Abel a
la seva mare.
La història i la arqueologia són les aficions de la Júlia.
Li ve de família. Concretament del pare, Roman Ramon, un gran aficionat a la
història local i que va rebre el títol d’Arxivador perpetu de l’Associació
Arqueològica de la Vila de Santa Coloma de Queralt. La mare era actriu de
teatre aficionat. El catalanisme també l’havia respirat a casa des de ben
petita, amb reunions en plena època franquista, amb personatges com Frederic
Marés, Serra Ràfols o el mateix Joan
Corominas, a través de l’associació arqueològica.
La Júlia, com hem dit, és filla adoptiva de Torredembarra i
ella ho considera un reconeixement al món del discapacitat. El dia del seu
nomenament va ser una jornada molt especial, amb una sala de plens amb gent
dreta i lla presència de molts amics i familiars. I és que més enllà de La
Matinada, la Júlia també s’ha implicat en altres entitats torrenques, com el
Consell de Sostenibilitat, és voluntària de la Fundació Vicenç Ferrer i de la
Lliga contra el Càncer. És molt coneguda a la seva vila d’adopció. Potser per
això ha rebut ofertes per entrar en política municipal, però sempre les ha
rebutjat i mai ha manifestat els seus colors polítics. Ella vol seguir sent la
Júlia, de la Matinada, la mare de l’Abel, la muller de l’Antoni.
dijous, d’agost 27, 2015
Música per tot Europa, castells arreu de Catalunya
L’Anton Gras Ciuró,conegut per tothom com el Ton Sagal, i la
música són indestriables. Com ho són també la seva figura i el fet casteller a
la Torre i al Camp de Tarragona. Mentre els castells els va mamar de ben petit,
no hi havia massa tradició musical a la seva família. Només recorda un avi que
tocava el violí. Però a aquell nen de Cal Sagal, nascut l’any 1928, li agradava
la música. Als onze anys va començar rebre classes de solfeig del mestre Carles
Ferrari, organista de la Parròquia de Sant Pere Apòstol de Torredembarra. Avançava
molt més ràpid que la resta d’alumnes. Tanta
era la seva fal·lera per la música, que el llibre amb què aprenia solfeig
estava fet malbé per la humitat perquè se l’emportava a la Sínia per repassar
mentre al vespre regaven. Posteriorment va aprendre a tocar la trompeta amb el
vendrellenc Gavaldà i Jaume Miralles, tot
i reconèixer no tenir massa bufera, i el timbal, de forma autodidacta.
Però molts recorden en Sagal de l’Orquestra Savoy, on hi va entrar
amb només 16 anys tocant la bateria i en va esdevenir posteriorment també
trompetista i veu. La bateria la va aprendre a tocar amb el Mètode Chispa,
inventat als anys 40 per un jove músic barceloní, però abans va posar-se les
piles per interpretar ràpid els principals ritmes ballables del moment (valsos,
pasdobles, fox...) Era època de
racionament i restriccions d’electricitat i a l’hivern, com la llum no venia
fins a l’hora de sopar, assajava sota la llum d’una espelma.
Amb la Savoy va tocar per tot Catalunya i l’Aragó, i com a
músic professional va actuar durant més de tres dècades, viatjant no només per
tota la Península, sinó també per Suïssa, Alemanya, Dinamarca, Suècia... Fins i
tot va creuar l’estret per tocar a un cabaret de Tànger i a Casablanca. En la
primera població va viure la independència del Marroc de l’Estat Espanyol i en
la segona va actuar al mateix local on és va rodar la mítica pel·lícula
protagonitzada per Humphrey Bogart i Ingrid Bergman. I recorda amb un somriure
que va poder tocar -no interpretar, perquè no dominava aquest instrument- el
piano del Sam. Les gires arreu s’acumulaven. En un actuació podia cantar fins a
setanta o vuitanta cançons diferents i quan la memòria -tot i tenir-ne molta-
no hi arribava, ho feia la improvisació. Un dia un company d’orquestra va
comptar els ballables que havia cantat: 105!
Mai es va allunyar molt temps de la Torre. Va ser membre i
president del cor La Veu del Poble, que mantenia viva la tradició de les
caramelles. Els més veterans recorden encara el trio musical que va formar amb
el seu cosí Anton Martí i Joan Miracle per actuar al Xiringuito. Va ser una
idea que va importar de les seves gires. I va funcionar amb molt èxit durant
una vintena d’estius, mentre que a l’hivern continuava voltant per mitja
Europa. De pagès mai en va deixar de fer a la finca de la família, tot i que el
fet de ser músic professional limitava la seva dedicació.
Parlar d’en Ton Sagal és fer-ho dels Nois de la Torre. Ell
va ser un dels fundadors de la colla el 1975 i més endavant va ocupar el càrrec
de president. També ostenta el títol de Cap de colla d’honor. L’afició pels castells li ve de família. El
seu avi patern estava molt implicat amb les colles vallenques a finals del
segle XIX i, a través del seu pare i el seu oncle, la passió castellera va
arribar al Ton. Ell era un fix a les places castelleres durant els anys 40 i 50
i coneixia als principals caps de colla del món casteller del moment. A ningú
li ha d’estranyar que el Ton Sagal fos un element bàsic en la fundació dels
Nois de la Torre a meitat dels setanta. Com a crossa i baix participava en les construccions de la colla de la camisa
blau cel, però també va ser l’impulsor del grup de gralles de la colla, amb ell
al timbal, aprenent de forma autodidacta l’inconfusible toc de castell. Així
van poder deixar de llogar el grup de grallers que els acompanyava en els
primers anys d’existència.
I si sabia tocar el timbal perquè no en podia ensenyar? Per
casa seva van passar diversos aprenents, com en Siscu Aguilera -el primer amb
només quatre anys- o en Jordi Rovira. El timbal no és instrument fàcil. Perquè no
els ballés quan el tocaven caminant calia entrenament i ho feien al pati que té
darrera de casa seva, al carrer Freginal.
Però els seus consells no eren només pels timbalers,sinó que els
grallers agraïen les seves observacions i opinions. Fins el 1992 l’Anton va
tocar el timbal de manera continuada.
Amb la política mai ha volgut tenir-hi relació. Havia
conegut que era l’exili en el seu pare i ell havia patit el fet de ser fill de
republicans. Molts cops li van proposar anar a llistes electorals i només ho va
acceptar en les eleccions municipals de 2015, quan en Lluís Suñé li va proposar
tancar la candidatura de l’Alternativa Baix Gaià. Va acceptar ràpid. En Lluís
l’havia ajudat en un problema que va tenir i va considerar que era el moment de
fer-ho. I és que en Ton és així,
agraït.
L’any 2007 la Coordinadora de Grallers i Timbalers va homenatjar-lo
en el 14è Dia del Graller, a Vilafranca. D’aquella emotiva jornada en guarda un
llibre farcit de signatures i bones paraules de grallers de tot Catalunya i
dels seus alumnes i imatges de la seva trajectòria en el món casteller i de la
cultura popular. L’any 2010 va ser el
seu poble qui el va homenatjar quan l’Ajuntament el va nomenar Fill Predilecte
de la vila de Torredembarra. Un homenatge més que merescut.
dimecres, de juliol 29, 2015
Remei Hurtado: recollint després de sembrar
Està vivint un any 2015 ple de reconeixements. L’abril va
convertir-se em la tercera Torrenca de
l’any i aquest mes de juny ha estat la pregonera de la Festa Major de Sant
Joan de Baix a Mar, el barri que la va veure néixer el 1949. La Maria Remei Hurtado
Mercadé està molt satisfeta d’aquests reconeixements i els considera un premi a
tota una vida en què ha fet moltes coses de forma desinteressada, traient hores
al son per compaginar-ho amb la feina i la criança dels fills. El títol de Torrenca de l’any és una culminació d’aquesta
trajectòria vital, una fita que agraeix sobretot als seus fills i a la intensa
campanya que van portar a terme en la votació popular que li va permetre
superar en la final a tot un campió mundial, com el pilot de bike-trial Àngel
Batlle, i a un metge tan estimat per molts torrencs i torrenques, el doctor Carles
Miracle.
Nascuda a Baix a Marc, als quinze anys va anar a viure a
Babilònia. Va estudiar Teneduria de llibres -el que ara és administrativa- i
francès a Tarragona. El 1964 va començar a treballar a la notaria de
Torredembarra, a les ordres d’en Manuel Crehuet, que compaginava escriptures i
testaments amb el teatre, una passió que
va encomanar a la Remei. Ella va representar fins a una desena d’obres amb el
Grup d’aficionats a l’Art, que havia fundat Crehuet. La primera va ser Tres angelets a la cuina. Crehuet la va
marcar força en uns anys en els quals un encara s’està formant i, per això, en
el pregó de la Festa Major de Baix a Mar va recordar la seva figura. En Manuel
va ser qui va refer el text del Ball de Sant Joan i en va impulsar la seva
tercera representació a la Torre, després de la de 1924 i la de 1940. I també algun
intent fallit al llarg de més de mig segle. El Ball de Sant Joan es va tornar a
representar els anys 1996 i 1997 a l’envelat de Cal Bofill. Precisament la
Remei interpretava un dels papers principals, el d’Herodies, en un muntatge en
què es va implicar tot el barri marítim torrenc. Crehuet va dirigir el muntatge
ja malalt i no va poder l’estrena. Va morir una setmana abans.
A la notaria de Torredembarra, la Remei hi va treballar-hi vint-i-set
anys, començant com a auxiliar i acabant d’oficial primera. Allí va viure el boom de la construcció al municipi, que
va transformar molts horts i camps d’oliveres i garrofers dels Munts, de Clarà
o de Babilònia en blocs de pisos i xalets. També va viure la decadència de la
pesca Baix a mar i com els fills dels pescadors es posaven a treballar en la
indústria, a la recerca d’un sou fix cada mes. Canviaven les barques per una
feina a Cal Llovet, la SACE, Cal Mercadé, la Pirelli... L’avi de la Remei era
pescador. El seu pare treballava a la SACE.
La cuina també està entre les seves aficions. La Remei és
una de les cuineres del Bull, un plat que reconeix molt laboriós i que no
agrada a tothom. En la darrera Diada del Bull va cuinar una olla amb 350
racions d’aquest plat elaborat amb l’estómac de la tonyina. És una de les
impulsores dels “Canticontes”, que porten a la gent gran de la Residència Pere
Badia en forma de petits contes que escriuen i representen. Temps
viscut és un relat que ha escrit la
Remei i que està basat en les vivències de quan anava a l’Escola de la
Milagrosa, a les Monges, i en què evoca la disciplina i la vergonya pels
càstigs que rebien, com haver de lluir unes orelles de ruc durant una bona
estona davant la mirada de la resta d’alumnes.
La família ha estat bàsica en la vida de la Remei. Ha tingut
quatre fills, separats la gran i el petit per divuit anys i admet que sense
l’ajut del seu marit, en Josep Maria, hauria estat impossible poder dedicar
temps a un llistat d’aficions i a tasques altruistes i desinteressades: el Centre
d’iniciatives i Turisme, El Baúl de la Abuelita, Rally de Sitges,el Pregó del Carnestoltes, la Fira del Mar, el Correllengua, les Rates de Biblioteca… També sense el paper
del seu marit, la seva tirada cap les arts i cap a la creativitat haurien
quedat frenades. Ara els fills han crescut, ja té cinc néts i li encanta fer
d’àvia. Una nova tasca. I molt especial.
La Remei gaudeix amb internet i les xarxes socials. Es va
haver d’introduir en el món dels correus electrònics i l’skype per obligació,
per poder mantenir contacte regular amb el seu fill petit, en Joan, que està a
Escòcia. Recorda els anys 50 i 60, quan molts joves catalans emigraven a altres
països d’Europa i la carta postal era l’única manera de mantenir-hi contacte,
amb la lentitud que portava. Ara, a través de la pantalla de l’ordinador, la
comunicació és instantània. La relació entre la Remei i les noves tecnologies
va més enllà. Des de fa un temps té un blog i actualitza diàriament el seu
compte de Facebook amb imatges i reflexions. Amb cert rubor reconeix que al
blog i a Facebook posa la seva vida al descobert. Una vida que continua
escrivint amb el seu caràcter especial.
divendres, de juny 19, 2015
Joan Morros, la cuina és la seva vida
A en Joan Morros el van
parir en una cuina. Ell mateix afirma esbossant un somriure. La restauració la
porta a les venes. Li ve de família. Nascut el 1965, en Joan Morros Casasús va
créixer enmig de fogons que s’encenien i s’apagaven i cambrers amunt i avall
carregats de plats. Primer volent ajudar amb vuit o nou anys, fent més nosa que
servei, i després convençut que de gran volia ser cuiner. El seu pare preferia
que fes una altra cosa a la vida i en Joan va començar a estudiar enginyeria
industrial. Però al cap d’un any va deixar-ho. La vocació podia més. El seu
pare ho va acceptar, però amb una condició: abans d’estudiar hostaleria havia
de treballar un any en un restaurant sense cobrar, coneixent l’ofici des de
baix, netejant olles i pelant patates.
Dit i fet. Durant un any,
en Joan va treballar al Finisterre, un dels restaurants de més prestigi de la
Barcelona de mitjan anys vuitanta. Després va estudiar tres anys a l’Escola
d’Hostaleria, on li va venir molt bé aquesta experiència d’un any al peu de
canó. Molts processos bàsics ja els dominava i alguns professors i li
encarregaven que supervisés els seus companys de classe mentre feien
pràctiques. El perfeccionament el va fer dos anys a Tolousse. Allí va aprendre la
gestió del negoci de restauració, pastisseria, tota mena de tècniques... Era
una època que França dominava sense
gairebé contestació la cuina mundial, amb l’eclosió de la nouvelle cusine. Potser només el Japó i els països nòrdics
s’acostaven a la cuina del país veí.
Acabada aquesta primera
etapa de formació, va venir una època de tombar pel món, per a treballar i per
seguir aprenent. Mèxic, el Japó, el Nord de França... A Mèxic va anar més enllà
dels tòpics de la cuina d’aquell país, on hi ha, per exemple, cinquanta tipus
diferents salsa de chile. Del Japó també
en va aprendre moltes coses i algunes
les ha incorporat en els seus plats. El van impressionar els mercats, amb la
gran quantitat de varietats de tonyina i de verdures que s’hi poden trobar. I
també el tracte exquisit que reben els cuiners al país nipó. En Joan aposta per
un gran futur de la cuina nipona i avisa que els propers anys se’n parlarà
molt.
Després d’aquesta
experiència internacional, va tornar a l’establiment dels seus pares, el
Restaurant Morros. I al cap d’uns anys el va començar a dirigir. Els primers
anys del seu retorn al restaurant més emblemàtic de la Torre van ser bons, però,
amb l’arribada de la crisi econòmica, tot va anar cap a baix. El Restaurant
Morros era d’un nivell alt, amb una clientela que es va veure molt afectada per
la situació econòmica cada cop més complicada. S’havia acabat l’època que les
empreses no estalviaven en despeses i els àpats van ser un dels primers
capítols que van decidir retallar. O directament algunes empreses van
desaparèixer.
L’ant 2010 tancava el
restaurant Morros, que acumulava més de quaranta anys de brillant trajectòria,
projectant el nom de Torredembarra per tot el país. En Joan explica que el
tancament li va saber més greu pels seus pares que per ell mateix. Va agafar-se
mig any sabàtic i va marxar. Però ha tornat a la Torre. Des de fa dues
temporades treballa dirigint la cuina del Tennis Lounge Bar. Aquest local dels
Munts ha passat de ser un espai per prendre una copa en bona companyia a un
lloc on poder menjar amanides, carpaccios, vaporades i sobretot un bon arròs,
l’especialitat d’en Joan. En la seva ment, però, està la idea d’obrir un nou
negoci a la Torre, més petit que el Restaurant Morros però amb l’objectiu d’aprofitar
la gent que el coneix.
Quins són els referents
d’en Joan a la cuina? Ell va conèixer el Ferran Adrià de la primera etapa, quan
a set o vuit fills de restauradors que preparaven un menú van rebre el l’assessorament
del geni. D’això fa tres dècades, però recorda que en Ferran ja tenia una base
de cuina “tremenda”, però que la seva evolució posterior no li ha agradat. En
Joan s’identifica més amb la cuina de la Carme Ruscalleda o del desaparegut
Santi Santamaria, perquè treballen amb producte de temporada i no amaguen el
que és. Les esferificacions i les deconstruccions no l’acaben de convèncer. També
reconeix que ha gaudit amb la cuina dels germans Roca.
A en Joan li agrada anar
al mercat, veure quin producte hi ha i improvisar, combinant en els seus plats
els productes de temporada. Reivindica la figura dels cuiners als restaurants,
on creu que és el 70% de l’èxit d’un establiment. I un darrer consell: el cafè,
la gran assignatura de molts restaurants, fins i tot dels de molt nivell.
Recorda que el cafè és la majoria dels cops el sabor que s’emporta el client i
pot deixar un mal regust o arrodonir un àpat, un conjunt que s’ha de cuidar de
l’inici al final.
Article publicat al Diari de la Torre
dimarts, de juny 16, 2015
Torredembarra tanca el cercle i ja té un alcalde republicà
El ple de constitució de
l’Ajuntament de Torredembarra d’aquest dissabte ha investit Eduard Rovira com a
nou alcalde de Torredembarra. Rovira és el primer alcalde d’Esquerra
Republicana de Catalunya a la Torre des de la Segona República, gràcies als
vots dels regidors del seu partit i dels representants del Partit Socialista i
Alternativa Baix Gaià, que formaran el nou govern d’aquesta convulsa població
de la costa tarragonina. Molts tenen posada l’esperança que aquest govern
posarà fi a gairebé dues dècades d’inestabilitat política a en el consistori torrenc.
Amb la investidura del
republicà Rovira, Torredembarra tanca el cercle iniciat en la nit de les
eleccions municipals de 1999, quan Esquerra va anar a dormir havent assolit
tres regidors, a punt de negociar un govern de coalició amb els dos
representants socialistes i dos dels independents del GIT per desbancar de
l’alcaldia el convergent Santiago Segalà, molt contestat els darrers anys del
mandat, i situar com a nou alcalde Josep Bargalló. Però la recuperació d’un vot
nul de CiU en el recompte a la junta electoral del Vendrell va donar el sisè
regidor als nacionalistes i va deixar amb dos els republicans. Convergents i
populars van tornar a pactar i Esquerra va quedar a l’oposició momentàniament,
perquè un any després Segalà dimitia i al cap d’uns mesos els republicans
entraven en un govern tripartit amb CiU i PSC i el convergent Miquel Àngel
Lecha com a alcalde.
Torredembarra ha vist des
de llavors alcaldes de diferents colors polítics que s’han succeït sense
completar un mandat sencer, governs de tots tipus, dimissions, mocions de
censura i, com a colofó, la Guàrdia Civil entrant a l’ajuntament i enduent-se
detinguts l’alcalde i diversos regidors. Fins i tot ja es va viure un govern
d’esquerres entre els anys 2004 i 2008, encapçalat pel socialista Manuel
Jiménez i amb la participació del PSC, ERC, ABG i el GIT. El final va ser
bastant lamentable i molts esperen que no es repeteixin els errors que van
acabar amb la dimissió de Jiménez. L’escenari, set anys després, és molt diferent.
Té ben poc a veure.
Però tornem al 1999. Potser
molts ja no recordin qui era aquell tercer regidor d’Esquerra que va durar
només unes hores. Es deia Lluís Suñé. Els republicans l’havien “fitxat” com a
independent després del seu lideratge de la plataforma per la gratuïtat de
l’autopista AP-7. Suñé no va digerir bé l’entrada d’Esquerra al govern l’any
2001 i va marxar, creant Alternativa Baix Gaià, al capdavant de la qual s’ha
mantingut fins ara, esdevenint el regidor més veterà i sent decisiu en
l’elecció d’un alcalde republicà per a Torredembarra. És la quadratura del
cercle polític a Torredembarra després de setze anys marcats per la
inestabilitat endèmica. Estem ara davant d’un canvi de cicle o només serà un
nou capítol en la imprevisible política torrenca? Ho sabrem durant els propers
quatre anys.
Publicat al setmanari Notícies TGN
dimarts, de juny 09, 2015
Cal una segona volta a les eleccions municipals?
Les eleccions locals del
passat 24 de maig han deixat uns plens municipals molt fragmentats en la
majoria d’Ajuntaments catalans, on hi trobem cinc, sis, set i fins i tot alguna
força política més representada. Per sumar majories absolutes fan falta tres o
quatre forces en un gran nombre d’aquests consistoris, amb la més que previsible
inestabilitat que aquesta circumstància produirà durant els propers quatre anys,
a causa dels múltiples interessos i jocs d’equilibris existents. Ens podem
preparar per a un reguitzell de mocions de censura en el transcurs d’aquest
mandat que ara just comença.
La fragmentació i la
governabilitat són termes antagònics en la immensa majoria dels casos i qui
acaba rebent les conseqüències de la ingovernabilitat són els ciutadans en
forma de picabaralles entre grups municipals, paralització de projectes, manca
d’una idea clara de cap a on ha d’anar el municipi. Com podríem evitar aquestes
situacions? El canvi de la llei electoral ad
hoc que volia aprovar a corre-cuita el PP fa uns mesos mitjançant la qual
el cap de la llista de la força més votada seria l’alcalde no sembla una bona
solució. Potser hauríem de mirar cap als
nostres veïns francesos, que fan servir una segona volta per acabar de triar
els seus representants municipals.
Al nostre país ja tenim una segona volta en
l’elecció dels alcaldes, però la protagonitzen els regidors electes amb
aliances que sovint sobten o indignen els votants que els acaben d’escollir.
Combinacions massa cops contra natura per desplaçar de l’alcaldia la força més
votada i bastir pactes entre els “perdedors” per uns i forces amb “objectius
comuns” per altres. Si fóssim a França aquest passat cap de setmana a Tarragona
haurien d’haver escollit alcalde entre el cap de llista del PSC i el de
Ciutadans o a Reus entre el de CiU i el de la CUP.
Us ho imagineu? Que
haurien fet els caps de llista de les altres forces que no han aconseguit
quedar entre els dos primers? Demanar el vot per un o altre o apostar per
l’abstenció? I els electors? Farien cas als líders polítics i acudirien a
l’urna amb una pinça al nas com els francesos d’esquerres en les presidencials
de 2002 quan van haver de triar entre la dreta (Chirac) o l’extrema-dreta (Le
Pen)? Un panorama ben complicat. El que cada cop sembla més clar és que hem de
canviar l’actual sistema electoral i adaptar-lo als nous temps. Com també és més que previsible que aquest
mandat serà llarg i tortuós en molts municipis tarragonins.
Publicat al setmanari NotíciesTGN
dimecres, de maig 27, 2015
Les lliçons de les eleccions a Altafulla
Els resultats de leseleccions municipals a Altafulla haurien de ser analitzats per les localitats
veïnes i no tan veïnes. Mentre a tot arreu els plens municipals s’atomitzen
fins al límit de la governabilitat, Altafulla ha reduït els grups municipals a
la meitat: dels 8 del 2007 als 4 del 2015. Quina és la causa que la localitat
altafullenca vagi a contracorrent en aquestes eleccions? La trobarem analitzant
el paper del govern i l’oposició aquests darrers quatre anys.
Les tres forces polítiques
que han format el govern altafullenc aquest mandat -Alternativa Altafulla, l’EINA
(hereva de SI) i CiU han passat de set a deu regidors. El ple en té onze. Tots
tres han incrementat un regidor. La
ciutadania premia l’estabilitat, el dia a dia d’un govern sense estridències i
que ha sabut vendre els projectes que ha tirat endavant i les fites que ha
aconseguit. Tot això no ha capitalitzat únicament l’alcalde, l’ecosocialista
Fèlix Alonso, sinó que Jordi Molinera i Pere Gomés –al capdavant de l’EINA
i CiU- han augmentat vots i regidors.
