PSC i partitocràcia

Tres diputats del PSC han votat diferent dels seus companys de grup al Parlament de Catalunya. El que en altres països seria un fet ben normal en el nostre és poc més que un sacrilegi, gairebé un atemptat a la democràcia. Se’ls ha demanat que tornin l’acta de diputat i davant la seva negativa han estat degradats dins del grup parlamentari i marginats. Poden ser expulsats del partit, però això provocaria que el PSC passés de tercera a quarta força parlamentària catalana. I en política la simbologia pesa molt. Tot això ha passat perquè aquests tres diputats han votat a favor d’una proposta que encaixa perfectament en el programa socialista de les darreres eleccions, però que la direcció el partit amb l’objectiu de no incomodar el PSOE ha oblidat. El PSC continua la carrera cap a esdevenir una força política marginal en el mapa polític català amb una purga voluntària o involuntària dels sectors més catalanistes, abandonant la transversalitat que l’ha caracteritzat durant tota la seva existència i li ha permès ostentar quotes de poder altíssimes fa molts pocs anys.

El sistema polític català i espanyol es basa en una partitocràcia extrema que allunya la ciutadania dels seus representants i reforça les cúpules dels partits i les converteix en màquines implacables contra qualsevol dissidència, com en el cas que hem viscut aquesta setmana al PSC. “El que se mueva no sale en la foto”, deia Alfonso Guerra fa anys. Una frase més vigent que mai. És simptomàtic com el líder d’Unió Democràtica, Josep Antoni Duran Lleida, ha fet pinya amb la direcció socialista i carrega contra els diputats dissidents en una de les seves cartes setmanals a la militància.

La Constitució espanyola de l’any 1978 va crear un sistema polític que es vertebrava al voltant dels partits. Els grans líders de la transició van anar deixant pas a uns aparells de partit amb perfils molt més baixos però que controlaven totalment la militància. Una persona que vulgui fer carrera política ha de fer mèrits davant la direcció del partit i no davant de la ciutadania. Les llistes són tancades i bloquejades i les circumscripcions electorals molt grans. Un cop un candidat obté l’acta de regidor se n’oblida dels electors fins al cap de quatre anys i comença a moure’s pels passadissos del seu partit per aconseguir pujar a la llista o almenys mantenir-s’hi. L’obediència a l’aparell és total.

Al mateix temps, els partits es converteixen en una repartidora de càrrecs, una mena de menjadora que queda molt lluny de la ciutadania -i que el PSC ha vist com quedava molt tocada en quedar fora del govern d’institucions tan importants com la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona-. Fins i tot quan arriben les eleccions els partits que ja tenen representació se n’encarreguen amb les normatives que ells mateixos aproven que els que no en tenen ho tinguin molt complicat per accedir als mitjans de comunicació i a fonts de finançament. És una mena de club on és molt difícil entrar-hi.

En un moment com l’actual, amb una democràcia teòricament consolidada, seria molt saludable democràticament reformar el sistema electoral i acostar els diputats a la ciutadania. Però als partits no els interessa. Volen seguir mantenint aquest control ferri sobre el sistema i evitar que els diputats es deguin a la seva circumscripció, als seus electors, com passa al Regne Unit, o als Estats Units. Hem creat uns partits molt forts, però també escleròtics, que els costa reaccionar a uns canvis en la societat topen amb aquesta casta política creada. El procés sobiranista català està posant a prova el PSC, que sembla desbordat davant un repte històric com l’actual i ha entrat en una espiral de la qual en costa predir les conseqüències finals.

Publicat al setmanari Notícies TGN. El titular correcte és el que apareix en aquest blog