Escacs i procés

Ha esdevingut un recurs molt fàcil entre analistes i tertulians que corren per diferents mitjans de comunicació comparar el procés sobiranista de Catalunya amb una partida d’escacs. Els qui fan aquest símil en saben sovint ben poc d’aquest joc-ciència. Fins i tot pot ser que no sàpiguen com es mouen les peces. Però queda bé establir aquest tipus de comparacions i no només en la política catalana, sinó també en l’espanyola o en alguns episodis de la geopolítica mundial. Personalment, des dels meus limitats coneixements del joc de les 64 caselles, crec que el que estem vivint a Catalunya els darrers anys té bastants paral·lelismes amb una partida d’escacs.

Primer de tot, podem identificar dos bàndols clarament diferenciats, situats a cada banda del tauler. Estem davant d’una partida molt llarga, que recorda aquells mítics enfrontaments entre Karpov i Kasparov a mitjans dels anys vuitanta, i, per molt que alguns dels integrants dels dos bàndols facin esforços per accelerar la partida, la batalla va per llarg, cap a una guerra des desgast. Veiem també típiques jugades dels escacs. Hi ha qui s’enroca. Hi ha qui intenta fer combinacions de peces que acaben sortint bé o malament. Hi han amenaces, descobertes, peons que avancen, peces que desapareixen del tauler, altres que guanyen més pes en el tauler... Molta estratègia i també moviments tàctics que sorprenen a l’adversari.

I també errors. I un dels errors que es poden detectar és a l’hora d’identificar les diferents peces de cada color. Des del bàndol unionista, la gran majoria estan convençuts que el rei en l’exèrcit rival és Artur Mas. Si fan escac mat a Mas, guanyaran la partida. Aquesta és l’estratègia i tots els moviments tàctics van cap allí. I s’equivoquen. Mas és la dama! És la peça més valuosa, amb molta capacitat de lideratge, habilitat política i projecció internacional. Però algunes vegades, per a guanyar, s’ha de sacrificar la dama i imposar-se en la partida amb les torres, els alfils i qui sap si coronant un peó. Una de les grans incògnites d’aquesta partida, que ja té com a tauler tot l’Estat espanyol i aviat podria ampliar-se a Europa, és si caldrà sacrificar la dama del bàndol independentista i sobretot, si s’escau, quin ha de ser el moment just. Una mala jugada podria ser fatal i posar en escac el veritable rei, que és la majoria sobiranista actual en la societat catalana. Cal planificar molt bé els propers moviments i calcular la reacció de l’adversari. En dependrà el resultat final de la partida.

Article publicat al setmanari Notícies TGN