Viure la Guerra Civil sent un nen ha de marcar-te profundament. Veure com la teva vida normal s’interromp de cop i els bombardejos, la gana i, en definitiva, la por, passen a ser la teva rutina diària ha de deixar per força seqüeles durant tota la teva existència, per llarga que sigui. És el cas d’en Rafel Hernández Sagarra, que aquest passat mes d’abril va complir 87 anys. Fill d’un funcionari d’Hisenda, militant socialista, que en temps de la Dictadura de Primo de Rivera ja va viure un trasllat laboral forçós i després de la victòria franquista va haver d’exiliar-se a França, en Rafel és un exemple del que ha patit el nostre país durant el segle XX.
Nascut a Barcelona el 1925, per motius laborals del seu pare, en Rafel va arribar a Tarragona el 1931, després que el seu pare fos rehabilitat i la família es pogués reagrupar. La família era castellanoparlant i, a la capital tarragonina, el petit Rafel va aprendre el català i va seguir els estudis, interromputs per la guerra quan havia de cursar primer de Batxillerat. La seva relació amb Torredembarra comença els anys trenta, quan la seva germana gran, la Maria Antònia –que dóna nom a la biblioteca pública torrenca-, va guanyar la plaça de mestra al municipi. Però va arribar la guerra i també nous trasllats laborals del pare. En Rafel va viure bombardeig de Lleida, del qual en guarda un record intens, de l’horror viscut. En acabar la guerra, amb el pare a l’exili i els germans mitjans guanyant-se la vida com podien, en Rafel i la seva mare es van traslladar a viure amb la germana gran a Torredembarra. Allí va començar a treballar d’aprenent de fuster a Cal Gual.
El servei militar el va fer a Barcelona i els contactes que hi va fer li van permetre entrar a treballar com a auxiliar administratiu en unes oficines dependents del Ministeri de l’Aire. Allí va conèixer la corrupció generalitzada a les estructures del règim franquista. El sou el complementava amb feines com a comptable a les tardes. El 1949 va prendre una decisió que li va canviar la vida: presentar-se a unes oposicions per treballar a la Caixa, llavors Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares. Setanta places per 700 aspirants. No hi confiava molt, però les proves li van anar bé i amb el lloc 23 va entrar a treballar a la central de l’entitat a la capital catalana.
La feina era poc motivant, molt rutinària i va demanar un lloc de treball més “interessant”. Després d’un temps com a suplent de sucursal, que li va permetre viatjar pel país, el 1953 li van encarregar muntar l’oficina de Torredembarra, on va estar com a interventor a les ordres del senyor Duran, fins que amb la seva jubilació va assumir la direcció. La primera ubicació de l’oficina va ser al carrer Muralla, inaugurada el 1955, i al cap d’uns anys, el 1961, es va traslladar al Passeig de la Sort després d’unes negociacions que van incloure l’obertura d’un nou carrer –que va agafar el nom del fundador de la Caixa, Francesc Moragas- i la construcció d’una biblioteca. Una difícil negociació que ell va pilotar amb èxit.
A Torredembarra es va integrar a la vida associativa. Primer fent teatre i després com a membre actiu de diverses associacions. Va participar en la fundació d’entitats com el Centre d’Iniciatives i Turisme i el Club Marítim. Els lligams amb la vila encara els va estrènyer més en casar-se amb la Pepita Páez el 1951, amb qui ha tingut quatre fills.
Es va jubilar el 1985 i dos anys després ja el van temptar diversos partits per anar a les llistes de les eleccions municipals, però recordava molt bé la promesa al seu pare de no posar-se en política. Quatre anys després van tornar els cants de sirena polítics i va acceptar encapçalar la candidatura d’Esquerra Republicana, que lligava amb els seus ideals, però sempre deixant clar que no es trauria el carnet de militant i d’aquesta manera encaixar d’alguna manera la decisió amb la promesa al seu pare. Va obtenir l’acta de regidor i es va incorporar al nou govern encapçalat pel convergent Santiago Segalà com a primer tinent d’alcalde i responsable de Cultura, Festes i Joventut. Està orgullós de la feina feta aquells anys i en destaca sobretot l’empenta als joves per recuperar el Seguici Festiu, que llavors vivia hores molt baixes, o la dignificació de la celebració de la Diada Nacional. També la construcció del Casal Municipal i la creació del Cartell de Premis i la revista La Sínia.
Les divergències amb la direcció local republicana no van tardar a sorgir i el 1995 no va repetir com a candidat, però va trobar la manera de seguir tota aquesta tasca com a director del Patronat Municipal de Cultura. El 1999 va tornar a estar en una candidatura, aquest cop la de Convergència i Unió, acceptant l’oferta de Segalà d’ocupar-hi el cinquè lloc. Es va fer càrrec d’una regidoria de nova creació, Relacions Ciutadanes, una finestra oberta a les entitats i a tothom del municipi.
La seva retirada de la política va arribar el 2003 i des de llavors s’ha dedicat a llegir molt -una de les seves passions- i a escriure els editorials de la publicació local El Mònic, que ell va contribuir a crear fa onze anys. Segueix molt d’aprop l’actualitat política i està convençut que la independència de Catalunya arribarà, tot i que confia poc en veure-la per un tema bàsicament biològic.
Publicat al número d'agost del Diari de la Torre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada