Remei Hurtado: recollint després de sembrar

Està vivint un any 2015 ple de reconeixements. L’abril va convertir-se em la tercera Torrenca de l’any i aquest mes de juny ha estat la pregonera de la Festa Major de Sant Joan de Baix a Mar, el barri que la va veure néixer el 1949. La Maria Remei Hurtado Mercadé està molt satisfeta d’aquests reconeixements i els considera un premi a tota una vida en què ha fet moltes coses de forma desinteressada, traient hores al son per compaginar-ho amb la feina i la criança dels fills. El títol de Torrenca de l’any és una culminació d’aquesta trajectòria vital, una fita que agraeix sobretot als seus fills i a la intensa campanya que van portar a terme en la votació popular que li va permetre superar en la final a tot un campió mundial, com el pilot de bike-trial Àngel Batlle, i a un metge tan estimat per molts torrencs i torrenques, el doctor Carles Miracle.

Nascuda a Baix a Marc, als quinze anys va anar a viure a Babilònia. Va estudiar Teneduria de llibres -el que ara és administrativa- i francès a Tarragona. El 1964 va començar a treballar a la notaria de Torredembarra, a les ordres d’en Manuel Crehuet, que compaginava escriptures i testaments  amb el teatre, una passió que va encomanar a la Remei. Ella va representar fins a una desena d’obres amb el Grup d’aficionats a l’Art, que havia fundat Crehuet. La primera va ser Tres angelets a la cuina. Crehuet la va marcar força en uns anys en els quals un encara s’està formant i, per això, en el pregó de la Festa Major de Baix a Mar va recordar la seva figura. En Manuel va ser qui va refer el text del Ball de Sant Joan i en va impulsar la seva tercera representació a la Torre, després de la de 1924 i la de 1940. I també algun intent fallit al llarg de més de mig segle. El Ball de Sant Joan es va tornar a representar els anys 1996 i 1997 a l’envelat de Cal Bofill. Precisament la Remei interpretava un dels papers principals, el d’Herodies, en un muntatge en què es va implicar tot el barri marítim torrenc. Crehuet va dirigir el muntatge ja malalt i no va poder l’estrena. Va morir una setmana abans.

A la notaria de Torredembarra, la Remei hi va treballar-hi vint-i-set anys, començant com a auxiliar i acabant d’oficial primera. Allí va viure el boom de la construcció al municipi, que va transformar molts horts i camps d’oliveres i garrofers dels Munts, de Clarà o de Babilònia en blocs de pisos i xalets. També va viure la decadència de la pesca Baix a mar i com els fills dels pescadors es posaven a treballar en la indústria, a la recerca d’un sou fix cada mes. Canviaven les barques per una feina a Cal Llovet, la SACE, Cal Mercadé, la Pirelli... L’avi de la Remei era pescador. El seu pare treballava a la SACE.

La cuina també està entre les seves aficions. La Remei és una de les cuineres del Bull, un plat que reconeix molt laboriós i que no agrada a tothom. En la darrera Diada del Bull va cuinar una olla amb 350 racions d’aquest plat elaborat amb l’estómac de la tonyina. És una de les impulsores dels “Canticontes”, que porten a la gent gran de la Residència Pere Badia en forma de petits contes que escriuen i representen.  Temps viscut  és un relat que ha escrit la Remei i que està basat en les vivències de quan anava a l’Escola de la Milagrosa, a les Monges, i en què evoca la disciplina i la vergonya pels càstigs que rebien, com haver de lluir unes orelles de ruc durant una bona estona davant la mirada de la resta d’alumnes.

La família ha estat bàsica en la vida de la Remei. Ha tingut quatre fills, separats la gran i el petit per divuit anys i admet que sense l’ajut del seu marit, en Josep Maria, hauria estat impossible poder dedicar temps a un llistat d’aficions i a tasques altruistes i desinteressades: el Centre d’iniciatives i Turisme, El Baúl de la Abuelita, Rally de Sitges,el  Pregó del Carnestoltes, la Fira del Mar, el Correllengua,  les Rates de Biblioteca… També sense el paper del seu marit, la seva tirada cap les arts i cap a la creativitat haurien quedat frenades. Ara els fills han crescut, ja té cinc néts i li encanta fer d’àvia. Una nova tasca. I molt especial.

La Remei gaudeix amb internet i les xarxes socials. Es va haver d’introduir en el món dels correus electrònics i l’skype per obligació, per poder mantenir contacte regular amb el seu fill petit, en Joan, que està a Escòcia. Recorda els anys 50 i 60, quan molts joves catalans emigraven a altres països d’Europa i la carta postal era l’única manera de mantenir-hi contacte, amb la lentitud que portava. Ara, a través de la pantalla de l’ordinador, la comunicació és instantània. La relació entre la Remei i les noves tecnologies va més enllà. Des de fa un temps té un blog i actualitza diàriament el seu compte de Facebook amb imatges i reflexions. Amb cert rubor reconeix que al blog i a Facebook posa la seva vida al descobert. Una vida que continua escrivint amb el seu caràcter especial.