Aquests dies sonen fort els tambors de la sociovergència a la plaça de la Font. Allò que era un tam-tam llunyà s’està convertint en un so semblant al dels timbals de Calanda, que podria aturar-se amb un desenllaç passada Santa Tecla. A la cuina dels dos partits fa mesos que s’està coent un pacte entre el PSC i CiU, que pot ser difícilment digerible per alguns sectors de les formacions i que més d’un no veu clar perquè les seves conseqüències aniran més enllà de l’actual mandat i afectaran sensiblement el futur dels dos partits així com el mapa polític de la ciutat durant la propera dècada.
Tarragona ja ha viscut una sociovergència. Bé, més aviat a l’inrevés, amb Convergència i Unió com a partit majoritari i el Partit Socialista com a soci minoritari del pacte. Va ser durant una part del mandat 1995-1999. Després d’aquest govern conjunt, CiU, amb Joan Miquel Nadal al capdavant, encara va guanyar dues eleccions municipals més i fins al 2007 el PSC no va aconseguir l’alcaldia, després de canviar dos cops de candidat. És potser aquesta la principal por dels convergents. Sense un lideratge consolidat, poden quedar diluïts entre un alcalde socialista reforçat i un cap de l’oposició, el popular Alejandro Fernández, més crescut i combatiu que mai. CiU es pot trobar el 2015 sense capacitat de visualitzar una alternativa clara de govern, amb algun regidor menys i amb la possibilitat de pactar un altre cop amb el PP, però no amb l’empat a regidors actual sinó com a força minoritària. O encara en un escenari pitjor: a l’oposició davant d’un pacte de les esquerres.
Exemples propers de sociovergència han tingut uns resultats demolidors pel soci minoritari. Valls n’és un exemple a tenir en compte. El 2008, CiU, amb deu regidors, i el PSC, amb set, van signar un pacte de govern. Tres anys i mig després, CiU disposa tres edils més, una majoria absoluta folgada i un alcalde consolidat a la ciutat i com un dels barons del territori, mentre que el PSC ha quedat amb només tres representants al ple vallenc, els mateixos que la CUP, i han hagut de buscar una nova candidata amb la perspectiva d’una llarga travessa del desert.
Cada cas és diferent, però a l’hora de signar un pacte com un acord de govern entre PSC i CiU a Tarragona s’han d’avaluar molt les conseqüències. Un pacte com el que es planteja a Tarragona pot ser pa per avui i gana per demà. Tocar poder durant tres anys i quedar condemnat a ser una força secundària en el consistori durant una dècada. Bé que ho sap l’actual president local del PSC, un dels principals actors del pacte sociovergent dels noranta. Potser el que veu Burgasé és el tancament del cercle començat a traçar ja fa més d’una dècada i mitja. Falta que CiU vulgui jugar a aquest joc tan perillós. Però com que les estadístiques estan per trencar-les…
Publicat al setmanari NotíciesTGN
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada