Enric Bonan i el virus de la política

L'Enric Bonan fa quaranta anys que viu la política municipal, amb diferents intensitats, des de diferents posicions, però sempre des de l’esquerra, des del debat, des de l'assemblearisme. Nascut el 1956, la seva primera feina va ser als setze anys a les oficines de la Fàbrica Mercadé, un niu de sindicalisme i política en una època en què el franquisme començava a agonitzar. Allí va entrar en contacte amb les Joventuts Comunistes, a través de l'Albert i en Francesc Pujol. Es va anar implicant en les activitats clandestines del braç juvenil del PSUC, que a Torredembarra comptava amb una cèl·lula d'una dotzena llarga de militants, i que va embrió d'una associació molt activa durant aquells anys, el Club de Joves.

El sentir general era que el règim dictatorial s'anava desfent i la sensació en enfrontar-se amb el franquisme no suposava la perillositat d’anys abans. L'Enric recorda, però, que després de la caiguda d'alguns militants a Tarragona, els membres de Torredembarra van fer desaparèixer documentació, bàsicament premsa del PSUC i de les joventuts. Ell, però encara conserva aquests paper perquè un company de feina li va guardar durant un temps a casa seva. Aquesta persona era el meu avi, en Francesc Rovira, molt més veterà però identificat amb el catalanisme progressista i membre de l'Assemblea Democràtica de Torredembarra. Col·legues d'oficina, parlaven molt de política, però en Francesc no en sabia res de la militància comunista d'aquell jove.

L'any 1978 va ser un any important per a l’Enric. A més de lliurar-se del servei militar, va participar com a representant tarragoní de les Joventuts del PSUC en l'11è Festival de la Joventut i els Estudiants a l'Havana, que va aplegar un 18.500 persones de 145 països diferents. Dotze dies d'anada i dotze de tornada amb vaixell i deu dies de debat polític intens sota el lema "Per la solidaritat antiimperialista, la pau i l’amistat". Ell, que provenia de l'eurocomunisme, es trobava en un congrés organitzat pels soviètics i amb el socialisme més dogmàtic, inclosos els discursos interminables de Fidel i Raúl Castro.

El protagonista d'aquesta torrencada va estar implicat en tots els moviments polítics d'aquells anys: el Congrés de Cultura Catalana, l'Assemblea Democràtica de Torredembarra, la Marxa de la Llibertat… L'Enric destaca l'esperit unitari de l'època i considera un greu error el trencament d’aquesta unitat a causa dels interessos i el purisme dels partits. A Torredembarra el PSC va estar a punt de formar part de la candidatura de l'Agrupació d’Electors per l'Entesa Municipal en les eleccions locals de 1979, però a darrera hora la direcció provincial socialista els va obligar a presentar-se en solitari. Ell va ocupar el quart lloc de la llista de l'Entesa, convençut que ni en el millor dels escenaris obtindria l'acta de regidor. Però, per pocs vots, amb 22 anys es va convertir en el regidor més jove del primer consistori torrenc de la nova etapa democràtica.

Aquell primer mandat democràtic a Torredembarra va ser força tumuluós. Va començar amb un govern d’unitat dels tretze regidors amb Bonan com a responsable de Joventut, Esports i va acabar com a regidor d'Urbanisme i sense dos dels regidors de l'Entesa al govern. Els problemes dins la coalició d'esquerres van venir dels personalismes i no de la ideologia. L'assemblea de la formació es reunia molt sovint amb una gran implicació dels membres de la candidatura, amb el nou pla general d'urbanisme com el gran tema de mandat. Calia refer i sobretot racionalitzar la planificació urbanística feta a cuitacorrents pel darrer ajuntament franquista. El 1983 es va aprovar el nou pla, que va estar vigent durant gairebé dues dècades.

L'Enric admet un gran desgast durant aquells quatre anys, més personal que polític i tenia clar que la seva etapa com a regidor s’havia acabat. Va continuar treballant intensament en la candidatura, que va obtenir tres representants en els comicis de 1983 amb la denominació d’Unió de Progrés Municipal, i va formar govern amb CiU. La profunda crisi del PSUC va fer desaparèixer el partit a Torredembarra i va contribuir que el 1987 la coalició d'esquerres no es presentés a les eleccions municipals i es produís un tall polític que va tardar anys a tancar-se.

El virus de la política, adormit durant deu anys, va tornar a aflorar el 1997 però en una forma molt diferent, el col·lectiu Pedra de Toc, del qual en ell va ser un dels pilars. L’Enric en guarda molt bon record d’aquest grup heterogeni que va revolucionar la política torrenca combinant l'acció directa -mobilitzacions, cartells al carrer…- amb el debat i la reflexió en sopars que aplegaven més de cinquanta persones. I sempre amb una punta d’ironia. El Cap Gros, el Centre d'Atenció Primària, el Castell o la platja del Canyadell van ser els objectius de les campanyes de Pedra de Toc, amb el teló de fons d’una sensació de corró, de males maneres del govern CiU-PP i una certa debilitat de l’oposició. La dimissió de Segalà de l'alcaldia el 2000 i el pacte entre CiU, ERC i PSC un any després van acabar amb la dissolució tranquila de Pedra de Toc.

L'Enric continua en política, participant des de la segona fila, des de l'assemblea de l'Alternativa Baix Gaià, una formació que considera allunyada de les propostes polítiques tradicionals i que recull l'esperit de Pedra de Toc. També ha format part del Consell Municipal de Sostenibilitat des de la fundació fins fa poc, quan va constatar que els objectius marcats per aquest òrgan no es poden aconseguir perquè el govern no hi creu. Quatre dècades després d'haver estat inocul·lat pel virus de la política, l'Enric Bonan Bozo busca propostes que el motivin, sempre des de l'esquerra progressista. La política és una malaltia que no es cura mai i el que canvia és el tractament.

Publicat al número de febrer de 2012 del Diari de la Torre