L’actual legislatura està finiquitada i tots els partits estan en precampanya des de fa setmanes i setmanes, però qui ha de convocar eleccions i aclarir-nos quin dia haurem d’anar a votar és el president de la Generalitat de Catalunya. I no ho acaba de fer. La sensació que té una majoria dels catalans i catalanes és que estem davant d’un president que vol allargar el màxim possible el seu mandat, fins a una agonia insostenible. I ho fa aprofitant una escletxa d’un sistema polític teòricament parlamentari que permet que el candidat més votat sigui el cap de l’oposició –totalment legítim-, però que al mateix temps confereix un poder gairebé diví al president a l’hora de marcar quan s’acaba o no una legislatura.Alguns direu que només ens queixem amb José Montilla d’aquesta circumstància, però cal recordar que quan Pasqual Maragall ens va fer anar a votar el 2003 el dia de Tots Sants i Jordi Pujol va convocar els comicis del 1999 des del cim de l’Aneto ja hi van haver queixes. Però ja sabem com de complicat és canviar el sistema electoral català i ara només faltaria posar-nos a modificar aquest "detallet".
La legislatura està acabada, agonitza, però qui li ha de donar el cop de gràcia no ho fa. Manté una mena de suspens que l’únic que transmet és desesperació per postergar la cita electoral el màxim possible en el temps esperant que la crisi econòmica remeteixi i que els rivals es puguin desgastar. El cop de gràcia a la legislatura hi ha molts números que sigui el compte enrere de la seva presidència.
Aquest poder és excessiu pel cap de llista d’una formació que no disposa ni d’un terç dels escons del Parlament de Catalunya però que pot fer servir la data de la convocatòria electoral amb interessos netament electoralistes i no de país. L’epíleg del tripartit, fórmula política donada per morta per dos dels seus protagonistes des de ja fa mesos, serà agònic i ens farà viure una campanya electoral llarga, massa llarga. Només demanaria que quan comenci la nova legislatura el primer que s’abordi, després de com afrontar la greu crisi econòmica, sigui la nova llei electoral catalana i que es faci amb verdadera voluntat de consens.
Publicat al diari digital Delcamp.cat
2 comentaris:
Evidentment cal una llei electoral, però em temo que confons els termes. El sistema polític català -sui generis, en la mesura que no correspon plenament a un país amb totes les estructures d'estat- no és presidencialista, perquè la presidència la tria el Parlament, no l'electorat directament. I, en aquest sentit, el President de la Generalitat té les mateixes prerrogatives que el president del govern espanyol, que la cancellera alemanya, o que el premier britànic, tots elegits pel parlament -el britànic d'aquella manera- i cap directament per l'electorat. Això sí, tots amb un cap d'estat a sobre -amb corona o sense- que aquí, formalment, no hi és, almenys per aquesta decisió.
I és clar que el sistema polític català no és presidencialista -com ho és el nord-americà o la majoria de sudamericans- sinó parlamentari. Aquí ve la reflexió de l'article, que potser s'hauria d'extendre als altres règims parlamentaris, qué és aquest poder del president que acaba servint a interessos purament electorals. Si fem una llei electoral pròpia catalana ens podríem plantejar de dotar-nos de certs mecanismes que evitin situacions com l'actual.
Publica un comentari a l'entrada