L’Anton Gras Ciuró,conegut per tothom com el Ton Sagal, i la
música són indestriables. Com ho són també la seva figura i el fet casteller a
la Torre i al Camp de Tarragona. Mentre els castells els va mamar de ben petit,
no hi havia massa tradició musical a la seva família. Només recorda un avi que
tocava el violí. Però a aquell nen de Cal Sagal, nascut l’any 1928, li agradava
la música. Als onze anys va començar rebre classes de solfeig del mestre Carles
Ferrari, organista de la Parròquia de Sant Pere Apòstol de Torredembarra. Avançava
molt més ràpid que la resta d’alumnes. Tanta
era la seva fal·lera per la música, que el llibre amb què aprenia solfeig
estava fet malbé per la humitat perquè se l’emportava a la Sínia per repassar
mentre al vespre regaven. Posteriorment va aprendre a tocar la trompeta amb el
vendrellenc Gavaldà i Jaume Miralles, tot
i reconèixer no tenir massa bufera, i el timbal, de forma autodidacta.
Però molts recorden en Sagal de l’Orquestra Savoy, on hi va entrar
amb només 16 anys tocant la bateria i en va esdevenir posteriorment també
trompetista i veu. La bateria la va aprendre a tocar amb el Mètode Chispa,
inventat als anys 40 per un jove músic barceloní, però abans va posar-se les
piles per interpretar ràpid els principals ritmes ballables del moment (valsos,
pasdobles, fox...) Era època de
racionament i restriccions d’electricitat i a l’hivern, com la llum no venia
fins a l’hora de sopar, assajava sota la llum d’una espelma.
Amb la Savoy va tocar per tot Catalunya i l’Aragó, i com a
músic professional va actuar durant més de tres dècades, viatjant no només per
tota la Península, sinó també per Suïssa, Alemanya, Dinamarca, Suècia... Fins i
tot va creuar l’estret per tocar a un cabaret de Tànger i a Casablanca. En la
primera població va viure la independència del Marroc de l’Estat Espanyol i en
la segona va actuar al mateix local on és va rodar la mítica pel·lícula
protagonitzada per Humphrey Bogart i Ingrid Bergman. I recorda amb un somriure
que va poder tocar -no interpretar, perquè no dominava aquest instrument- el
piano del Sam. Les gires arreu s’acumulaven. En un actuació podia cantar fins a
setanta o vuitanta cançons diferents i quan la memòria -tot i tenir-ne molta-
no hi arribava, ho feia la improvisació. Un dia un company d’orquestra va
comptar els ballables que havia cantat: 105!
Mai es va allunyar molt temps de la Torre. Va ser membre i
president del cor La Veu del Poble, que mantenia viva la tradició de les
caramelles. Els més veterans recorden encara el trio musical que va formar amb
el seu cosí Anton Martí i Joan Miracle per actuar al Xiringuito. Va ser una
idea que va importar de les seves gires. I va funcionar amb molt èxit durant
una vintena d’estius, mentre que a l’hivern continuava voltant per mitja
Europa. De pagès mai en va deixar de fer a la finca de la família, tot i que el
fet de ser músic professional limitava la seva dedicació.
Parlar d’en Ton Sagal és fer-ho dels Nois de la Torre. Ell
va ser un dels fundadors de la colla el 1975 i més endavant va ocupar el càrrec
de president. També ostenta el títol de Cap de colla d’honor. L’afició pels castells li ve de família. El
seu avi patern estava molt implicat amb les colles vallenques a finals del
segle XIX i, a través del seu pare i el seu oncle, la passió castellera va
arribar al Ton. Ell era un fix a les places castelleres durant els anys 40 i 50
i coneixia als principals caps de colla del món casteller del moment. A ningú
li ha d’estranyar que el Ton Sagal fos un element bàsic en la fundació dels
Nois de la Torre a meitat dels setanta. Com a crossa i baix participava en les construccions de la colla de la camisa
blau cel, però també va ser l’impulsor del grup de gralles de la colla, amb ell
al timbal, aprenent de forma autodidacta l’inconfusible toc de castell. Així
van poder deixar de llogar el grup de grallers que els acompanyava en els
primers anys d’existència.
I si sabia tocar el timbal perquè no en podia ensenyar? Per
casa seva van passar diversos aprenents, com en Siscu Aguilera -el primer amb
només quatre anys- o en Jordi Rovira. El timbal no és instrument fàcil. Perquè no
els ballés quan el tocaven caminant calia entrenament i ho feien al pati que té
darrera de casa seva, al carrer Freginal.
Però els seus consells no eren només pels timbalers,sinó que els
grallers agraïen les seves observacions i opinions. Fins el 1992 l’Anton va
tocar el timbal de manera continuada.
Amb la política mai ha volgut tenir-hi relació. Havia
conegut que era l’exili en el seu pare i ell havia patit el fet de ser fill de
republicans. Molts cops li van proposar anar a llistes electorals i només ho va
acceptar en les eleccions municipals de 2015, quan en Lluís Suñé li va proposar
tancar la candidatura de l’Alternativa Baix Gaià. Va acceptar ràpid. En Lluís
l’havia ajudat en un problema que va tenir i va considerar que era el moment de
fer-ho. I és que en Ton és així,
agraït.
L’any 2007 la Coordinadora de Grallers i Timbalers va homenatjar-lo
en el 14è Dia del Graller, a Vilafranca. D’aquella emotiva jornada en guarda un
llibre farcit de signatures i bones paraules de grallers de tot Catalunya i
dels seus alumnes i imatges de la seva trajectòria en el món casteller i de la
cultura popular. L’any 2010 va ser el
seu poble qui el va homenatjar quan l’Ajuntament el va nomenar Fill Predilecte
de la vila de Torredembarra. Un homenatge més que merescut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada