La distància i la bombolla

"És quan sóc lluny que hi veig clar!" deia el poeta. Bé, el poeta diu que és quan dorm que hi veu clar, però és perquè quan dorm agafa distància i per això veu les coses sense la distorsió que crea estar enmig del fragor de la batalla, la intensitat del dia a dia de les organitzacions. Si estàs despert i ja fa un temps que has sortit d'aquesta bombolla que és l’'interior d'una organització comences a veure les coses diferents, sense aquest vidre translúcid. S'hauria d’inventar algun sistema per aconseguir aquesta visió desintoxicada sense haver de deixar l'organització en qüestió. O almenys fer cas de les veus de fora de la bombolla. Encara que fos només una mica. Seria un gran avanç.

Quan ets dins de la bombolla pot ser que vegis que el rei porta fins a cinc o sis capes de roba i en realitat va nuet de pèl a pèl. Quan ets a dins pot ser que les fletxes xiulin al teu voltant però no les sents. Com a molt, un lleuger xiuxiueig al qual no li dones la més mínima importància. És quan agafes aquesta distància que cauen les màscares i aquelles petites intuicions que no acabaves de veure clares es converteixen en evidències. I els minúsculs detalls als quals no donaves importància t'acaben obrint les portes de la duresa de la veritat, la magnitud de la tragedia, que potser en el fons ja la sabies, però la bombolla no et deixava pujar-la a la superfície.