L’oposició d’aquests
darrers quatre anys, en canvi, ha estat escombrada del ple. IDEAL i PP han pagat
car haver dimitit de les seves funcions fiscalitzadores del govern durant aquesta
darrera part del mandat. El càstig ha
estat cruel per part dels veïns i veïnes altafullencs aquest 24 de maig, sobretot
amb IDEAL, que ha quedat a dos vots d’obtenir representació i ha perdut els dos
regidors que tenia. El Partit Popular, absent del ple d’Altafulla el darrer any
per la dimissió dels seus dos regidors a mig mandat i la incapacitat de
reemplaçar-los per altres membres de la llista, també s’ha quedat sense
representants municipals.
La novetat és Ciutadans,
que aprofita l’onada a nivell estatal
per entrar amb un regidor al ple altafullenc. En canvi no ho han aconseguit ni
Altafulla si pot-sorgida del Cercle Podem i encapçalada per l’excap de llista
de CiU Joan Albert Spuch- ni la Llista Oberta d’Altafullla -la marca blanca del
PSC liderada per l’incombustible Fonxo Blanch-. Costa molt entrar quan ets
fora.
dilluns, de maig 25, 2015
Les claus del 24-M a Torredembarra
1
1. Esquerra Republicana de Catalunya ha guanyat per
primer cop les eleccions municipals a Torredembarra i ho ha fet amb claredat:
avantatjant amb un regidor i més de 350 vots la segona força. Eduard Rovira,
encapçalant un grup municipal amb quatre membres amb tres cares noves, serà el
successor d’Enric Grangel, com alcalde excepte un gir de guió tan inesperat com
incomprensible, i dirigirà un govern que tot apunta que ser tripartit. Rovira no ha fet massa soroll ni
aquests darrers mesos en el govern ni durant la campanya. I el premi li ha
arribat.2. Ciutadans ha aprofitat la inèrcia a nivell català i espanyol i se situa com la sorprenent segona força del ple torrenc amb tres regidors, que estan, malgrat una sorpresa majúscula, condemnats a l’oposició. El seu cap de llista, Toni Cruz, líder de la Plataforma Antiradar, ha canviat un vaixell que s’ha enfonsat (GIT) a un que navega amb força (Ciutadans).
3. El PSC es queda amb els tres regidors que tenia, però ara com a tercera força i perdent vots. Mirant el panorama general socialista, aquest no és un mal resultat per Jordi Solé i companyia -dues cares noves com són Vale Pino i José Garcia- i més tenint en compte la jugada d’Enric Grangel donant suport a ERC en el darrer tram de campanya.
4. La debacle de CiU és tan espectacular com esperada. De res li ha servit canviar la llista de dalt a baix i exhibir una cara nova en el primer lloc, Anna Magrinyà. Només dos regidors. La llosa de Masagué és molt pesada i l’escissió protagonitzada per Rosa Maria Guasch contribueix a descavalcar els nacionalistes de la seva posició central a la política torrenca des del 1979, quan han estat sempre primera i segona força.
5. Lluís Suñé i l’Alternativa Baix Gaià estan
enttre els grans triomfadors del 24-M a Torredembarra. Tot i la fragmentació
del seu espai electoral, han aguantat els dos regidors amb una llista renovada
excepte en el primer lloc. Ara hauran de decidir si abandonen l’etern esperit
d’oposició i, com diuen des de fa uns mesos, fan un pas endavant i assumeixen responsabilitats de govern.
6. La CUP també ha triomfat a Torredembarra,
aconseguint un regidor que estava molt car per la competència en l’espectre
polític que ocupen. Els cupaires torrecs recullen el fruit d’anys de treball al
carrer i ara podran fer política al ple.
7. El PP s’enfonsa enmig de la tempesta perfecta de
la tendència a nivell estatal i català i la seva presència al govern Masagué a
Torredembarra. Els populars tornen a tenir un únic representant al ple després
de perdre gairebé la meitat dels vots i Núria Gómez està condemnada a quatre
anys d’oposició.
8. Rosa Maria Guasch ha patit més del previst per mantenir-se
al ple, ara davant de la candidatura independent Avui Democràcia. Poc més de 300 vots que la situen també en
una posició força marginal i també com a carn d’oposició.
9. Cinc forces de les tretze que es presenten queden
fora del ple. Compromís amb Torredembarra de Montse Gassull ha obtingut un 4%
dels vots tot i una campanya electoral molt potent, amb autobusos inclosos, i
sembla que enterra la carrera de l’exregidora republicana. El GIT no ha superat
ni la barrera del 4% i també ha pagat la seva presència al govern Masagué. Les
forces que el formaven han passat de 9 a 3 regidors. Un futur complicat i qui
sap si l’extinció li espera a la formació fundada per Celestí Salort.
Iniciativa ha superat els 200 vots però ha quedat molt lluny del 5%. Sumant ABG, CUP i ICV-EUiA es col·locarien com
a primera força. Una dada interessant. Testimonials Recuperem Torredembarra
(121 vots) i Nueva Opción Demócrata (61).
10. La
participació ha pujat respecte el 2011 i això ha fet que el 5% necessari per
entrar en el repartiment de regidors també s’elevés i algunes formacions no hagin
pogut superar el llistó. El ple torrenc queda
finalment amb vuit forces, com fa quatre anys , i només tres grups municipals amb
un sol regidor. La governabilitat no és tan complicada: n’hi ha prou amb tres
socis.
Foto: Pau Ruiz (Baix Gaià Diari)
Foto: Pau Ruiz (Baix Gaià Diari)
dijous, de maig 21, 2015
Àngel Batlle, una vida sobre dues rodes
L’Àngel Batlle ha guanyat
en gairebé tres dècades de carrera desenes de títols i actualment està entre
els millors pilots de bike trial del món. Però no només això: ha situat
Torredembarra en el mapa d’aquest esport, creant un dels clubs de referència de
Catalunya i l’Estat i impulsant un dels millors -sinó el millor- bike park de
l’Estat per practicar aquesta i altres modalitats amb la bicicleta.
Quan comença aquesta passió?
Molt aviat. El pare de l’Àngel havia practicat el trial amb moto com aficionat.
El seu fill veia en Jordi Tarrés per la televisió i ja volia pujar damunt de
dues rodes i superar pedres i obstacles. Nascut el 1984, als quatre anys li van
comprar la bici i uns mesos després ja competia en la categoria promesa. En la
primera cursa va ser segon. Era el primer de desenes de podis. El bike trial ja
l’havia enganxat. L’Àngel va progressar en aquest esport de forma autodidacta,
ajudat pel seu pare. Només va fer un curset amb el campió mundial Ot Pi. A
finals dels vuitanta i inicis dels noranta aquest era un esport jove i no hi
havia parcs artificials com ara per entrenar. Ho havia de fer al roquer, a
Tarragona o a Vespella.
I els títols van començar
a arribar. Amb 8 anys es va proclamar campió estatal de categoria promesa i la
temporada 1994 va debutar al mundial, aconseguint el quart lloc. Des de llavors
cada any ha participat al mundial de bike trial, excepte un parell de
temporades per lesió. Va anar ascendint en les diferents categories -pousin,
benjamí, minime, cadet, júnior- fins arribar a sénior. I la temporada 2010 va
aconseguir el títol mundial en categoria sènior, cosa que li va permetre entrar en la categoria elite, que aplega els 15 millors pilots del món de bike trial, una
mena de Fòrmula 1 de la modalitat. Hi porta cinc temporades i l’any passat va
aconseguir el setè lloc.
Per a ser un bon pilot de
trial no només cal moltes hores d’entrenament i passar pel gimnàs per millorar
la preparació física sinó molta concentració. El títol mundial que va guanyar
l’Àngel el va aconseguir en la darrera zona, després de més de sis hores de
competició, no cometent cap error i esperant que ho fes el rival, com va passar
finalment. L’esclat d’alegria va ser immens. Campió del món. El salt a les
motos se’l va plantejar als dotze o tretze anys, com molts pilots feien a
aquella edat, però el va descartar. A ell li agrada la bici.
La pràctica professional
de l’esport l’ha complementat amb la tasca d’entrenador i també la construcció
a Torredembarra d’un bike park reconegut com el millor de Catalunya. El 1998 l’Àngel
va crear a Torredembarra la primera escola de Catalunya per preparar millor la
canalla que començava. Era una secció de la Unió Deportiva Torredembarrra i amb
14 anys l’Àngel ja ensenyava als pilots més petits els secrets d’aquest esport.
La secció es va fer gran i el 2009 es van independitzar de la UDT. Naixia el
Bike Trial Costa Daurada i inauguraven el bike park, situat al costat del
cementiri municipal. L’escola tenia llavors una instal·lació en condicions,
enveja de molts practicants d’arreu de Catalunya. L’organització a finals del
proper mes juny del Campionat d’Espanya de trial, amb gairebé 200 participants,
serà la gran fita del club i un gran esdeveniment per a Torredembarra, amb un
retorn econòmic calculat de 30.000 euros.
El bike park de
Torredembarra ha crescut molt des de la primera instal·lació amb quatre pedres,
trucs i troncs gràcies a les donacions de material d’empreses de la zona:
pneumàtics que costen molt de reciclar, pedres de la pedrera de Ferran...
Actualment hi ha 40 nens -i alguna nena- a l’escola, que venen des de Reus i
Riudoms a Vilafranca i Sant Sadurní. El club compta amb 70 socis i és una
referència europea. El bike park continua creixent i ara s’hi poden practicar
altres modalitats amb la bici, com el dirt jump -salts de terra-, BMX i Pum
Track. També fan sortides amb BTT.
De la pràctica del bike
trial no et pots fer professional i per arribar a final de mes l’Àngel ha de
fer classes, exhibicions i organitzar competicions. També havia treballat en la
immobiliària del seu pare. Actualment compagina totes aquesta tasques amb la
universitat. Estudia Magisteri i no té
clar fins quan podrà seguir participant en el mundial. Els pilots més joves,
entrenats des de sempre en bike parks, pugen amb força, i compaginar el ritme
de la competició amb els estudis és complicat. Li costarà, però, deixar-ho. La
seva passió per aquest esport continua sent més gran que mai.
diumenge, de maig 10, 2015
La nova història d’en Francesc Canosa va de fum
En Francesc Canosa
s’autodefineix com un explicador d’històries i en el seu nou llibre Fumar-se el franquisme exerceix aquesta faceta de forma magistral, amb el seu estil cada
cop més inconfusible. L’escriptor i periodista de Balaguer continua construint
el relat del nostre país abans no ens el construeixi -o deconstrueixi- des de
fora. I aquest cop ens transporta a l’època franquista, a la Terra Ferma, quan
algunes poblacions del que ara és el Pla d’Urgell es van convertir en unes
veritables factories de producció industrial de caliquenyos.
Canosa converteix aquests
productors de caliquenyos en superherois. Hi trobem enginy, esforç, solidaritat
... Són persones abocades a la pobresa després del conflicte bèl·lic que es
rebel·len contra aquest destí i adquireixen poders especials en forma de fum
per tirar endavant les seves famílies enmig de l’autarquia i el posterior
desarrollismo.
El nou llibre d’en
Francesc Canosa és un mosaic de vivències, de supervivències, que ens situen en
uns pobles impregnats de la pudor inconfusible del caliquenyo o en els trens
que de matinada sortien de les terres lleidatanes cap a Barcelona, Manresa,
Terrassa o qualsevol població on es poguessin vendre els caliquenyos produïts
en els tallers familiars. Respira optimisme, rebel·lia contra un règim
encotillador, però també la por de ser enxampat per la Guàrdia Civil i poder
acabar amb una multa o a la presó.
Des que vaig descobrir en
Francesc Canosa a República TV m’he fet fan dels seus llibres, de les seves
històries. He gaudit amb aquell relat dels pioners de la televisió al nostre
país que va tallar en sec la Guerra Civil, la història d’Unió Democràtica,
l’arribada de la fruita dolça al Far West català (les comarques de Ponent) i
ara amb aquests superherois quotidians que van rifar-se el franquisme amb els
caliquenyos. Quin serà el proper?
dijous, d’abril 30, 2015
Lola Galván, una segona oportunitat a la Torre
Els que han patit una
malaltia important veuen la vida de forma molt diferent després de superar-la.
És el cas de la Lola Galván, que fa deu anys li van diagnosticar un càncer de
mama. Aquesta nova vida l’està gaudint, assaborint-la dia a dia a
Torredembarra, involucrada en el Grup de Dones, el Grup de Lectura de la
Biblioteca i fent el programa “Efectes secundaris” a Ona la Torre. Llegint,
escrivint, actuant, fent d’àvia i xerrant molt.
La Lola és barcelonina, una pixapins, Així es defineix ella mateixa.
La Lola se sent decebuda per Barcelona, una ciutat que, segons ella, en els
darrers anys ha perdut l’essència a canvi dels diners: “S’han carregat una gran
ciutat, que jo adorava i ara no la suporto”. A la Torre s’hi troba molt a gust,
però hi veu un greu problema de neteja i d’excrements de gos als carrers que
considera que hauria de ser una prioritat de l’Ajuntament en un municipi que
viu en la seva major part del turisme.
Nascuda a l’Eixample esquerra
l’any 1950, el pare de la Lola Galván Real va dedicar tota la vida al tennis. Conegut
com a Felico, va començar fent de recull-pilotes de al Tennis Turó als set anys
per a mantenir la seva família. Als quinze va iniciar una llarga trajectòria
com a jugadors i professor d’aquest esport després que un dia li veiessin qualitats
jugant a tennis contra una paret del club. Com a jugador va disputar molts
tornejos, inclosos internacionals i va acabar guanyant el Campionat
d’Espanya. Després de retirar-se va
seguir ensenyant a jugar a tennis. Era una època que ser professional d’un
esport no volia dir, ni molt menys, guanyar els diners d’avui en dia.
La Lola va estudiar fins
a quart de Batxillerat i després pintura a l’Escola Massana. Sempre ha tingut
una vena artística. No destacava per ser una bona estudiant i un dia,que el
professor els havia encarregat de dibuixar un tauler d’escacs al carbó se’n va
oblidar. Era per divendres a la tarda i li va venir de cop a la memòria dinant.
Suor freda. Ho va dibuixar de pressa i corrents, secant-ho ràpid i presentant-ho
just a temps. Però la sorpresa més gran la va tenir en veure qui havia convidat
aquella tarda el professor a classe: un molt amic seu, Joan Miró, pintor ja
llavors consagrat. I el mestre li va proposar al geni què escollís quina obra
dels alumnes li agradava més. I va triar el tauler d’escacs de la Lola. Després
d’una exposició amb els diferents treballs, aquesta pintura que Miró va signar
va desaparèixer.
La Lola era molt inquieta
i al tercer curs va deixar pintura i va començar a fer d’hostessa a la Fira de
mostres. Allí li va arribar una oferta per a treballar a una agència de viatges
a la plaça de la Catedral de Barcelona. Era una època en què feina no en
faltava i va moure’s per diferents empreses, treballant també com a hostessa a
la SEAT. Va acabar especialitzant-se en el món de les agències de viatge, un
sector on va treballar fins el 2008 i que li va permetre viatjar arreu el món,
a llocs on mai hi hauria anat sinó fos per feina. Va seguir progressant en la
feina, va ser mare de tres fills, però el món artístic la continuava atraient
i, quan ja superava els quaranta anys, va inscriure’s un curs intensiu de
teatre a l’Escola de Nancy Tuñón. En acabar, la Nancy li va dir que s’hi
dediqués, però les responsabilitats familiars la van tirar enrere.
Després d’un negoci
frustrat al Marroc, a començaments dels 200 0 es va establir amb la seva
parella a la Riera de Gaià, ja que aquest va començar a treballar a Altafulla.
Ella treballava a Barcelona i dormia al Baix Gaià. El 2005 va ser quan li van
diagnosticar un càncer de mama i també es va produir un trencament sentimental.
Va decidir anar a viure a Torredembarra perquè necessitava el tren a prop per
moure’s i no volia tornar a la capital catalana. El càncer va significar un
trencament important a la seva vida. La Lola creu que el disgust i la
frustració del negoci fracassat al Marroc van desembocar en la malaltia.
Llavors va decidir fer un punt i a part, que la seva vida era seva i volia gaudir-la
cada dia, deixant enrere les foteses quotidianes. Va començar a escriure
monòlegs mentre rebia els tractaments de quimioteràpia. A partir de la seva
impulsivitat, la reflexió, i la improvisació sorgien aquests textos. I també un
llibre: Conversaciones con una teta.
A la Lola la podem veure
la televisió i al cinema. Al culebrot de TV3 La Riera ha aparegut arrossegant una cadira de rodes o prenent
alguna cosa al bar. També ha tret el cap en algunes pel·lícules i minisèries.
En el film Agnosia apareix als títols
de crèdit però no al metratge, ja que la seva escena com a joiera es va
suprimir en el muntatge final. Però va poder rodar amb Eduardo Noriega. I
somriu. Participa amb els seus monòlegs en actes privats, xerrades i presentacions
de llibres, però ho fa sense preocupar-se per omplir massa la seva agenda. En
aquest nou enfocament de la seva vida prefereix anar tranquil·la.
La Lola és àvia de cinc
néts, d’edats entre els 9 i els 4 anys, que estan a les Planes (Vallès Occidental)
i als Estats Units. Hi viatja sovint. Ella és una àvia moderna, que parla molt
amb els néts, els explica històries i els vol fer volar la imaginació. Malgrat
tot, és contrària a les noves tecnologies. No té ni whatsapp al mòbil. Mai surt
de casa sense un llibre i quan marxa als Estats Units a veure la seva filla en
pren almenys tres. Llegir, escriure, xerrar, actuar... és la seva nova vida.
Publicat al número de maig del Diari de la Torre
diumenge, d’abril 26, 2015
Deu apunts sobre les eleccions municipals de Torredembarra
Ara
que ja coneixem les candidatures que es volen presentar a les eleccions
municipals de Torredembarra del proper 24 de maig, analitzem algunes dades que
es desprenen de la seva composició:
1. Catorze llistes és un récord a Torredembarra,
superant les 11 de 2011 i a nivell català i espanyol és difícil trobar un
municipi de la mida de la Torre amb tantes candidatures. Tarragona “només” en
té 13, per exemple. Aquestes 14 llistes situat Torredembarra en diverses
portades de diaris i han proporcionat minuts de ràdio i TV.
2. El 2011 4 de les 11 llistes que es presentaven
no van superar el llindar del 5% i van quedar fora del ple. Tot apunta que,
aquest any, almenys 4 o algunes més quedaran fora del ple. Dependrà de la participació.
Com més hi hagi, més pujarà el llindar
del 5% -comptabilitzen els vots en blanc- i més “car” serà el regidor. Hi ha
qui s’ha presentat convençut que la participació serà baixa.
3. Dues llistes tenen ex-regidors de CiU i en canvi
CiU ha renovant radicalment la candidatura amb una desconeguda Anna Magrinyà al
capdavant i el jove Joel Navas escalant de l’onzè al segon lloc. Rosa Maria Guasch lidera Avui
Democràcia i Daniel Masagué i Paqui Felguera ocupen els dos primers llocs de Units
per Torredembarra. Recordem que Guasch va ser qui el 2007 va treballar perquè
Masagué fos l’alcaldable de CiU en detriment de Pere Font. Vuit anys després
tots dos estan fora de CiU i Font, en cap llista.
4. A més de Masagué i Felguera, un altre imputat
lidera una altra llista, Ignasi Duran, del GIT. Tots tres van compartir govern
del 2011 al 2014.
5. Els dos polítics més “veterans” que es presenten
són Lluís Suñé i Montse Gassull, amb dotze anys ocupant un seient a la sala de
plens . Suñé és per quart cop consecutiu cap de llista de l’Alternativa Baix
Gaià i Gassull, després de tres convocatòries format part de la candidatura
d’ERC, aquest cop encapçala Compromís amb Torredembarra després de la seva
marxa de les files republicanes.
6. A més de Suñé i Duran, també Eduard Rovira, en
aquest cas a ERC, repeteix com a cap de llista. Dos números dos el 2011, Jordi
Solé (PSC) i Núria Gómez (PP), fan el salt al primer lloc i Anna Magriñà està
al capdavant de CiU després de no anar a la candidatura nacionalista el 2011.
7. El vot més esquerrà de l’espectre polític es
fractura. Es presenta per primer cop a Torredembarra la CUP després de
fracassar la seva integració amb Alternativa i Toni Sacristan en serà
l’alcaldable. Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa, amb
Albert Bonet al capdavant, vola per primer cop sola a la Torre després que el
PSUC formant part de l’Entesa i Unió de Progrés els dos primers mandats i
posteriorment amb l’Alternativa. Recuperem Torredembarra sorgeix d’una escissió
de Podem, amb Xelo Ruiz de número u i Amador Martos, alcaldable fa quatre anys
de Els Verds, en segon lloc.
8. Ciutadans té moltes opcions d’estar al proper
ple si tenim en compte els resultats en les darreres convocatòries electorals.
Ho fa amb Toni Cruz -ex-GIT i ex-Plataforma del Radar- com a cap de llista. Una
altra formació que debut aquest any és Nueva Opción Demócrata, amb José María
Muñoz com a número u.
9. L’actual regidor Octavi Solé, que tanca la
llista de CiU,és qui més cops ha format part d’una llista electoral a
Torredembarra. Només ha faltat el 1999.
10. Finalment,
per primer cop en la democràcia, un alcalde de Torredembarra no es presenta a
les eleccions. És el cas d’Enric Grangel, que l’any 2011 va ser cap de llista
del PSC i l’agost de 2014 va accedir a l’alcaldia torrenca després del cas
Masagué.
dimecres, d’abril 01, 2015
De la platja de Baix a Mar a Primera Divisió
La temporada 1963-1964
dos jugadors de Torredembarra, nascuts a Baix a Mar, van formar part de la
plantilla de l’Espanyol a Primera Divisió. Un era en Gerard Gatell i l’altre
Joan Maria Mercadé. Gatell ja fa anys que ens va deixar, però Mercadé continua
vivint al barri marítim torrenc i conserva centenars de fotos i retalls de
diari que recorden el seu pas pel futbol professional durant la dècada dels
seixanta i inicis dels setanta.
Joan Maria Mercadé
Figuerola va néixer el juny de 1942 a Baix a Mar. A la platja del barri mariner
va començar a donar els primers tocs a la pilota. Hores i hores corrent per la
sorra el van dotar d’una gran condició física i els bots sovint imprevisibles
de la pilota van obligar-lo a depurar la tècnica i els reflexes. Amb 15 anys,
ell i els seus amics Litu Colmenero i Anselmo Pijoan se’n van anar a jugar amb
el juvenil del CF Berkel Pescadores de Vilanova. Va ser el primer cop que es va
federar . Al club del Garraf hi treballava un entrenador que també era scouting del Barça i va recomanar el
jove mig-centre torrenc a l’entitat blaugrana, que la temporada 1958-59 el va
incorporar al seu juvenil.
Al club blaugrana va
estar-hi dues temporades. Continuava vivint a la Torre i pujava a Barcelona el
cap de setmana. De l’hostal al camp es movien amb la moto d’en Salvador
Sadurní. Amb el porter de l’Arboç hi va fer una bona amistat durant l’etapa
blaugrana. L’estiu de 1960 Mercadé va canviar els colors blaugranes pels
blanc-i-blaus. Hi va tenir un paper clau en Josep Valls, Coco, que va fer d’enllaç amb un directiu de l’Espanyol que es
dedicava a la indústria de les perles a partir de les escates del peix i venia sovint
per la Torre. Mercadé ve provar pel conjunt de Sarrià i va fitxar per l’equip
amateur. Llavors si que va anar a viure a la capital catalana, en una pensió on
coincidia amb altres jugadors del filial perico.
En l’Espanyol Amater va
coincidir amb Gerard Gatell, també de Baix a Mar, i amb un mig volant mallorquí
que després va fer carrera empresarial i política, de nom Abel Matutes. Al qui
va ser ministre d‘Exteriors amb el primer govern Aznar el recorda com un bon
noi i un bon futbolista. Una de les situacions estranyes que va viure al filial
espanyolista va ser la transformació durant una temporada cada diumenge en el
Vic, amb qui va pujar de Regional a Tercera Divisió. El club de la capital de
l’Osona va “llogar” el segon equip espanyolista per ascendir de categoria.
L’estiu de 1963, Mercadé
i mitja dotzena més de jugadors de l’Espanyol Amateur es van incorporar al
primer equip. També arribava Tejada, del Barça. Allí va coincidir amb Gatell,
que des de la temporada passada ja formava part de la plantilla. L’inici de Lliga
de Mercadé, que havia estat reconvertit a extrem, va ser més que notable i el
seu nom va figurar durant unes quantes jornades al més amunt de la taula de
golejadors. En el seu primer partit ja va fer dos gols, en l’empat a quatre
contra el Llevant. Compartia davantera
amb Tejada i un mite ja crepuscular però encara molt efectiu davant de porta
com era Ladislao Kubala. A l’hongarès el recorda com una persona difícil de
tractar, molt egocèntric i amb una colla de jugadors que volia que el
recolzessin sempre. De tant en tant, marxava a rodar espots i no tornava. En
Lazly va acabar la temporada fent de jugador-entrenador. Va ser la darrera de
l’astre magiar en actiu. Però, en general, recorda un bon ambient en el
vestidor blanc-i-blau.
Precisament Kubala va ser
qui li va treure el córner que va permetre a Mercadé marcar l’únic gol de
l’Espanyol contra el Real Madrid a Sarrià. Un dels grans moments de la seva
carrera. La temporada no la va acabar amb l’Espanyol. El servei militar se li
va creuar en la seva carrera i, a més, en forma de dos anys a Marina, a
Cartagena. El club de Sarrià ho va aprofitar per traspassar-lo al Llevant junt
amb Gatell, a canvi de Domínguez, que es va incorporar a l’Espanyol. Havia jugat nou partits i marcat quatre gols
amb l’equip barceloní.
Amb el club granota,
llavors a Primera, només va jugar la Copa del rei i va ser cedit al Cartagena,
a Tercera Divisió, on va marcar molts gols i a estar a punt de pujar a Segona.
Al cap de dues temporades va tornar al Llevant, que llavors militava a Segona.
A València va conèixer qui acabaria sent la seva dona, que era cambrera on
acostumaven a dinar ell i altres jugadors del Llevant i el València, com els
internacionals Paquito i Ansola. Va jugar en diversos equips de Segona i
Tercera, aconseguint ser sempre el màxim golejador: Terrassa, Eldense, Jerez de
la Frontera, Nàstic, Lleida. El 1973 es va casar i encara va jugar a Regional,
amb el Lloret de Mar i el Sants, fins que el 1974 es va retirar i va decidir
obrir un bar a Baix a Mar, “El Bodegón” amb el que havia estalviat com a
futbolista professional. Reconeix que es va guanyar bé la vida, amb sou i fitxa
i primes que sovint eren molt interessants, com els 10.000 euros per guanyar el
Real Madrid.
S’havia tret el títol
d’entrenador, però la seva experiència com a tècnic es limita a dues temporades
dirigint el primer equip de la Unió Deportiva Torredembarra. Des de llavors,
l’esport només l’ha viscut com a espectador, i va estar centrat en el bar fins
que ja fa més d’una dècada el va llogar. És més del Barça o de l’Espanyol?
Reconeix que més del conjunt blaugrana. I una mica l’Osasuna, per motius
familiars.
Peu de foto: En Joan Maria Mercadé, acotxat a l’esquerra,
acompanyat d’en Gerard Gatell i en Litu Colmenero. Darrera d’ell, en Josep
Valls, Coco.
Publicat al número d'abril del Diari de la Torre
dimecres, de març 04, 2015
Ana Belén Nuevo, quan els somnis es fan realitat
L’Ana entra al Fitness
Club Anura a les vuit del matí en surt a les deu del vespre la majoria de dies.
Gairebé catorze hores ininterrompudes de feina. Però ho fa a gust i el temps li
passa volant. Sent passió pel que fa. Ella és la propietària i directora del
centre, una referència no només a Torredembarra sinó a la demarcació
tarragonina, amb més de vuit anys d’història i que pràcticament no ha viscut
res més que aquesta situació de crisi econòmica que ha obligat l’Anura a
reinventar-se contínuament. La veiem al despatx, en la gestió de la paperassa,
però també dirigint classes d’aeròbic, hip hop o spinning o fent d’entrenadora
personal.
L’Ana Belén Nuevo Ramos, nascuda a
Torredembarra el 1980, ha practicat esport des de ben petita. Als vuit anys es
va iniciar en el patinatge artístic quan la Unió Deportiva Torredembarra era un
referent en aquesta disciplina. Va convertir-se en la segona millor patinadora
de la demarcació tarragonina, només superada per una fora de sèrie com era la
reusenca Laura Sánchez. L’Ana va ser subcampiona provincial diversos cops,
campiona per equips i va formar part de la selecció catalana. Però el patinatge
artístic és un esport molt dur i als 17 anys ho va deixar. Després de penjar
els patins, va ser entrenadora al Club Patí Salou.
Va estudiar Magisteri en
Educació Física i els estius els va aprofitar per formar-se com a monitora de
gimnàs, primer com a monitora d’aeròbic i step. Però també com a
quiromassagista, preparadora física i culturisme, entrenadora personal, funk,
hip hop i altres activitats. La
formació en les diferents disciplines és privada i costa molts diners. Aquest és
un sector amb un alt grau d’intrusisme, on pagant poc i amb poques hores de
formació, pots obtenir títols, que acrediten però ben poca cosa. Recentment, la
Generalitat ha homologat un títol als qui han pogut acreditar la seva formació.
Va començar a treballar
al Gimnàs Silver Gym, el lloc on anys abans es preparava físicament per a la
competició de patinatge. Va estar-hi un any. Sentia que, amb els recursos
materials d’aquell centre, no podia posar en pràctica tot el que havia après.
Va buscar feina a Tarragona i en va trobar en un gimnàs femení que havia obert
a la Vall de l’Arrabassada. Després va anar a treballar a l’Sport Gym, un dels
millors centres de la ciutat, on va estar-hi dos anys. Un paradís, des del punt
de vista dels recursos, segons explica ella.
L’Ana va veure una
oportunitat de negoci al seu poble relacionada amb el que estava treballant i
va llençar-s’hi. Va detectar que a Torredembarra només hi havia petits
gimnasos, però no una instal·lació més gran, que pogués fer també la funció de
club social. Ho va comentar als seus pares i li van dir que estava boja, però
finalment els va convèncer. I van trobar un local de 1.200 metres quadrats al
carrer Alt de Sant Pere. Era una bogeria, però era el seu projecte. El nom,
Anura, agafava les primeres lletres del seus nom i cognoms. Va deixar la feina
i, assessorada per Life Fitness, que li havia de subministrar el material, va
començar a viatjar per tot l’Estat per estudiar centres com el que volia obrir.
També es va formar en gestió d’instal·lacions esportives.
L’1 d’octubre de 2006
obria el Fitness Club Anura, amb 400 socis que s’havien donat d’alta sense
conèixer les instal·lacions, a través d’accions de promoció que havia impulsat
l’Ana. L’equip inicial estava format per 16 persones, amb una peça molt
important com era el Quico Iborra, professor de l’Ana a l’Orthos Tarragona i
que la va voler acompanyar en el primer any d’aventura. Ella li està molt
agraïda. L’equip estava integrat per persones titulades per a l’activitat que
desenvoluparien i van fer-los-hi formació en atenció al client. L’altre gran
objectiu era que fos un equip molt cohesionat. Durant aquests vuit anys, hi ha
hagut molta renovació a la plantilla i tres extreballadors han arrencat negocis
propis relacionats amb el món del fitness.
L’Anura és més que un
gimnàs. És un club social on el soci hi pot trobar un cuidador personal que
vetlla per tres aspectes: el físic, la salut i l’estètica. Hi contribueix molt
l’spa urbà, l’únic de què disposa Torredembarra. A l’Anura hi trobarem gent de totes les edats,
depenent de la franja horària que hi anem. La gran afició de l’Ana és el hip
hop també hi ha trobat el seu espai: ha creat quatre grups d’aquesta
disciplina, de totes les edats, incloses les mares dels més petits, de quatre i
cinc anys. El Gimnàs Anura no és un espai tancat, sinó que sempre que li
demanen surt al carrer. Durant aquests anys s’han pogut veure moltes
exhibicions a l’aire lliure, en festes, actes populars, de salut... Hem vist
spinning, aeròbic, hip hop... En els darrers anys han aparegut nous gimnasos i
la febre del running i del pàdel també es noten a Torredembarra. L’Ana no ho
veu com a competència, sinó com una ajuda a augmentar la cultura esportiva de
la gent i, de retruc, la seva salut.
El món del gimnàs i del
fitness evoluciona i en els darrers anys explica l’Ana que Zumba és l’activitat
que més està de moda i l’Anura no ha perdut el temps i actualment són l’únic
gimnàs de Tarragona on es pot practicar Zumba step i Budokon. Des del gener
estan potenciant el servei d’entrenador personal . L’Ana té dos clients de molt
de nivell: el campió de biketrial Àngel Batlle i en Llorenç Gómez, un dels tres
millors jugadors del món de futbol platja. És un no parar. L’Ana ja està
pensant en la celebració dels deu anys del Gimnàs Anura. Pistes no en vol donar,
però ja avança que faran coses especials.
Publicat al número de març del Diari de la Torre
dijous, de gener 29, 2015
Gabriel Comes, perpetuador de la memòria de Baix a Mar
En Gabriel Comes va viure
una infància feliç a Baix a Mar, on hi va arribar quan tenia tres anys amb la
seva família. Venien de l’Ametlla de Mar. Tot i no tenir-ne més records del
poble on va néixer que quan hi anava per les festes majors, conserva
l’inconfusible accent “calero”. Nascut el 1952, en Gabriel Comes Nolla va viure
el barri mariner torrenc, que vivia de indústria de la pesca, amb dues-centes
persones treballant cada dia al mar, un dels quals era el seu pare. Va estudiar
a la escola unitària be Baix a Mar i després de les classes jugava amb els
altres nens pels carrers o per la platja, a futbol, a fet i amagar... No feien
deures.
Als 14 anys ja tenia clar
que de gran volia ser mestre. En Gabriel va ser de la primera promoció que va
haver de tenir el batxillerat superior per fer magisteri. Considera que aquest
fet va dignificar aquesta professió, tornant al mestre l’estatus de la Segona
República, quan no n’hi havia prou amb el batxillerat elemental, cosa que el
Franquisme va canviar. Després de llicenciar-se, va fer tres anys de professor
al Col·legi Roig de Tarragona, fins que va aprovar les oposicions per ser
mestre al Col·legi Antoni Roig de Torredembarra, on hi va ser set anys.
Mentre, va estudiar i es va doctorar en Pedagogia a la Universitat
de Barcelona i al mateix temps es llicenciava en Filologia Catalana. El 1987 va
començar a fer classes a la Universitat Rovira i Virgili en la branca
d’Educació especial, especialitat cap on es va decantar. Era un moment de canvi
legislatiu al nostre país amb l’entrada en vigor de la Llei d’Integració que impulsava
que els alumnes amb alguna discapacitat poguessin assistir a classe a un
col·legi ordinari. Era l’escola inclusiva. Calia, doncs, preparar especialistes
i als mateixos professors. Aquesta va ser la tasca d’en Gabriel en els seus
inicis com a professor universitari, tant en la docència com la investigació.
Es va jubilar l’estiu de 2014 després de formar centenars de pedagogs, mestres
i psicopedagogs i escriure una desena de llibres, en matèries com l’ensenyament
de la lectura i l’escriptura en nens i nenes amb síndrome de down, on va crear
un mètode específic i pioner, però també sobre l’atenció a la diversitat i el
fracàs escolar.
Però el Gabriel té una
altra faceta com a escriptor, dirigida a un dels seus grans objectius: que no
es perdés la memòria del món pescador de Baix a Mar del segle XX. Hi ha dedicat
estones lliures i vacances i que han fructificat en una desena de llibres més. Ha
enregistrat hores i hores d’entrevistes amb els més grans del
barri, extraient aqueta matèria prima que és la memòria i plasmant-la en
llibres com De proa a popa, Adéu sorra, Vara vara o La mar dels
pescadors. El juny vinent apareixerà la seva darrera obra, dedicada a les
cançons de taverna i que es cantaven dalt del poble, a Cal Astut i Cal Xaveia,
i que no només es podran llegir sinó escoltar, ja que les va gravar a inicis
dels vuitanta en uns cassetes que ara es convertiran en DVD.
Reconeix que ell no és
historiador i que es basa en els testimonis orals. Només visita els arxius per
comprovar algunes dades. En la ficció només s’hi va capbussar un cop, amb un
llibre infantil, El diari d’en Marcel,
protagonitzat per un nen que anava a escola amb una nena cega. En Marcel
explicava el dia a dia de la Gemma, que tot i la seva capacitat anava al cine,
suspenia exàmens o anava en tàndem. Es va editar en català i castellà i es va
esgotar.
Però a en Gabriel, el
Gabi pels amics, ha estat molt implicat en el teixit associatiu del municipi.
Durant la Transició va ser fundador i primer president de l’Associació de Veïns
de Baix a Mar i recorda que van fer molta feina. Des d’aturar bogeries
urbanístiques com un passeig marítim amb trànsit rodat i edificis de gran alçada,
a impulsar activitats culturals com les havaneres o pels nens com la Cavalcada
de Reis. El 1979 van situar un dels seus
membres de l’associació com a cap de llista de la candidatura de l’Entesa, que
aplegava el PSUC, ERC, CCOO i Unió de Pagesos i van obtenir un gran èxit
electoral: segona força per darrera de CiU. Ell mai s’ha situat en primera
línia política, tot i que reconeix que va estar a punt de fer-ho i es pregunta
que hauria passat.
A finals dels 90 va
reactivar el Centre d’Estudis Sinibald de Mas, assumint la presidència quan
estava a punt de desaparèixer. Va recuperar la tradició de treure un recull de
treballs cada any i considera que va assentar les bases del dinamisme actual de
l’entitat. També ha estat gairebé des de la fundació el Club Escacs Torredembarra i membre de
diferents juntes directives, fina a arribar a la presidència l’any 2010.
Actualment ostenta el càrrec i continua jugant a escacs, una activitat que
explica que l’ha ajudat en moments de molta intensitat acadèmica i ho recomana
a tothom. També ha estat en directives d’associacions de pares i va ser
president de la secció de voleibol de la UDT. I recorda que si el Club Voleibol
Sant Pere i Sant Pau ha arribat tan lluny ha estat una mica per “culpa” dels
jugadors de voleibol torrenc, que anaven a entrenar al pavelló del barri
tarragoní quan no podien fer-ho a la Torre i van donar-hi a conèixer aquest esport.
En Gabi mira el passat
amb un somriure i el futur amb projectes il·lusionants. Ja té en marxa dos nous
llibres: un sobre peixos i un altre sobre boters. I un tercer sobre el futbol a
l’Ametlla de Mar. A Torredembarra hi té la seva vida però no oblida els seus
orígens caleros.
Publicat al número de gener de 2015 del Diari de la Torre
Subscriure's a:
Missatges (Atom)