Gabriel Comes, perpetuador de la memòria de Baix a Mar

En Gabriel Comes va viure una infància feliç a Baix a Mar, on hi va arribar quan tenia tres anys amb la seva família. Venien de l’Ametlla de Mar. Tot i no tenir-ne més records del poble on va néixer que quan hi anava per les festes majors, conserva l’inconfusible accent “calero”. Nascut el 1952, en Gabriel Comes Nolla va viure el barri mariner torrenc, que vivia de indústria de la pesca, amb dues-centes persones treballant cada dia al mar, un dels quals era el seu pare. Va estudiar a la escola unitària be Baix a Mar i després de les classes jugava amb els altres nens pels carrers o per la platja, a futbol, a fet i amagar... No feien deures.

Als 14 anys ja tenia clar que de gran volia ser mestre. En Gabriel va ser de la primera promoció que va haver de tenir el batxillerat superior per fer magisteri. Considera que aquest fet va dignificar aquesta professió, tornant al mestre l’estatus de la Segona República, quan no n’hi havia prou amb el batxillerat elemental, cosa que el Franquisme va canviar. Després de llicenciar-se, va fer tres anys de professor al Col·legi Roig de Tarragona, fins que va aprovar les oposicions per ser mestre al Col·legi Antoni Roig de Torredembarra, on hi va ser set anys.

Mentre, va estudiar  i es va doctorar en Pedagogia a la Universitat de Barcelona i al mateix temps es llicenciava en Filologia Catalana. El 1987 va començar a fer classes a la Universitat Rovira i Virgili en la branca d’Educació especial, especialitat cap on es va decantar. Era un moment de canvi legislatiu al nostre país amb l’entrada en vigor de la Llei d’Integració que impulsava que els alumnes amb alguna discapacitat poguessin assistir a classe a un col·legi ordinari. Era l’escola inclusiva. Calia, doncs, preparar especialistes i als mateixos professors. Aquesta va ser la tasca d’en Gabriel en els seus inicis com a professor universitari, tant en la docència com la investigació. Es va jubilar l’estiu de 2014 després de formar centenars de pedagogs, mestres i psicopedagogs i escriure una desena de llibres, en matèries com l’ensenyament de la lectura i l’escriptura en nens i nenes amb síndrome de down, on va crear un mètode específic i pioner, però també sobre l’atenció a la diversitat i el fracàs escolar.

Però el Gabriel té una altra faceta com a escriptor, dirigida a un dels seus grans objectius: que no es perdés la memòria del món pescador de Baix a Mar del segle XX. Hi ha dedicat estones lliures i vacances i que han fructificat en una desena de llibres més. Ha enregistrat  hores i  hores d’entrevistes amb els més grans del barri, extraient aqueta matèria prima que és la memòria i plasmant-la en llibres com De proa a popa, Adéu sorra, Vara vara o La mar dels pescadors. El juny vinent apareixerà la seva darrera obra, dedicada a les cançons de taverna i que es cantaven dalt del poble, a Cal Astut i Cal Xaveia, i que no només es podran llegir sinó escoltar, ja que les va gravar a inicis dels vuitanta en uns cassetes que ara es convertiran en DVD.

Reconeix que ell no és historiador i que es basa en els testimonis orals. Només visita els arxius per comprovar algunes dades. En la ficció només s’hi va capbussar un cop, amb un llibre infantil, El diari d’en Marcel, protagonitzat per un nen que anava a escola amb una nena cega. En Marcel explicava el dia a dia de la Gemma, que tot i la seva capacitat anava al cine, suspenia exàmens o anava en tàndem. Es va editar en català i castellà i es va esgotar.

Però a en Gabriel, el Gabi pels amics, ha estat molt implicat en el teixit associatiu del municipi. Durant la Transició va ser fundador i primer president de l’Associació de Veïns de Baix a Mar i recorda que van fer molta feina. Des d’aturar bogeries urbanístiques com un passeig marítim amb trànsit rodat i edificis de gran alçada, a impulsar activitats culturals com les havaneres o pels nens com la Cavalcada de Reis.  El 1979 van situar un dels seus membres de l’associació com a cap de llista de la candidatura de l’Entesa, que aplegava el PSUC, ERC, CCOO i Unió de Pagesos i van obtenir un gran èxit electoral: segona força per darrera de CiU. Ell mai s’ha situat en primera línia política, tot i que reconeix que va estar a punt de fer-ho i es pregunta que hauria passat.

A finals dels 90 va reactivar el Centre d’Estudis Sinibald de Mas, assumint la presidència quan estava a punt de desaparèixer. Va recuperar la tradició de treure un recull de treballs cada any i considera que va assentar les bases del dinamisme actual de l’entitat. També ha estat gairebé des de la fundació el Club Escacs Torredembarra i membre de diferents juntes directives, fina a arribar a la presidència l’any 2010. Actualment ostenta el càrrec i continua jugant a escacs, una activitat que explica que l’ha ajudat en moments de molta intensitat acadèmica i ho recomana a tothom. També ha estat en directives d’associacions de pares i va ser president de la secció de voleibol de la UDT. I recorda que si el Club Voleibol Sant Pere i Sant Pau ha arribat tan lluny ha estat una mica per “culpa” dels jugadors de voleibol torrenc, que anaven a entrenar al pavelló del barri tarragoní quan no podien fer-ho a la Torre i van donar-hi a conèixer  aquest esport.

En Gabi mira el passat amb un somriure i el futur amb projectes il·lusionants. Ja té en marxa dos nous llibres: un sobre peixos i un altre sobre boters. I un tercer sobre el futbol a l’Ametlla de Mar. A Torredembarra hi té la seva vida però no oblida els seus orígens caleros.

Publicat al número de gener de 2015 del Diari de la Torre