dijous, de novembre 26, 2009

Dignitat, dignitat, dignitat

Seguint l'exemple de l'Octavi Saumell, també penjo l'editorial que avui dijous han publicat 12 diaris catalans. Potser comencem a reaccionar, però hi ha molta feina a fer. En seguirem parlant.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

13 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja em perdonareu que me'n en foti de tota l'historieta de l'editorial. A aquestes alçades de la pel•lícula, defensar un estatut retallat 3 cops, fa riure.
Ara resultarà que la dignitat és defensar una via reformista ja morta i enterrada a Espanya.
Una pèrdua de temps i diners i germen etern de nous problemes d'encaix inacabables.
Això és dignitat o massoquisme?

Anònim ha dit...

L'esta-tut-tut és una porqueria que a sobre ara, faran servir els espanyols per menysprear-nos.

Anònim ha dit...

Jordi :Aquest editorial conjunt . defensa un Estafut retallat que emana d'una Constitució post-franquista. En cap cas defensa la Dignitat de Catalunya.
Alerta! La maniobra de la unionista "editorial conjunta" pretén que ens empassem el cadàver de l'Estatutet de la Moncloa. No defensa un Estat propi, sinó continuar la farsa de l'autonomisme, l'encaix a Espanya, l'espoli fiscal espanyol i la desaparició lenta de llengua i cultura catalana. La reacció de la "caverna" només és per fer bona la pelleringa que queda de l'Estatut del Parlament - No us deixeu enredar - Prou Estatuts, volem Estat propi! Han tingut en compte tots aquets diaris el 20-30% de lectors independentistes als que els hi rellisca l'Estafut? No.

Anònim ha dit...

LA DIGNITAT DE CATALUNYA....QUINA POCA VERGONYA !!!!
LA DIGNITAT DE CATALUNYA, ES DIU INDEPENDÈNCIA !!!!

Anònim ha dit...

Diumenge davant el R.Madrid sería un bon moment per a que el públic i els jugadors mostréssin el seu rebuig a una retallada de l'estatut.

Anònim ha dit...

Completament d'acord amb l'anterior anònim.Al tanto amb aquesta editorial conjunta dels diaris catalans, a iniciativa gent propera a la presidència de la Generalitat.

Aquestos dies apareixen filtracions interessades que diuen que s'en retallen 10, segurament saben que s'en retallaran 2.Al tanto que no acabem trobant bona la retallada i acabem fent bo l'Estatutet. No caiem en la trampa oblidemnos de l'estatutet i fem la nostra independentment del que diguin els espanyols. Anem un pas més enllà no ens deixem enganyar.

Els espanyols fan la seva feina i la fan bé, la fan tant be que portem 300 anys igual.Anem a la nostra i oblidem-nos dels espanyols. No cal que reaccionem, simplement actuem.

!Constitució catalana ja!
Independència

Anònim ha dit...

Per dignitat o indignats?- L’encaix de Catalunya a Espanya esta avui més difícil que mai. Tenim un Estatut que volia solucionar el “problema catalán”, que va ser originalment votat per un 90% del Parlament català, i que no ha parat d’estar retallat mil i una vegada. Cada pas que ha fet l’Estatut ha estat un malson on l’enfrontament Catalunya- Espanya ha anat a més.
El mal esta fet. La incomprensió entre catalans i espanyols es evident. Sobre l’espoli fiscal o no que pateix Catalunya, les opinions son tan divergents entre un i altre banda que sembla parlin de coses diferents. Quan la Generalitat i el Govern espanyol van acordar un nou finançament, es va presentar com la finalització d’una època de distanciament Catalunya- Espanya. I no era així en absolut.
El federalisme del PSC nomes s’ho creuen ells. Els politics catalans esdevenen persones sense solucions reals que semblen nomes volen mantenir el seu status quo. Estan superats per una societat civil que organitza consultes populars o editorials conjuntes de diaris. Les reaccions del dia d’avui a l’editorial dels diaris catalans mostren una forta divisió a l’estat espanyol que en tot cas s’accentuarà amb la celebració de les consultes sobre l’autodeterminació.
Fer com si res, que això forma part del joc polític de desenvolupament de l’Estatut, és quasi impossible.
S’ha de moure fitxa.

Anònim ha dit...

Sense ni tan sols entrar en si aquest estatut a punt de ser retallat un cop més és el que ens convé o no, em pregunto: tots aquests espanyols que exigeixen que s'acati la sentència del tribunal constitucional espanyol, acatarien, per exemple, que un tribunal europeu suprimís l'article 2 de la seva constitució, aquell que parla de "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles (...)"? O potser preferirien sortir de la UE abans que tocar-lo?

jordi salvat ha dit...

Amics (i potser amigues) anònims/es,

Estic d'acord amb la majoria de les vostres opinions. Jo també vaig votar en contra de l'Estatut passat pel ribot i des de que tinc coneixement polític crec que única solució per a Catalunya és la independència. Però sóc realista i els independentistes encara son una minoria (cada cop més àmplia).

La classe política no reacciona i l'acció dels diaris (molt moderada) potser servirà d'alguna cosa, com que des de Madrid treguin bilis, caiguin més caretes i creixi l'independetisme a Catalunya.

Anònim ha dit...

Tenim una llei aprovada pel Parlament de Catalunya que el president del govern espanyol va prometre respectar íntegrament. Una llei impulsada per una Generalitat governada per la sucursal catalana del partit que també governa a Espanya.
Tot i així, es retalla la llei en una negociació surrealista entre membres del mateix partit fins que s'arriba a un acord i també l'aprova el parlament espanyol. El poble sobirà ratifica la llei en referèndum i el cap de l'Estat la sanciona.
Un partit de l'oposició presenta un recurs contra determinats articles de l'Estatut.
El mateix Puto Partit que no posa inconvenient a fer copy/paste d'aquests articles a l'Estatut d'Andalusia. La llei es paralitza durant no 10 dies ni 10 mesos sino tres llargs anys en els que el TC és incapaç de pronunciar-se. Temps més que suficient per a que dins el citat tribunal hi hagi recusacions, expiracions de mandat i fins i tot una defunció. Finalment sembla que es conforma una majoria que dirà que no al document, o almenys a totes aquelles parts que resulten incòmodes, conservant-ne apartats de vital importància com ara les dates i la numeració de les pàgines. Però com resulta que Espanya és el país de la discreció i la impenetrabilitat informativa es filtra tot als mitjans i això no convé perquè d'aquí a no gaires mesos hi ha eleccions catalanes i aniria de conya paralitzar-ho tot una mica més fins que hagin passat de llarg.
Permeteu-me finalitzar aquest in crescendo de subjectivitat teclejant el que m'agradaria dir-li a la cara a més d'un que pretén donar-nos classes de democràcia citant a Montesquieu i la divisió de poders:A LA MERDA ESPANYA !

Anònim ha dit...

Perquè no deixem els pardalets d'una vegada i pensem que la major part de la població catalana no vol la independència? Ho dic perquè si toquem de peus a terra tots plegats evitaríem menys frustracions. La gent no vol la independència, la gent el que vol és viure bé. Més polítiques socials i menys segador idealista menjador de butifarrades anticonstitucionals i votant d'unes consultes que aniran a parar al mateix lloc del mig milió d'assignatures proselecció catalanes.

Anònim ha dit...

La gent no vol la independència, la gent el que vol és viure bé. Més polítiques socials.

Bé tu ho has dit molt bé, però pensa el que has dit: " la gent el que vol és viure bé. Més polítiques socials"
Amb 21.000 milons d'euros que ens roben els espanyols cada any per exemple:
- Un mileurista podia cobrar cada any un paga més de 1000€ a l'any.
- Un Jubilat podia doblar la paga actual que reb amb la S.Social espanyola.
- Els peatges serien gratuits.
- Tindriem una llei de dependència pròpia i amb diners per implementar-la.
- Tindriem les infraestructures que el país necessita i no les que ens imposen (La famosa T1 del Prat ha costat el 4% d'aquestos diners que cada any ens roben)
- Podia seguir amb més exemples però acabaré amb una dada prou significativa. " PER CADA 10 ANYS QUE CADA CATALÀ TREBALLA "TOTS ELS QUE VIVIM A CATALUNYA" EN TREBALLA UN DE FRANC PER PAGAR ALS ESPANYOLS"
¿ SEGUR QUE NO ETS INDEPENDENTISTA?

jordi salvat ha dit...

L'has clavat darrer anònim! El gran tema és com aconseguir que aquest missatge arribi a la majoria de les catalanes i catalans.