Podem ser creients practicants o no, agnòstics, ateus o professar una altra religió, però s’ha de reconèixer que el qui va idear el procés d’elecció d’un nou Papa era un avançat al seu temps. Igual que fa vuit anys, l’entronització del nou bisbe de Roma ha estat un espectacle mediàtic i televisiu seguit intensament a tot el món i que va tenir el seu moment culminant en la sortida al balcó del nou pontífex de l’Església catòlica, amb sorpresa final inclosa. Durant les 24 hores una part molt important de la humanitat estava pendent del color del fum que sortiria de la ximeneia.
Si un terreny domina a la perfecció l’Església Catòlica és el del ritual i la litúrgia. El joc de colors entre el vermell dels cardenals i el blanc del Papa o el negre i el blanc de les fumates. El llenguatge que s’usa en el procés d’elecció papal també està ple d’expressions que formen part del nostre imaginari col·lectiu: Fumata negra o blanca, Habemus Papam, el camarlenc, els papables… El sistema del conclave de cardenals, el secretisme absolut de les deliberacions, amb els jocs d’equilibris entre sectors enfrontats, els noms dels favorits, la necessitat dels dos terços per a l’elecció papal, també són elements que converteixen el procés en molt mediàtic i generen durant dies molt material per tota mena de mitjans de comunicació.
L’elecció del nou Papa ha tornat a ser aquest cop un espectacle televisiu de primer ordre, amb la connexió en directe de desenes de cadenes de tot el món per seguir l’hora que va anar des de la Fumata blanca fins a l’aparició pel balcó del nou Papa, precedit per aquelles paraules en llatí d’”Habemus Papam”. La novetat d’aquest cop respecte el 2005, quan va ser escollit Benet XVI, han estat les xarxes socials amb un allau de piulades a Twitter i posts al Facebook, la immediatesa de les reaccions -tan positives com negatives- i l’exhibició d’enginy d’alguns tuitaires.
El nou Papa Francesc ha demostrat des del primer moment, amb les seves declaracions, que serà mediàtic. Una de les seves primeres frases quan deia que “han anat a buscar el nou bisbe de Roma a l la fi del món” és paradigmàtica, com la seva aparició al balcó de la plaça de Sant Pere amb una blancor absoluta en les seves vestimentes, sense part dels atributs papals. Estrena nom, procedència geogràfica i és el primer jesuïta que arriba al tron de Pere. L’argentí Jorge Mario Bergoglio té molta feina per endavant per modernitzar una Església que ha quedat molt enrere respecte la societat. El que no hauria de tocar ni una coma és l’espectacle mediàtic que tornarà a representar l’elecció del seu successor. Bé, potser és una mica massa aviat per pensar en això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada