El millor Torrent

M’ho he passat molt bé llegint la darrer novel·la de Ferran Torrent. És un dels meus autors de referència des que a mitjan anys 90 vaig llegir Gràcies per la propina. Cada novel·la que publica la compro només sentir que ja està a les llibreries i l’assaboreixo, llegint-la sense gaires presses. Perquè una novel·la de l’autor de Sedaví la pots llegir en una tarda. Però no convé. S’ha de paladejar com si es tractés d’un bon vi. Jordi, ets un exagerat? Potser sí, però és que Bulevard dels francesos l’he trobat una novel·la molt completa.

En aquest nou llibre, Torrent ens trasllada a la València del 1962, en una època en què els maquis ja han passat a la història. Quico Sabaté havia estat asassinat dos anys abans, per exemple. És quan les universitats comencen a bullir, amb manifestacions d’estudiants que simpatitzen amb els comunistes –El Partit- i el catalanisme i el valencianisme en el cas de la Universitat de València. Però la trama també ens submergeix en les pràctiques de la temuda Brigada Político-Social, amb la tortura com a principal mètode de treball i, en general, en una època en què l’Estat espanyol era una encara una dictadura gairebé un quart de segle després del final de la Guerra Civil.

En une entrevista a la ràdio, escoltava el mateix Torrent parlant de Bulevard dels francesos com una novel·la amb diferents nivells de lectura. Et pots quedar a la superficie, amb una trama ben aconseguida, com sempre passa amb l’autor valencià. O penetrar més en el text, en la crítica a les ideologies, siguin d’una banda o de l’altra. Ferran Torrent fa un pas més en aquesta novel·la i demostra que ha entrat en una maduresa que ens pot deparar grans alegries als aficionats a la narrativa catalana contemporània.