El periodisme acostuma a ser una vocació precoç. En Carles Marquès Virgili no s’atreveix a precisar quan va decidir que seria periodista però de ben petit li agradava a escriure i quan cursava el Batxillerat a la Salle de Tarragona ja col•laborava en publicacions locals. El 1980 va començar la Llicenciatura de Periodisme a la Universitat Autònoma i als pocs dies de classe ja arrencava teletips a la redacció del Diari de Barcelona. El culpable va ser un dels seus primers professors, Ramon Barnils, que va anunciar als seus alumnes que el Brusi buscava gent, avisant-los, però, que no cobrarien. En Carles i una companya de classe van anar cap a la redacció del degà de la premsa barcelonina i se’ls van quedar.
Aquella va ser la seva primera etapa professional: en un diari d’ultradeta que havia fet fallida i se l’havien quedat els treballadors i havien girat com un mitjó la seva tendència ideològica. Enlloc de consells de redacció, a mitja tarda feien assemblees per escollir amb quins temes sortien a portada. Allí en Carles va publicar els seus primers articles, sobre la remodelació de la Plaça Catalunya o l’associació “Amigos de Brasil”. I és que les primeres peces publicades sempre marquen. La feina entre setmana al Diari de Barcelona les combinava amb les primeres cròniques pagades al Diario Español sobre el Torredembarra de futbol. Mentre estudiava també va publicar al Noticero Universal i el Correo Catalán i coordinava el butlletí d’informació local La Torre de la Vila.
El 1984 en Carles es va incorporar com a becari a El Periódico, cada setmana en una secció diferent, com era costum en aquella època, fins que en Josep Maria Huertas Claveria se’l va quedar a Cultura. A finals d’aquell any, un company seu de classe, en Pep Bras, li va dir que a la delegació de Televisió Espanyola a Sant Cugat oferien una plaça a informatius, s’hi va presentar i la va guanyar. Va estar dos anys treballant al Recull informatiu que dirigia Josep Maria Balcells, fins que el servei militar, que va fer a la illa de la Palma, el va obligar a fer una aturada obligada en la seva carrera professional. Quan va tornar, el gener de 1988, no hi havia lloc per a ell a Sant Cugat i li van oferir la possibilitat d’anar de corresponsal de la cadena a Madrid i va acceptar. Perquè en aquella època TVE Catalunya tenia corresponsalia a la capital de l’Estat..
A Madrid va coincidir amb Ramon Rovira i Elisa Montagut, passant després a la secció de Societat i Cultura del Telediario. També va posar veus a reportatges i documentals i va fer de corrector de castellà al costat de Jorge Cela, germà del Premi Nobel. Al cap de dos anys en Carles va decidir tornar a Barcelona rebutjant l’oferta de ser el segon de la secció, perquè sabia que si acceptava i es quedava, possiblement ja no tornaria cap a Catalunya. El 1990 va incorporar-se a la redacció del magazine Teleuna, fins que va decidir fer un canvi d’aires, demanar una excedència i passar a treballar en el suplement de Cultura del diari Avui. La cultura sempre l’havia atret molt i va tenir l’oportunitat d’entrevistar escriptors i fer crítica literària.
L’any 1994 el llavors cap de comunicació de la Fundació La Caixa, Albert Roure, li va proposar incorporar-se al seu equip com el seu segon. Allí va estar tres anys en un moment d’expansió per l’Estat espanyol de l’entitat financera. Cada dia dormia en una ciutat diferent coordinant exposicions i altres accions. Una trucada d’en Xavier Graset, va provocar un altre tomb en la carrera professional d’en Carles, que es va entrar en l’equip del programa de Catalunya Ràdio El món s’acaba i va acabar participant en diversos projectes de l’emissora pública catalana com a guionista o locutant.
Set anys després, en Carles va fer un altre canvi radical en la seva vida laboral acceptant la proposta d’en Josep Bargalló, acabat de ser nomenat conseller en cap, d’entrar en el seu equip de comunicació, en el primer govern tripartit. Defineix aquesta etapa com a molt interessant i intensa i es considera afortunat d’haver viscut en primera persona un moment històric com aquell, primer com a redactor de l’Oficina de Comunicació del Govern, després al Gabinet de Comunicació i Estratègia i finalment com a director de Comunicació del conseller primer. El primer tripartit va esclatar a mitjan 2006 i ell es va quedar a l’atur. Després d’estar uns mesos dirigint un canal de televisió ebrenc i en un programa cultura a ComRàdio, va tornar a la principal entitat financera del país, aquest cop per dirigir el Centre Social i Cultura de la Fundació La Caixa, on continua treballant a l’actualitat, ara denominat CaixaFòrum.
En Carles es dedica a la gestió cultural des de fa més de cinc anys, amb tasques també de representació i comunicació i ha deixat el periodisme aparcat. Reconeix que el cuquet del periodisme hi és però el moment tan complicat que travessa la professió l’allunya cada cop més de plantejar-s’hi un retorn voluntari. La creació literària ocupa una part important de la seva vida. És un dels autors del llibre col·lectiu KM11. Relats d’abans de la independència, que acaba de publicar Cossetània Edicions i també ha estrenat la peça teatral “Humans i diversos” a Torredembarra, a més de formar part del grup local de teatre. Ha escrit altres llibres no literaris. Ara està treballant en un projecte que l’engresca molt sobre una figura molt coneguda a França, el qui va ser cap de la Policia de París en època de Lluís XV, Antoine de Sartine, l’home més ben informat del seu moment, un referent universal de l’espionatge. De Sartine va néixer a Barcelona i va morir... a Tarragona. La seva idea és fer un espectacle teatral, un monòleg. Diuen alguns que tot periodista porta un escriptor frustrat a dins. No és aquest el cas d’en Carles.
Article publicat al número de març del Diari de la Torre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada