Quan l’any 2006 Daniel Masagué es va convertir en el candidat de CiU a l’alcaldia de Torredembarra, gairebé tothom es va sorprendre de la seva nominació. Després de la convulsa època amb Miquel Àngel Lecha com a alcalde, que havia acabat amb una curiosament poc traumàtica moció de censura, tot indicava que Pere Font seria el cap de llista convergent. L’aparell del partit l’havia preparat per a aquest càrrec, però quan la militància torrenca va haver de votar el cap de llista, Font va perdre per la mínima contra el «desconegut» Masagué, un conegut empresari local amb una cadena de fleques i pastisseries.
La nominació de Masagué només es pot entendre per l’alineament a favor seu de la família Guasch, amb molta influència en l’agrupació local convergent i que va apostar per l’empresari, que uns mesos abans havia perdut les eleccions a la presidència de la Unió de Comerciants de Torredembarra (UCEPT). Font va acceptar anar de número dos de la candidatura i una desconeguda Francisca Felguera es convertia en la candidata d’Unió i tercera de la llista. El quart lloc era per a Rosa Maria Guasch. Els favors en política es paguen.
Masagué va recuperar terreny perdut per CiU l’any 2003 en les eleccions municipals de 2007, però va perdre. El PSC va treure un regidor més (cinc contra quatre) i va tornar a governar, amb ERC i el GIT com a socis. Però en aquest pacte hi havia una baula dèbil, el flamant fitxatge de Manuel Jiménez, Laura Pradeda, que va abandonar l’executiu al cap de pocs mesos i va acabar provocant la dimissió de l’alcalde socialista, esgotat i abandonat pel seu propi partit després d’uns mesos de govern en minoria. Masagué va aprofitar-ho per convertir-se en alcalde al capdavant d’una sopa de lletres de sigles, amb el PP, l’Agrupació, el GIT i la trànsfuga Pradeda.
Després de tres anys de govern complicats pels difícils equilibris en un pacte tan divers, i gran part d’aquest període fent-ho en minoria després de l’expulsió de la complicada regidora no adscrita Laura Pradeda, va guanyar les eleccions de 2011 amb sis regidors per només tres del PSC, la segona força. L’aliança amb la família Guasch ja feia temps que havia acabat, però Masagué no havia aconseguit apartar Rosa Maria dels llocs capdavanters de la llista i com a sisena va continuar com a regidora en un pacte de CiU amb PP i GIT, molt més còmode i operatiu. Masagué, a més, va ser premiat pel seu partit amb una vicepresidència a la Diputació. S’havia convertit en un dels barons territorials de la formació nacionalista. Havia jugat bé les seves peces en els diferents moments de la partida i havia obtingut els seus objectius.
Però Masagué no controlava el partit a Torredembarra. En les eleccions al comitè local no es va veure en forces de plantejar batalla contra Jordi Guasch, i el fill de la regidora va ser elegit president del partit com a únic candidat. Començava una guerra freda que va durar mesos, fins que l’obertura d’un expedient per part de la direcció del partit va provocar-ne el cessament i la substitució en el càrrec per Gerard Montserrat, un home pròxim a l’alcalde. Havia guanyat la batalla interna.
L’altra batalla la mantenia amb l’oposició, sobretot el PSC i ERC, i l’agror i una tensió creixent es va instal·lar en els plens, que a més van passar a fer-se cada dos mesos enlloc d’un, com sempre s’havien fet a la Torre. El 2012 socialistes i republicans van acudir a la Fiscalia, on van presentar diverses denúncies per prevaricació per lloguers municipals desorbitats, factures molt altes de consultoria externa i altres presumptes irregularitats. Encenien una metxa que més d’un any després acabaria petant molt fort.
I quan semblava que el final del que seria el seu primer mandat complet com a alcalde ja feia baixada, que la tensió amb l’oposició havia baixat sensiblement, que tenia el partit controlat i el favor de la direcció provincial del partit per repetir com a alcaldable, tot el castell de cartes ha caigut i en menys de 48 hores Masagué ha passat del despatx d’Alcaldia a una cel·la de la presó de Tarragona, passant per la inevitable «pena de telediari» d’aquests tipus d’operacions policials, compartida amb els seus companys de junta de govern. Escac i mat.
Dels seus gairebé sis anys com a alcalde de Torredembarra en quedarà una manera de governar molt personal i personalista, possiblement per deformació professional de qui és un empresari que ha entrat en política en una edat madura. La seva principal obra de govern són possiblement les obres que han rentat la cara a Baix a Mar i als Munts, llargament reivindicades, però també acumula fiascos com el pàrquing subterrani de Filadors, infrautilitzat i que costa milers d’euros cada any al contribuent. Tampoc no ha estat capaç de desencallar el Teatre Auditori. Sí que ha deixat una nova comissaria de Policia Municipal, inaugurada curiosament pocs dies abans de l’operació policial que va acabar amb la intervenció de l’Ajuntament.
I també deixa molts dubtes en la seva successió al capdavant del partit a Torredembarra, que es podrien aclarir els propers dies. Al voltant seu ha teixit un nucli dur de fidels, però també uns sectors crítics que ara sortiran de l’aparent letargia i voldran jugar el seu paper en aquest nou escenari de la política torrenca, el que queda després d’un terratrèmol tan brutal com el que ha viscut els darrers dies.
Article publicat al Baix Gaià Diari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada