Jaume Riambau: música, mar, muntanya

Era difícil que en Jaume Riambau Farré no es dediqués a la música. La seva mare acabava la carrera de piano just quan estava embarassada d’ell. La música era, a més, un element inherent a la seva família i en Jaume, de petit, va aprendre solfeig amb la Montserrat Miracle, tot i que no va començar a tocar encara cap instrument. Quan va iniciar el Batxillerat, al Col·legi Sant Pau de Tarragona, entre els estudis i l’estona dedicada a fer el trajecte, li quedava poc temps lliure per a la música. Durant tres o quatre anys ho va abandonar, fins que, ja en el darrer curs de secundària, va començar a aprendre a tocar el piano amb Mossèn Tàpies, prestigiós organista i compositor. Aprofitava l’hora de després de dinar per assistir a les classes i poc a poc va tornar a recuperar la passió per la música.

Va ser Mossèn Tàpies qui va suggerir a en Jaume que cursés estudis reglats al Conservatori de Tarragona. I així va ser. A la Universitat va començar Químiques, però abans d’acabar el primer curs va veure que allò no era per a ell, que li reduïa el terreny per a la música. I ho ve deixar. Al cap d’un temps, amb el Títol Superior de Música sota el braç, en Jaume ja estava exercint de professor de música de Primària i també a l’Escola de Música de Tarragona. A Torredembarra, diversos cursos del Col·legi Antoni Roig el van tenir de professor durant els anys vuitanta, entre els quals m’incloc. Amb ell vam aprendre les notes, el ritme, l’orquestra i els diferents instruments, cançons tradicionals catalanes i història de la música.

En Jaume notava que li mancaven recursos i volia aprendre més com ensenyar música. I amb aquest afany va anar a parar a Hongria, al prestigiós Institut Kodály. Fou gairebé per casualitat, ocupant una plaça vacant de darrera hora a l’equip del Pare Ireneu Segarra, que volia implantar un mètode d’ensenyament musical basat en el d’aquesta escola pedagògica musical. Aquell grup va passar uns dies a aquell centre. “El Kodály era un gelat fantàstic, però només l’havia pogut llepar. I vaig pensar que havia de tornar-hi”. En Jaume va començar a moure’s per complir els requisits que li permetessin estar entre la selectiva trentena d’alumnes de tot el món que cada any poden cursar estudis en aquest centre 85 quilòmetres al sud de Budapest, en un antic convent franciscà. I, a més, va aconseguir finançament a través d’una beca del Consell Comarcal del Tarragonès.

Va arribar a Hongria el 1990, un any després de la caiguda del Mur de Berlín, amb els prestatges dels supermercats mig buits i amb pols, aparadors de botigues mal il·luminats... les restes d’un sistema que donava pas a un altre, però amb el ritme més lent que el d’altres països, el d’un poble acostumat a les invasions però amb una identitat nacional forta. En Jaume recorda llibres de text a només l’equivalent a deu pessetes de l’època i amb un paper -això sí- de baixíssima qualitat. Però també va trobar-se amb un sistema pedagògic formidable, fruit del règim comunista i molt millor que l’actual. Va estar tres anys a l’Institut Kodály, que el van marcar molt a nivell musical i humà, compartint el dia a dia amb estudiants de diferents nacionalitats, des de finlandesos a neozelandesos. Les classes es feien a la planta baixa i al pis de dalt estaven les habitacions dels alumnes. Era una convivència total i això deixa uns vincles molt forts, que encara conserva. També va coincidir amb una gironina amb qui, per Sant Jordi, es van encarregar d’evangelitzar aquella ONU d’estudiants de tot el món en aquesta festa tan catalana. Al Kodály aquell dia es van regalar roses i llibres i es va beure amb porró.

A la tornada de l’aventura hongaresa, el Jaume va reincorporar-se a l’Escola de Música de Tarragona i va començar a fer classes a l’Escola de Música del Centre de Lectura de Reus. Després que ja fa uns anys tanqués el centre tarragoní, s’ha quedat a la capital del Baix Camp, on ja hi porta dues dècades, ensenyant llenguatge musical i piano i dirigint la coral, vivint entre Torredembarra i Reus. A més del piano, també ha après a tocar el fagot i la gralla.

Una conversa amb en Jaume Riambau és un continu de salts en el temps, enrere i endavant. Per exemple recordant com en els anys vuitanta, amb en Lluís Batet, van encarregar-se de dirigir la Coral Infantil Xaloc, que havia fundat en Paco Alumbreros. Van arribar a tenir un centenar de nens i nenes. Aquella etapa es va acabar. Perquè això ho té clar en Jaume: la vida són etapes. Com la que va viure creant l’Agrupament Escolta Els Salats de Torredembarra a mitjan anys noranta, sorgit d’un projecte d’una cap de l’agrupament vendrellenc “Tant com puc”, que va fer engrescar una sèrie de joves torrencs a fundar-lo i que gairebé dues dècades després està molt consolidat. Alguns nens i nenes que amb sis i set anys van començar com a “follets” ara són caps. Quan el relleu va estar fet, en Jaume es va retirar. Perquè aficions no li falten, com navegar. Li ve de petit, quan el seu pare va arribar a casa amb una barca. Quan ell va provar el patí de vela no el va deixar mai de practicar, competir i acumular trofeus.

També ha estat fins fa poc a la junta del Club Marítim Torredembarra i ha impulsat, entre altres iniciatives, la introducció de la vela al currículum escolar del Col·legi l’Antina dels alumnes de tercer a sisè de Primària. “Si a la Vall d’Aran practiquen l’esquí perquè a una vila costanera com Torredembarra no poden fer vela?”. Li agrada trencar el mite de la vela com un esport elitista i diu que és més barat practicar-lo que per exemple anar a esquiar. A en Jaume també el trobareu per la muntanya perquè és aficionat al senderisme des de fa temps. I ara ha tornat a calçar-se amb freqüència les xiruques amb el Club Excursionisme Torrededembarra, del qual n’és soci i li augura un gran futur per la gran capacitat d’organització d’aquesta entitat tan jove com dinàmica. Música, mar, muntanya... aquest és el món d’en Jaume Riambau.

Article publicat al número de juny del Diari de la Torre