Ara que ha arrencat aquesta atípica campanya electoral, el suposat efecte Illa em recorda cada cop més aquell Artur Mas del 2012 amb els braços oberts als cartells electorals, com si estigués a punt d’obrir el Mar Roig. Una primera frase que farà que alguns i algunes us exclameu. M’explico una mica. Mas va avançar les eleccions al Parlament un parell d’anys per aprofitar el lideratge d’aquell incipient Procés i transformar els 62 escons en una majoria absoluta. Però es va quedar amb 50 escons, mentre que l’Esquerra liderada per primer cop per Oriol Junqueras va créixer fins a convertir-se en la segona força a la cambra catalana. El tret li va sortir al líder de CiU per la culata.
La decisió de prémer el botó de l’avançament electoral la va prendre el sanedrí convergent amb enquestes sobre la taula. Però a partir d’aquell moment, hi ha moltes coses que no pots controlar, com unes clavegueres de l’Estat que començaven a fer de les seves o uns rivals polítics que jugaven les seves cartes. Els socialistes també han premut un botó: el del relleu de Miquel Iceta per Salvador Illa, que ha deixat de tenir marxa enrere aquesta setmana, amb la dimissió d’Illa com a ministres de Sanitat i la presa de possessió d’Iceta de la cartera d’Administració Territorial i Funció Pública.
Els PSC i el PSOE confien que, amb el suport del TSJC, el suposat efecte Illa els permeti guanyar les eleccions -com Mas aspirava a la majoria absoluta fa 9 anys- i bastir una aritmètica que els permeti arribar a la presidència de la Generalitat. Però igual que Mas el 2012, hi ha variables que Illa i el seu equip no controlen i la principal és l’evolució de la pandèmia i els seus efectes en el comportament electoral. L’índex d’abstenció és difícil de preveure i encara més quins seran els partits que patiran més l’efecte de la baixa participació més que probable el 14-F.
Les darreres enquestes de 2012 ja detectaven el canvi de tendència respecte les projeccions demoscòpics d’unes setmanes enrere i el retrocés del vot convergent, que finalment es va concretar la nit electoral. Les enquestes cada cop són menys fiables a causa de la volatilitat del vot i l’excessiva “cuina” per afavorir els interessos de qui les ha encarregat o la tendència del mitjà de comunicació. S’han d’agafar en pinces, llegir bé la lletra petita i intentar analitzar-hi tendències. Aquest 2021 Illa és podria convertir en el Mas de 2012, en el protagonista del compte de la lletera electoral. El 14 de febrer ho sabrem. O no.
I un darrer apunt. La candidatura d’Illa també em recorda també la de Mayor Oreja a la lehendekaritza el 2001. Llavors, el PP va mobilitzar tot el seu govern i aparell mediàtic convertint aquella convocatòria electoral en una gran batalla entre el nacionalisme basc i el nacionalisme espanyol amb el socialista Redondo Terreros fent un seguidisme escandalós del Mayor Oreja. El PSOE encara ha anat més enllà, utilitzant el CIS com un arma més de campanya. L'inusual soondeig "flash" a l'equador de campanya n'és exemple més escadalós.
El que va aconseguir el PP fa vint anys va ser mobilitzar el vot contrari al llavors ministre més en valorat del Govern Aznar i Juan José Ibarretxe va continuar com a lehendakari. Va caldre la il·legalització vuit anys després de la candidatura abertzale per portar el socialista Patxi López a un efímer pas per la lehendekaritza I no vull donar idees-, que tornar a estar en mans del PNB i amb el suport socialista. La política és cíclica i canviant colors i persones molts patrons electorals es repeteixen. Mayor, Mas i Illa: tres casos amb certes similituds en tres dècades diferents.
