Josep Rovira, l’altre olímpic torrenc

L’atletisme torrenc ha tingut ja dos representants en els Jocs Olímpics del segle XXI: Yousef El-Nasri a Sydney 2000 i Berta Castells a Atenes 2004, Beijing 2008 i Londres 2012. Però una anys abans, a Barcelona 1992, Torredembarra també va estar present a les pistes de l’Estadi Olímpic Lluís Companys. En Josep Rovira va ser un del centenar de jutges d’atletisme catalans que van prendre part en aquella cita històrica del nostre país.

En Josep Rovira Cabré, conegut com Pepito pels seus amics, va néixer a Coma-ruga el 1943 i als setze anys va venir a viure a Torredembarra, a Babilònia, en una època on encara no havia engegat el boom de la construcció i en aquesta zona de la Torre tot eren sínies. Allí mateix va treballar-hi durant molts anys, a la fàbrica de la Pirelli. Ha estat, però, al món de l’atletisme al qual hi ha dedicat moltes, moltíssimes hores. Va ser al futbol, l’única secció que tenia a començaments dels setanta la Unió Deportiva Torredembarra (UDT) , la seva primera presa de contacte amb l’esport torrenc, com a delegat de l’equip juvenil.

A l’atletisme hi va arribar uns anys més tard de la mà del seu fill, l’Àngel, que va començar a competir en la incipient secció d’atletisme de la UDT. En Josep s’hi va començar a implicar, portant el seu fill i altres joves atletes a competir i també entrant a la junta directiva. Al cap d’un temps li va sorgir l’oportunitat de fer un curs de jutge a Barcelona i es va treure la llicència. Era l’any 1982. Va començar a fer de jutge en tota mena de competicions, fins que deu anys després, es va convertir en un dels deu tarragonins que va formar part de l’equip de jutges dels Jocs Olímpics de Barcelona.

En la cita olímpica barcelonina, en Josep va fer de jutge en la competició de salts de llargada i la marxa atlètica. Recorda una ciutat abocada amb els Jocs. L’acreditació que portava penjada del coll li permetia pujar als transports públics de forma gratuïta, però també incitava a l’hospitalitat del barcelonins i barcelonines. No era estrany que el convidessin a pujar al cotxe i portar-lo on calgués. El va impressionar molt el desplegament impressionant de seguretat, que ell compara, entre rialles, amb la sèrie televisiva Los hombres de Harrelson. Els controls eren molt exhaustius i els policies estaven a tot arreu, fins i tot camuflats com a jutges. No era per menys. Recorda el cas d’una atleta marroquina que patia amenaces d’integristes islàmiques per córrer amb pantalons curts.

Els jutges estaven allotjats en un edifici a la Vila Olímpica i en Josep confirma que en els mòduls dels atletes hi va haver de tot menys un “excés de concentració” de cara a les competicions. Els jutges es “portaven” millor. La seva experiència olímpica no va acabar amb aquella cerimònia de clausura amb Los Manolos i Peret, sinó que el setembre va formar part de l’equip de jutges dels Jocs Paralímpics. Allí va conèixer un esperit de superació enorme i una gran competitivitat entre els atletes paralímpics. En total, va passar gairebé un mes a la capital catalana vivint uns dies que recorda com un regal i una experiència irrepetible.

Després de Barcelona 1992, va seguir fent de jutge i va adquirir responsabilitats a nivell territorial i en la Direcció General d’Esports de la Generalitat. Va ser president durant quatre anys de la Federació de Jutges Àrbitres de Tarragona.  També va ocupar el càrrec de secretari tècnic de la secció d’atletisme de la UDT i durant més d’una dècada en va ser el delegat. El 2012, després de complir els 70 anys va passar a tenir el títol de jutge honorífic, que comporta no pagar la quota anual i poder arbitrar només proves escolars.

En Josep destaca la gran quantitat d’atletes internacionals que han sortit de la Unió Deportiva Torredembarra, un camí que va obrir la Maite Montaña i que ha continuat amb olímpics com Yousef El-Nasri i Berta Castells, arribant fins a l’actualitat amb joves amb una altíssima projecció, com és el cas de l’Aaron Sola. Un cop despunten, els esportistes torrencs passen a l’Agrupació Atlètica Catalunya, club amb el qual l’UDT hi té un acord. Per a en Josep, més conegut com a Papi en la secció, la clau principal d’aquests resultats són els entrenadors i en destaca especialment els germans José Luis i Jesús Velasco.

Els joves atletes torrencs segueixen normalment una trajectòria semblant. Coneixen l’atletisme a través de la promoció a les escoles i els Jocs Escolars amb nou o deu anys. Fins al voltant dels catorze anys no s’encaminen cap a una disciplina concreta i dos o tres anys després és quan decideixen si el món de l’atletisme els agrada de veritat i estan disposat als sacrificis que comporta o deixen la competició. En el primer cas, arriba el moment de fer el salt a un club més gran i, si la progressió continua, arriben títols i rècords més importants i potser la possibilitat d’anar a uns Jocs Olímpics.

Actualment en Josep Rovira ja ha passat a un segon pla en l’atletisme torrenc, després de més de tres dècades molt intenses de treball i molta responsabilitat. Ara segueix l’activitat dels atletes de la nostra vila per internet i continua vibrant amb els resultats que aconsegueixen campionat rere campionat.