Píndoles electorals (II): Una altra maragallada i la carta independentista

Aquesta segona setmana de precampanya oficial ha tingut, sens dubte, un protagonista principal: Pasqual Maragall. El president de la Generalitat entre els anys 2003 i 2006 ha estat entrevistat per la revista de Convergència i ha apostat per Artur Mas com a proper inquilí de la presidència catalana. Mentre els convergents han tret pit els socialistes han carregat contra aquesta hàbil maniobra dels nacionalistes recordant, fins i tot, la malaltia que pateix Maragall. A mi no m’estranyen tant les delaracions de Maragall. Va ser maltractat pel PSC jubilant-lo abans d’hora i rellevant-lo per José Montilla després de portar per primer cop els socialistes al govern de la Generalitat i deixar-se la pell en un procés estatutari duríssim. Recordem que ja no té ni carnet socialista.

“La decadència és la independència”, ha dit Montilla aquesta setmana en una entrevista. Està clar que els socialistes estan jugant l’única carta que tenen a la mà per canviar la tendència a un esfondrament electoral històric a causa de la fuga de vots en la frontera amb CiU i que és mobilitzar l’electorat del cinturó roig, aquell que les eleccions al Parlament li sonen a marcià. Atien la por a la independència i recuperen un dels grans capitans, Celestino Corbacho, després de la seva estada a Madrid, per anar ben amunt en la llista de Montilla. Obvien que gairebé tothom associa Corbacho a xifres dramàtiques de l’atur i poca gent recorda que va ser gairebé una dècades i mitja alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, la segona ciutat catalana, amb una còmoda majoria absoluta.

Als independentistes convençuts com un servidor ens agrada molt que la independència sigui un dels grans eixos de campanya, però reconec que és un sentiment fàcilment instrumentalitzable. Esquerra Republicana es torna a autoproclamar el gran partit independentista, però CiU no hi renuncia, amb Felip Puig com a gran referent sobiranista en aquest difícil equilibri nacional que els porta a defensar que en aquests quatre propers anys no toca cap referèndum sobre la independència–cal seguir rascant vots en electorats poc sobiranistes-. Però és que l’oferta independentista és més variada, amb Laporta, Carretero i tota mena d’altres grups i grupúscols. Ja poden donar gràcia ERC i CiU al cainisme de l’independentisme extraparlamentari, perquè sinó fos així i anessin tots junts, Puigcercós i Mas podrien patir una mica bastant més.

I acabem la setmana amb la immigració treient el cap en la precampanya. Me n’alegro! És un debat inajornable. I difícil. És una tasca complicada trobar l’equilibri entre el discurs bonista i políticament correcte i el populisme xenòfob o directament racista. Un repte pels nostres polítics. Però d’això ja en parlarem la setmana vinent.