Hi havia una època en què a Torredembarra no existia Ona la Torre ni el Baix Gaià Diari ni TAC-12.
Tampoc hi havia blogs ni Facebook ni Twitter. Era el moment que va néixer el Diari de la Torre, amb Antoni Vilà
Gavaldà al capdavant. L’Antoni no es considera a ell mateix periodista, tot i
haver treballat molts anys en el món del periodisme local i es defineix més
aviat com un reporter. I és que, d’aquesta manera, va iniciar-se als 22 anys, a
l’agència de notícies Hispania Press, acompanyant el seu cosí, que hi
treballava des de feia un temps. Era a mitjan dels anys seixanta i el
franquisme encara era molt viu.
L’Antoni havia acabat el batxillerat i havia iniciat alguns
estudis tècnics, però la seva vocació era el periodisme i per això se’n va anar
a viure al pis del seu cosí Josep, on hi tenia també un estudi de fotografia.
En Josep era reporter en aquesta desapareguda agència de notícies que
treballava principalment per dos dels grans diaris de l’època, el Tele/eXpres i el Noticiero Universal. L’acompanyava amb la seva vespa amunt i avall
de Barcelona. Allí va començar a fer-hi d’aprenent, amb el bloc i el llapis a
la mà i la càmera de fotos penjada al coll, concretament a les pàgines centrals
del Noticiero, a la secció Noches de la ciudad.
La primera entrevista de l’Antoni va ser a l’actriu Maria
Asquerino, que s’havia sotmès a una de les primeres operacions estètiques al
nostre país i lluïa un nas molt diferent al d’abans de la intervenció. Va entrevistar
actrius i toreros famosos i també va viure en primera persona el primer
striptease de cintura per amunt al nostre país, en un conegut local de la Ronda
Sant Antoni. Evidentment aquelles imatges no van sortir a la premsa, controlada
per la fèrria censura franquista. El seu primer sou era de mil pessetes i la
vida a la capital catalana era molt cara. Al cap d’un temps es va traslladar a
Tarragona, com a corresponsal de l’agència , cobrant per peça publicada. Recorda d’aquella etapa moltes cròniques del
Nàstic i la cobertura d’un succés molt impactant, com va ser un incendi en una barraca
de la zona de l’ermita de la Salut de Tarragona a causa d’una mala combustió
d’una estufa. Van morir un matrimoni i tots els seus fills.
Després l’Antoni va entrar en el món de les relacions
públiques i el màrqueting. Va ser l’època de formar una família amb la seva
dona, l’Ana Marín, amb qui va tenir quatre fills. Ja als anys vuitanta va
començar a treballar en una agència que portava la publicitat d’un periòdic
gratuït de Tarragona. Hi havia un nínxol de mercat en aquells anys vuitanta que
era la informació de proximitat. Les notícies de municipis mitjans i petits que
no sortien a la premsa provincial. Va estar al capdavant de publicacions com Diari del Baix Penedès i Terres de l’Ebre, que combinaven potents
equips comercials i també redaccionals. Després va dirigir el Claxon, setmanari gratuït que entre
moltes altres poblacions també es distribuïa a Torredembarra.
A començaments dels anys noranta la família Vilà-Marín van
venir a viure a Torredembarra, un municipi on ja hi tenien molta tirada després de passar-hi moltes estones els caps de
setmana. Amb l’alcalde de llavors, Celestí Salort, l’Antoni ja havia parlat de fer
una publicació local. L’any 1991 hi va haver un canvi de govern i va entrar un
nou batlle, Santiago Segalà, molt sensible a la informació. Dos anys després
neix Torredembarra al Moment sota del
paraigües de Claxon. Però la compra
d’aquest grup de comunicació pels anglesos UPN va fer que el 1996 es transformés
en Arreu Torredembarra, la marca
registrada per l’expresident de Claxon
Josep Maria Roch i que ja sortia per diferents barris de Barcelona.
El 1997, animats pel mateix Roch, que els va cedir les
marques registrades Diari de la Torre i Diari de Torredembarra, Vilà i Marín es
van llençar a publicar en solitari una gratuït mensual en l’àmbit de
Torredembarra. L’any 1997 neixia el Diari
de la Torre, que va estar dirigit per l’Antoni durant onze anys, fins que
en complir els 65 anys decideix jubilar-se i traspassar el diari a un grup de
persones al capdavant del qual hi ha el jove periodista torrenc Guillem
Bargalló. L’Antoni considera que el Diari
de la Torre ha fet una bona adaptació als nous temps, en continguts i també
amb l’entrada en les xarxes socials.
Dels diferents alcaldes de Torredembarra que ha conegut,
reconeix que amb qui ha tingut millor relació és amb Miquel Àngel Lecha i
Manuel Jiménez perquè”no s’obsessionaven amb el que publicava.” Si ha
d’escollir entre tres notícies que va treure durant la seva etapa en la
comunicació local torrenca, es queda en primer lloc amb la inauguració del Port
esportiu, que va comptar amb una edició especial del Torredembarra al moment que va estar a punt de no sortir, però que
finalment van repartir hostesses amb patins i va tenir crítiques molt
positives. En segon lloc, l’accident de tren a l’estació de Torredembarra l’any
2002. El va agafar a la casa que els seus fills tenen a mig camí de Llavorsí i
Esterri d’Àneu i va haver de baixar ràpid per cobrir la tragèdia. I, finalment,
l’auditoria de la gestió de Celesti Salort com alcalde, que va treure en
primícia al Torredembarra al moment i
va demostrar que no n’hi havia per tant i el deute de 900 milions de pessetes
era bàsicament a causa de la construcció de l’institut de secundària.
L’Antoni reconeix que en alguns moments, com l’operació
policial a l’Ajuntament de Torredembarra que va acabar amb set regidors
detinguts, troba a faltar l’adrenalina de cobrir la notícia i buscar la millor
foto. Però ara tampoc no el truquen a
les dues o a les tres de la matinada per mantenir llargues i complicades
converses telefòniques, com més d’un cop li havia passat. Manté, això sí, un
bitllet d’opinió al Diari de la Torre,
on sota el títol de La Quinta columna,
analitza i opina sobre la política torrenca. I de material no li en falta.
Article publicat al número de setembre del Diari de la Torre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada