Sobre l’estratègia espanyola davant del procés

El darrer 11 de setembre ha tornat a fer palès que els centenars de milers de catalans i catalanes que estan  inequívocament a favor de la independència del seu país estan mobilitzats igual o més que fa un any i hem tornat a viure una demostració de reivindicació cívica i pacífica que ha superat les fronteres de l’Estat. Per la seva banda, el govern espanyol no reacciona i continua amb una estratègia basada en una combinació d’immobilisme i agressivitat: una Constitució intocable que blinda la unitat d’Espanya, seguir maltractant Catalunya econòmicament i culturalment i intentar generar por entre la seva ciutadania. 

Estem davant una estratègia si més no dubtosa, basada en una mala diagnosi del procés que viu Catalunya i amb uns moviments tàctics que estan tenint en alguns casos l’efecte contrari al desitjat. El cas Pujol n’és un exemple paradigmàtic. La filtració de les converses via whatsapp  entre el cap de gabinet de Mariano Rajoy, el català Jorge Moragas, i l’exparella de Jordi Pujol Ferrusola han deixat al descobert que estem davant d’un treball de manual de les clavegueres de l’Estat. Fa dècades que l’Estat espanyol té coneixement de les irregularitats de la família Pujol però ho han esbombat ara que els ha convingut, quan l’expresident ha passat de ser l’autonomista que en el seu moment va ser proclamat “Español del año” a un independentista més.

Des del govern espanyol s’havia pensat que fet caure Jordi Pujol del pedestal afeblirien el procés sobiranista. La confessió de Pujol ha estat un cop dur a CiU i el seu entorn pel simbolisme de l’expresident però a ningú se li escapa que fa quatre dies que és independentista i ja fa una dècada que està  apartat de la política activa. I és que el nacionalisme espanyol tendeix a creure o voler creure que el procés sobiranista ve de dalt, quan ve de baix. Estan investigant pel dret i pel revés a tots els suposat líders de  l’independentisme català. La imatge que volen fer creure d’un Artur Mas que se li ha girat el cervell i que, junt amb els seus col·laboradors, manipula a la massa que surt al carrer a onejar estelades cada 11 de setembre  és una equivocació total. Mas està reaccionant des de fa dos anys enfront d’una societat que va per davant dels polítics. La seva és una fugida endavant. Retrocedir -en forma de frenar el procés buscant aliances amb altres forces que no estan per la consulta- seria la seva mort política i possiblement deixaria molt tocada CiU. Més del que ho està ara.

L’estratègia del govern espanyol és la típica de Rajoy: anar deixant passar el temps a veure si la tempesta amaina, com està passant amb la crisi econòmica (almenys en el terreny macroeconòmic, perquè en la microeconomia la situació encara és dramàtica). Però el souflé sobiranista no baixa. Més aviat continua pujant. La solució és insuflar por, amenaçar, predir calamitats...? Aquesta estratègia està tenint un efecte contrari i no només reforça els qui veuen la independència de Catalunya la única solució per la seva supervivència com a nació sinó que segueix fabricant independentistes entre capes socials que fins fa molt poc havien estat refractàries al missatge sobiranista.

L’Estat espanyol denota nerviosisme en algunes de les seves actuacions, com la recent censura a la presentació de la novel·la Victus a la ciutat holandesa d’Utrecht. També han estat antològiques les reaccions histèriques davant d’algun polític o diplomàtic que s’ha mostrat a favor, encara que fos tímodament, que Catalunya pugui ser independent. I sinó que li preguntin al primer ministre letó, sobre qui li va caure tot el pes de la diplomàcia espanyola fa uns mesos.

Ens acostem al 9 de novembre, la data marcada per a la consulta. El govern català ha sortit reforçat després de la Via Catalana de l’11 de setembre i la fermesa amb què s’expressen el president i els seus col·laboradors denota que tenen clar que posaran els mitjans i la logística perquè aquell dia els catalans puguin votar el seu futur. L’Estat espanyol continua confonent la llei amb la democràcia. Els règims totalitaris també tenen lleis, com és el cas de l’Espanya franquista, però no creuen en la democràcia, en què els seus ciutadans s’expressin lliurament a les urnes, com passarà el 9-N a Catalunya. Si l’Estat espanyol, escudat darrera una Constitució aprovada sota la tutela d’un exèrcit franquista, ho impedeix, quedarà en evidència. Les lleis estan per servir el poble, és a dir la democràcia. I no a l’inrevés. Només un canvi d’estratègia espanyola pot impedir que al cap de pocs anys Catalunya esdevingui un estat independent. Però potser la reacció arribarà tard.

Article publicat al setmanari Notícies TGN