Muntanyans II o l’espasa de Dàmocles

El pressupost de l’Ajuntament de Torredembarra per a l’any 2014 és de 22 milions d’euros. La indemnització a la constructora Vegas de Guadaira per no poder edificar als terrenys de Muntanyans II després de la sentència del Tribunal Suprem podria ser de 109 milions d’euros, segons els càlculs de la Generalitat el 2011. Si tenim en compte que pagar una indemnització a una altra constructora de poc més d’un milió d’euros ha significat un salvatge augment de l’IBI de 4,9% aquest any 2014, al meu cervell li costa imaginar el futur negre que li espera a Torredembarra durant generacions si els pitjors pronòstics es confirmen i són que s’hagi de fer front a aquesta indemnització i la Generalitat no li toca o no vol col·laborar-hi, cosa que encara no està definida.

Com a consol ens quedarà que Torredembarra entrarà al Llibre Guiness dels Récords com el poble més endeutat de Catalunya, l’Estat espanyol i qui sap si del món sencer. Però hi ha uns culpables oi d’aquesta situació? Un servidor i la immensa majoria de ciutadans i ciutadanes torrencs poc tenim a veure que l’Ajuntament de Torredembarra volgués que s’urbanitzés uns terrenys inundables i d’alt valor ecològic, a tocar de l’Espai Natural dels Muntanyans, del qual tan ens n’enorgullim des del Miniterrani.

Alguna cosa no funciona en el nostre sistema polític i jurídic quan els responsables polítics i tècnics d’animalades urbanístiques com Muntanyans II no hagin de respondre personalment quan arriben sentències judicials que poden hipotecar un municipi durant dècades i ens toqui repartir-ho entre la soferta ciutadania. Unes persones concretes van aprovar el pla general d’urbanisme que permetia urbanitzar en aquells terrenys inundables i per on hi passa un corredor biològic. Unes persones concretes no van fer cas dels avisos reiterats de la Plataforma Salvem els Muntanyans? Però era l’època de la disbauxa immobiliària i Torredembarra no podia quedar-se enrere. I si calia construir 550 habitatges al costat d’un dels espais naturals més importants de la costa catalana, doncs calia fer el sacrifici. Tot pel totxo! Però després de la borratxera ve la ressaca. I deu n’hi do quina ressaca més llarga i penosa que ens espera.

Un dia vaig fer una volta pels terrenys de Muntanyans II, una mena d’espai fantasma, amb els carrers construïts i senyalitzats, però sense cap edificació, en un evident estat de degradació. El mal ja està fet. Potser podríem fer servir aquest espai de plató per a pel·lícules apocalíptiques o ubicar-hi el Museu de la Bombolla Immobiliària. Serien dues modestes maneres per anar fent bossa per a quan toqui pagar la multimilionària  indemnització. Esperem que a la plaça del Castell i al Departament de Política Territorial estiguin treballant a consciència per trobar l’argúcia legal que impedeixi haver de pagar a la immobiliària Vegas de Guadaira una xifra més pròpia d’un crack futbolístic de primer nivell que una indemnització per una urbanització que podria haver acabat com tantes a la geografia catalana i espanyola després de l’esclat de la bombolla immobiliària, amb habitatges a mig construir i la resta mig buits. Mentrestant, l’espasa de Dàmocles continua damunt dels caps de les torrenques i els torrencs.