Píndoles electorals (III): Cara a cara, cinquanta anys després

Em toca tornar a parlat de “políticota” com deia la meva àvia, la Iaia Peia. Així havíem quedat: aquí doncs teniu la dosi setmanal. La immigració no ha acabat d'entrar en campanya, tot i els esforços del Partit Popular. Però encara hi ha temps. El PP està jugant aquesta carta perquè veu una manera de teixir un discurs propi que trenqui la bipolarització Mas-Montilla i d’obtenir, al mateix temps, vots en un terreny actualment abonat perquè aconsegueixi una bona collita el populisme de Plataforma per Catalunya. Hi ha un problema real amb la immigració en barris de diverses ciutats catalanes i els estrategs populars han detectat un bon graner de vots, però els moviments han de ser molt calculats. Veurem quin és el proper.

Un altre tema que torna a treure el cap és la data del Barça-Madrid. El president del club blaugrana, Sandro Rossell, li va comentar a Jósé Montilla que Pep Guardiola prefereix jugar diumenge. Comprensible. Vol que els seus jugadors descansin un dia més. Quina culpa en té el de Santpedor que davant de múltiples opcions que tenia el president de la Generalitat hagi triat el 28-N? Em continuo qüestionant quina influència tindria la coincidencia el mateix dia del clàssic i les eleccions més enllà dels problemes de seguretat i de logística. No serà pitjor un Barça-Madrid la jornada de reflexió amb tots els efectes que pot tenir segons quin resultat en el vot? Com acabaran decindint les televisions, ja en parlarem quan hi hagi fumata blanca catòdica.

El debat cara a cara entre Montilla i Mas torna a planar en les eleccions catalanes. I ara sembla que va de debò. Els dos el volen, cosa que fins ara mai havia passat entre els caps de llista dels principals partits catalans. Qui en pot treure més profit del cara a cara? La teoria diu que qui va per darrera en les enquestes, que en aquest cas és l’actual president. Però tampoc no és cap secret que les capacitats oratòries de l’aspirant són superiors a la de l’actual inquilí de la presidència de la Generalitat i en el cos a cos el líder nacionalista pot acabar d’enfonsar el socialista en la intenció de vot. Una dura i interessant batalla que ben segur ja té els equips de campanya treballant a tot drap.

La resta de partits critiquen el cara a cara. Tenen raó? Sí i no. El nostre no és un sistema ni presdencialista ni bipartidista, però a algú li cap al cap que algú a part de Montilla i Mas pugui ser el proper president de la Generalitat? No hem de veure dels dos qui té un millor projecte per Catalunya? Però tampoc cap dels dos sembla que pugui governar amb majoria absoluta. O sí? Personalment no veig malament un cara a cara a les eleccions catalanes mig segle després del mític debat entre Richard Nixon i John F. Kennedy, que va inaugurar aquest gènere electoral, que va arribar a l'Estat espanyol el 1993 amb el doble enfrontament González-Aznar. I el 2010 sembla que arribarà a Catalunya. Crec, però, que encara que hi hagi el cara a cara no hem de renunciar els debats en què totes les forces polítiques que estan al Parlament de Catalunya hi puguin dir la seva.