El quart d’Indridason

Hivern àrtic ha estat el quart llibre que he llegit de l’escriptor islandès Arnaldur Indridason. Premiat recentment al nostre país, Indridason segueix retratant-nos una societat islandesa molt allunyada de la combinació d’aire bucòlic i justícia social que ens acostumen a oferir els mitjans de comunicació. L’inici de la novel·la ja és prou impactant: un nen de mare tailandesa apareix mort en un carrer de Reikiavic per una ganivetada a l’estómac.

A partir d’aquí Indridason va teixint un relat que ens submergeix en una societat molt avançada, però on el racisme també hi ha penetrat a causa de l’arribada cada cop més important d’estrangers. És una dissecció lenta però molt il·lustrativa de diferents maneres d’afrontar la multiculturalitat en aquest petit país tan proper a l’Àrtic. Al mateix temps, continuem entrant en el complicat món interior de l’inspector Erlendur Sveinsson, traumatitzat per la mort del seu germà quan era un nen, però també amb la sempre tensa relació amb els seus fills. La mort de qui va ser la seva mentora quan va iniciar la seva carrera policial encara li provoca més dubtes existencials.

Em continuen atrapant molt els llibres d’Arnaldur Indridason, una variant que em segueix interessant molt de la novel·la negra nòrdica. L’onada d’aquell boom d’autors que ens van arribar del nord ha passat i ens ha quedat un pòsit diferent a cada lector. Vaig gaudir molt amb Millenium, però de Stieg Larsson no en podrem llegir malauradament res més Em quedo doncs amb Indridason. Encara tinc pendent de llegir Les marismes. Tinc deures i tard o aviat segur que els faré. I espero que es tradueixin més títols.