Internet i les xarxes socials han irromput des de fa uns quants anys en les campanyes electorals. En aquests comicis al Parlament ens estan bombardejant a tuits, cosint a imatges a Facebook i “deleitant-nos” amb vídeos a Youtube molt “creatius”. Però per molt de 2.0 que hi posem, una campanya electoral té uns rituals 1.0 assentats des de fa dècades i algun des de fa més d’un segle i que es mantenen gairebé invariables en la seva essència, en la seva seqüència ritual.
Hi reflexionava dissabte en un acte electoral a Torredembarra. Ara en diuen actes electorals, però són mítings. A la Torre sempre es fan al mateix lloc, a la Caixeta, ara Cal Maiam. Les butaques vermelles han deixat pas a una blancor més asèptica, però els líders polítics hi segueixen desfilant. El cap de llista de Tarragona, algun sancristo gros vingut de Barcelona i el polític local que fa de presentador. Cal omplir el recinte i els dies anteriors es pengen cartells, es fan trucades i ara també s’aprofiten les xarxes socials i el seu poder de convocatòria. I quan s’aconsegueix omplir és l’hora de treure pit i generar eufòria entre la militància. I mantenir la mobilització fins el Dia D.
L’enganxada dels primers cartells electorals també és un ritual, que sovint comença amb un àpat de germanor. L’olor de la cola genera un ambient de germanor entre tots els militants i simpatitzants que passegen pel municipi brotxa en ma, omplint les cartelleres de cares i eslògans que acabarem avorrint durant quinze dies. La jornada electoral (i el dia de reflexió) és el súmmum de la ritualització: la constitució de les meses i algun pany de col·legi electoral amb silicona, el vot dels candidats, interventors i apoderats, enquestes israelites, el recompte, les compareixences de vencedors i vençuts –d’aquests n’hi ha pocs-, la sortida al balcó… Tot això ho tuitejarem convenientment i penjarem fotos al facebook, però el ritual està marcat des de fa molts anys. I, com, tot ritual, el seguirem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada