El PSOE mira cap al nord

Molt se n'ha parlat ja del 38è Congrés del Partido Socialista Obrero Español (PSOE). A mi m'han quedat algunes coses clares que espero que la majoria dels que els interessa un mínim la política també les hagin assumit. A Can PSOE manen i continuen manant els mateixos des de fa gairebé quaranta anys, quan Felipe González i Alfonso Guerra van agafar el comandament del partit en el mitificat congrés de Suresnes el 1974. Felipe i Guerra van ser el qui el 2000 van permetre que el llavors desconegut José Luis Rodríguez Zapatero es fes amb la secretaria general per davant de José Bono, baró del partit president autonòmic manxec. Aquest cap de setmana han tornat a moure fils (telefònics) per enterrar la llarga dècada de zapaterisme donant la secretaria general a Alfredo Pérez Rubalcaba, un verdader supervivent de la política espanyola que culminarà d’aquesta manera un full gens despreciable de serveis al partit.

Carme Chacón era una estranya en aquest cercle del socialisme de sempre. Era la continuació de Zapatero i el zapaterisme 2.0 no convenia. Calia un boig ja conegut, que ja s'ha compromès a no ser el candidat a la Moncloa el 2015 i ho deixa tot obert a l'arribada del nou elefant blanc del socialisme espanyol. De res li ha servit rebutjar els seus orígens catalans a la Chacón. Li han faltat una desena llarga de vots per aribar a la secretaria general. Anava bé, remuntant i arribant al dissabte de la votació com a favorita. El discurs va ser massa emotiu, massa mitiner. Però no crec que decidís l'elecció. En canvi, les trucades dels tótems demanant a alguns militants que votessin Rubalcaba van acabar amb el somni chaconià. Per 22 vots! Va anar molt justa la cosa.

El PSOE mira cap al nord. O potser més aviat busca el seu nord. Rubalcaba és de Cantàbria, tot i que curiosament el 2008 va ser cap de llista per Cadis. Aquelles coses curioses de la política. Noms com el del lehendakari Patxi López o Eduardo Madina guanyen enters pel 2015. Però això sempre amb el permís del sur, d'un Felipe i d'un Guerra que continuen controlant el partit quatre dècades després i són capaços de canviar la història socialista. Guerra sempre hi és, ja sigui per passar el ribot a l'Estatut com per reconduir el partit cap a on ells creuen que és el camí correcte. González continua sent aquell far insustituible del socialisme espanyol.

Un dels misteris que queda després d'aquest congrés és quants militants del PSC no van votar Chacón. Interessava una secretària general del PSOE per als socialistes catalans? El discurs oficial és que sí, però amplis sectors del PSC podien pensar el contrari. I el vot en el congrés era secret. El PSC continua havent de decidir que vol ser quan sigui gran i amb un dels seus membres al capdamunt del PSOE tot hauria estat encara més complicat. I no diu Rubalcaba que coneix i entén tant el PSC?