Jordi Rovira, un pagès jove a la Torre

A la Torre encara queden pagesos? Uns quants. I n’hi ha algun de menys de quaranta anys? Sí. És en Jordi Rovira, que ja fa un quinze anys que es dedica a l’agricultura com a única activitat per a guanyar-se la vida i tirar endavant la seva família. Un rara avis en un municipi costaner abocat al turisme com és Torredembarra. Els seus pares no es dedicaven a la pagesia, però si l’avi matern, a qui sovint acompanyava de petit a la sínia. Bastonets baixant per l’aigua del rec o el verdet de la bassa són records d’aquells anys d’infància jugant al tros.

En acabar l’EGB, en Jordi Rovira Fortuny va començar a estudiar la branca d’elèctrics de Formació Professional a l’Institut Torredembarra. Si volia seguir estudiant al seu poble havia de triar entre BUP i FP (elèctrics i administratius). Després de cinc anys, va obtenir el títol amb bones notes i es va matricular a un grau formatiu d’electricitat a l’Institut Martí Franquès de Tarragona. No va acabar el primer trimestre. S’ofegava. Necessitava una altra cosa. Va decidir un canvi de vida radical: canviar el tornavís per l’aixada. Va  arrendar terres i treballar-les.

De secà va començar a cultivar garrofes, olives i vinya. Fins fa set anys encara trepitjaven raïm a la Torre a casa seva, però després ho van portar a Salomó. Cada cop s’ha centrat, però, més en el regadiu. Primer arrendant diverses finques a Altafulla i Ferran, però en els últims anys ho ha anat concentrant a Torredembarra, a la zona de la Rasa. Ara disposa d’unes set o vuit hectàrees d’horta i secà. De vinya ja no en té. Ha arrencat tots els ceps, sobretot pels problemes que li creava la plaga de tudons. Cultiva carxofes, tomàquets, mongetes, pebrots, albergínies, melons... Els productes els venen a casa seva, al carrer Alt de Sant Pere, un parell de cops a la setmana a Baix a Mar i també porten gènere al Mercat del Camp, a Reus.

Ha estat en els calçots on ha trobat el seu producte estrella. En va començar a cultivar fa quatre anys i va fer-ho dins el paraigües de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Calçot de Valls per diferenciar-se d’altra tipus d’oferta, amb uns calçots de mides regulars i amb unes qualitats organolèptiques concretes. També va decidir participar al Concurs de Cultivadors de Calçots, que es fa dins el programa de la Gran Festa de la Calçotada de Valls el darrer diumenge de gener. El primer any va quedar fora dels premis, però el segon any va aconseguir la segona posició. En les dues darreres edicions ha estat el guanyador del concurs, superant el dominador dels quatre anys anteriors, Jaume Solé, de Calçot del Montmell. Podríem dir que a la Torre es cultiven els millors calçots del món. Però en Jordi és realista. El verdader premi és que els darrers anys quan acaba la temporada ja no li queden calçots per vendre. S’acaben tots.

Quin és el secret dels Calçots de Ca l’Aurèlia? Doncs hi té molt a veure un cavall. I és que en Jordi Rovira ha reintroduït l’animal a l’hora de treballar aquest producte i podem veure com es calcen els calçots amb el cavall. També té una somera. La passió pels animals no acaba aquí i en un cobert a la seva finca ja acumula una desena de carros, que quan té temps restaura. No és l’únic Jordi Rovira Fortuny de Torredembarra que ho fa, però l’altre li porta molt avantatge. Amb els carruatges va a diferents festes dels Tres Tombs o participa en alguns activitats populars a la Torre o a Baix a mar.

Es ven fruita i verdura avui en dia? Les noves generacions en consumeixen menys que les anteriors, tot i el creixement del nombre de persones que fan dieta o intenten “cuidar-se”. En Jordi explica que la gent compra menys i que sovint costa que valorin el producte de proximitat i de qualitat, com el que ell ofereix. Però reconeix que l’etiqueta de “Ca l’Aurèlia” cada cop és més valorada i els clients ho relacionen amb qualitat.

L’agricultura és una feina que requereix molt de temps i, si a això li suma que ja té dos fills, a en Jordi li queda molt poc temps per l’afició, la música, que l’ha acompanyat des que l’Anton Sagal li va ensenyar a tocar el timbal als vuit anys. Ha tocat aquest instrument amb els Grallers de la Torre, el Ball de Diables i amb la Mulassa, element del seguici torrenc del qual ell en va ser fundador. Però ara només toca amb la Fanfara de Torredembarra per la Festa Major. És molt difícil compaginar la seva feina al camp, que comença ben d’hora ben d’hora, quan es fa de dia, amb els bolos i els assajos nocturns.  També ha estat cantaire a la Coral Santa Rosalia i porta més de dues dècades com a armat de Torredembarra. La coral l’ha deixat però continua com a vestint l’uniforme romà. Diu que el mes d’assajos i les sortides a Tarragona i a Torredembarra durant la Setmana Santa són “sagrades”.

Poc temps li queda per mirar la televisió, però hi ha un programa que no se’l perd cap dia: la previsió meteorològica. I és que el pagès es passa el dia mirant el cel. La feina al camp l’apassiona i hi ha pocs dies que no vagi al tros. Encara que sigui per revisar que tot estigui al seu lloc. I és que un dels altres grans de la pagesia actualment són els robatoris, tan de productes com material agrícola, que s’han agreujat amb la crisi. Però ell tira endavant i més ara, que el seu germà gran, en Dani, ha deixat la feina que tenia i s’ha unit a l’empresa familiar. Ara, ja són dos pagesos joves a la Torre.

Publicat al número de juny del Diari de la Torre