Si en Ramon Ferré
va començar la carrera de Biologia l’any 1984 va ser per culpa d’en Félix
Rodríguez de la Fuente i els seus programes de televisió que van marcar
diverses generacions del nostre país. Nascut a Móra d’Ebre, va marxar a
estudiar a Barcelona i es feia un fart d’anar amunt i avall amb el tren i passar
per davant de Torredembarra. Per la finestra del vagó observava uns aiguamolls
que hi havien al costat de la via del ferrocarril. Un dia en Ramon es va fixar
en un flamenc i es va encaparrar a fer-li una foto sortint el sol, en la
bellesa de la imatge. I així ho va fer.
Als Muntanyans de
Torredembarra hi va descobrir molt més que un flamenc i es va enamorar d’aquest
espai. Tant, que al cap d’uns anys va deixar la feina al Parc de Collserola i
va venir a viure a la Torre, a Ca Pastoret, on el va acollir l’Anna Arall. Durant
vuit anys havia viscut a Barcelona, combinant la carrera de Biologia -que no va
acabar- amb multitud de feines i les xerrades informatives sobre els Muntanyans
en associacions de veïns, al Centre d’Estudis Sinibald de Mas i a l’institut de
secundària del municipi torrenc, classe per classe.
En Ramon també va
parlar-ne amb els polítics locals. Per fer-los entendre que aquells aiguamolls
que a l’estiu s’assecaven i on s’hi poden trobar matalassos, pneumàtics i
neveres abandonades, tenien una gran potencialitat com a espai natural, va
portar un professor de prestigi de la Universitat de Barcelona, el doctor
Alonso de Medina, que va els parlar de conceptes com turisme sostenible, la
contenció de la urbanització o la diversificació de l’economia. Però l’alcalde
Salort i els seus regidors només preguntaven qui els pagava a en Ramon i al
doctor. No s’entenien. Parlaven en una longitud d’ona diferent. En Ramon
explica que el govern Salort tenia un projecte per urbanitzar els Muntanyans,
amb un gran vial, aparcaments i un
passeig. Si hagués tirat endavant, Torredembarra hauria estat una cosa diferent.
El 1991
Torredembarra va viure un canvi polític amb l’entrada al govern del pentapartit
liderat per Santiago Segalà, que tenia una regidoria de Medi Ambient, de la
qual se’n va fer càrrec Josep Boronat. Fins llavors no havia existit aquesta
cartera a l’executiu local. Ferré i Boronat es van entendre molt millor. La
recuperació dels Muntanyans va començar de la mateixa manera que als Aiguamolls
de l’Empordà: amb el tractament dels mosquits. Calia protegir la principal
espècie de la zona: el turista. Després ja vindria la resta. Aquests temuts
insectes es van combatre amb un producte molt eficient i ecològic: una bactèria
inventada a França. I ho van fer amb una partida de diners mínima.
La recuperació
dels Muntanyans va ser però un procés lent. Primer es va haver de fer pressió a
la Generalitat per incloure els Muntanyans dins la xarxa d’espais d’interès
natural. I es va aconseguir gràcies a l’aposta ferma de l’Ajuntament de
Torredembarra. Creixell i Roda de Berà, en canvi, en van quedar fora. Després
va venir la prohibició de l’entrada de gossos a l’espai. L’arribada de diners
d’Europa va permetre fer molta feina. Amb els camps de treball internacionals i
els voluntaris locals s’han pogut netejar les burilles de cigarretes, muntar
passarel·les, penjar cartells informatius o mesurar la distància de la sorra a l’aigua.
Els Muntanyans han canviat molt en dues dècades, però tot no ha estat positiu.
La població d’una espècie emblemàtica com és el corriol camanegra ha baixat, cada
cop hi ha més espècies invasores i hi entren més gats, que són un perill per
algunes espècies perquè les cacen.
Si fa vint-i-cinc
anys en Ferré i el Grup d'estudi i protecció dels ecosistemes catalans (GEPEC)
parlaven del turisme sostenible i els polítics no els feien cas, ara els passa
el mateix amb l’autosuficiència local, perquè els municipis siguin
energèticament independents i s’abasteixin de productes agroalimentaris
produïts al seu terme o en els municipis veïns, amb un sistema de cercles
concèntrics. Ferré posa un exemple pràctic i realitzable: amb un canal d’un
metre i mig d’ample al llarg del Passeig Marítim amb aigua de mar i un sistema
de dessalament es podria abastir d’aigua de boca tota la població de
Torredembarra. Tenir la feina al mateix municipi també millora la qualitat de
vida. I tot això també ho aplicaria a una hipotètica Catalunya independent, a
més gran escala.
En Ramon treballa
ja fa uns quants anys com a coordinador al grup ecologista GEPEC, buscant i
gestionant projectes. Es defineix com una persona molt creativa i això l’ha fet
rebutjar feines fixes que li ha ofert més d’un regidor. No ha volgut renunciar
a aquesta llibertat. I possiblement a un cert desordre que el porta a impulsar i
gestionar paral·lelament el programa de protecció dels ratpenats, acords amb
propietaris agrícoles per la custòdia del territori, el projecte Arbres de
paper, potenciar l’accessibilitat a les persones amb problemes de mobilitat a
la natura o col·laborar amb l’Escola de pastors de Catalunya.
La seva feina
actual la defineix com la recerca de filons d’ocupació en temes de medi ambient
i exercir com una mena de “coach light”. És el que li agrada. Ha creat per
exemple el grup de Facebook “Treball per a torrenques i torrencs”. A Itàlia va
ampliar la seva formació amb l’aprenentatge de com superar barreres mentals. En
Ramon no ha volgut mai crear una empresa perquè vol seguir decidint en quins
projectes treballa. N’ha d’estar plenament convençut des del punt de vista
moral. I al GEPEC, una ONG, és el lloc ideal per desenvolupar aquesta filosofia
seva. No van a fer diners sinó que, si hi ha guanys, es reverteixen en
l’entitat i els seus projectes.
La nineta dels
seus ulls és ara l’Escola de Naturalistes, que neix de la necessitat d’una
activitat extraescolar per a nens i nenes aficionats a la natura, igual que
poden fer música o un esport. A Cambrils han fet el salt en esdevenir activitat
extraescolar i ara s’està implantant a Roquetes, Reus i també a Torredembarra.
És el que en Ramon hauria volgut quan era petit i veia en Félix Rodríguez de la
Fuente per la televisió, però aquesta oferta no existia i es va haver d’esperar
fins a començar la carrera de Biologia.
Article publicat a la secció Torrencades del Diari de la Torre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada