115 vots

Només 115 vots. Aquesta va ser la diferència entre les candidatures d’Esquerra Republicana i el Partit Socialista en les eleccions municipals de 2023 a Torredembarra. No arriba ni al 2%, però es va traduir en un regidor més -el sisè- per als republicans. Tot apunta doncs, que els comicis de 2027 seran molt ajustats entre les dues forces polítiques, que s’han repartit l’alcaldia durant aquest mandat. Precisament la figura de l’alcalde pot decantar vots que puguin ser decisius per a la victòria.

Esquerra ha guanyat les darreres tres eleccions municipals a la Torre, però en les últimes va perdre un terç dels vots obtinguts en la històrica majoria absoluta de 2019. Eduard Rovira va tancar la seva etapa com alcalde ja fa més de dos anys, però ha continuat com a regidor i controlant àrees tan troncals en un Ajuntament com Hisenda i Personal. El mes de juny passat, Raúl García, el seu etern successor, es va convertir finalment en el segon alcalde republicà des de la recuperació de la democràcia.

García està aprofitant al màxim els menys d’onze mesos que tindrà a l’alcaldia abans no arrenqui la campanya electoral. La seva presència a les xarxes socials i també al carrer és intensa, constant. El seu equip vol contrarestar els dos anys que ha estat a l’alcaldia el seu gran “amic” però també rival, el socialista Vale Pino, que des del juny ha hagut de tornar a la primera tinença d’alcaldia i continuar amb la seva tasca com a diputat provincial. A més, Pino cada cop té més pes en el seu partit a nivell de Tarragona.

Mentre el líder socialista ha de repartir-se en diferents fronts, el seu homòleg republicà està centrat al cent per cent en Torredembarra. Aquest és un dels factors en què confia Esquerra per assolir la seva quarta victòria consecutiva. A més, presentarà una llista molt renovada, primer en els darrers comicis i després per les circumstàncies imprevistes durant el mandat, com la mort de Maria Gual o la dimissió abans d’hora per motius professionals de Marga Rovira. Només els falta una peça: una dona entre els cinc primers llocs.

En canvi, el PSC, que fa tres anys va pujar més de 200 vots, ha mantingut un bloc molt definit de regidors els darrers vuit anys, només amb la incorporació de Javier Perellón.  Pino té el repte de decidir fins a quin nivell vol renovar el seu equip i si confia en membres de l’agrupació local o “fitxa” algun independent. A ERC li va anar molt bé amb Berta Castells, que s’ha consolidat com a número dos del govern i portaveu del grup municipal.

La campanya també pot ser decisiva com ho va ser en els darrers comicis. Esquerra va aprofitar al màxim el seu local electoral al carrer Antoni Roig, obert a tota hora i amb els candidats interaccionant amb potencials votants. En canvi el PSC va limitar el seu local a aparador i lloc de reunió, confiant en els actes de campanya per aconseguir un sorpasso que finalment no va arribar. Els caps de campanya tenen feina de cara al 2027. I és que 115 vots són una diferència exigua i el primer lloc permetrà escollir qui serà l’alcalde que arribi al 2031, perquè la sorpresa seria que el pacte d’aquest mandat entre republicans i socialistes, amb Junts com a tercera peça de l’engranatge governamental, que ha funcionat com un rellotge suís, no es reediti quatre anys més. El repte dels dos competidors serà trobar el nivell de confrontació adequat perquè, encara que siguin “amics”, tenen un mateix objectiu: guanyar unes eleccions.

Article publicat al número de setembre del Torredembarra Actualitat

El minut màgic

Han estat mesos de tabarra per part de les administracions i els mitjans de comunicació sobre l’eclipsi solar total que havíem de viure el 12 d’agost en una franja de la Península Ibèrica en què es trobava Torredembarra. Aquests bombardejos mediàtics cada cop em fam més mandra, però a mesura que s’acostava el dia de l’encontre perfecte entre el sol i la lluna m’anaven augmentant les ganes d’observar aquest fenomen excepcional. Les xifres eren evidents: el darrer eclipsi solar total a casa nostra va ser el 1905 i el proper, el 2180. És l’eclipsi de les generacions que ara poblem aquestes terres.

Torredembarra tenia un lloc oficial per veure’l, al polígon Roques Planes, amb tota la seva institucionalitat i desplegament mediàtic. Les més de mil entrades gratuïtes es van esgotar en poques hores. Coses de l’eclipsimania. A finals d’abril, el qui escriu havia fet les proves pertinents i, a dos minuts -cronometrats- de casa, podria veure l’eclipsi perfectament. Si no apareixien núvols inoportuns, és clar. El dubte era si s’acumularia molta gent. Era qüestió per si de cas de no fer-ho córrer massa, com fan els boletaires amb els racons on omplen el cistell. Al final vam ser uns pocs centenars de persones de totes les edats ben distribuïts pel pont al final del carrer Onze de Setembre, en una comunió estranya, entre la impaciència i l’expectació.

Armats amb les imprescindibles ulleres que ens evitarien lesions oculars a causa de la llum ultraviolada de l’astre rei, vam anar veient com la lluna s’anava menjant gradualment el sol que s’acostava perillosament a l’horitzó. Els minuts abans de la totalitat van ser estranys. La llum minvava i els colors evolucionaven a tonalitats rares, insòlites. I durant gairebé un minut vam poder treure’ns les ulleres i observar amb l’ull nu el sol com només el veurem un cop a la vida a la Torre. I sí, va ser un moment màgic, que recordarem tota la vida. No va faltar l’aplaudiment final. Potser no calia tanta turra -permeteu-me el castellanisme, que tabarra ja ho he dit abans-, però el FOMO estava més que justificat. Fins i tot un gos que tenia al costat va quedar en un estat molt estrany en aquells moments de foscor inesperada per a ell.

Igual que el meu estimat Tintín, jo ja he viscut el minut màgic de l’eclipsi i no m’ha calgut anar enmig de la serralada dels Andes i envoltar-me d’inques. Ha estat al costat de casa i guardo en la retina una imatge que m’acompanyaran tota la vida. De fotos no en vaig fer, però l’amic Albert Vilaseca m’ha enviat aquesta imatge tan torrenca ideal per il·lustrar aquestes línies. I és que els terrats de la Torre van ser també un espai ideal per gaudir de l’eclipsi.

Foto: Albert Vilaseca

Article publicat a www.TDBactualitat.cat 

Alejandro Fernández trenca la història del PP de Catalunya

 Aquest mes de juny el Partit Popularmde Catalunya ha viscut un plàcid congrés regional que ha reelegit el tarragoní Alejandro Fernández com a president per quatre anys més. La història dels populars catalans és un Dragon Khan des de la seva fundació a finals dels anys vuitanta i la cadira de president crema inquilí rere inquilí. Fernández ja fa vuit anys que està al càrrec, i supera la mitjana de permanència de la llarga llista d’antecessors –els darrers, Daniel Sirera, Alicia Sánchez Camacho i Xavier García Albiol– i si compleix el mandat, dotze anys es convertiran en gairebé una eternitat en els paràmetres temporals dels conservadors catalans.

Fernández es va alinear amb Pablo Casado quan aquest va optar al lideratge del PP després de la retirada de Mariano Rajoy. Quan Casado va caure en desgràcia a l’enfrontar-se a Isabel Díaz-Ayuso, molts ja li cantaven les absoltes al polític tarragoní. Se’l situava enfrontat amb Alberto Núñez Feijóo i fins i tot es va haver d’empassar el gripau de veure com Maria Mercè Martorell, que no és santa de la seva devoció, era escollida a dit des de Madrid alcaldable per Tarragona.

Però Fernández és un animal polític i ha sabut jugar a sobreviure a la selva genovesa. Ha fet passar el PP de Catalunya de ser un partit amb respiració assistida a superar Vox i tenir quinze escons al Parlament. I ha escrit un llibre, A calzón quitao –prorrogat per Cayetana Álvarez de Toledo–, amb el qual ha fet un tour de presentacions per tot Espanya i s’ha erigit en el gran flagell de l’independentisme català. En alguns moments de la seva lectura a segons qui li ha semblat una obra de ciència-ficció política, però a la seva parròquia ha agradat.

Després de ser reelegit amb un 97,51% dels vots president del PPC, Alejandro Fernández s’ha situat a la graella de ministrables del cada cop més inevitable Govern Feijóo. La quota catalana. No podem negar que, després d’una carrera política de gairebé un quart de segle, Fernández s’ho ha ben guanyat.

Article publicat al Diari Ara el 15 de juliol de 2026

Els Pastorets des de dins

El passat mes de maig es presentava l’Associació de Joves de Torredembarra. La nova entitat començava a caminar amb un grup de cinc noies al capdavant que es marcaven com un dels seus principals objectius recuperar aquell mateix Nadal la representació dels Pastorets al nostre municipi. Un objectiu molt ambiciós que em transportava a inicis dels anys noranta,, quan vaig participar en les funcions de L’Estel de Natzaret durant dos Nadals fent un petit paper, el de Tasis, l’ajudant del gran sacerdot del temple. Abans, als anys seixanta, els Pastorets ja s’havien vist a la Torre. Els vaig explicar aquesta experiència i la presidenta de l’Associació de Joves, la Núria Martínez, em va animar a tornar a posar-me la túnica i participar en la recuperació. L’entitat va fer una crida a través de les xarxes socials per cercar actors o actrius per tirar endavant l’obra i durant l’estiu van anar bastint un elenc que es va nodrir en la seva major part de persones vinculades als Nois de la Torre i el Ball de de Diables de Torredembarra.

Finalment vaig acceptar incorporar-me a l’equip per posar-me a la pell de l’Uries, el sacerdot del temple. Ho assumia com un repte, ja que era un paper amb més text que el seu ajudant. I amb molta il·lusió Junt amb l’Oriol Porta, que encarnava altre cop el pastor Neftalí, fèiem d’enllaç amb el precedent dels noranta, junt amb els seus pares. En Joan Porta  havia fet d’apuntador i ara seria un dels extres que feia de pastor, mentre l’Anna Ramírez, la Sant Miquel el 1969 i 1990-1992, s’integrava aquest cop a l’equip de vestuari i maquillatge.

El projecte començava a caminar el diumenge 14 de setembre en una gran taula a l’Espai Jove en què vam fer la primera lectura del text adaptat per la torrenca Vivian Segurana. Escrit el 1891 per Ramon Pàmies, el llenguatge era arcaic, amb llargs monòlegs. La feina de la Vivian va ser actualitzar aquest text i reduir-lo una mica perquè fos més adequat al públic del segle XXI. Es va despenjar, però, del projecte per desavinences amb el director, Joan Maria Vidal. En aquella taula també hi era en Joan Maria, un altre torrenc amb sobrada experiència com actor, director i dramaturg. S’incorporava amb l’elenc ja triat i amb les limitacions d’un text complicat i un espai, el Casal Municipal, que no és un teatre. Vidal ha estat capaç de treure el millor dels actors i actrius i crear un projecte escènic molt potent.

Els tres mesos d’assajos van ser una cursa d’obstacles, amb una majoria d’actors i actrius sense experiència teatral, que ens havíem d’aprendre un text i a actuar damunt l’escenari. Tots teníem la nostra feina i les nostres obligacions i alguns assajos es van haver de cancel·lar per manca de gent. Van ser moments difícils. Paral·lelament als assajos, les altres branques de l’equip anaven treballant. Una dels que va tenir més problemes va ser el vestuari, que va topar amb les dificultats que va posar la persona que tenia en la seva propietat els vestits de les darreres representacions, més pendent de muntar una exposició amb ells que de posar facilitats  a la recuperació de l’obra. Es va haver de portar a terme una campanya de micromecenatge per comprar un vestuari nou. Tota crisi comporta una oportunitat i, en aquest cas, va servir ser crear uns nous vestits que han estat una de les claus de l’èxit de la recuperació de L’Estel de Natzaret.

Les setmanes prèvies a l’estrena, marcada per al 23 de desembre, van ser frenètiques. Es van incorporar al muntatge els extres, els decorats magnífics dibuixats a mà i digitalitzats per l’Oriol Joan, l’escenografia, la il·luminació i les músiques i cançons. En aquest darrer aspecte es va haver de fer un gran esforç ja que la persona que se n’havia d’encarregar va retirar-se a darrera hora. L’Alba Fortuny, que encarnava la Verge Maria a l’obra, va fer una gran feina en aquest aspecte gràcies a la seva llarga experiència musical.

Va arribar la data de l’estrena i els nervis es notaven en un Espai Jove atapeït de gent que es vestia i es maquillava i repassava el text, mentre els espectadors començaven a fer cua per entrar al Casal. Just abans d’obrir portes, el director ens va reunir i ens va motivar amb l’”Elefants” d’Oques Grasses de fons, una cançó que ens acompanyarà sempre. La primera representació, si hem de fer cas a les crítiques del públic , va ser tot un èxit. El muntatge, amb una sala gran del Casal gairebé plena, va sorprendre i els més grans van recordar les representacions dels seixanta i els noranta. L’essència dels Pastorets es mantenia, tot i un equip gairebé nou, que va afrontar dues també reeixides funcions el 28 de desembre -amb un primer sold out- i el 4 de gener. Més de 800 persones han vist aquests primers Pastorets torrencs del segle XXI.

En aquests gairebé quatre mesos tan intensos s’ha creat una improvisada companyia de teatre, però sobretot una gran família, marcada per la intergeneracionalitat, amb ganes de seguir treballant perquè Els Pastorets arrelin a la Torre i es converteixin en una tradició, en una obra de teatre “del poble per al poble”, com ens repetia el Joan Maria Vidal, i que aquelles primeres paraules de “Com xiula l’huracà….” es converteixin en un clàssic del Nadal torrenc.

 Article publicat a www.tdbactualitat.cat / Fotos: Joan Casas

El castell i els alcaldes

L’alcalde actual, Vale Pino, que precisament va néixer l’any que es va votar l’actual Constitució espanyola, el 1978, ha iniciat la seva intervenció llegint els 103 noms dels regidors i alcaldes que ha tingut Torredembarra des de 1979, des de Celestí Salort a Jonathan Pi, als quals ha qualificat d’”ambaixadors de la democràcia”.  Pino, que ha reivindicat “el llegat patrimonial del Castelli la pau social aconseguida amb la democràcia”, ha recordat la frase de Winston Churchill que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics.

Ha clos l’acte un dels darrers edils a formar part del ple municipal, l’actual regidor de Cultura, Daniel Pujol. Tenia només un any quan es va inaugurar la rehabilitació del Castell i 24 anys quan va entrar  la corporació per a substituir a la desapareguda Maria Gual. Pujol ha fet una defensa aferrissada de la democràcia en “temps difícils com els actuals” i ha recordat, aprofitant la seva visió d’historiador, com de difícil ha estat arribar a un règim polític participatiu com el que ara tenim.

Reunir quatre dels nou alcaldes que ha tingut Torredembarra des de la recuperació democràtica i fer-los reflexionar sobre la seva experiència en el càrrec es pot veure pocs cops. Santiago Segalà, Enric Grangel, Eduard Rovira i Vale Pino han estat els grans protagonistes de l’acte institucional “25 anys de la rehabilitació del Castell 50 anys de la recuperació de la democràcia” aquest dissabte, 13 de desembre. Ha estat una mena de viatge en el temps, tot i que no hi havia cap dels batlles de l’època més convulsa de la política a la capital del Baix Gaià (2000-2014). Tot no es pot demanar.

El pati del Castell s’ha omplert de gom a gom, amb desenes d’ex-regidors i ex-regidores i familiars d’alguns que malauradament ja no estan entre nosaltres. L’acte ha començat amb l’actuació del grup barroc Consort Set Trasts, que recreava l’ambient musical de les celebracions del segle XVI, mentre en una pantalla es podien veure fotografies de com era el monument abans de la seva rehabilitació, el procés de restauració, la inauguració i de la celebració dels vint i trenta anys de democràcia. La commemoració dels cinquanta anys de democràcia s’ha avançat quatre anys per fer-la coincidir amb la rehabilitació del Castell. Recordem que just fa un mes celebràvem el mig segle de la mort del dictador Francisco Franco i encara van haver de passar dos anys per a les primeres eleccions democràtiques i dos més per a la constitució dels primers Ajuntaments fruit del vot popular.

El col·loqui dels quatre alcaldes, dirigit amb habilitat per la coordinadora d’Ona la Torre, Raquel Martínez, ha ofert moments curiosos. Els quatre batlles han explicat com van entrar en política i han coincidit en una vocació força tardana, de la mà d’alcaldes i regidors que els van precedir. Santiago Segalà, que va ocupar l’alcaldia entre els anys 1991 i 2000, ha recordat la seva aposta per recuperar un edifici que estava en ruïnes, reconeixent amb “matrícula d’honor” la tasca de l’arquitecte Xavier Olivé, responsable de la rehabilitació, i el constructor Vicente Sánchez, al capdavant de les obres amb l’empresa Vicsan. També ha explicat el seu pas per la política activa i la seva retirada, un relat que no encaixa massa amb les cròniques i entrevistes de l’època.

Enric Grangel va estar menys d’un any com alcalde (2014-2015), com a home de consens despès de l’explosió del cas Torredembarra i la dimissió de Daniel Massagué. Amb la seva sornegueria habitual, ha recordat que “ningú volia ser alcalde” aquell estiu de 2014, ha definit aquella etapa amb el títol d’una pel·lícula, L’any que vam viure perillosament, i ens ha deixat imatges com l’entrada en un despatx d’alcaldia ple de papers per terra, la majoria multes d’aquell polèmic radar de la carretera de la Riera. Grangel ja portava des de 2003 com a regidor, una acta que va aconseguir per només un vot.

El seu successor, Eduard Rovira (2015-2024), va fer retirar del despatx d’alcaldia una catifa que tenia “molta brutícia”. Hi va arribar quatre anys després que li proposessin ser el cap de llista d’Esquerra Republicana després de participar en l’elaboració del programa electoral. Ho va consultar a la seva dona i al seu mentor a les confraries de pescadors -ell era llavors secretari de la confraria torrenca- i va decidir acceptar el repte. I ha estat nou anys en el càrrec, els més durs, segons ell, els de la pandèmia, quan pràcticament estava sol al castell.

Vale Pino, alcalde des de 2024, ha recordat que de petit jugava al castell en ruïnes i que poc s’imaginava que acabaria com a regidor i després alcalde, però una regidora “molt insistent”, Susana Navarro, el va convèncer per entrar política i va passar de no entendre ni un borrall del primer pressupost municipal que va analitzar com a militant socialista a màxim responsable municipal.

La celebració dels 25 anys de la rehabilitació del Castell dels Icart ha tingut dos eixos  més amb la voluntat de redescobrir l’edifici renaixentista, reivindicar el seu valor com a seu municipal i apropar-ne la història a tota la ciutadania. El patrimonial ha estat una visita guiada el mateix 13 de desembre, en què els participants van poder entrar en el primer pis de l’edifici, conservat en estat original i habitualment no accessible al públic. Precisament l’Ajuntament de Torredembarra vol rehabilitar aquest espai a través del finançament de la Llei de Barris de la Generalitat. I la cultural, el primer Festival de Microteatre “La Torrenca” el 19 de desembre, amb quatre peces de 15 minuts representades en espais singulars del Castell per oferir una experiència immersiva i itinerant. Un idea original i direcció de La Llunàtica Produccions, amb la vocació de continuïtat.

Article publicat al número 74 del Torredembarra Actualitat / Fotos de Joan Casas.

El gran equip de l’ARA ‘Camp de Tarragona’

En un projecte com el del suplement Camp de Tarragona sempre hi ha una espurna inicial. En aquest cas va ser d’Albert Solé, amic, company d’aventures universitàries i, en aquella època, cap de la secció de Societat del diari, que em va suggerir la possibilitat de seguir l’exemple de Girona i crear un suplement que, des de les pàgines centrals de l’ARA, parlés de les comarques del sud de Catalunya. Ens vam engrescar amb el bon amic Josep Escaño i el desembre del 2015 es publicava el primer número de l’ARA Camp de Tarragona.

En aquell número inaugural ja ens van acompanyar dos fotoperiodistes que deu anys després continuen al nostre costat. Tjerk van der Meulen ha il·lustrat reportatges i entrevistes amb les seves fotografies i Carles Esporrín ha reflexionat al voltant d’una imatge a la secció Contrast, una tasca que li ha valgut estar dos cops entre els finalistes del Premi de Periodisme Mañé i Flaquer. En aquell nucli inicial també hi havia Ruth Troyano, amb la secció Terra –No Somnis–, en què no només ha abordat la riquesa enològica del nostre territori sinó que ha ampliat el focus a tot el sector primari i ens ha descobert talent i saviesa.

Alfons González Bondia comptava amb una columna d’opinió en aquell número fundacional. Després va agafar el relleu Marta Magrinyà, i s’hi va sumar Francesc Xavier Grau. També hem pogut gaudir de les reflexions de Laia Batlle, Moisés Peñalver i Lourdes Meroño. També han pujat al carro Damià Amorós, que ens descobreix el ric patrimoni tarragoní amb el seu estil inconfusible, i Faro, amb la seva vinyeta Tanta tinta tonta, sempre esmolada. I no em puc oblidar de la peça clau en aquests darrers anys, Jordi Mumbrú, un gran company i un periodista de raça que ha donat un gran impuls al suplement. Ni tampoc de l’equip humà de la redacció de Barcelona, que mes rere mes és al nostre costat.

Ha estat un camí de deu anys transitat amb un gran equip. Vull aprofitar aquestes línies per agrair tota la bona feina feta. Heu estat peces imprescindibles per explicar el nostre territori a tot el país a través de les pàgines del Camp de Tarragona.

Article publicat el 2 de desembre al Diari Ara

Nou capítol del Joc de Trons d’Altafulla: l’EINA salva el pressupost i Junts torna a esquerdar-se

Just ens havíem recuperat del terratrèmol polític a la Pobla de Montornès que ha acabat amb la dimissió de l’alcalde Francesc Larios i un govern compartit entre ERC i AMPM amb la socialista Yolanda Sayago a l’alcaldia fins el gener vinent, que un altre Ajuntament del Baix Gaià, Altafulla, ha viscut un sisme polític de grans dimensions aquest Divendres de Carnaval en un ple extraordinari que ha aprovat el pressupost per al 2025 però ha provocat la divisió del grup municipal de Junts per Altafulla.

L’aritmètica que va sortir de les eleccions municipals d’Altafulla de 2023 va deixar Junts amb la paella pel mànec. Amb l’EINA i Alternativa empatats a cinc regidors i el PSC amb un únic representant, els seus dos edils eren decisius per a bastir un nou govern. Els juntaires van decidir abandonar el seu soci de moció de censura el 2022, Alternativa, sobre la qual sobrevolava l’ombra de l’epidèmia de trols a Twitter, i pactar amb EINA, passant pel notari -gest molt simptomàtic- i reservant-se per a la seva cap de llista, Eva Martínez, el darrer any i mig d’alcaldia.

No és cap secret que la convivència en el govern altafullenc entre les dues forces ha estat difícil i les discrepàncies a l’hora d’elaborar el pressupost per al 2025 han esquerdat definitivament la confiança entre ambdós. Ja feia setmanes que l’ombra d’una nova moció de censura contra Jordi Molinera es passejava per la plaça del Pou. Però la manca de sintonia també s’estava escampant entre els dos regidors de junts: la veterana Eva Martínez -que afronta la seva tercera etapa com a regidora- i el novell Tomàs Serra, amb només any i mig al ple.

I tot ha esclatat en la votació del pressupost, amb Martínez posicionant-se en contra malgrat ser la primera tinent d’alcalde del govern que el presentava, i Tomàs Serra abstenint-se. La combinació amb el vot favorable del PSC i el vot de qualitat de l’alcalde permetia aprovar els números per al 2025, donant aire a l’executiu liderat per Molinera i Muntadas, i, al mateix temps, desactivant la hipotètica segona moció de censura en tres anys a Altafulla. La sortida del govern de Martínez, anunciada just acabat el ple, deixa la fins fa poc número dos del govern sense l’anhelada alcaldia d’aquí nou mesos, i el seu excompany de grup, com a regidor no adscrit però dins de l’executiu.

Aquest és el segon cop en dos mandats que el grup de Junts per Altafulla es parteix. En l’anterior ho va fer pocs mesos després que la formació independentista votés a favor d’una moció que va fer alcaldessa Montse Castellarnau (Alternativa), una maniobra de la qual un dels dos regidors no va tardar a penedir-se. També va acabar com a no adscrit. Ara no ha passat el mateix . No hi haurà moció de censura i un dels seus regidors continua al govern, que ha quedat en minoria. Les mirades se centren ara en l’única regidora del PSC, Inma Morales, que ha votat a favor del pressupost. Morales ja va formar part del govern de l’EINA durant dos anys i la seva relació amb Eva Martínez no es pot dir que sigui massa fluïda. I tot això amb la flamant nova subdelegada del Govern espanyol, Elisabet Romero, sorgida de l’Agrupació Socialista d’Altafulla. El Joc de Trons a Altafulla continua.

Article publicat al Torredembarra Actualitat

El 18 que en té 18, campió de les 64: Gukesh Dommaraju

Què millor que reactivar Salvatblog després de dos anys i mig d’aturada que parlant d’escacs? I és que des d’aquest dijous, 12 de desembre, tenim nou campió del mon d’escacs: Gukesh Dommaraju. És el més jove de la història, amb només 18 anys, esmicolant de llarg el rècord de 22 anys que ostentava des de feia 39 anys Gary Kasparov, seguit de només quatre mesos pel noruec Magnus Carlsen. Gukesh és el segon indi que es proclama campió mundial de les 64 caselles, després de Viswanathan Anand (2007-2013).

Gukesh Dommaraju ha aconseguit la corona mundial després d’un matx molt igualat contra el campió que ha ostentat el títol durant el darrer any, el xinès Ding Liren. S’arribava al matx definitiu amb Liren en molt baixa forma, no només esportiva sinó també mental, i un aspirant en gran progressió i amb l’impuls de la seva insultant joventut. Però el xinès va picar primer, guanyant la primera de les catorze partides, després d’una sèrie de taules, Gukesh va igualar el duel, que va registrar diverses taules fins que l’onzena partida va caure de la banda de l’indi. Però Liren va igualar en la següent partida. La penúltima va acabar amb taules.

S’arribava a la partida definitiva amb un empat a 6,5 i blanques -que sempre és una mínima avantatge- per a Liren, que es va mostrar molt conservador, ja que en el desempat en partides ràpides si el matx acabava 7-7 era favorit. Quan la partida semblava descantar-se cap a l’empat, el campió va cometre un greu error, un moviment que per a molts experts era inconcebible en un jugador d’elit, i que va permetre a Gukesh guanyar la partida i alçar-se amb un títol històric.

Ha estat un matx que l’he seguit dia a dia gràcies als resums del Gran Mestre Pepe Cuenca a través del seu canal de Youtube, que amb un estil molt particular però amb una gran qualitat analítica encara m’ha permès gaudir d’una batalla duríssima. I també entendre moltes jugades que per a un aficionat a aquest joc costa de veure-hi una explicació. I és que aquests grandíssims jugadors entenem els escacs d’una altra manera. Alguna cosa, però, sempre se n’aprèn.

Teatres i teatrets

L’entrevista a l’actor, director i dramaturg Joan Maria Vidal, que podeu llegir a la pàgina 4 d’aquest trentè número del Torredembarra Actualitat, la vam fer a l’escenari del Teatre Auditori del Catllar. Com el mateix Vidal va afirmar, és una petita joia del Baix Gaià. Observant les 270 butaques de la platea i el galliner, que pot completar l’aforament fins a 300 persones, només puc que donar-li la raó. I al mateix temps lamentar que a Torredembarra no tinguem un teatre com la capital del Baix Gaià es mereix i veiem com una població amb una quarta part dels habitants ens passa la mà per la cara.

L’espai que a Torredembarra acull els muntatges teatrals d’un format mitjà és el Casal Municipal, una sala que ha quedat desfasada i amb una acústica que deixa molt a desitjar. Les alternatives són per a obres d’un format més petit. Una és Cal Maiam, un veritable bunyol, fred i impersonal, una remodelació necessària però fallida l’antic teatret de la Caixa Tarragona, on molts ens vam fer grans entre Pastorets, obres de l’escola o la catequesi i els primers mítings polítics. Tenia un caliu que Cal Maiam ha perdut.

I també tenim la Sala del Mar, que ens recorda com els tripijocs polítics van enterrar uns quants milions d’euros en un teatre auditori que mai ha entrat en funcionament i de què es va haver d’adequar a correcuita el hall per no perdre un parell de milions d’euros més de subvenció. Un espai bastant justet i incòmode on amb prou feines caben cent persones.

Tot plegat és el resultat d’una política cultural erràtica, impròpia d’una població amb llarga trajectòria teatral i cultural com Torredembarra. En canvi, al Catllar, l’alcalde, Josep Maria Gavaldà, ho va tenir clar i ja als anys noranta tenien un Centre Cultural que permet una programació estable i que els grups locals estrenin els seus muntatges. El proper, aquest mes de juny, Trampas de zorro, un monòleg escrit i interpretat pel torrenc-altafullenc-catllarenc Joan Maria Vidal. Hi ha 300 butaques per omplir cada un dels dos dies!

Article publicat al número30 del Torredembarra Actualitat

Ja som ‘Ciutat 30’!

