Els mundials de futbol marquen els que més o menys som aficionats a aquest esport amb aquesta cadència quadrienna. Ho fan amb partits, jugadors, gols, imatges, jugades polèmiques… El primer mundial que recordo és Mèxic 86. El que es va celebrar a l’Estat espanyol el 1982 em va agafar molt petit, tot i que tinc records del Naranjito, Zruspa i companyia. De Mèxic 86 ja en vaig fer la col·lecció de cromos, amb una portada on hi apareixia la mascota, el Pique (sense accent), força friqui per cert. El podeu veure en la imatge que il·lustra el post.Recordo el partit inaugural, veient-lo a casa els avis amb tota la familia (masculina). En aqust primer enfrontament mundialista sempre juga l’equip campió de l’edició anterior, en aquest cas Italia. EWl rival era Bulgària. Stoitxkov encara tenia vint anys, no havia explotat a l'Sredets de Sòfia i no hi era. Els azzurro van decepcionar i només van empatar a un. El gol búlgar el va fer el després espanyolista Sirakov. D’aquell primera fase també tinc molt marcada la derrota d’Espanya contra Brasil, amb un gol totalment legal anul·lat a Michel. En canvi si que va marcar Sócrates, un dels mites del 80. Un jugador tarragoní, concretament de Vila-rodona, Ramon Maria Calderé, va marcar en aquesta primera fase i per partida doble, contra Argèlia.
La selecció entrenada per l’incombustible Miguel Muñoz va passar segona de grup i va topar-se a vuitens amb la Dinamarca liderada per un jove Michael Laudrup, que ja despuntava. El 6-1 a la primera fase dels danesos contra Uruguay i tots els partits guanyats espantaven. Però aquella era la nit del ‘Buitre’, que es va inflar de marcar gols i la Fúria (llavors no era encara La Roja) va guanyar per 5-1 ies va dsisparar l'eufòria A quarts la història va ser diferent i amb Bélgica, els Diables vermells, van empatar a zero i els de Miguel Muñoz es van quedar fora de les semis. També a quarts es va produir la famosa ‘Mano de Dios’ de Maradona i aquell gol "fantasbulos0", com diria el Lara del Força Barça. Aquell era el Mundial de l'astre argentí, el del Barrilete cósmico.
De le semis recordo el partit de la França de Platini, Luis Fernández, Tigana i altres mites d’una gran generació estavellant-se contra el mur alemany, després d’eliminar Italia i Brasil a vuitens i quarts. Argentina va eliminar la sorprenent Bèlgica. La final l’havia de guanyar l’Argentina de Maradona i així va ser. Per 3-2, un resultat de final de mundial. El màxim golejador de la cita mexicana, amb 6 gols, va ser l'anglès Gary Lineker, que aquell mateix estiu fitxava pel Barça.
10 comentaris:
Es veritat això de la Fúria... no ho recordava.
Doncs el meu és el del Naranjito. això és que ja soc granadet. Recordo el partit entre Itàlia i Polonia, al Camp Nou. Em vaig posar amb els aficionats italians i m'ho vaig passar pipa. El Paolo Rossi va fer un recital.
Per cert, ara veig que m'has enllaçat... al bloc del Xavier Sabaté! A més a més, fa molt de temps que no tinc res a veure amb la política.
La Fúria! Això ve de l'època de Pirri, quan el principal argument de la selecció espanyola era això "la Fúria española" i en els darrers anys "La Fúria" ha passat a ser "La Roja", malgrat que a alguns la referència a aquescolor no els acaba de fer el pes.
La diferència d'edat en el futbol sempre es nota. Per exemple, del Barçal meu primer record és la Lliga de Venables, tot i que tinc certa consciència de l'estada de Maradona al Barça entre el 1982 i el 1984.
Per cert, Jaume, solucionat el tema link!
Jo, com que tinc algun any més (pocs), arribo a tenir records del Mundial 82: el partit inaugural, un sorprenent Argentina 0 - Bèlgica 1 al Camp Nou (Argentina era la campiona vigent i jugava amb un joveníssim Maradona que apuntava bones maneres). El grandiós Itàlia 3 - Brasil 2 a Sarrià, amb hat-trick de Paolo Rossi. La semifinal Alemanya - França al Sánchez Pizjuán, amb entrada assassina del porter alemany Toni Schumacher a un davanter francès que no va ser pitada ni com a falta. Va guanyar Alemanya a la pròrroga per 3 a 2, em sembla, quan França era l'equip que enamorava tothom (Platini, Tigana, Giresse, Rocheteau...). I la final, Itàlia 3 - Alemanya 1 al Santiago Bernabéu, visionada a la terrassa de casa un vespre d'estiu en la flamant Philips K-30 en color, comprada expressament pel Mundial, amb l'ancià president italià Sandro Pertini boig d'alegria a la llotja al costat del canceller alemany Helmut Schmidt. Ah!, i l'àlbum de cromos de la sèrie "Fútbol en acción", protagonitzada per Naranjito acompanyat en el repartiment per Citronio i Clementina en el bàndol dels bons i Zruspa i els seus sequaços en el bàndol dels dolents (mai recordo si el robot Imarchi era bo o dolent, deu ser cosa de l'edat). Grans records.
Grans aportacions amic Xavi! Citronio, tot un mite. Jo recordo un llibre verd, estil còmic, amb Naranjito i companyia buscant les cintes dels mundials pel món i perseguits per Zruspa. I un altre que regalava La Caixa escrit per Juan José Castillo 'Entró entró' i Josep Maria Casanovas, de l'Sport.
I tant, Jordi! El llibre de "La Caixa" sobre el Mundial 82, escrit per Juan José Castillo i Josep Maria (llavors em sembla que encara era José María) Casanovas, amb tapes dures de color blanc i una part on hi havia una pàgina per a cada selecció, amb fotos carnet de tots els jugadors! Allà hi sortien noms i cares que després serien mítics, com per exemple (si no em falla la memòria) el porter de Camerun, un tal N'Kono; un algerià que es deia Madjer; un jugador d'El Salvador que es deia González i que després li van dir "Mágico", etc, etc, etc.
Xavi, has dit tres mites. N'kono és una de les icones de la meva infantesa, tot i ser culé. Madjer va acabar fitxant pel València sinó m'equivoco i de Mágico en van haver dos. L'altre era Mágico Díaz jeje
Publica un comentari a l'entrada