Sobre el carisma

Aquest diumenge veia l'entrevista que en Jordi Évole li feia a l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol al programa Salvados. El primer pensament que em va venir al cap durant el programa és que Pujol als seus 81 anys està pletòric, molt fi en les seves afirmacions. Una segona reflexió que vaig fer és el carisma que desprèn el president, una personalitat abassegadora, que brilla de forma majúscula enmig de la mediocritat de la majoria de polítics i polítiques, no només de Catalunya sinó d’Espanya.

I a partir de Pujol vaig tornar cap a una de les preguntes que em faig des que tinc conciència política: El carisma és té o s’adquireix? I vaig recordar aquella frase que més d'un m'havia dit: “El carisma el fa el poder”. En aquests moments de la meva vida i després de seguir la política d’aprop durant més de dues dècades puc afirmar que pel que fa al carisma, d'on no n’hi ha no en raja. Cal una certa base per tenir aquesta ascendència especial sobre la gent i estar investit amb la porpra del poder no et garantitza, ni molt menys, ser un líder carismàtic -si que hi ajuda- i emergir de la mediocritat imperant, fruit de més de tres dècades de partitocràcia.

Jordi Pujol porta més de vuit anys allunyat de la primera linia de la política i les seves regulars aparicions en mitjans de comunicació són seguides amb atenció per una gran majoria dels catalans i catalanes, l'hagin votat algun cop o no, i també per molts espanyols i espanyoles, impactats pel sí a la independència de Catalunya que ara defensa el president. En canvi, altres polítics que fa molt menys temps que han passat a un segon pla han passat a un oblit profund. El que us deia, d'on no n'hi ha no en raja.