Aquestes darreres setmanes han aparegut en diversos punts de Torredembarra senyals de trànsit que limiten la velocitat màxima de circulació a 30 km/h. I és que Torredembarra ja som Ciutat 30! Ja no podem prémer l’accelerador en cap carrer, avinguda o altra via del municipi urbana. L’objectiu d’aquest mesura és doble: aconseguir una ciutat més segura, reduint els accidents de trànsit, i disminuir la contaminació atmosfèrica i acústica.

Quan dic totes les vies són totes. Fins i tot l’antiga N-340 en el tram fins a la rotonda que enllaça amb l’actual carretera o l’antiga T-214, des del Pontet a la rotonda d’accés a l’autopista. Són trams en gran part amb aparença de carretera i circulant-hi comprovareu que ningú respecta el nou límit de velocitat. Ni vosaltres mateixos!

L’Ajuntament ha descartat la implantació de mesures coercitives per fer complir aquesta nova normativa. Hem de valorar aquesta renúncia, perquè un radar allí seria una manera ràpida i segura d’omplir les arques municipals. Ai! Ara m’ha vingut un déjà-vu. Des de la casa gran aposten per la pedagogia. També caldria apostar pel sentit comú i, igual que ja hem vist en altres ciutats properes, fer algunes excepcions. Ho agrairan els conductors i també els seus vehicles.

Publical al número 29 del Torredembarra Actualitat

És la pregunta, estúpid!

Isabel Díaz Ayuso no ha guanyat les eleccions a la Comunitat de Madrid. Ha arrasat. I aquesta victòria aclaparadora només es pot explicar perquè ha fet una gran campanya electoral i perquè els seus rivals ho han fet molt malament. Quedar-se a només 4 escons de la majoria absoluta i treure més representants a l’Assemblea de Madrid que les tres forces d’esquerra juntes és un triomf sense pal·liatius i que té efectes col·laterals immediats, com l’abandonament de la política del líder d’Unidas Podemos, Pablo Iglesias, que després de set anys en la política activa ha quedat cremat.

Darrera del fenomen Díaz Ayuso hi ha qui va ser portaveu del Govern de José María Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, MAR com li diuen els amics. Des que es va convertir en el seu cap de gabinet a inicis de 2020, MAR ha traçat una estratègia per convertir aquesta assessora de comunicació d’Esperanza Aguirre no només en una digne successora de la gran Neocon del Regne sinó en una verdadera alternativa al Govern Sánchez. Temps al temps.

Però perquè Díaz Ayuso ha fregat la majoria absoluta i governarà novament Madrid? Molt fàcil. Per què ha imposat la seva pregunta en aquesta campanya. Us en parlava fa uns anys en aquest mateix blog: per guanyar unes eleccions no s’ha de respondre correctament la pregunta de la campanya sinó que has d’imposar la teva pregunta. I quina ha estat? Voleu seguir vivint en llibertat? Ha estat aquesta, però amb una versió que ha arribat més fàcilment al votant: Voleu seguir fent canyes a l’hora i al lloc que us doni la gana?

I la política sovint és així de fàcil, de simple. Hi ha un context en el que es desenvolupa la campanya, un estat d’ànim general dels votants. I la campanya de Díaz Ayuso s’ha adaptat de forma mil·limètrica al cansament post-pandèmia i ha explotat al màxim el victimisme i la seva figura de gran antagonista de Pedro Sánchez. Com més la ridiculitzaven des de l’esquerra, més creixia el seu suport entre el votant de dreta i entre els que no tenen clar del tot que són de dretes. Vasos comunicants. I el més important: els votants l’han vist com una igual, que pensa  i diu les mateixes bestieses que ells. En canvi, la distància dels madrilenys i madrilenyes amb altres candidats professors universitaris o juristes ha estat quilomètrica.

Mentre les forces d’esquerra intentaven parlar de serveis públics en perill, d’una sanitat i unes residències per a la tercera edat desballestades i una educació cada cop mes privatitzada, Díaz Ayuso filosofava sobre el seu concepte de llibertat, que és viure a Madrid i no trobar-te mai la teva ex-parella. A les persones que mai la votarien els poden semblar afirmacions ridícules, però el que volia MAR era confirmar la OPA hostil a Ciutadans -un partit que ha passat de 25 a 0 escons en un any i està en dissolució- i a la frontera que comparteix amb el PSOE, que ha aconseguit moure-la més cap al centre. La tan esperada mobilització electoral ha acabat afavorint la dreta. Cauen els clixés. Madrid funciona diferent que el conjunt de l’Estat.

Però la campanya de Díaz Ayuso no era tan fàcil com semblava en un inici, perquè no es podia passar de frenada i engolir part de l’electorat de VOX, potser enlluernat pel vot útil. Per continuar manant li calia que la formació ultradretana no baixés del 5% i es perdessin desenes de milers de vots provocant de rebot que les esquerres sumessin majoria. També ha aconseguit aquest objectiu. Fins i tot VOX ha pujat un escó i situarà el PSOE en la dicotomia de votar en contra de la investidura d’Ayuso i convertir en VOX en decisiva o abstenir-se en clau de cordó sanitari. La política certament és diabòlica.

Sobre el PSOE només podem dir que no s’ha presentat a aquestes eleccions. El cervell monclovita Ivan Redondo no ha volgut desgastar-se en una batalla que tenia perduda després del fracàs de l’Operació Illa a Catalunya i la moció amb Ciutadans a Múrcia. Un canvi de candidat només hauria permès maquillar una mica el resultat i convertir VOX en encara més decisiva. Redondo ha preferit presentar l’anticandidat que és Ángel Gabilondo,  que, després de perdre 13 escons, ha acabat sorpassat per la presidenciable de Más Madrid, Mónica García. Potser aquesta és l’única bona notícia de l’esquerra madrilenya: el naixement d’una líder, una mena de nèmesi de Díaz Ayuso. Davant l’elitisme de l’actual presidenta, una metgessa de la sanitat pública que també és percebuda com una igual per una part de l’electorat més esquerrà.

I si Díaz Ayuso no en tenia prou amb el seu triomf electoral incontestable, va rematar una nit electoral històrica amb l’abandonament de la política de Pablo Iglesias, l’ase de tots els cops populars aquesta campanya. El líder d’Unidas Podemos va saber llegir que en les eleccions madrilenyes s’ho jugava el tot pel tot i va deixar la vicepresidència segona per baixar al fang electoral i aconseguir que el seu partit no quedés fora de l’assemblea. Després d’una campanya més aviat erràtica, Iglesias ha assolit aquest objectiu inicial, però Más Madrid l’ha doblat en escons. Una derrota sense pal·liatius, que ha servit el seu cap en safata a la presidenta madrilenya i posa contra les cordes el que els darrers anys hem anomenat “nova política.”

La campanya madrilenya és un compendi del que s’ha de fer i no s’ha de fer en una carrera electoral. Segur que s’estudiarà molt els propers anys a les facultats de polítiques. I ho podríem resumir, recordant la campanya de les eleccions presidencials nord-americanes de 1992, amb una frase: “És la pregunta, estúpid.” O potser millor: “Són les canyes, estúpid”. Així és la política post-trumpista.

Illa, Mas i Mayor

Ara que ha arrencat aquesta atípica campanya electoral, el suposat efecte Illa em recorda cada cop més aquell Artur Mas del 2012 amb els braços oberts als cartells electorals, com si estigués a punt d’obrir el Mar Roig. Una primera frase que farà que alguns i algunes us exclameu. M’explico una mica. Mas va avançar les eleccions al Parlament un parell d’anys per aprofitar el lideratge d’aquell incipient Procés i transformar els 62 escons en una majoria absoluta. Però es va quedar amb 50 escons, mentre que l’Esquerra liderada per primer cop per Oriol Junqueras va créixer fins a convertir-se en la segona força a la cambra catalana. El tret li va sortir al líder de CiU per la culata.

La decisió de prémer el botó de l’avançament electoral la va prendre el sanedrí convergent amb enquestes sobre la taula. Però a partir d’aquell moment, hi ha moltes coses que no pots controlar, com unes clavegueres de l’Estat que començaven a fer de les seves o uns rivals polítics que jugaven les seves cartes. Els socialistes també han premut un botó: el del relleu de Miquel Iceta per Salvador Illa, que ha deixat de tenir marxa enrere aquesta setmana, amb la dimissió d’Illa com a ministres de Sanitat i la presa de possessió d’Iceta de la cartera d’Administració Territorial i Funció Pública.

Els PSC i el PSOE confien que, amb el suport del TSJC, el suposat efecte Illa els permeti guanyar les eleccions -com Mas aspirava a la majoria absoluta fa 9 anys- i bastir una aritmètica que els permeti arribar a la presidència de la Generalitat. Però igual que Mas el 2012, hi ha variables que Illa i el seu equip no controlen i la principal és l’evolució de la pandèmia i els seus efectes en el comportament electoral. L’índex d’abstenció és difícil de preveure i encara més quins seran els partits que patiran més l’efecte de la baixa participació més que probable el 14-F.

Les darreres enquestes de 2012 ja detectaven el canvi de tendència respecte les projeccions demoscòpics d’unes setmanes enrere i el retrocés del vot convergent, que finalment es va concretar la nit electoral. Les enquestes cada cop són menys fiables a causa de la volatilitat del vot i l’excessiva “cuina” per afavorir els interessos de qui les ha encarregat o la tendència del mitjà de comunicació. S’han d’agafar en pinces, llegir bé la lletra petita i intentar analitzar-hi tendències. Aquest 2021 Illa és podria convertir en el Mas de 2012, en el protagonista del compte de la lletera electoral. El 14 de febrer ho sabrem. O no.

I un darrer apunt. La candidatura d’Illa també em recorda també la de Mayor Oreja a la lehendekaritza el 2001. Llavors, el PP va mobilitzar tot el seu govern i aparell mediàtic convertint aquella convocatòria electoral en una gran batalla entre el nacionalisme basc i el nacionalisme espanyol amb el socialista Redondo Terreros fent un seguidisme escandalós del Mayor Oreja. El PSOE encara ha anat més enllà, utilitzant el CIS com un arma més de campanya. L'inusual soondeig "flash" a l'equador de campanya n'és exemple més escadalós.

El que va aconseguir el PP fa vint anys va ser mobilitzar el vot contrari al llavors ministre més en valorat del Govern Aznar i Juan José Ibarretxe va continuar com a lehendakari. Va caldre la il·legalització vuit anys després de la candidatura abertzale per portar el socialista Patxi López a un efímer pas per la lehendekaritza I no vull donar idees-, que tornar a estar en mans del PNB i amb el suport socialista. La política és cíclica i canviant colors i persones molts patrons electorals es repeteixen. Mayor, Mas i Illa: tres casos amb certes similituds en tres dècades diferents.

Cadascú té el seu 2020

El timeline de les meves xarxes socials s’omple aquest darrer dia de l’any de missatges de comiat al 2020 que van des de l’alegria per deixar enrere aquest any fins a l’insult cap a aquestes quatre xifres. El 2020 ha estat un any que no passarà a la història per grans fites i alegria desbordada, però ha estat tan dolent d’una forma generalitzada? M’atreviria a dir que hi ha moltes persones per les quals el 2018 o el 2019 van ser pitjors altres que el 2020 no ha estat un mal any, sinó un bon any. Penso en sectors com la informàtica o el del moble, per exemple. El teletreball i haver de passar més hores a casa els ha suposat un volum de negoci més gran. Aquest any 2020 també ha estat el de la consolidació d’aquest mitjà, el Torredembarra Actualitat, fent-nos més forts després de superar adversitats imprevistes.

Però cal reconèixer que el 2020 passarà a la història com un any dolent, a l’estil del 2008, el 1929, 1918 o el 1333, per posar alguns exemples. Portarà aquest estigma per la doble condició d’una pandèmia sense precedents i una crisi econòmica de dimensions encara desconegudes. Són milions de persones a tot el món que han patit el coronavirus de forma indirecta o indirecta o l’aturada econòmica que ha provocat. Centenars de milers de morts, milions de persones amb seqüeles d’una malaltia encara desconeguda i desenes de milions en situacions econòmiques complicades.

Però hi ha molta gent, que més enllà del confinament, no ha vist afectada massa la seva vida per la Covid-19, ja sigui perquè les “bombes” no han caigut massa a prop o la seva vida laboral no s’ha vist alterada en excés. Només cal veure l’actitud d’algunes persones pel carrer o dins de les seves cases, reunint moltes persones de bombolles -un dels conceptes que hem après aquest any- diferents, mentre la mascareta brillava per la seva absència o enmig dels deliris alcohòlics adoptava el paper voleiant semblant al de les corbates al tram final de les bodes.

I encara us diré una altra cosa: el 2020 encara no ha acabat. El que fem aquest divendres a la nit és només canviar la fulla del calendari. Aquests primers mesos de l’any 2021 no seran gaire diferents als darrers de 2020. Els experts ens avisen d’una tercera onada de la malaltia potencialment molt perillosa, fruit d’haver volgut celebrar les festes nadalenques de forma més coral que els nostres veïns europeus. El 2021, amb una mica de sort, començarà amb l’arribada del bon temps, amb el canvi de l’estació hivernal a la primavera i quan la vacunació massiva comenci a fer el seu efecte.

Potser està soc una mica pessimista, però el 2020 tampoc no ha estat un bon any per a mi. I no he patit el coronavirus ni la meva vida familiar i laboral s’ha vist afectada de forma prou limitada. Però en la meva història particular el 2020 passarà a la història com l’any que es va morir el meu pare. I encara em puc considerar mínimament afortunat per haver-lo pogut acomiadar sense les restriccions tan dures i inhumanes de l’inici de la pandèmia. Unes setmanes després es va morir una tieta-àvia -ara ja només me’n queda una- accentuant aquesta sensació d’un 2020 que s’emporta trossos de la meva vida i em fa sentir una mica més gran.

El que us deia: cadascú té el seu 2020. Bon any 2021, comenci quan comenci!

Article publicat al Torredembarra Actualitat

LLIBRES l ETA i Batista (i també Torredembarra)

En un dinar davant del mar a Torredembarra, del qual tinc un testimoni, el meu amic Antonio Sonsona, Madariaga va afirmar taxativamemt: “Fuimos nosotros.”

El darrer llibre de l’Antoni Batista, ETA i nosaltres, també passa a Torredembarra. En aquesta frase de la pàgina 92, qui va ser fundador d’ETA, Iulen de Madariaga, reconeix en un àpat davant la façana marítima del nostre municipi que va ser l’organització terrorista, sense l’ajuda de la CIA, qui va matar el cap de govern franquista Luis Carrero Blanco. Aquest suport dels serveis d’intel·ligència nord-americans en el magnicidi era una versió que els serveis secrets franquistes havien escampat. De fake news ja n’hi havia quan no existia internet.

El desè llibre sobre ETA de Batista és una delícia per diverses raons. Una primera és que és un repàs molt exhaustiu de la història de l’organització des de la fundació a la seva dissolució —perquè ETA ja està dissolta malgrat que molts s’entestin a dir que continua existint. Els qui ja hem complert més de trenta anys tenim una determinada relació amb ETA i el conflicte basc segons la generació a la qual pertanyem. És el meu cas. Mentre capítols com els primers atemptats o judicis com els de Burgos són imatges de TV o capítols de llibre i la massacre d’Hipercor em trasllada a la infantesa, recordo molt clarament què feia la nit que van assassinar Ernest Lluch. Tots tenim la nostra relació emocional amb ETA.

M’ha interessat molt com Batista, en alguns moments del relat, passa de ser observador a protagonista. O almenys secundari de luxe. Entre els anys 2003 i 2008 va formar part de l’equip de comunicació del govern català i va tenir un paper actiu en les relacions entre ETA i el seu entorn amb l’executiu encapçalat per Maragall i després Montilla. En una primera etapa a l’equip de Josep Bargalló com a conseller primer. Torna a aparèixer Torredembarra. Molt interessant també és la incursió de Batista en el conflicte irlandès i dels aprenentatges que en podem treure per Euskadi. Per La Vanguardia, a finals dels noranta, va seguir el procés de pau de Stormont i el Congrés Extraordinari del Sinn Féin que havia de ratificar l’alto al foc definitiu per l’IRA. Per les pàgines del capítol 17 desfilen Gerry Adams, Martin MacGuiness, Tom Hartley… però també Ian Paysley, John Major i el Príncep Carles.

ETA i nosaltres és també un manual de periodisme, de com fer bon periodisme. És el que Batista denomina la polifonia de veus, documentant-se primer i buscant després el testimoni dels diferents implicats en un conflicte tan complex com el basc. Però també és molt didàctic explicant com accedir a aquestes veus sovint oposades, superant els obstacles, els anticossos que pot generar el periodista. L’exemple més paradigmàtic és Jon Idígoras. Un capítol que arriba a ser entranyable. El llibre de Batista és un manual de com fer bon periodisme  d’investigació, que res té a veure amb el periodisme de filtració, de dossiers, tan estès actualment. ETA i nosaltres hauria de ser obligatori a les facultats de periodisme.

Són 260 pàgines que es fan molt agradables de llegir —i segur que encara més de rellegir— per com les escriu l’autor. Et tracta com a lector intel·ligent, amb aclucades d’ull i fina ironia que abundant en tots els capítols. Us animo a llegir, doncs, no només aquest llibre sinó també els anteriors que l’autor torrenc ha escrit sobre ETA i el conflicte basc. I és que hem d’estar orgullosos que la persona que sap més sobre el conflicte basc —almenys de fora d’Euskadi— i que ha volgut compartir-ho en centenars d’articles i una desena de llibres visqui entre nosaltres.

Article publicat al número 14 del Torredembarra Actualitat

Villaró treu del calaix una gran història: La companyia nòrdica

Aquest és un article que feia setmanes que tenia pendent després d’haver gaudit altre cop amb la lectura d’una novel·la de l’AlbertVillaró, un autor que en els últims anys se m’ha convertit en imprescindible quan publica un nou títol. La companyia nòrdica no és ni la quarta entrega del seu particular oficial de la policia andorrana ni una nova ucronia amb el teló de fons d’un Catalunya independent, sinó una cosa encara millor: transformar aquella història que dormia durant anys al fons d’un calaix en una novel·la. Una història que parteix del dietari d’un jove soldat prussià que li va caure a les mans quan era arxiver municipal a la Seu d’Urgell l'any 1997. Músic i botànic, Ulrich Von Wilamovitz va participar en la Primera Guerra Carlina.

La novel·la està ambientada doncs el 1837, en plena primera Carlinada al Pirineu català, que curiosament és el mateix any que Raül Garrigasait situa la seva torbadora novel·la Els estranys, Premi Òmnium 2018. Però enlloc de la Solsona de Garrigasait, Villaró tria el Pirineu per ambientar la seva novel·la i el converteix en un particular Far West, una terra salvatge i ancestral on pot passar de tot en un temps en què Europa viu una lluita sense quarter entre els que volen deixar enrere l’antic règim i entrar a la modernitat i els qui es resisteixen a fer-ho. La Primera Guerra carlina, sovint oblidada, n’és un exemple paradigmàtic

Per aquest Pirineu atàvic, Villaró hi situa una sèrie de personatges que acaben confluint en la investigació d’uns fets que ara en podríem dir paranormals, carn de Quarto milenio, el programa de Cuatro. El jove soldat prussià, Ulrich von Wilamovitz, que s’uneix a la causa del rei Carles enfront dels cristins, és el fil conductor de la història i, al seu voltant orbiten altres protagonistes del relat, entre els quals destaquen el pare Cebrià, un monjo fugit de Montserrat que uneix en la seva persona la fe i el rigor científic, i la Mina, que els fa de guia pels camins i colls de la serralada.

Però per aquest relat hi discorreran també personatges històrics com el capitost carlí Ros d’Eroles o l’escriptora Jan Eyre, que arriba a l’Estat espanyol per fer una crònica periodística d’aquest conflicte bèl·lic que genera curiositat a l’altra banda de l’Atlàntic. Amb La companyia nòrdica, Villaró aconsegueix crear una atmosfera que la converteix en un dels títols destacats que han aparegut en aquest any tan estrany i complicat com està sent el 2020, una bona elecció per aquest Nadal en què passarem, -o hauríem de passar- menys temps a taula i més llegint.

  

Adeu a un dels últims pagesos de la Torre

En aquest article us podria parlar de la tristor que sents quan es mor el teu pare. O de la solitud profunda que experimentes quan estàs dret en el primer banc de l’església, amb el seu fèretre gairebé a tocar. Però no ho faré. Almenys en aquestes línies que podreu llegir a continuació. Us volia parlar de qui era el meu pare, l’Anton Salvat Coch (1941-2020). La majoria dels qui llegireu aquest article no el vau conèixer, perquè un dels trets de la seva personalitat era la discreció. Fins i tot ho ha estat afrontant la seva mort, sense fer soroll, amb aquella paciència que també tenia, imprescindible per ser un bon pagès. Era un bon pagès, perquè ja ho era el seu pare i també el seu avi. La terra es porta a la sang i es transmet generació a generació.

Però l’Anton també va ser capaç d’afrontar amb valentia la revolució tecnològica que va viure el camp català els anys seixanta. Va aprendre a fer anar el tractor per realitzar les feines que el seu pare havia fet amb la mula. A conduir una furgoneta per anar a vendre a Tarragona, un trajecte que abans feien en carro. Va introduir nous cultius gràcies a la millora de la qualitat de l’aigua i interpretant els canvis en les demandes del mercat. Tot això ho va fer amb el treball en equip amb el seu germà Josep Maria. Es complementaven amb una perfecció que, els estius que vaig ajudar-los a l’hort, només podia fer que admirar. 

Tots dos van ser capaços de tirar endavant l’explotació agrícola familiar en una època molt complicada per a la pagesia, a partir dels anys setanta i vuitanta. Hi va dedicar moltes hores. De sol a sol, literalment. Les vacances no existien. Potser per això el meu pare va comprendre amb naturalitat que la seva seria la darrera generació de la família que es dedicaria a la terra i va acceptar que els seus fills busquessin altres camins laborals a la seva vida. Va treballar la terra fins que la salut li ho va permetre, perquè, si n’hagués disposat, hauria anat al tros fins a l’últim dia, encara que aquest fos petit.

Per ser un bon pagès cal ser bona persona. I mon pare ho era. Que jo ho digui no té gaire valor, però que ho diguin molts dels seus convilatans o col·legues de municipis propers és diferent. Era afable i costava molt que es barallés amb algú. L’austeritat també era un dels trets del seu caràcter. No li calien luxes. En tenia prou amb una feina que l’apassionava i una família que estimava i l’estimava. I si el Barça guanyava, millor.

L’Anton Salvat Coch ha estat un dels darrers pagesos de la Torre, que ara ja es poden comptar amb els dits d’una mà en una societat que s’ha allunyat ràpidament del camp. Ho va escriure a Facebook hores després de la seva mort un jove col·lega seu, el també torrenc Daniel Rovira: La pagesia de la Torre està de dol.

Foto: L’Anton Salvat conduint la carrossa del rei negre en la cavalcada de Reis de 1964. / ARXIU FAMÍLIA SALVAT

Castillo s’ha mogut. Sortirà a la foto de 2023?

En aquells anys de majoria absolutíssima socialista al Congrés espanyol, va fer fortuna aquella frase d'insigne jacobí i número dos del PSOE Alfonso Guerra: “El que mueva no sale en la foto!”. Doncs l’etern outsider del socialisme tarragoní, Carles Castillo s’ha mogut. Ha anunciat en una carta als militants que no formarà part de les llistes al Parlament, on porta dues legislatures ocupant un escó. Ho fa "cansat de donar-se de cara contra una paret." La més més espectacular de les travetes que ha patit de forma sistemàtica va ser en les darreres eleccions catalanes, quan al·legant motius de quota femenina, la vallenca  Rosa Maria Ibarra li va passar per davant en la llista al Parlament. De res li va servir guanyar les primàries a casa dels inventors de les primàries, com ell mateix afirma en la carta que ha escrit.

Castillo ha sabut alimentar en els ja uns quants anys que porta en política institucional aquesta imatge de polític outsider, d’etern enfant terrible -tot i que ja té 45 anys- a l’esquerra del suposat partit d’esquerres, més catalanista que un partit que encara es defineix com a catalanista, un esperit lliure capaç de visitar Oriol Junqueras a la presó. Tot això en un partit tan jeràrquic com el PSC el fa difícilment digerible. Castillo és aquell polític més apreciat per els seus col·legues d’altres partits que per al seu propi. Lloat per periodistes i militants, però poc valorat per l’aparell socialista i els que remouen les cireres a la seu de Ramon y Cajal.

El 2015 ja va deixar l’Ajuntament de Tarragona, on ocupava un escó des de 2003, i va tornar a fer d’advocat, per reaparèixer després com a candidat al Parlament, malgrat no ser el favorit de la direcció socialista tarragonina. Ara, Castillo fa una maniobra semblant, amb l’horitzó de 2023 i la incertesa en la successió del cada cop més devaluat Josep Fèlix Ballesteros. Un nou enroc per preparar l’atac. Li sortirà bé la jugada? Apareixerà enmig de la foto de la candidatura socialista que el 2023 voldrà recuperar el feu perdut en mans del republicà Ricomà? Jo, per si de cas, em compraré una bossa de crispetes.  

La convergència encara és lluny

Assistim amb una certa estupefacció a la fragmentació extrema de l’antic espai convergent. En deu anys hem passat d’una sola coalició, Convergència i Unió, que va quedar a només sis escons de la majoria absoluta del Parlament de Catalunya a una amalgama de partits i marques electorals que tendeixen a una divisió cap a l’infinit. PDECat, Junts per Catalunya, La Crida, PNC, Convergents, Lliga Democràtica, Lliures Units per Avançar... El Procés independentista ha produït un terratrèmol sense precedents al mapa polític català i a l’espai de la dreta nacionalista, ara majoritàriament independentista, és on el fenomen és més evident.

L’antic espai convergent era el paradigma del partit catch all, que, amb Jordi Pujol al capdavant, podia recollir vots des d’independentistes convençuts als autonomistes més que moderats, des de socialdemòcrates a liberals. Aquesta fórmula era possible en un marc autonòmic, en aquell anomenat oasi català dels vuitanta i fins en entrat el segle XXI i amb una Esquerra Republicana castigada periòdicament per relleus traumàtics i escissions caïnites. Entrant en la tercera dècada del segle XX, trobem una Catalunya amb un independentisme consolidat per sobre del 40% i una Esquerra forta i unida darrera del liderat d’Oriol Junqueras, malgrat estar empresonat.

En canvi, l’espai post-convergent té un líder a l’exili, Carles Puigdemont, i no té un lideratge clar dins del país. A pocs mesos de les eleccions catalanes que tornarà a condicionar el sistema judicial espanyol, no se sap ni la marca o marques amb que acudiran a les urnes i encara menys el seu cap de cartell. Circulen més d’una desena de noms. I en aquest ecosistema remogut, els diferents sectors i personalitats juguen les seves cartes, fundant partits com en el cas de Marta Pascal, marcant terreny com els barons del PDECat o enarborant la figura de Puigdemont l’entorn del president a l’exili i anunciant la creació d’un nou partit.

Estic d’acord amb Toni Aira que caldran algunes convocatòries electorals per definir el futur d’aquest espai i si pot tornar a convergir en una sola coalició o candidatura o està condemnada a una divisió que afavorirà el seu rival a l’electorat independentista, Esquerra Republicana. En aquests moments el gran avantatge post-convergent és que el lideratge de Pere Aragonès de cara als propers comicis catalans no acaba de consolidar-se. Però ERC està unida i, en canvi, l’univers que gravita al voltant del carismàtic Puigdemont està marcat per la divisió. I si una cosa castiga el votant és la divisió.

'Poder contar-ho', el millor Ferran Torrent

El confinament a casa a causa del coronavirus COVID-19 ens ofereix més hores per dedicar a la lectura. En el meu cas he aprofitat per acabar la darrera novel·la de Ferran Torrent, que la tenia encallada des de feia setmanes  causa del ritme frenètic -i il·lògic sovint- de feina que patim en el nostre dia a dia pre-confinament.

M’ho he tornat a passar bé llegint un dels meus autors de referència. El vaig descobrir ja fa 25 anys amb Gràcies per a propina. El llegia els dies que vaig anar a la Universitat Autònoma a formalitzar la matrícula de Periodisme. En aquells anys a la Facultat m’acompanyaven en les anades i vingudes en tren de Torredembarra a Bellaterra llibres de l’autor valencià com Un negre amb un saxo o Cavall i rei.

L’univers de Torrent es va ampliar amb la trilogia Societat limitada, un retrat espectacular d’una societat valenciana durant l’època de l’opulència del boom immobiliari. Després l’he anat seguint llegint, però reconec que els últims anys amb menys entusiasme, però Poder contar-ho m’ha fet retrobar amb aquest univers de lladres i serenos tan particular, amb aquests diàlegs que desprenen una sornegueria que et fa aixecar la vista del llibre i somriure.

Poder contar-ho parteix d’un argument clàssic: l’atracament d’un banc. El situa a la València de 1983, quan els socialistes havien arribar al poder, un moment històric molt particular i fa entrar en acció alguns dels seus personatges clàssics, com el detectiu Toni Butxana el comissari Tordera, i altres que fa menys que han sortit del forn, com la parella simpàtics delinqüents Messié i Llargo. Al voltant d’aquest argument clàssic basteix una novel·la que us entretrindrà, però com diu el tòpic: us farà pensar una mica.