diumenge, de maig 26, 2013

Iris Figuerola: el perquè de la primera “Torrenca de l’any”



Iris Figuerola Biscamps ha estat la primera Torrenca de l’Any, el guardó creat pel Diari de la Torre i el Baix Gaià Diari i que es va lliurar aquest mes de març. I va aconseguir aquesta distinció a molta distància dels seus competidors. Ella diu que pot lluir l’Escarabat d’or perquè coneix molta gent. S’atreveix a dir perquè no té enemics. I és veritat que l’Iris ha tingut i continua tenint moltes oportunitats per conèixer gent perquè manté una activitat social i cultural molt important en diferents fronts de la vila torrenca. I no genera moltes raons per crear-se enemics.

Nascuda a Baix a Mar quan encara era un barri de pescadors on els estiuejants es comptaven amb els dits, va viure al número 1 del Passeig Colom, tocant a Cal Bofill, i explica que Baix a Mar els anys quaranta es dividia en dos, amb la plaça de l’Església com a frontera i la Cooperativa com a nexe d’unió. A dalt la Torre hi pujaven sovint, molt més que a l’inrevés. Hi anaven al metge o a Cal Marxant a comprar fils per cosir. “Era un món reduït i molt apartat”, recorda. Tot es celebrava a dalt de la Torre i a Baix a Mar en aquella època només es feia festa per Sant Joan.

Quan es va casar, als 21 anys, l’Iris va pujar cap a la Torre, a viure amb el seu marit a la casa dels seus sogres. Des del primer moment s’hi va trobar molt còmode, en una època en què la televisió encara no havia arribat a les llars. A les nits es llegia molt a Cal Gual. Eren subscriptors de la revista Destino. L’any 1963 es van començar a donar classes de català a la recent estrenada Biblioteca de Torredembarra. Desenes de torrencs i torrenques es van apuntar a les classes d’en Manel Crehuet, la Rosa Maria Wenberg i en Josep Gual. La foguerada inicial va passar i l’Iris va ser de les poques que s’hi va quedar. I des de llavors ha estat vinculada a la biblioteca torrenca, formant part d’un grup que ha traduït al català ja una vintena d’obres de teatre, la darrera “El casament” de Vladimir Maiakovski. Aquestes traduccions han servit per a nodrir d’obres de teatre per al Grup d’Aficionats a l’Art.

El teatre a Torredembara també ha tingut en l’Iris Figuerola una de les seves peces importants, però darrera de l’escenari, a la tramoia. L’hem vist fent d’apuntadora però sobretot com a modista, ja sigui per fer un uniforme de Guàrdia Civil, un de més minimalista de Tarzan o de fantasia. Sobre l’escenari se l’ha vist poc i ella mateixa ens recorda l’excepció: una aparició fent de dona barbuda.

De soltera l’Iris va treballar de teixidora, a Cal Fité i Cal Gual. En aquella època, normalment, quan una noia es casava deixava de treballar fora de casa. Tenia fins i tot una ajuda del govern i tot per fer-ho. Passava a treballar a la llar i l’Iris, amb sis fills, en va tenir molta de feina. Està orgullosa d’haver pogut donar carrera a tots els fills i filles.. Afirma que no ho trobava tan gros pujar mitja dotzena de fills. Ni tampoc s’enyorava de Baix a Mar, sobretot perquè es sentia apreciada per la seva nova família i perquè des de la seva nova casa es veia el mar. Un cop els seus sis fills ja van ser grans, va treballar durant una dècada de peixatera a Cal Ral. Primer va estar a la botiga de Baix a Mar i després a la de dalt del poble, on va substituir a la Manuela, una institució a Cal Ral.

Quan l’any 2000 es va jubilar, Iris va entrar a Càritas, on ha viscut de molt a prop l’esclat de la crisi. Quan va començar a col•laborar amb l’ONG eren quinze persones i ella hi anava un parell d’hores a la setmana. Era l’època que arribaven molts immigrants al nostre país i havien de fer una tasca d’acollida i orientació dels nouvinguts. Lliuraven una quinzena de bosses d’aliments al dia. Ara en fan 160 i la majoria són per a gent del país, que els ha costat molt decidir-se a acudir a Càritas. Per vergonya. El pobre actual, segons l’Iris, és una parella jove amb un o dos fills. Fa uns anys treballaven els dos i des de fa temps han perdut la feina i tenen una hipoteca que no els permet arribar a final de mes. El paper de l’Iris a Càritas és coordinar el rober, on hi treballen voluntàriament setze persones. A Torredembarra, l’organització té una seixantena de voluntaris i han de fer una gran tasca logística per gestionar les grans quantitats de menjar i la roba que els hi arriba.

Hem dit que l’Iris ha estat sempre molt activa. Ha estat secretària del Grup de Dones i també forma part del grup de cuiners i cuineres del bull, un plat pesat de fer, segons diu ella. Però l’Iris està acostumada a les grans cassoles. A casa havien arribat a ser nou persones a taula. Cada any també cuina una o dues cassoles de fideuejat per a la festa solidària que es fa a la plaça de les Monges per la Fundació Vicenç Ferrer. La cuina li agrada i prova nous plats i experimentar a partir dels peixos de Baix a Mar. Té 300 llibres de cuina i algun escrit per ella per a la família. També disfruta escrivint i l’hem pogut llegir a La Sínia. Ha guanyat diversos cops el Premi Isabel de Villena. Ara ja no pot fer-ho, perquè en forma part del jurat. Ha assistit també a cursos d’escriptura i ha tingut com a companys de pupitre com l’Oriol Grau o la Coia Valls, que aquest Sant Jordi ha triomfat amb “Les Torres del cel”, un llibre que vol llegir ben aviat. A l’Iris no li agrada estar sense fer res. Algú ho dubta després de llegir aquest article?

Publicat al número de maig del Diari de la Torre