Transició: game over

L’Estat espanyol s’ha basat durant les tres dècades, a partir de la reinstauració de la democràcia, en un sistema sorgit de l’anomenada transició. Ha estat un sistema molt imperfecte, creat enmig dels sorolls de sabres de finals dels setanta i inicis dels vuitanta, de la integració de les elits franquistes i les renúncies de les esquerres i d’un gran invent que ha estat el “café para todos”. És a dir, intentar aigualir els fets nacionals català i basc creant fins a disset autonomies, la gran majoria artificials, però que trenta anys després ja són un element bàsic del paisatge institucional, amb uns presidents autonòmics que defensen amb ungles i dents les seves taifes.


Aquest sistema tendia cap a una descentralització, una mena de federalització de molt baixa intensistat i una certa assimetria. Euskadi i Navarra van apostar per tenir la clau de la caixa mentre Catalunya va prioritzar la recuperació i potenciació de la llengua i la cultura. Els anys han anat passant i aquesta manca de control de les finances per part del govern català ha derivat en un ofegament quan ha esclatat amb tota la seva cruesa amb la crisi econòmica actual i en una sensació d’espoli que provoca el fet que cada any milers de milions d’euros marxin cap a Madrid i no tornin a Catalunya, mentre altres autonomies disposen de millors infraestructures i ofereixen millors serveis a la ciutadania. I, per a més inri, fan el fatxenda clamant als quatre vents que són més solvents que Catalunya (amb els diners que marxen i no tornen de Catalunya).

Mentre el front basc està més tranquil que mai, amb un PNV dòcil cercant company de ball en el govern autonòmic i un procés de pau que avança lent però avança, Catalunya ha pres un camí que cada cop sembla més de no-retorn. Una majoria parlamentària clara aposta pel dret a decidir davant d’aquesta situació i la por atàvica dels partits espanyols a la convocatòria d’una consulta per la independència encara fa pensar més que un sí seria majoritari si finalment es convoca a les urnes als catalans i catalanes per decidir el futur. La resposta des de Madrid a aquestes aspiracions independentistes és la recentralització. La Llei Wert n’és el paradigma d’aquesta estratègia: trencar els consensos dels anys vuitanta, tant pel que fa a la llengua com a la religió a les aules. Termes com insubmissió i desacatament s’escampen per la comunitat educativa i la societat catalana en general.

Però no només l’agudització del problema català demostra que el model de la transició s’enfonsa com un castell de cartes. El mateix sistema de partits espanyol pot patir un cataclisme en la pròxima convocatòria electoral. El bipartidisme PP-PSOE està en fase terminal, incapaços de plantejar solucions a la crisi econòmica i la corrupció regnant, i amb uns lideratges dèbils i poc carismàtics. Izquierda Unida i UPyD pugen com l’escuma i el terreny està abonat per alguna opció populista que en qualsevol moment pugui sorgir i acabar de sacsejar aquest mapa polític agonitzant. El ritme de la història s’accelera i les mastodòntiques maquinàries dels partits polítics tradicionals no saben reaccionar i com afrontar els reptes d’aquesta etapa posttransició.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN